desPensaments

El mes de març passat, i en referència a l'aparició en escena del bloc de Miquel Pagès, vaig escriure a ca'n Pellicer:

em jugo un pèsol que quan passin les eleccions publicarà si perd (2 mesos) i si guanya un parell d'apunts i prou. A veure si guanyo o perdo el pèsol 😉

Ell mateix responia dient:

Per la meva banda, polític no professional i militants de base com sóc, us garanteixo que el camí blocaire que ara he iniciat tindrà continuitat (…)

Aquesta aposta provenia del meu convenciment absolut que, excepte rares excepcions que no fan més que confirmar la regla, els polítics en general viuen al seu món.Baixen al nostre a recollir vots o a quedar bé i després desapareixen a fer els seus treje-manejes (que deia la meva iaia). En Miquel Pagès va obrir un bloc a finals de Març quan s'iniciaven les eleccions al Casal de Gràcia perquè "només des de la proximitat es poden sustentar teories transformadores de la realitat que no esdevinguin castells a l’aire, i és per això que aquest bloc que ara comença el seu camí ho vol fer amb aquest pensament al seu frontispici." Durant la campanya l'activitat al bloc era alta, i semblava que s'havia més o menys compromès a usar l'eina per a comunicar-se amb el món de forma natural, tal com fa per exemple l'Alex (amb qui compartia candidatura). El dia 11 d'Abril anunciava la seva victòria pírrica amb un "Gràcies i a la feina". 

Des d'aleshores hi ha escrit 4 apunts, el darrer el 25 de Maig. Més o menys al mateix ritme que el seu cap Ricki Martinez, que també ha fet de la publicació excepció.

Polítics… no els abandonis, ells mai ho farien!

Darrerament tot són crides al boicot, a la mobilització popular per qualsevol bestiesa i sense un objectiu clar. Que un senyor de Air Berlin escriu un article lamentable… boicot a Air Berlin! Que una cadena televisiva es suma a un Manifest absurd… boicot a Tele 5! Que un Tribunal gens neutre pot tombar una llei orgànica… sortiu al carrer a manifestar-vos! Que el Govern vol impartir una hora extra de classe en castellà… hecatombe! Boicot a la llei! Que la RENFE va fatal? Boicot al TGV! Que en Sarsanedas fa fora el Bassas? Boicot a Catalunya Ràdio!

Però tot això cap on porta? Cap enlloc. Quin sentit té? Cap. En un país normal, o apurant una mica, en una zona semi-autònoma amb iniciativa, fa molt temps que s'estarien fent les coses diferent: no estar pendent dels de fora ("no hi ha millor despreci que no fer apreci"), culturitzar al màxim la població local, invertir en recerca i desenvolupament, oblidar-se dels turistes i atraure els savis, descentralitzar serveis i administració, construir una xarxa real entre totes les dependències governamentals, promoure el coneixement en totes les seves vertents, afavorir el consum local i de temporada, etc.

Que els dirigents polítics catalans actuals són de lo pitjoret desde principis del s.XIX és d'una obvietat dolorosa. El que fa més mal d'assumir és que inequívocament els líders surten de les societats de les que en formen part i en són per tant una part molt representativa. I això demostra que la nostra societat/gent és tan, o segurament molt més, lamentable que els dirigents que tenim.

Vaja, que si no ens millorem a nosaltres mateixos no millorarem el Govern que tenim ni el país que hem heretat i que, si res no ho atura, possiblement ja no els hi arribi als nostres néts.

Mica a mica el PSC va aconseguint el que semblava impossible si tenim en compte que cada cop té menys vots: manar a tot arreu. TV3 ja és de totes totes una televisió espanyola parlada en català i Catalunya Ràdio ja pràcticament també. En breu ja també serà impossible sintonitzar el 33 o la 3 al País Valencià, mercès a una decisió presa pel Pepe Montilla quan estava de Ministre i que ara permet tancar els repetidors per intromissió de freqüència.

Resulta sorprenent que tot això ho estiguin fent amb el suport imprescindible d'E. Val més que en vagin prenent nota, els que encara creuen en la tonteria de la pluja fina i demés babauades. Sort que en 4-5 anys seràn pràcticament extra-parlamentaris que sino aquests ens venen el país per un plat de llenties.

Sento a la ràdio que l'ONU deplora l'actitud de Mugabe a les eleccions de Zimbabwe i que estudia emprendre mesures econòmiques contra aquest govern.

