desPensaments

No fa massa vaig llegir en un llibre (crec que Kafka a la platja) que de totes les persones, aquelles més perilloses són les que no tenen imaginació.

Em va sobtar per insòlit i la idea ha anat rondant sola pel cap. La frase s'ho mereix; la definició és prou imaginativa i provocadora. I potser si. Potser si que la manca d'imaginació et fa perillós. Al final, encara tindrà més raó que un sant.

Aquest matí he aconseguit, després d'una eterna espera devant les desenes d'obrers que malden per enllestir l'edifici tan ràpidament com sigui possible, una imatge del nou edifici del Districte al c/Fco. Giner. La marea humana de gent m'ha impedit recrear-me a l'hora d'enquadrar, però crec que servirà per mostrar com es planifica una sortida d'emergència:

Doncs si: amb un passadís llarg i estret.

Internet ha aconseguit un fet que mai en la història de la humanitat havia estat possible: la socialització del coneixement i les cultures. Aconseguir informació és assequible per a tothom (òbviament, tothom amb accés a la Xarxa) amb les mateixes oportunitats, i tothom pot ser emisor d'informació amb les mateixes garanties d'èxit. Només per això, l'invent ha valgut la pena.

Però la moneda té una cara B, i és la igual universalització de la renúncia al saber. Qualsevol imbècil pot escriure qualsevol bestiesa a qualsevol fòrum d'altri; qualsevol pot opinar del que vulgui en qualsevol article que permeti comentaris, en el mateix nivell que qualsevol altre. I això ha provocat, lentament, que els diaris digitals i molts altres ents emissors d'informació s'hagin omplert d'imbècils escrivint imbecilitats que res tenen a veure amb el tema original o, majoritàriament, res tenen a veure amb la veritat. Només cal dedicar una estona a llegir els comentaris de meneame, l'avui o escolar.net (per donar tres exemples de tres centres emisors filosòficament contraris i conceptualment diferents) per adonar-se'n. Fa certa horticària llegir el que l'exèrcit d'ignorants orgullosos són capaços d'afirmar (no opinar) amb total impunitat i auto-complaença.

Però és el preu que cal pagar per estendre el coneixement: potenciar la ignorància orgullosa i visualitzar el despreci per la cultivació personal.

Aquesta crisi, com als delinqüents, se l'hauria de tractar de pressumpta fins que es demostri el contrari. Quan un pensa en una crisi mundial, en l'anomenada pitjor crisi desde l'any 1929, visiona un paisatge demoledor: empreses tancant, gent al carrer sense feina, preus que pugen dia a dia, nervis i tensions entre els polítics, gent arruinada que es suicida, etc. Una crisi significa un daltabaix, una hecatombe, un pas d'un estat acceptable a un altre de molt pitjor.

Però si miro al nostre voltant o, en un acte d'hedonisme, mirem als països on teòricament la crisi és pitjor, no hi veig cap d'aquests signes. La vida continua exactament igual que fa mig any: preus alts, feina estable i el dia a dia més o menys inalterable. Algunes empreses, poques, volen tancar però no pas en un número prou elevat com per alarmar la població. I com si aprofitessin el moment, la cojuntura.

I sembla que tot plegat, tota aquesta crisi que surt diàriament als mitjans de comunicació i que permet a tanta gent tenir feina és quelcom fantasmal. Tota la fressa provocada per les borses no es correspon a la vida del carrer, i ens allunya una mica més dels dirigents. Em dóna la impressió que uns quants imbècils han perdut uns diners que no han existit mai jugant a intercanviar-se cromos i reclamen als Estats que els hi reponguin per tal de seguir jugant.

Juguen amb diners que no existeixen, perden diners que no existeixen, reclamen diners que existeixen i estaven destinats al poble. I, òbviament, els aconseguiran i seguiran jugant a fer-se palles. Com els nens quan fan una marranada per aconseguir una xuxeria. Igualets, però molt més perillosos.

Em va costar Déu i ajuda arribar a l'estació.

El camí no fou fàcil i durant anys vaig creuar camps i camins de parada en parada. Algunes eren boniques i m'hi vaig quedar un temps, tot disfrutant l'estada i els seus entorns. He pogut veure llocs preciosos; he disfrutat d'aiguamolls, deserts i d'indrets tropicals; m'he colat en trens que no portaven el meu nom però que eren bonics perquè si.

N'he vist alguns que portaven el meu nom i m'he fet l'orni, tot dient-li al xòfer que ja l'atraparia a la següent parada. I és que me'ls mirava i en alguns casos no m'agradava la tapisseria, en d'altres el trajecte no em plaïa i en les menys, la velocitat del tren no s'adeia a la del meu cos. Per punyeteria, em saltava la següent parada o bé anava a la d'alguna altra línea per evitar trobar-me el xòfer esperant-me tal com haviem quedat. Així, els he vist passar de reüll sense remordiments ni culpabilitats.

