desPensaments

Avui dia amb les càmeres digitals fer bones fotografies és pràcticament una qüestió de probabilitats. És obvi que si durant les vacances fas 500 fotografies i tens la possibilitat de veure-les a l'acte per tal de rectificar de ben segur en sortiran algunes de molt boniques. La qualitat de la càmara i el factor humà també intervenen, però segurament en menor mesura que fa tan sols 10 anys quan depeniem de les càmeres analògiques.

Així, de les fotos de les vacances d'aquest any n'he escollit unes 10 que són les que més m'han agradat. De totes elles,  aquestes dues són les preferides:

La resta, es poden veure aquí.

Aquest estiu passejant per Birmingham em va sobtar, i molt, la extraordinària multirracialitat que hi havia en aquella ciutat. Era sorprenent perquè en d'altres ciutats del voltant aquest fet no es produïa. De fet, tan sols a 60 minuts en cotxe la multirracialitat pràcticament desapareixia o com a mínim apareixia de forma residual. D'entre els fets que em van sorprendre, hi havia la certesa que les races compartien un espai i un idioma (sorprenentment, pràcticament tothom parlava anglès entre ells) però això era tot, ja que les diferents races no semblaven barrejar-se entre si. Els grupets eren, majoritàriament, monorracials en una ciutat multirracial.

A Catalunya desde fa vàries generacions hi ha dues cultures, dues nacions convivint en el mateix espai però al igual que les races a birmingham, no hi ha hagut excessiva barreja. És cert que les dues cultures conviuen de forma natural e intuïtiva, que la gent es barreja sense problema però també és cert que ambdues cultures s'han mantingut separades i que els grups humans biculturals, o bilingües, representen una certa residualitat. Així, tenim que durant desenis un mateix territori ha estat ocupat per dues nacions i cap d'elles ha desaparegut absorvida per l'altra i, això encara menys, no s'han fusionat per a generar una nova cultura, una nova nació.

Però darrerament han arribat molts grups humans d'altres cultures, d'altres nacionalitats, d'altres parts del món. I el nostre petit país i de forma escandalosa la seva capital, està evolucionant d'una concepció dual a una molt més gran, un país amb moltes cultures convivint en un mateix espai però sense cap ànim de fusionar-se o cedir terreny de forma voluntària. És més, les dues cultures majoritàries balden per assegurar-se la supremacia i així obligar a les altres a, com a mínim, reconeixer-la com a la nació original, la-que-tothom-ha-de-sentir.

No obstant, jo estic convençut que la convivència de vàries cultures en un mateix espai només és possible en base a una disgregació dels seus territoris. Catalans i castellans hem pogut conviure, i ho fem, en els mateixos barris perquè som dues cultures prou properes i similars que no hem buscat un enfrontament físic perquè la nostra base moral és extremadament similar. Hi havia prou espai per a les dues, almenys fins als darrers 10 anys. Ara apareixen noves cultures que s'emporten un tros del botí humà i requereixen del seu propi espai físic. És la meva opinió que les cultures no es fusionen per pròpia voluntat sinó que és una majoritària la que absorveix la resta. O, fins ben recentment, una sola que absorvia una altra.

Els meus coneixements d'Història són limitats però no encerto a recordar cap període humà en el que tantes races i cultures diferents hagin conviscut en un mateix espai físic per un espai prollongat de temps en pau. Tirant enrera només recordo la convivència de les tres grans religions al Mediterrani, i és evident que l'experiment va acabar bastant malament. No és que sigui pessimista de mena (que ho sóc) però no posaria la mà al foc per a un futur tranquil. Més aviat crec que les cultures tendiràn a enfrontar-se entre elles per, d'una forma o altra, establir un territori propi. L'incògnita, per mi, és de quina naturalesa serà aquest enfrontament.

Crec que a partir d'avui ja puc afirmar, sense por a equivocar-me, que n'estic fins als collons dels putus JJOO de Beijing. I això que encara no han començat.

Malgrat continúo amb la tònica de no veure els telenotícies ni llegir la "premsa seriosa", n'estic fins als pebrots de tant sentir parlar de la pressumpta obertura xinesa, dels coi d'hipòcrites occidentals lamentant-se de la falta de llibertats a la Xina, dels esportistes que esperen guanyar i dels que saben que perdran, dels programes especials que ens esperen per tot arreu, de la meravellosa nova tècnica televisiva que segur que "inventen" i de lo bonic que serà el món mentre durin les 3 setmanes (3, oi?) de Pau Olímpica (sic).

