desPensaments

Les llengües, o idiomes, no són només un mitjà de comunicació sinó també una eina d'expressió. Al llarg de la Història podem observar com cada comunitat ha forjat una llengüa pròpia que li permet expressar la seva simbiosi amb el món que l'envolta. Així, si la forma de construir les cases ens indica el clima i entorn natural en el que viu la comunitat, la llengüa ens permet conèixer de quina forma veuen i viuen la vida. És, per dir-ho així, el portaveu de la cultura. Tot allò que diferencia una comunitat d'una altra queda reflectit en la forma d'expressar-se, i per tant, en la parla.

L'accent, la forma d'ordenar les frases, el to, les paraules usades per designar els objectes... totes aquestes característiques ens ajuden a comprendre la realitat del grup. No és casualitat, per exemple, que a l'anglès s'emprin paraules molt curtes, o que una mateixa paraula dessigni l'acció i el fet, mentre als idiomes llatins utilitzem una paraula diferent per a cada ocasió. (Un exemple perfecte seria la paraula "cook", que els saxons empren per dessignar, indistintament, la cuina, el cuiner i el fet de cuinar.)

Per tant, quan a una comunitat se li impedeix seguir emprant la seva llengüa natural i se li imposa una de nova aquesta és immediatament adaptada i en sorgeixen les diferències amb la llengua original. D'aquí en provenen els dialectes, en primera instància, i les llengües noves amb el pas del temps.

Al meu entendre, doncs, les llengües van lligades a la cultura. En són una part, potser la més "visualitzable", de les característiques pròpies de cada comunitat. Entenent com a llengüa no només un conjunt de sons sinó també una forma determinada d'ordenar-los.