desPensaments

Fa mesos que els diumenges no em puc llevar al so de les campanes de la Pl. de la Vila perquè els veïns de sota meu ho fan abans amb els seus crits i/o plors.

A la meva escala no som amics íntims, però només n'hi ha uns que no em saluden ni l'escala ni al carrer: els veïns de sota meu.

Tots els pisos tenim finestres d'accés al celobert, però als únics de qui puc seguir les converses quan obro les meves són els veïns de sota meu.

En els 5 pisos som diverses les nacionalitats que cohabitem, en algún cas dins el mateix pis. En som de catalans, castellans, italians, orientals… Els veïns de sota meu són  sudamericans.

Durant la passada Eurocopa els únics que van celebrar a crits els gols d'alguna selecció van ser els veïns de sota meu.

No fa massa va caldre repintar l'escala perquè un tros estava ben brut. Exactament, fins al replà dels veïns de sota meu.

La finca és bastant silenciosa, excepte alguns dissabtes nits que s'hi organitza una festeta a casa els veïns de sota meu.

Poc a poc a l'escala hi han anat arribant parelles amb nens, o nens a parelles que ja hi havien. Als únics que sento educar-los és als veïns de sota meu. 

Fa menys d'un any vaig veure col.locat a l'escala un cartell anunciant una junta extraordinària de propietaris amb un sol punt: les molèsties ocasionades pels veïns de sota meu. 

He intentant no tenir-los mania i entendre que ells viuen i senten diferent de la resta de llogaters i propietaris a la finca, però entenc que ells són qui haurien de fer l'esforç d'adaptació als costums dels que ja hi erem. Mai els hi he retret el soroll, els crits a l'escala o la poca educació de no respondre un "bon dia" o "bona tarda", però he arribat al punt de desitjar-los bon vent i barca nova.

Enyoro la veïna de sota meu, que hi era abans que arribessin els veïns de sota meu per reemplaçar-la.

A partir d'avui i fins suposadament la nit de l'11 l'estelada onejarà com a única ensenya a l'Ajuntament de Gràcia. Aquest fet és possible a l'acord pres en la darrera Junta de Portaveus, en la qual CiU i ERC van votar a favor i PSC amb IC en contra. El partit que hauria trencat la balança i que, a priori era el que més clarament s'hi hauria mostrat contrari és el PP. Sorprenentment, o no, van decidir marxar de la reunió i així facilitar que l'estelada onegi en solitari.

Que cada ú extregui les seves conclusions, però malgrat al Miguel no li faci gràcia aquest moviment sembla una clara clucada d'ull a l'independentisme. I ara, tots plegats, donem-li les gràcies al PP per ajudar-nos a penjar l'estelada de l'Ajuntament: sense ells no hauria estat possible 🙂

Fa un moment he vist via meneame que el butlletí oficial del PSC ens ofereix avui una entrevista amb l'alcalde de Barcelona. L'home ens diu que el Tram passarà per la Diagonal i tot el tràfic serà desviat cap a l'Eixample per tal de fer de la Diagonal un gran passeig. No puc dir que em desagradi la idea ja que una Diagonal sense cotxes però amb Tram i autobusos segurament seria millor per als vianants. Però hi ha una sèrie d'afirmacions en l'entrevista que no entenc:

• Ens parla que es desviarà el tràfic per l'Eixample i a la vegada se n'ampliaran les aceres. ¿? Imagino que els residents a l'Eixample ara s'estaran estirant dels cabells, la gent que cada dia ha de sortir/entrar per la Diagonal deu obrir els ulls amb horror al imaginar-se circulant per l'Eixample. No tot és negatiu: els negocis de la Diagonal estaran la mar de contents amb el silenci i la calma que tindran. Els amos dels immobles salten d'alegria: podran apujar preus!
• Diu que "si, aquesta és la nostra decisió final". Això vol dir que quan van dissenyar els circuits del Tram no van pensar en cap moment que calia unir-los? Serà possible??
• Quan li pregunten quan començaran les obres diu "Demà mateix començarem el procés participatiu i en els pròxims mesos esperem tenir ja un primer projecte conceptual." En l'anterior paràgraf ens explicava que per desviar el trànsit per l'Eixample per poder fer el passeig "Tenim alternatives molt estudiades, però encara no és el moment de concretar-les.", per lo que dedueixo que encara no tenen puta idea de com fer ni una cosa (el passeig) ni l'altra (el desviament de trànsit), si tenim en compte que passaran mesos abans de tenir un primer projecte conceptual.
• Referent al turisme ens diu que "Barcelona no és un parc temàtic, sinó una ciutat de residents" tot i que el "turisme és beneficiós" i per acabar amb les concentracions de guiris al centre "Hem de crear altres centres d'interès on ara no s'hi veu cap turista." Res de llocs tranquils per als residents sinó tot ple de guiris per tot arreu malgrat ser una ciutat de residents. Contradictori? No per al PSC.
• La pujada de preus a la ciutat és, segons ell, degut  a que "Barcelona és el centre d'una gran metròpolis, i això té un preu." I que per compensar-ho per als residents cal que "els barcelonins es beneficiïn dels serveis públics", cosa que pensen fer desde l'Ajuntament. No acabo d'entendre això darrer (paguem el mateix que els foranis i en podem fer exactament el mateix ús) ni la relació amb la pujada de preus ¿?
• Tanca l'entrevista amb una bonica frase:"Sé perfectament que el futur de Barcelona passa per retenir la gent jove i evitar que se n'hagin d'anar de la ciutat". Ara com a mínim estem segurs que ho sap, per lo que podem deduïr que el que segueixi passant a partir d'ara no és ignorància sinó incapacitat.

En fi, després de llegir-m'ho tres o quatre vegades arribo a la conclusió que és una idea molt bonica que ens deixarà unes postals precioses però que encara no saben com punyetes fer-ho. Ni quan. Ni a quin preu.

L'altre dia vaig estar llegint aquest article de l'Albert Forns i em va venir una idea al cap. Ens explica el periodista que la plaça va anar recollint els darrers festers degut a que els serveis de neteja havien anat buidant mica a mica les places i carrers. Aquesta és una tàctica que trobo prou encertada i permet que els espais públics siguin netejats i, a la vegada, convida als nocturns a marxar a un altre lloc pels darrers encenalls. Tornant al fil, si no vaig errat els serveis de neteja van anar buidant la Vila desplaçant als darrers mohicans cap a llocs encara "bruts", resultant ser la Plaça del Poble Romaní la última en ser netejada. Aleshores, ja ben entrada la matinada, ens trobem que la majoria de gent passada de voltes i sense ganes de plegar veles està agrupada en un sol indret i, com és lògic, amb poques ganes de marxar i amb moltes de continuar. I, evidentment, en el moment de buidar la última plaça es produeixen aldarulls tal com els serveis tenien previst ja que hi van desplaçar Mossos i Guàrdia Urbana.

I l'endemà, als diaris, suposo que tots els titulars eren "Els alternatius provoquen disturbis" ja que la plaça del Poble Romaní estava ocupada per la Festa Major Alternativa.

Pensant pensant, penso: si totes les places s'haguessin anat buidant i en comptes de ser la darrera plaça "lliure" la del Poble Romaní ho hagués estat la de Rius i Taulet hi haurien hagut corredisses igualment? He de pressuposar que si, ja que els festers serien els mateixos però en un altre lloc. Aleshores, el fet que la darrera plaça a netejar sigui la de les festes alternatives és quelcom triat?

És a dir, hi ha alguna raó per la qual la darrera plaça a buidar sigui precisament l'alternativa?

Seguint amb els consells per solucionar la crisi, i abonant-me a la re-Solució Corbacho, proposo que a partir d'ara tots aquells que no siguin nascuts a Catalunya quedin en un segon terme a l'hora d'aconseguir feina. Quan alguna empresa busqui treballadors ha de donar preferència total i absoluta als nascuts en les 4 províncies, 7 vegueries o 41 comarques de Catalunya. En cas de no trobar ningú adequat se li permetrà contractar algú de fora però sense permetre-li l'empadronament. D'aquesta forma ens assegurarem que tots els d'aquí tinguem feina i poguem viure sense la pressió que algú de fora seria capaç de fer el mateix (i en molts casos millor) per menys diners.