I tot això ho afirmo, i ho sento, abans que hagi començat l'espectacle. Necessitava dir-ho i deixa-ne constància 🙂

Ja s'ha acabat el Juliol i, amb ell, les meves vacances. Dilluns torno a reincorporar-me al món esclavitzat laboral i dels viatges només en quedarà el record, les fotos i l'enyorança de l'edredó. De fotos, per variar, n'he fet unes quantes però aquí vull posar només les que per algún motiu em semblen curioses.

Som-hi doncs! (Fent click a sobre s'amplia la imatge)

We do a lovely takeaway…. 🙂  (Warwick, England)

Crec que es van deixar una "s", oi? (Birmingham, England)

Sembla que els pares solters són legió. (Birmingham, England)

Un pub amb un cert aire gaudinià   (Dublin, Ireland)

Un àngel caigut?  (Dublin, Ireland)

Els números 4 i 5 deuen portar mala sort   (Ascensor de Dublin, Ireland)

Ei, amb el menjar no 'hi juga   (Muntanyes de Wicklow, Ireland)

Un senyal així quan camines amb 20kg a l'esquena i més de 20km's per devantaquell dia desmoralitza una mica…  (Wicklow Way, Ireland)

Recorda: l'hauràs d'introduïr 2 cops i sense marge d'error!  (B&B a Wicklow Town, Ireland)

Has perdut el teu Nou Testament? Escriu-los!  (Tren direcció Dublin, Ireland)

Guiness is good for you 🙂  (Pub a Dublin, Ireland)

A TV3, malgrat tot s'hi poden trobar uns programes excel.lents. I l'últim que he descobert és el de Herois Quotidians, un exercici de surrealisme absolutament reeixit. Entenc que és una aposta arriscada perquè el públic potencial és possiblement més reduït que no pas l'audiència prevista per a reality shows. Així que no sé quant de temps durarà,  però val la pena veure'l i disfrutar tot el seu sarcasme que desprèn. És molt bo saber-se riure d'un mateix, i fer-ho amb aquesta acidesa deu estar a l'alçada deben  pocs.

De tots els reportatges que he vist em quedo però amb el del cantautor de dretes, el genial Ramón Muñoz. Possiblement perquè el vaig veure primer a internet que no pas a la tele, admeto que fins al pràcticament al final no vaig entendre que era un fake, un divertimento sublim. 🙂

Per veure'l a tv3alacarta, fes click a la imatge:

Per saber qui és el tal José María Pemán del títol ho expliquen a la wikipedia (castellà). Una joia d'home 😉

L'altre dia em vaig trobar aquesta pintada just devant el mercat de l'Abaceria Central. Ignoro si ho va escriure un home o una dona, però té la seva gràcia:

Fa aproximadament un lustre les eleccions a la Generalitat van dibuixar un panorama molt obert. En Pujol s'havia retirat i en Mas no era el mateix, el PSC havia jugat la carta Maragall a fons sense aconseguir tenir més escons que CiU i ERC havia recollit els fruits de l'equidistància. Els electors van deixar-ho tot obert i els tocava als partits pactar qui seria el president. ERC va jugar la seva carta i conscient que era l'únic que podia fer president a l'un o l'altre es va deixar estimar i al final va decidir: PSC.

L'entrada del PSC a la Generalitat i a tots els òrgans de poder ha resultat un desastre per la nació catalana. Poquet a poquet, sense presses i sense pauses han anat destruïnt els referents nacionals catalans, desdibuixant el país i escenificant Catalunya en una regió. Són bons, molt bons fent la seva feina i portant l'aigua al seu molí, i les coses s'han de reconèixer. No conec cap país on un partit que va reculant en vots vagi avançant en poder i copant totes les institucions públiques.

Segurament la CCMA és el referent més clar en la pèrdua de referents nacionals catalans des que el PSC remena les cireres. TV3 té programes molt bons, és sens dubte la millor televisió pública que es realitza a la península però tots hem notat en la seva línia editorial un gir espanyolista, un deixar de banda Catalunya com a país i nació i expressar-se sense complexes com a regió espanyola. La minimització de la nació catalana i l'exaltació de l'espanyola es veu en el tractament de les notícies, la irrupció del castellà en els programes i en els referents culturals i d'oci. A Catalunya Ràdio, també mica a mica, han anat expulsant la gent amb un pensament excessivament nacionals, fossin o no fossin líders d'audiència. Sota la bandera de la renovació i/o la paritat, uns quants dels que eren els número 1 en la seva franja horària se n'han anat a d'altres emisores.

