Cròniques Mauricianes

via aquatremans(Vídeo: 01:33)

Per si no ho sabíeu, el doblador del popular "Chef" de la descerebrada sèrie d’animació South Park, Isaac Hayes, va decidir recentment abandonar el personatge ja que en un dels darrers capítols s’havia ridiculitzat l’anomenada Esglèsia de la Cienciològia, secta de la qual ell n’és membre. Aquest capítol, degut a les pressions del propui Cruise no va ser emès per TV, però per sort no comptava amb Internet i el podeu veure aquí (en anglès, uns 20 minuts de durada).

Què podíem esperar dels irreverents autors de la sèrie? Doncs segurament això que han fet: matar-lo i a lo bèstia!

Aquí teniu el vídeo de la matança que no té desperdici!

Afegeixo la tira còmica que he trobat a la web -fins avui desconeguda per mi- Déuvosguard (gràcies demoncatalana)

Assisteixo, encuriosit, a l’interessant intercanvi de floretes digitals entre en Carles Salat, editor de La Tortuga de Gràcia i en Miquel Pellicer, de Transversal Web i del seu bloc, Assajos sobre la realitat i no puc més que pensar en aquella escena de Pulp Fiction on el Señor Lobo deia allò de "ya está bien de chuparnos las pollas", si fa no fa, "ho hem fet molt bé però anem per feina".

I em sembla molt bé, que consti, malgrat la conya. Perquè en tot l’exercici de crítica comparada entre els dos textos sempre hi apareix un tercer que a cops sembla com si no hi sigui, o com si no hi sigui amb prou pes que no és altre que GràciaNet.

A GràciaNet sempre hem tingut molta recança a allò que s’anomena autobombo. Segurament per la suposada confrontació amb l’antiga Vilaweb, que tirava bastant d’aquesta estratègia i que ens feia arronsar-nos bastant en aquest tema tot i que des que vam fundar l’associació i la web no hem parat d’innovar, de fer millores, i de donar nous serveis que potser haurien merescut una millor difusió.

Vam començar amb aquesta dinàmica del no-bombo i amb aquesta dinàmica seguim, però aprofitant la individualitat que em permet el meu bloc, que no implica la resta del col·lectiu, vull aprofitar per exercir jo de Señor Lobo i reivindicar GràciaNet com la mare dels ous del poc o molt que és avui la Vila de Gràcia dins el món digital.

L’autèntica travessia en el desert digital va ser la nostra, sens dubte. Quan en un llunyà (en termes digitals, un prehistòric) 1996 uns parell de frikis geeks apassionats per les llavors noves tecnologies ens vam ajuntar a partir d’una cosa tan tonta com que ambdós signàvem els nostres missatges amb el nostre nick i "Vila de Gràcia" (no a Internet, que com a tal encara estava naixent, ens movíem llavors en el món de les BBS‘s) i vam aconseguir enredar un parell més de culs inquiets del món associatiu va ser el moment en que es va començar a forjar el món digital gracienc tal i com el coneixem avui.

Érem quatre i entre tots estàvem ficats, d’una manera o altra, en deu o dotze associacions. Va ser una circumstància que ens va fer no llençar la tovallola a les primeres de canvi. Almenys teníem allotjades les webs de les nostres associacions sota un domini comú, teníem un correu amb identitat pròpia i l’Ajuntament ens subvencionava bàsicament perquè no entenia res del que passava però sonava modern. Les reunions a la Comissió de Cultura no feien més que evidenciar el desinterès per desconeixença del que significava el fet de, primer, sortir per Internet i després, estar a Internet. Mentre uns insistien en l’analògic discurs de guies d’entitats, de butlletins periòdics d’activitats i de llibres blancs, negres o a tot color, nosaltres perseveràvem en: us regalem un espai web d’adreça fàcil (www.gracianet.org/entitat), us regalem correu per als vostres socis, us difonem la informació a l’instant, us ajudem en la creació de la vostra web… I res, com qui sent ploure… a Londres!