Pot sonar a radical, fatxa o fill-de-puta, però la meva proposta es basa en la del socialista obrer Celestino Corbacho, de professió acaparador de càrrecs polítics, i d'origen, immigrant.Tot i que jo la trobo més oberta que la seva al permetre als de fora venir a treballar aquí 🙂

</mode irònic>

Fa anys em mirava amb admiració i devoció una generació completa. Em fascinava el seu esclat de colors que canviava el gris dominant a l'època. Una generació que fugia de la repressió personal i social; que protestava per una guerra llunyana i absurda; que creia en la justícia i els drets de les diferents races. Foren anys d'imaginació al poder, de prohibit prohibir, de comunitats auto-suficients i amb neguits per estimular el cos i la ment. Era una genració que es creia nascuda per a canvira el món. Ho van intentar i semblaven haver-se conjurat per transformar el món en un de millor.

Com és normal, l'assalt al poder no va prosperar. Però tenien el temps al seu favor ja que allò que se'ls hi negava per la joventut se'ls hi concediria per la maduresa. I avui, la generació dels 60 es troba amb el poder a les mans. Tot. O pràcticament tot.

I és en aquest punt on s'acaba la meva admiració. De tota aquella massa idealista que sortia al carrer reclamant un món diferent no en queda res. Avui puc veure que res del que volien fa 25 anys ho volen avui. El món en el que vivim ara, i que ells comanden, és segurament un món massa gris contra el que s'haurien rebelat amb les armes del color.

Sé que tot plegat és potser simplificar-ho una mica, però que una generació pugui canviar tant en tan poc temps em fa pensar. I em fa pensar que a mi també em passarà. Se'm fa dificil de creure que el món que jo volia amb 25 anys sigui tan diferent al que voldré als 60. I no només que el voldré diferent, sinó que aniré en contra el que volia 25 anys abans. L'adult contra el jove, el present contra el passat, la retenció contra l'aspiració, l'ocell en mà contra els 100 que volen.

Si una generació completa ha estat capaç de renunciar als colors per a trobar-se còmode en els grisos, a què seré capaç de renunciar jo? I, afortunadament, aquesta és una pregunta que un dia em serà resposta, malgrat faltin més de 25 anys per tenir-la. 😉

De totes les solucions o propostes que he sentit per superar la crisi econòmica n'hi ha una que ningú ha dit i que, per mi, és la més evident. El Ministeri de la Guerra Espanyol va tenir el 2007 un pressupost de més de 8.000milions d'eurus.

Jo tiraria d'aquí els calés que falten. Total, a la UE no hi haurà cap guerra (les multinacionals no ho permetrien) o sigui que no cal patir. I si n'hi hagués una, amb la sort històrica dels catalans segur que la perdem! 🙂

Me'l va regalar la R. fa una mica més d'un any, i certament no en sabia res tot i que em sonava vagament haver-ne sentit parlar. Em va fer molta il.lusió, perquè un bon llibre amb una bona dedicatòria no es rep a diari, oi? Per aquelles coses de la vida, ens vam allunyar i la meva venjança fou tan ridícula com negar-me a llegir el llibre. I així va estar durant mesos, a la lleixa dels llibres pendents i sempre a sota de tot. Qualsevol nouvingut li passava pel devant. Era una mena d'apestat, una imberbe mostra d'orgull.

La setmana passada, en un moment de pànic al adonar-me que no tenia cap llibre per llegir el vaig veure i em vaig adonar que no el podia ignorar més. Tenia massa bona premsa i massa bona dedicatòria per seguir-lo bandejant. Així que el vaig agafar, el vaig començar, vaig tirar enrera per rellegir el poema dedicat i m'hi vaig sumergir.