Sent honestos, cal felicitar al PSC per la feina feta, i ben feta, durant aquest temps. Han estat molts anys esperant l'oportunitat de copsar tots els organismes de poder, i ara que ja els tenen fan i desfan com els sembla, i a sobre ho fan bé. I quan dic bé, vull dir seguint el seu ideari. En saben.

Però ja he dit abans que a pocs llocs un partit que recula en vots avança en poder. El PSC es basa en dues crosses per arribar a dalt de tot: IC i E. Els d'IC són dignes d'estudi ja que són probablement l'electorat més fidel i acrític. És igual que els seus dirigents no canvïin, que ho facin bé o malament, que diguin més o menys bajanades… ells segueixen votant. No són gaires, però són irreductibles. Una mica com els gals 😉

E és un cas paradigmàtic. Al 2003 van recollir molts, moltíssims vots provinents de gent de CiU que volien una mica més de canya en el sentit nacional i que no es fiaven massa de'n Mas. També recolliren vots anti-PP, ja que l'Ansar aleshores estava a tope i els hi va montar tota la campanya electoral. Entre la dicotomia CiU-PSC van aferrar-se al PSC, com feia anys que practicaven a Barcelona ciutat. Fou gràcies a E que el PSC es va colar fins a la cuina. 3 anys després els van expulsar del Govern, van convocar eleccions, van perdre vots i al moment de pactar van tornar amb el PSC.

És a dir, sense el suport d'E el PSC no hauria arribat mai al poder. I sense E no s'hi hauria mantingut. Sense l'ajuda d'E, doncs, el poder del PSC no hauria arribat tan lluny i no haurien pogut fer aquesta destrossa contínua dels nostres símbols i fets nacionals. E es converteix, per mèrits propis, en l'autèntic responsable del fet que el nostre president sigui el que és i que els socialistes de catalunya remenin les cireres com els hi plagui.

Jo no vaig en contra d'E per sistema (tenen moltes coses bones!), però és evident que per aconseguir pluralitat i que deixin de desmontar-nos el país és imprescindible que E deixi de tenir la clau. Que deixi de ser l'actor secundari que omple el plànol per fer-lo quadrar. Cal evitar que el seu suport al PSC converteixi a aquest en el rei del mambu a tot arreu.

E mai pactarà amb CiU. És igual com maregin la perdiu i les justificacions esquerra/dreta o ideològiques que esgrimeixin: no hi pactarien ni que fos l'única sortida perquè per ells la dreta és el dimoni, i a més CiU és el dimoni escuat. Així doncs, per aconseguir que el PSC no mani a tot arreu només hi ha un camí: deixar-los sense el poder de decidir. Com menys vots tregui E, més possiblitats de fer fora al PSC tenim.

Em sona trist i contradictori, però la única forma de deixar de seguir perdent els referents nacionals públics és fotent fora els del PSC. I per fer-ho hem de deixar-lo sense la seva crossa principal, cal reduïr als independentistes de forma que la clau els hi caigui de la butxaca. Per evitar el PSC cal arraconar E. 

Continuant amb el Barça ara exposo les meves raons per una afirmació que ha fet somriure a més d'un amic: cal vendre en Messi tan ràpidament com poguem.

Així dit de cop sona pràcticament com a sacrilegi, però tinc les meves raons. Actualment a ca'n Barça, més concretament al primer equip de futbol, li falta un líder clar, un capità que sigui capaç de posar-se al devant de l'equip i marcar el camí a seguir. Durant uns anys ho va fer en Deco (i molt bé, per cert) i després l'Eto'o el va intentar rellevar sense èxit. Ara pràcticament tothom diu que el líder ha de ser en Messi.

Però és que en Messi no és un líder, ni ho serà mai. Els líders es destaquen dins i fora del camp per la seva involucració en l'equip: són els que més entrenen, els que més coneixen els companys, els que saben motivar als qui estan baixos i els que sobre el terreny de joc són capaços d'influir en l'estat d'ànim de l'equip, guiant-lo quan aquest està malament. Fora del camp, acostumen a entrenar més que ningú i a involucrar-se en la vida de l'entitat, donant la cara per l'equip i repartint llenya i elogis dins el vestidor.

Ara bé, en Messi no és res de tot això. La prova més palpable la tenim en els Jocs Olímpics de Beijing, on el nostre noiet acudirà tot cofoi i oblidant que el seu equip ha de jugar una prèvia de la Champions. Que si perd, a més, resultarà en un desastre que podria portar en Guardiola al límit i en Laporta al carrer. Així, entre la seva selecció (Argentina) i el seu club el nostre protagonista escolleix el seu país. Per si quedava algún dubte doncs, deixa clar que ell no serà el líder que el Barça necessita.