En el trajecte per camps, camins i estacions, he pujat en trens que portaven nom d'altri o en trens sense nom. He voltat i he vist. He parlat i he escoltat. He pujat i he baixat com he cregut adient, tenint sempre la certesa que al final arribaria a la meva estació.

Em va costar Déu i ajuda trobar la meva estació. I ara que hi sóc, resto assegut llegint un llibre mentre espero el meu tren.

No cal ser massa observador per adonar-se que la oferta de pel.lícules en català a la cartellera és ridícula. Per les raons que sigui, el doblatge del cinema al català no ha reeixit. Fa uns dies llegia que calia posar-hi més diners per tal de poder estrenar simultàneament en castellà i català a les cartelleres catalanes.

És un error.

La Generalitat ha de fer un pas ferm, decidit e irreversible cap a la subtitulació en català de totes les pel.lícules en cartellera Les películes doblades no són només una mutilació evident del treball de l'actor (i els equips de so) sinó una despesa econòmica i de temps que no és necessària. A més aquest fet ajudaria als catalans a aprendre idiomes i, de rebot, a assumir inconscientment l'enorme diversitat lingüística i cultural del món en el que vivim. Només cal viatjar per Europa per adonar-se que la gent que parla anglès de forma fluïda provenen de països on tota la producció extrangera és emesa en versió original subtitulada. No és casualitat.

És cert que aquest és un camí de futur, ja que és difícil acostumar tota una generació a veure les películes subtitulades quan desde sempre a casa nostra s'ha doblat tot (excepte els musicals, que a més no es molesten a subtitular-ne les cançons), però és la única forma econòmica i possible de veure cinema en català i, a més, apreciar millor el treball dels actors.

Mentre no ho fem així, seguirem cultivant la ignorància i el tancament en nosaltres mateixos.

L'Ajuntament de Gràcia ha enllestit en més d'un any i amb una endiablada velocitat el nou edifici que acullirà les oficines que permetran gestionar millor l'atenció al ciutadà. Però no contents amb fer-ho ràpidament, l'Ajuntament ha decidit també incorporar tota una sèrie de característiques al nou edifici, algunes de les quals m'han sorprès positivament.

D'entrada, i tal com es pot apreciar a la fotografia, es va tenir molt en compte l'entorn on està ubicat l'edifici per tal de garantir que es mantindria una mateixa línea estètica en tot el carrer. Així doncs, l'edifici queda camuflat amb els edificis del costat i si no fos perquè properament hi penjaran el cartell identificatiu passaria totalment desaparcebut. Noti's que fins i tot han respectat l'alçada per tal que no sobresurti.

També es pot apreciar l'enorme porta d'entrada i sortida, amb unes mesures inferiors als 2m. d'amplada, que permetrà que en cas de desallotjament immediat els treballadors i ciutadans puguin sortir en un temps rècord. Òbviament, aquesta amplada també permet que dos ciutadans en cadires de rodes puguin entrar i sortir simultàneament sense estorbar-se. O bé un sol d'ells mentre un bípede passa pel costat, clar. O fins i tot un de sol, amb amplis espais a banda i banda per donar una gran sensació d'amplitud.

Però això no és tot. Tal com es pot veure, l'edifici ha estat dotat de grans finestrals que permetràn aprofitar la calor del sol a l'hivern, i així estalviar en calefacció. Per a l'estiu s'han instal.lat unes cortines que farà que els residents puguin obrir les finestres i beneficiar-se del ventet sense haver de patir la calor contra els vidres i disminuïnt la necessitat de tenir l'aire condicionat en marxa. De nou, hi podem veure l'extraordinària implicació de l'Administració en l'estalvi energètic.

I aquests són només detallets que he pogut apreciar a simple vista, estic segur que n'hi ha molts més que es veuran quan ho obrin, crec que durant el proper mandat.

Recordo de petit quan anava a Andorra amb un autobús ple fins dalt de gent amb la cartera regalimant bitllets de 2.000. Sortiem de bon matí i en una mica més de dues hores arribàvem a la frontera on ens deixaven passar sense problemes. A la tornada, amb el maleter farcit de bosses on hi havia de tot (menjar sobretot, però també alguns aparells electrònics) sempre ens tocava fer una caravana immensa. I no perquè els andorrans no ens deixessin sortir o volguessin saber què ens enduiem del seu país, sinó perquè els espanyols inspeccionaven aleatòriament els continguts de les bosses quan tornàvem a entrar al país.

Més endavant m'he adonat que en general tots els països posen traves, o com a mínim inspeccionen, a tothom que vol entrar. D'aquesta forma, entenc, els estats intenten assegurar-se que no es fa contraband, tràfic d'armes o l'entrada de gent "fitxada". En si mateix no ho trobo malament, ja que cada ú té el dret de protegir casa seva i d'instaurar les normes que "filtrin" què i qui volen tenir-hi.