Kafka a la platja resulta un llibre àgil de llegir, amb un parell d'històries paral.leles que imagines que s'acabaran creuant però que no veus com. Els diàlegs són profunds i senzills; les històries fantasioses i  oníriques; els personatges els entens de seguida i els vas coneixent i apreciant paràgraf a paràgraf. Ii sense adonar-me em vaig trobar completament enganxat a les pàgines d'aquest extrany llibre. Feia molts anys que no em veia a mi mateix llegint a la cuina mentre feia el dinar. Tampoc recordava declinar una sortida nocturna per poder-me'l acabar. Tot això ho va aconseguir aquest llibre de'n Haruki Murakami, un d'aquells regals que he tardat a apreciar per culpa del nen que porto dins.

L'accident de l'avió a Barajas m'ha deixat temperat. És a dir, ni fred ni calor. No vull dir que no em sàpiga greu l'accident o els morts i ferits que hi ha hagut. Me'n sap.  Tant com els 43 morts a Argèlia el dimarts passat, o les 40 i ecaig víctimes a Pakistàn el mateix dimarts. O els més de 200 que la Generalitat ens explica que han mort aquest any a les carreteres de Catalunya. Segurament és una afirmació políticament incorrecte i a més d'un li semblarà inadecuada, però les coses són com són i apuntar-me al carro dels solidaris-en-el-dolor-dels-desconeguts no fa amb mi.

De totes formes, aquests dies he pogut veure coses curioses. No he mirat massa la televisió (entre la Festa Major i Stargate Atlantis no he tingut massa temps) però com que tothom opina jo també ho faré: en fan un gra massa. Cert que cal informar però de debò és necessari dedicar 48 hores (i les que queden) a informar sobre un fet del que es desconeix absolutament tot? És a dir, si no se sap com va ser l'accident ni els morts que hi havia, calia estar tot el dimecres parlant del mateix tema? Un cop has dit que hi ha hagut un accident del que es desconeixen les causes (i que es tardaran mesos en aclaris) suposo que ja està tot dit; no t'aporta res de nou veure "enviats especials" a la zona omplint minuts amb paraules buides i judicis de valors. Si, tot plegat molt trist i lamentable, però el fet és que hi va haver un accident del que es desconeixen les causes i que molta gent va morir. I ja està. No aporta res recrear-se en el patiment dels altres ni donant crèdit a afirmacions sobre l'estat de l'avió sinistrat o l'empresa propietària.

D'altra banda, hi ha algú de qui no he sentit parlar i que, al meu entendre, ho deu estar passant fatal. Segons tinc entès, l'avió va abortar el primer enlairament i un tècnic va haver d'anar a revisar els sistemes. Aquest fou qui va dir que l'avió podia marxar tranquilament ja que l'aparell estava ok. Aquesta persona, de qui estic segur de la seva professionalitat, deu estar destrossat. Si en comptes de donar el vist-i-plau hagués cancelat el vol ara tot seria diferent, oi? A més, també estic segur que el seu pronòstic era correcte, però no tinc cap mena de dubte que a hores d'ara es deu culpar a si mateix del desastre. No m'agradaria ser el seu lloc, donant voltes a la decisió tot i saber que fou la correcta.

També, a voltes amb l'accident, m'ha sorprès algún "opinador" criticant que la vida hagi continuat normalment i que no es suspengués, per exemple, el partit que la selecció espanyola va jugar el mateix dimecres (crec). No acabo d'entendre massa la mania de suspendre actes quan hi ha un accident. És evident i lògic que la gent pot estar afectada, però té sentit deixar de fer actes pel mer fet d'un accident? A mi em sembla que no, que si els actes no tenen cap mena de relació amb els afectats cal continuar fent les coses igual. Fins i tot si tenen relació amb els afectats, diria. I és que si això fos així, és a dir, si per cada desgràcia calgués parar el país aniriem malament: cada dia seria dia de dol degut als morts al volant, o als morts en baralles, o als morts per causes no naturals.

Durant els dies de Festa Major agafo les maletes i em moc al Bloc Col.lectiu de Festa Major. És un experiment que ja vàrem fer fa dos anys, i que enguany repetim.

Ens veiem allí, doncs!