Per tant, en Messi ha passat de líder a figura. Però també és una figura discutible. Indubtablement el nanu és boníssim, un dels millors del món. Però renoi, amb ell al camp el Barça no acaba de rutllar. Quan juga pràcticament sempre acaba remenant la pilota pel centre de l'atac, molestant al davanter centre. Si a més sabem que l'altre extrem que tenim i que juga per l'esquerra també té tendència a anar a parar al mig ens trobem allí amuntegats a tres cracs que, la veritat, foten més nosa que servei tots juntets. En Messi, doncs, juga finíssimament però sempre igual: començant a la dreta es va escorant cap al mig xupant bimba fins que o bé pot xutar o li prenen. De passar-la, la passa poc. En diriem un xupón. Un xupón boníssim, però un xupón.

Per tant, tenim un xaval genial que no vol fer de líder i que al camp fa genialitats quan li deixen tot l'espai per ell. Per si fos poc, o molt, té una tendència innata a lesionar-se que fa que no hi puguis comptar per tota la temporada sencera, sinó que l'has de mimar i resar perquè la lesió de cada any no caigui en moments difícils i la recuperació sigui bona.

I a més, curiositats de la vida, des que el tenim de titular que no hem guanyat res i la resta d'estrelles s'han apagat. Això segurament és coincidència en el temps, però és objectivament irrefutable.

Si el venéssim ara ens treuriem una pasta gansa que ens serviria per comprar un figura que treballés per l'equip. Algú que pogués ser el líder que necessitem i que millorés als seus companys. Que fes equip i a sobre vengués samarretes.

Així que, per impopular que sembli, jo ho tinc claríssim: cal desfer-nos de'n Messi.

Joan Laporta va arribar a la presidència del Barça com a la cara visible d'un projecte radicalment diferent del que hi havia hagut durant els darrers 30 anys. Eren gent jove, amb molta passió pel Barça que mai havien dirigit un club esportiu i estaven disposats a fer-ho de forma diferent. Res de presidencialisme, l'assamblea s'imposava com a òrgan de govern del club. Durant el primer any el canvi fou radical i la gent es va entusiasmar. L'equip va començar força malament, però a mida que es redreçava la Junta anava calant entre la gent i més o menys tothom li donava suport. Era un alè d'aire fresc, gent jove fent les coses amb sentit comú. Per fi, la gent entenia el que passava i semblava que el seny havia arribat a ca'n Barça.

Mica a mica però, aquest caràcter i forma de fer va anar variant. De l'assamblea es va anar passant al presidencialisme i en Laporta adquirí excessiu protagonisme. Els merders es van anar succeïnt a ca'n Jan: expulsió del sector Rossell amb males arts, nefasta gestió a les seccions, l'assumpte Echevarría amb mentides i enganys, baixada de pantalons a l'aeroport, baralles amb xòfers, viatges a punta pala a càrrec del club, excessiva dependència/coincidència amb Cruyff, sous miliionaris a les estrelles obviant la promesa de sous baixos+incentius, venda de patrimoni, de cobrar per portar propaganda a pagar per fer-ho, les desenes d'entrades per la final de Paris regalades a amics/col.laboradors/proveedors… Però sobretot, va variar l'actitud del president: d'una persona propera i escoltadora hem passat a un personatge més enllà del bé i el mal que veu conspiracions contra seu per tot arreu.

He llegit aquests últims temps a Internet que molta gent li dóna el seu suport per ser independentista/catalanista, i que pretenen veure en la moció una mà negra que li vol fer pagar aquest compromís amb el país. S'equivoquen. A Laporta no se'l va fer president per ser del rotllu, i no se'l farà pas fora per ser-ho, tampoc. El que molta gent no li perdona és la seva prepotència, la seva verborrea imparable, les ganes de sortir a totes les fotos i el seu gust per culpar als altres de maniobres obscures. Ell, precisament ell, que va fer el que va fer amb l'Elefant Blau. Quina ironia!

Per això ahir tanta gent va anar al Nou Camp a dir-li que n'està fins als ous d'ell. No es discuteixen les decisions tècniques (que també tela) sinó que ell, en Laporta, ha traït la seva pròpia filosofia i s'ha convertit en un nou Nunyes. Si fos intel.ligent ara hauria de desaparèixer una temporada, deixar que l'equip (és a dir, laJunta) segueixi treballant i actuar com a President prenent decisions i prou. Passar a un segon pla i no voler ser el protagonista de tot.