I la travessa fou dura. En un any, amb prou feines havíem aixoplugat una trentena d’entitats de les quals la meitat tenien relació amb algun de nosaltres. I a part, o també, amb aquell esperit tan gracienc de voler superar els de Barcelona, dels piques amb la necessària capelleta gracienca contrària que era Vilaweb i del capficament ideològic que no érem un mitjà de comunicació, sinó una eina de comunicació. Només ho enteníem nosaltres, i no sempre.

Fins que arribà el dia -i el Señor Lobo ja ha fotut el camp, això s’està convertint en una classe (segurament necessària però no pretesa) d’història- que vam canviar el sistema de gestió de continguts. Per entendre’ns, vam passar del manuscrit a la impremta: tothom qui volgués podia editar continguts. La possibilitat del "Envia notícia" va suposar no només un important canvi tecnològic sinó també conceptual. Vam passar de suplicar continguts a concloure que qui vulgui sortir que s’ho curri i qui no que s’hi posi fulles. Una cosa es oferir serveis i una altra pagar el beure. Òbviament la visió d’Internet havia anat variant durant aquest temps i ja no era aquella gran desconeguda sinó que s’havia convertit en aquella gran desconeixença. El matís importa: abans ningú no entenia res i n’era indiferent, i de cop tothom, sense entendre tampoc res, creia important allò súper-guai del ciberespai. La gent espabilava. Fins i tot hi havia qui ens preguntava quants disquets podia posar a Internet. Anàvem pel bon camí.

I fent un salt transversal de tortuga dopada, és a dir, resumint, anem ampliant serveis: traducció de tot el sistema de gestió dinàmica, fòrums (fases: 1. no moderats; 2. denúncia; 3. moderats; 4. vigilats; 5. monitoritzats; 6. David, ja el tenim! 7. "Mil cares"; 8. desprestigiats; 9. estabornits; 10. redreçats…), agenda en contínua evolució tècnica i estètica, columna d’opinió, mòdul de gestió d’imatges, correu web, allotjament de dominis propis, base de dades d’entitats, traducció i adaptació de petits mòduls, espai multimèdia del Coll, blocs amb traducció i adaptació pròpia, espai especial i refet quatre vegades per als graciencs il·lustres, domini .cat…). I sense autobombo i patint l’alegria financera de l’Ajuntament (més d’un any sense cobrar el conveni del Coll, el normal…).

I tenint sempre en compte que havíem de ser un espai central en el món digital gracienc i potser essent una mica cruel, fora de la batalla dels periodistes, que existeix, no cal negar-ho, inclús havent-hi ara un entranyable fair-play. Que les hem vistes de tots colors amb altres protagonistes, que si aquest està més amunt que jo, i perquè, que si canvia aquest titular perquè quedi clar quina és l’origen de la notícia. A mi m’encanta perquè passo un ou del tema. Per moltes o poques diferències que tinguéssim, Vilaweb (quan actualitzava continguts) sempre va estar present a la nostra portada, com Transversal web quan va aparéixer, com La Tortuga ara mateix, com el bloc de Verdi 28 (que ja s’hauria de treure, perquè ja no actualitza), com l’Europa o com qualsevol cosa que es bellugui pel barri.

I el que al cap i a la fi el que ens demostra la nostra curta (digitalment extensa) història és que tothom acaba trobant el seu lloc. Quan Vilaweb va intentar impulsar el portal Gràciaweb, es va trobar que aquell espai ja estava ocupat per nosaltres i va apostar més fermament per la informació a Vilaweb i l’edició en paper de l’Independent. El contrari li va passar a Transversal, que es va trobar amb un producte com L’Independent, de molta immediatesa, i amb el qual no podia competir amb una revista mensual (el Casita Blanca News marcava la diferència, però no era suficient ) per molta quatricomia i paper satinat que portés. El canvi a digital el va fer desprendre’s de tota la càrrega d’infraestructura de local, anunciants, etc. i va omplir un espai informatiu que GràciaNet no podia -ni volia- abastar i que Vilaweb ja començava a deixar de donar. Ara mateix, La Tortuga és un alè d’aire fresc a mig camí entre el confidencial, l’informatiu i la columna d’opinió, però en tot cas no trepitja ni a Transversal ni per suposat a GràciaNet i en cas de fer-ho, ho deixarà naturalment de fer perquè la seva pròpia dinàmica el portarà a no duplicar continguts sinó a omplir els molts buits que encara ens queden. Al final tothom s’encaixa en un espai, en aquell que aconsegueix fer-se’l propi.