Va home va! El que haurien de fer si de debò es preocupessin per la gent d'allí és anar-hi i fotre-li un parell de trets a aquest paiu i tota la seva cort. Després buidar el país d'armes (pelant a qui no les vulgui entregar si cal) i tutelar el país durant uns quants anys fins que una generació de zimbabwesos (o com es diguin) sortits de la Universitat es poguessin fer càrrec del país i administrar-lo sense matar els compatriotes. Només hi ha 3 formes de sortir de l'espiral de violència:cultura, cultura i cultura.

Però clar, això no dóna diners i els països fabricants d'armes en necessiten. Així que els deixarem que es vagin pelant entre ells amb les armes que nosaltres mateixos els hi venem mentre emprenem mesures que seguiran ofegant a la gent, que voldrà emigrar i no podrà perquè a Europa els tancarem 18 mesos a la presó, primer, per tornar-los, després, i que els pelin per traïdors.

On vas a parar, som civilitzats nosaltres!

Fa molts anys vaig decidir no pagar pel software que instalava al meu ordinador. D'aleshores ençà no he pagat ni un cèntim per cap dels programes amb els que treballo diàriament (o no). I no obstant, no tinc instal.lat ni un sol programa que perjudiqui cap creador. Això és degut a la meva aposta pel software lliure, començant pel sistema operatiu (openSUSE) i acabant per l'editor gràfic (GIMP). Així doncs, utilitzo software que no s'ha de pagar i, per tant, no incompleixo cap llei.

Fa també molts anys, tot i que menys, vaig decidir no comprar cap CD musical. La raó és, al meu entendre, natural: no escolto mai CD's. Per tant, comprar-los per després no emprar-los no té sentit. La música l'entenc com un producte en si mateix i, com la resta de productes que adquireixo, m'agrada comprovar abans si són del meu gust. Així doncs, i gràcies a Internet, me'ls descarrego al meu ordinador i en cas d'interessar-me vaig a la web de l'artista per fer-li un donatiu a canvi de la seva música. No m'interessa comprar cap mena de suport físic, jo ja tinc l'arxiu musical i el puc escoltar quan i on vulgui. Però malhauradament, els artistes (en la seva majoria) no em permeten pagar-li's a ells per la seva feina, sinó que em redirigeixen al seu comercial que m'obliga a comprar el CD i pagar-li per uns serveis que no m'ha prestat. I com que perquè no em sembla just pagar per quelcom que no faig servir i ells no em permeten adquirir directament només el mp3 (o ogg) no el compro. I com que la llei em permet descarregar-me música per a ús personal, tampoc faig res il.legal.
Això no obstant, sé que formo part d'un grup petit i que la majoria de gent no fa el que jo faig. Per tant, entenc que hi ha d'haver un petit impost que faci de contrapes a l'ús indegut dels suports digitals. Entenc que així com ja fa anys existeix un impost que grava fotocopiadores i biblioteques està bé que se'n creï un que actualitzi la legislació. No hi tinc res en contra.

Ara bé, estic en absolut desacord en qui i com es gestiona aquest impost. D'entrada, l'impost no hauria de ser pagat per l'usuari final sinó pel fabricant del mitjà que pot ser usat il.lícitament (que després òbviament ho podria repercutir en el preu final, o no). Un cop aclarit qui paga, caldria aclarir qui rep els diners. Aquests diners haurien d'anar a parar a una organització pública que revertís els beneficis en la pròpia societat. Els diners recaptats per aquest mitjà es podrien destinar a la creació de centres de desenvolupament de software, de festivals musicals, de locals d'assaig i enregistrament gratuït d'àlbums, de creació de portals internautes de descàrrega de música, en la promoció d'artistes en petits locals… En resum, a ajudar a la creació cultural dels artistes que avui dia tenen dificultats per crear i donar a conèixer la seva obra.

En definitiva, un cànon recaptat per l'Administració i repercutit en facilitats per al desenvolupament de programari i de cultura musical seria ben vist. Però malhauradament, un impost estatal pagat pels ciutadans i cobrat per entitats privades no ajuda a res, tan sols a l'enriquiment il.lícit de paràsits.

Tornant del món dels morts, Darth Vader ha decidit reconciliar-se amb el món fent bones obres. Avui ha estat captat per la premsa mentre detenia els líders d'un grup perillosíssim.

Fotografia realitzada per  Karl Gunnarson

    Objectivament ho tinc tot per ser feliç.