El (des)pensament curiós el vaig tenir l'altre nit, just abans d'adormir-me: perquè a tot arreu et miren en el moment d'entrar i en canvi en els aeroports només t'inspeccionen de dalt a baix al moment de sortir?

Aquest divendres l'Independent (pag.6) em sorprenia amb un reportatge sobre l'Enric Duran, signat per Albert Balanzà. Aquest periodista, director del propi Independent, cap de política de l'Avui i autor de diversos llibres, em sorprèn amb un text infumable i més propi d'un bloguer troller que no d'un professional.

Es pot llegir en el reportatge (que per cert ocupa 1/4 part d'una pàgina) frases professionals  com "ha muntat el que es diu un bon pollo", "socis i exsocis de l'entitat debaten on és la pasta", "el pare de Duran està forrat", "després d'una escissió […] per les durandades". Em sorprèn que algú que és professional del periodisme sigui capaç d'escriure un text tan pobre, sense ni una mica d'informació i amb una càrrega despreciativa tan gran.

Igualment, l'editorial del setmanari segueix aquesta línea en la que es remarca que Duran "mai va tenir cap problema per trobar diners perquè tenia un bon coixí a casa" o que "amb tota intencionalitat s'ha de llegir l'operació immobiliària que […] va permetre a Duran tenir un magnífic regal del seu pare: un local a la plaça del Sol […] comprat trinco-trinco". Dels fets no en diuen absolutament res.

És evident que tothom té les seves preferències però feia  temps que no llegia a l'Independent un text amb tan poca informació i tant despreci. I també feia molt que no veia un "reportatge" que ocupés 1/4 part d'una pàgina. Sembla que l'objectiu de tot plegat fos criticar i/o desprestigiar en comptes d'informar per tal que ens formem una opinió.

Però tranquils, no crec que les subvencions o els crèdits tinguin res a veure amb l'escrit.

Facebook s'està convertint en una mena de comunitat enorme, on tothom que hi és present s'uneix en petites i diferenciades comunitats. Algunes d'aquestes comunitats es generen al voltant del que s'anomenen grups, i n'hi ha de totes menes.

Recentment n'he vist un que s'autodenomina "Les dones serem visibles al facebook" i que té com a objectiu el següent:

"Qualsevol peticio d'amistat sigui home o dona va acompanyat del genèric masculí. Al facebook tots som amics, autors, creadors… les dones no existim i cal que ens fem visibles"

Un parell de reflexions al voltant del seu objectiu i la seva queixa.

Facebook és possiblement l'única gran web en la que les traduccions són fetes pels usuaris de forma directa i, diguem-ne, assambleària: es proposen les diferents frases traduïdes, es posen a votació oberta i qui treu més punts guanya i queda oficialitzat. Aquest sistema permet la revisió constant de les traduccions i la correcció de les mateixes, així com la garantia que l'èxit, o el fracàs, en la traducció recaigui sobre els mateixos usuaris.

En el procés de traducció al català hi van participar 1.208 persones. Entre les 50 persones que més van participar hi ha 9 dones. Amb aquests números es veu que el punt de vista femení hi era representat però no massa. De forma voluntària, la dona hi era majoritàriament absent.

Igualment, ja es va encetar una discussió durant la traducció referent al fet que sexe del receptor i/o emisor, ja que com hi deia un usuari "en molts casos Facebook fa distinció sobre si el subjecte és masculí o femení.". Un altre apuntava que "quan jo estudiava els generics eren masculins, ho deia el Sr. Pompeu.". També s'hi deia "(…)però s'ha d'admetre que queda força horrorós que una frase curta la meitat de paraules siguin en/na, el/la,(…)". És a dir, el problema del gènere en les traduccions ja es va tractar i en determinats casos no s'hi podia fer res. En d'altres, si. Però entre pitus i flautes al final foren els més de 1.000 participants qui amb els seus vots van escollir quan fer servir el neutre, el masculí, el femení, tots a la vegada i/o quan el "El/la" o "En/Na" (un altre tema de discussió). El poble va decidir.

Aleshores el grup no té cap mena de sentit, ja que perquè agrupar-te sota el pretext em-discriminen-només-perquè-sóc-dona si és mentida, i a més tu mateixa tens a les teves mans la capacitat de canviar-ho? Perquè enarbolar la bandera del victimisme si el que et defineix és la ignorància (voluntària o no)? Doncs no és res més que una excusa com qualsevol altra per agrupar-se, per queixar-se de la injustícia d'un mon pensat només cap als homes, per estendre la ignorància vestida de revolució i per fer ramat.

No dubto de la bona voluntat de l'emprenedora que va obrir el grup, però el gust a sentir-se discriminat sembla lligat a la voluntat de ser-ho.

Ja ho diu el refranyer: "A la taula del Bernat qui no hi seu no hi és comptat", i "La ignorància és atrevida".