I encara que no us ho cregueu, fins aquí volia arribar (i la culpa la té el David per venir ahir a casa i fer-m’hi pensar). Aquest espai digital comú on tothom intenta trobar el seu espai, i almenys fins al dia d’avui, ha estat inqüestionablement GràciaNet. Sense GràciaNet potser hi hauria avui en dia alguna cosa semblant, o potser no, no ho sabrem mai. Segurament estaríem tres anys enrere i vés a saber si tal dia com avui inauguraríem un Fòrum gracienc. No importa, és història ficció.

Però és que avui toca autobombo, o senzillament justícia, i crec que cal posar GràciaNet on es mereix. Com a pal de paller del món digital gracienc,com la xarxa ciutadana més visitada no només del pla de Barcelona (aixòera bufar i fer ampolles!), sinó de tot Catalunya, la 52ena web encatalà per ordre de visites (segons el darrer rànquing d’Alexa que vaigconsultar), amb unes 20.000 visites (d’usuari únic) mensuals i unes5.000 pàgines servides diàries, una associació que es manté amb 1.200euros de subvenció anual i que dóna o ha donat servei a gairebé uncentenar d’associacions, que manté ja una trentena de blocs en només uns pocs mesos d’integrar-los, que allotja una agenda que és l’agendade referència d’activitats del barri, i un munt d’etcèteres que em fan en el fonssentir-me orgullós de la feina feta pels companys i dels patimentsconstants.[I ja posats, si em llegeix algú del Districte, 1.200 euros per tot elque fem és una misèria, a veure si us estireu, que si el que femnosaltres ho volguessiu fer vosaltres només en informes ja us poliríeu 10.000 euros mínim!]

El que vull dir, i voldria ara mateix excloure’m perquè no intento fer-me un autohomenatge, sinó posar on es mereixen els companys que han fet possible GràciaNet, que han fet molt més que jo, (perquè en saben, jo només serveixo per escriure parrafades com aquesta i traduir textos), i fer-los-hi un exobombo que mai s’han volgut fer. Que sense el Toni no hi hauria hagut ni domini, ni servidor, ni associació, ni blocs, ni certificats d’hisenda; que sense el Roger no hi hauria hagut ni web de Festa Major, ni bases de dades, ni no sé quines conyes en ASP que deuen ser importants, ni local on reunir-nos; que sense el David no hi hauria hagut agenda, ni post-nuke, ni mòduls, ni calendari, ni imatges; sense els batakadus (l’Oriol i el Roger) no hi haurien graciencs il·lustres ni canvis de disseny, ni autobomo bastoner ; sense el Quim no hauria hagut el Coll ni la meitat de notícies ni moltíssima feina de matxaca. I no em voldria deixar ningú: la Dolors, el Rafel, la Reyes… un col·lectiu que més que cap altre és la suma de les seves individualitats.

I crec que ja em toca anar acabant. Si heu arribat fins aquí us felicito i a sobre us faré la cabronada de resumir en dues línies el que volia dir. Tortugues i assajistes: el què feu està molt bé, el com ho feu és gairebé impecable, però el lloc on ho feu és imprescindible. Oi?

Llegeixo a Escolar.net que un grup una miqueta díscol del PP de Galícia està fent un concurs de Miss PP entre les seves militants com a forma de protesta per la manca de democràcia interna dins el partit.