                                                    Subjectivament
                                                        no

                                        m'hi sento.

Maleïda
                                                    subjectivitat! 

Durant molts anys he sigut un d'aquests que afirmen no recordar el que somien, si ho fan. Potser alguna temporada ho recordava, però sempre era per alguna sensació dolenta quan em llevava, que m'acostumava a durar tot el dia sense tenir clar de què provenia. Diuen que tots somiem cada nit, i que tenim varis somnis. I vès per on, darrerament em llevo recordant-me del somni, i no només això, sinó que el recordo bastant bé. I em fascina aquesta meva nova capacitat de recordar somnis.

És una experiència nova, engrescadora i que em té bastant excitat. Em xoca que durant el dia vaig tenint flaixos del que he somiat i encaixo la gent, les olors i els records amb el que he estat somiant. Resulta sorprenent la capacitat de la ment d'associar diferents veus, cares, situacions i entrellaçar-les formant una aventura, una pel.lícula de fantasia a la ment amb la capacitat d'influenciar-te quan estàs despert.

De fet, si fa poc parlant amb E. afirmava que llevar-me era un dels moments més feliços del dia ara a més em trobo que les nits han adquirit una nova característica: la de poder disfrutar d'una pel.lícula d'estrena, en so envolvent i 3D.

A veure quina una n'estrenen avui.

Cada vegada que els líders europeus arriben a un acord i el sotmeten a referèndum perden.Sembla que ells van per una banda i la gent normaleta per una altra.

Fa uns anys van acordar una Constitució Europea que van posar a referèndum. A França, Holanda i Luxemburg (crec) els ciutadans van dir que "no , gràcies".

Fa poc van acordar un Tractat i aquesta vegada per evitar-se disgustos van decidir que no calia consultar al poble. Però a Irlanda ho han hagut de fer per imperatiu legal. I els irlandesos han dit "No, thanks".

I au, sense Tractat. A prendre pel sac els seus acords.

Potser si en comptes de viure al seu món de fades baixessin al món real i legislessin a favor del poble i no dels diners els hi aniria millor. Per la meva banda m'alegro que els irlandesos hagin tombat el nou Tractat. Que els hi donguin, a aquests buròcrates! 

Quan va aparèixer la famosa editorial de Air Berlin vaig pensar automàticament que la carta no havia sigut escrit per qui la signava. En general aquests assumptes són feina de subalterns i l'amo hi posa tan sols la firma. L'escrit estava ple de falsetats, fets absolutament incerts que sap qui viu el dia a dia d'un catalano-parlant de qualsevol punt dels Països Catalans. Vaig pensar, innocent, que l'autor de la carta havia recollit una sèrie d'afirmacions d'altres i, en la seva ignorància, les havia pers com a certes i havia metxambrat una carta absolutament despreciable farcida de tòpics falsos.

Però mica a mica s'ha anat destapant el pastís i on jo havia interpretat ignorància hi havia, realment, mala fe. L'autor era conscient de les mentides i falsetats que escrivia. De forma voluntària i conscient va dedicar-se a vomitar un article farcit de mentides que un altre va signar. Molt probablement, el de la foto ni tan sols la va signar i menys llegir.

I resulta que aquest absurd atac realitzat per un subaltern li provocarà a l'empresa pèrdues. Pèrdues econòmiques i d'imatge. I això, les pèrdues d'imatge, és un fet que les transnacionals no toleren. Per aquest motiu és probable, crec, que el Sr. Álvaro Middelmann sigui en breu transferit a un altre càrrec. Roma no paga a traïdors, i les transnacionals no paguen a qui els embruta el prestigi.

A la blocoesfera catalana hi ha hagut diverses reaccions. La que ha originat més rebombori és la d'alguns blocaires que han publicat una imatge trucada d'un avió de Air Berlin amb una esvàstica. No la comparteixo, però entenc la reacció. No hi ha pitjor ofensa per un català que despreciar-li la llengua. Igualment, no hi ha res pitjor per un alemany que recordar-li el III Reich. D'aquí, doncs, la rabiosa reacció atacant on fa més mal.

De totes formes, malgrat comprengui que possiblement l'empresa ha estat víctima d'un hooligan, Air Berlin ha perdut un (altre) possible client. Mai hi he volat, i mai hi volaré.

Despatxin així que puguin al Sr. Álvaro Middelmann. Ja no se'n poden refiar.