Però és tan prepotent que no ho farà. Continuarà donant la culpa de tot al Rossell (que, per cert, crec que l'ha cagat anunciant la seva candidatura quan podria haver-se esperat una setmaneta a veure-les venir, com ha fet fins ara) i ell continuarà estant per sobre del bé i del mal. I, al final, haurà de sortir en globus, per idiota.

Latafanera és un sistema col.laboratiu en el qual els usuaris envien els apunts o notícies que consideren interessants per tal que la resta de la gent a través dels seus vots els promocioni, enviant-los a la portada, o els deixi a la llista de pendents, és a dir, al grup dels enviaments no-prou-interessants. Aquest funcionament possibilita que es crei una comunitat d'usuaris que és la que amb els seus vots fa que un lloc (en aquest cas latafanera) s'orienti cap una banda o cap a l'altra de l'espectre ideològic. Jo en sóc un ferm partidari i crec que l'auto-organització  en comunitats a Internet facilita l'intercanvi d'informacions i l'enriquiment dels que en participen, a més d'evitar baralles cibernètiques que al final l'únic que fan és trencar la comunitat i propiciar l'aparició de trolls.

Ara bé, en el meu cas latafanera ha emprès (i quan dic latafanera vull dir exactament "la comunitat d'usuaris de latafanera" però és massa llarg) un camí que no m'interessa en absolut. Jo entenc aquest tipus de plataformes com un lloc on promocionar blocs i apunts interessants, un lloc on descobrir gent que escriu coses interessants i a qui seguir de forma assídua a través dels RSS. De fet, a través de latafanera he descobert algún que altre bloc que ara tinc posats a l'Akregator i llegeixo quan publiquen. I dic que no m'agrada l'orientació de latafanera perquè darrerament s'ha convertit únicament en una mena d'agència de notícies, un lloc on el 90% dels apunts enviats corresponen a mitjans de comunicació. Per exemple, ara mateix hi ha 2 notícies en portada que apunten a blocs i 18 a mitjans de comunicació digitals. Si ens fixem en els webs enviats la darrera setmana els més enviats són vilaweb, avui, publico, tv3, naciodigital, blocs de vilaweb… És a dir, latafanera s'ha convertit en una petita agència de notícies sense cap mena de transcendència que, personalment, no m'aporta absolutament res. Fa temps que no hi descobreixo cap bloc interessant i fa temps que tampoc hi trobo cap apunt original o genuí que em faci enganxar-me a l'autor.

Juntament amb el meu desencís pel rumb decidit per la comunitat, m'hi he trobat amb una petita gran desil.lusió personal. El 21 del mes passat hi vaig enviar la meva darrera contribució, un apunt que fou totalment alterat sense donar-me'n cap explicació. El títol original que jo hi havia col.locat era "E reedita el tripartit a Barcelona", que fou substituït sense permís per "ERC anuncia que donarà suport a Hereu a Barcelona tot i que no entrarà al govern". El cos de la notícia feia una cosa així com "Després de l'elecció de Puigcercós com a nou president i la seva aposta per la continuïtat del tripartit a la Generalitat, E ha anunciat que tornarà a donar suport al bipartit de barcelona per tal d'assegurar-ne l'estabilitat" (no el recordo exacte, però sí que anava pera quí). Tal dit tal fet, el meu text fou canviat per "[CiE] ERC donarà suport al govern de l'Ajuntament de Barcelona, format actualment per PSC i IC-V, tot i que no entrarà a formar-ne part. Així ho ha anunciat Jordi Portabella, president del grup municipal d'Esquerra al consistori barceloní." També de passada van canviar totes les etiquetes. Com que el sistema permet veure qui ho ha fet, li vaig deixar un missatge a l'usuari Trencapins , un dels editors gràcies al seu kharma (i un dels que només envien notícies de mitjans de comunicació, tot sigui dit), demanant una explicació. Missatge que també li vaig trametre el seu correu personal i del qual no n'he obtingut cap mena de resposta. Ni per bé, ni per mal, no s'ha dignat a donar-me una explicació ni per correu ni a través de latafanera.

Així doncs, a causa del rumb emprès per la comunitat i per la inseguretat de poder saber quines notícies són alterades pels editors sense consentiment, latafanera ja no té cap interès per mi. Me n'he tornat al meneame, on malgrat l'anti-catalanisme que s'hi respira tot sovint hi trobo apunts interessantíssims i blocs que val la pena seguir.