Jo, la veritat, em començo a plantejar certes coses i ja no tinc tant clar si va ser bona idea allò de fer-me d’esquerres i independentista

[Bé, sembla ser que les fotos estan fetes a Romania, si us fixeu en el pit esquerre de la Maricela (foto a tamany gran) [han tret les fotos del servidor, sort que m’en vaig baixar algunes] us n’adonareu que surt una frase que diu "Editje Sepecialâ" i per tant molt em temo que les noies no són gaire gallegues ni tampoc militants del PP. Res, que anul·lo el viatge i la sol·licitud d’ingrès. ]

Avui va de secció filològica: la importància dels collons a la llengua catalana.
Encara que pugui semblar una grolleria, la paraula "collons" és potser una de les que segons el context, valor i afixació dóna una immensa varietat de significats. Al gra:

1. Precedit de numeral
Si el numeral és "un" significa una cosa molt costosa o cara:
– Em va costar un colló
Si el numeral és "dos" significa valentia:
– Té dos collons
Si el numeral és "tres" implica menyspreu:
– M’importa tres collons
Si és un nombre superior, els collons es conten a parells i denota dificultat
– Ens va costar mil parells de collons

2. Segons el verb utilitzat

El verb "tenir" implica valentia normalment amb "parell de":
– En Pere té un parell de collons

Malgrat això, el verb "tenir" també pot esdevenir en admiració quan s’enfasitza:
–Té collons en Pere!

O també pot denotar que un és un penques amb una enunciació decreixent:
– En Pere té uns collons…

I per acabar-ho d’adobar, si es deshumanitzen les gònades arribem a un significat de perplexitat:
– Té collons la cosa!

Amb el verb "jugar" (d’apostar) els collons es converteixen en la màxima garantia que una afirmació nostra és sincera i que creiem en ella:
– M’hi jugo els collons que el Barça guanya la Champions!

Amb el verb "tallar", els picarols es converteixen en una perillosa (i dolorosa) amenaça:
– Com no em tornis la pasta, et tallo els collons

La forma del verb i la inclusió, o no, de reflexiu, també n’altera el significat. En el cas del verb "tocar", canvia el sentit segons la forma i persona:

Vagància:
– Es tocava els collons

Molèstia o indignació:
– Em tocava els collons

Sorpresa:
– Toca’t els collons!

Amb el verb "anar" se’ns expressa que una cosa funciona bé:
– Això va de collons

Amb el verb "sortir" i reflexiu denota autoafirmació:
– Ho faig perquè em surt dels collons

Amb el verb "estar" significa "bo" o "esplèndid":
– El sopar estava de collons

Amb el verb "torrar" fins i tot es forma un substantiu nou i denota que l’interlocutor provoca zitzània:
– Ets un torracollons (i que té com a sinònim "mosca collonera")

També és curiós que deu ser dels pocs substantius que no crea un (1) sinó dos (2) verbs diferents, "acollonar" i "acollonir". En principi són sinònims i com comentarem poques línies més avall signifiquen "tenir por", però normalment es fa servir en sentits diferents;

"Acollonir" quan s’és protagonista d’aquesta por:
– En Pere està acollonit

En canvi es fa servir "acollonar" quan el que es vol fer és donar por als altres:
– Avui vindrà l’inspector d’Hisenda i això acollona, eh?

3. Afixació

Els afixos també influeixen molt en el nostre parell d’objectes d’estudi:

El prefix "a" significa por:
– Estava acollonit

El prefix "des" implica riure pels descosits:
– S’estava descollonant pel terra

El sufix "ut" ens denota perfecció:
– Collonut!

4. Preposicions

En aquest cas, també matisen l’expressió:

"De" indica bo o en quantitat:
– Això ha sortit de collons
– Feia un fred de collons

"Per" denota voluntat i decisió:
– Ho faré per collons

"Fins" implica una situació límit:
– N’estic fins els collons

"Amb" ens mostra valentia:
– Un paio amb collons

"Sense", òbviament, el contrari, covardia:
– Sense prou collons

5. Morfologia

El color blau-morat revela fred hivernal:
– Se’m van quedar els collons morats

La variació de forma implica cansament:
– Ja tenia els collons quadrats

L’absència de pèl, experiència:
– De fer curriculums ja en tinc els collons pelats

El tamany per suposat importa i referma el valor de valentia:
– Té uns collons com un toro
– Té uns collons de ca l’ample

Com també ho fa la perfecta col·locació dels mateixos:
– Té els collons ben posats

Això sí, sempre que el tamany no sigui exagerat, cosa que implica ser un poca-solta:
– Té uns collons que se’ls trepitja

6. Interrogatius

També hi trobem algunes variants segons l’interrogatiu que precedeixi el terme:

Amb "qui" es denota que algú ha fet una acció inapropiada:
– Qui collons ha apagat la impressora?

Només el canvi de "qui" a "quins" ja implica un significat diferent ja sigui d’admiració o tot el contrari segons l’enunciació i el context:
– Quins collons que tens! (per haver fet una acció valenta)
– Quins collons que tens! (per haver estat tu el qui havia apagat la impressora)

Amb "on" afegim a una pregunta l’afirmació prèvia que ja hem buscat i no trobem allò (o a aquella persona) que cerquem:
– On collons està la grapadora?
– On collons s’ha fotut en Pere?

Amb "què", l’expressió denota un significat de "és clar que sí" (no tinc molt clar que sigui normatiu, però se sent sovint):
– Aquesta nit me’n vaig de festa, què collons!

Amb "quant" implica una certa supèrbia i menyspreu cap a l’interlocutor:
– Quant collons val el sopar?

En definitiva, que encara que aquest escrit us sembli una collonada em costa de pensar alguna altra paraula amb tanta varietat d’accepcions i que ens permet expressar moltíssimes situacions.

Avui ha estat un dia molt curiós i una mica atrafegat. Estava jo excercint les tasques d’administració de notícies de GràciaNet, donat que esperàvem el Ban de Carnaval i hi ha hagut un merder de mails per aquí i per allà que em fan dubtar de la solvència del Consell dels Bulls. Tots sabem que el Consell dels Bulls, que és una mena de societat secreta, sempre havia gaudit d’una aureola diguem-li de solidesa, responsable i festera a l’hora. Ningú sabem qui es membre o no del Consell, encara que podem pensar si l’un o l’altre ho és, però bé, sempre en aquella complicitat gracienca de no anar més enllà. Ni un membre del Consell dirà mai que ho és, ni un gracienc del món associatiu com Déu mana hi insistirà. Però en tot cas la impressió que donaven era que eren un grup compacte, solvent i seriós.

Doncs bé, avui ha passat una cosa que no m’havia passat mai, ni amb els Bulls ni amb cap altra entitat. Ens arriba a primera hora el Ban, mira que bé. El començo a editar i posar-lo bonic, i just quan acabo i comunico als companys de GràciaNet que la feina ja està feta, ens arriba un altre ban! increïble. Per l’adreça de correu no us penseu que podem identificar nigú: avui ens han arribat mails de bulls1@yahoo.es, bulls2@yahoo.es i bulls3@yahoo.es. Vaja, poca cosa a fer. bulls2 ens puja pel formulari el primer Ban i un mail que diu que ja està, bulls1 ens puja un altre de diferent i és clar, jo els hi pregunto que de què va aquest catxondeo, i quin ban he de posar. bulls3, sembla que sense adonar-se del jaleo dels altres dos, va i m’envia una “Alocució” (toca’t els ous!), i que la pengi, li dic que primer hem de solucionar lo dels Bans i que l'”Alocució” no ens quadra en cap mòdul de GràciaNet i sobretot què coi passa amb aquest merder de Bans i tan panxo em contesta que el Consell dels Bulls està en actiu i ben avingut (síii, ja es nota, ja), però tampoc em soluciona la pregunta de quin Ban és el que s’ha de penjar.

Total, jo tinc una teoria. Crec que hi ha una lluita de poder per controlar el Consell dels Bulls o si més no per controlar el Ban i que de moment ha acabat en taules interpreto que per la mediació de bulls3. Si el Ban és tan llarg segur que ho és perquè han fet alguna chapussilla i han ajuntat els dos que hi havia (hi ha parts que segur, el que passa és que com tot ha ant tant ràpid i ha arribat pel formulari d’envia notícia, al posar el definitiu els altres s’han esborrat i no puc comparar-los, però vaja el principi de ban1 està cap a la meitat del definitiu, segur. I no us estranya això de Consell dels Bulls-Reunificació? I l’entradeta de la notícia (ells ens han enviat l’entradeta també, tot és del bulls 100%, i l’entradeta en sí mateixa sembla que vulgui transmetre alguna cosa, o no..) on parla de Bulls-III Assemblea?Dels Bans que jo ara recordo mai hi ha hagut joc amb escicions ni terceres assemblees ni de reunificacions. Serà una broma més o és que alguna cosa és cou? Només de llegir pot semblar broma, però el cacau d’aques matí a mi em dóna mala espina.

No sé, l’única institució que semblava indisoluble precisament perquè sense saber qui són les persones, el que flota en l’ambient és que són gent molt gracienca i del món fester i no m’imagino per exemple cap polític allà. D’acord, pot semblar una xorrada, però el merder d’aquest matí només l’he viscut jo i la sensació que he tingut tampoc la podeu sentir. De cop he pensat què faríem sense els Bulls. És un actor molt puntual a la Vila, d’acord, però us imagineu un Carnaval sense Ban? O molt pitjor, un Ban fet per l’Ajuntament? Ehhh! ara acollona, eh?

I al cap i a la fi el Ban és massa llarg, costa d’arribar al final. El contingut està bé, gracienc i graciós, però no espatarrant i en el fons bastant suau, com ho han estat darrerament. Jo, que sóc filòleg i sempre em fixo en els tipus de rimes que fan i tot això (i sóc col·leccionista de Bans, és un tema que m’encanta), avui s’han tirat a les quartetes, que és per entendre’ns anar a lo fàcil. No sé si l’any passat o l’anterior, el Ban estava poemat en dècimes! No és que sigui molt molt complicat, però hi ha més curro i bastant més, perquè en les quartetes no cal ni que rimin la primera i la tercera i en canvi les dècimes… uff, no m’enrecordo però és allò del tipus AABBACCBD, vaja, que no hi ha versos lliures. El que volia dir i se me n’ha anat el cap amb les quartetes i les dècimes, és que em fa la sensació que el fet de rimar el Ban l’impedeix ser més canyero. Perquè vulguis o no les rimes acostumen a caminar i de cop no pots dir fill de puta si no quadra. No sé, potser és una impressió, però jo els Bans més canyeros que recordo han sigut en prosa.

En fi, que estic un pèl preocupat, a part que entre el bull1, el bull2 i el bull3 m’han tingut tot el matí marejat i ha estat penjar el definitiu i ni les gràcies, tu. Igual van una mica sobrats, igual tenien altres coses a fer, però coi que jo havia de preparar unes classes particulars i sort que m’han trucat els alumnes que no podien venir, perquè avui pringaven amb dictat i redacció.

Potser no és del tot correcte haver-vos explicat que hi ha hagut diversos enviaments, no crec que tampoc devem confidencialitat a uns usuaris anònims que no donen ni les gràcies, però el que està clar és que si no ho explico em prendríeu per paranoic. Només de llegir el Ban no ho sembla pas, però si us hi fixeu hi ha dues maneres molt diferentes d’escriure que es van alternant, que han ajuntat dos ho veig clar. Home, també podria ser que l’un per l’altre i l’altre per un s’hagin confós i haguessin entès cadascú que era feina seva. En tot cas m’estranya que el Ban el faci un membre en concret, suposo que si el Consell està per alguna cosa hauria de ser per consensuar els temes, perquè si no…quin sentit té? és l’única cosa que han de fer durant l’any. El que està clar és que o no s’han reunit, i han anat cadascú per la seva banda (dolent!) o que sí que s’han reunit i s’han barallat i han intentat veure qui arribava abans (més lleig encara!). Sort que n’he tingut que entre un i altre la diferència ha estat només de tres minuts. El primer en arribar ha estat el de bulls 2, però si bulls1 envia l’altre per la tarda jo crec que com a GràciaNet hauríem decidit no tocar-ho i deixar-ho com estava, perquè el que no pots fer amb els usuaris es que vegin una cosa, els agradi o la recomanin i després desaparegui.

Sóc l’únic a qui preocupa la salut del Consell dels Bulls que fins ara no havia mostrat cap signe de fragilitat i havia complert puntualment l’entrega del Ban? Un Carnaval sense Ban és una festa amb gent disfressada de gall d’indi, no pas un Carnaval. Tant de bo que vagi errat.

Vaig anar dimecres a veure aquesta actuació que els Accident Polipoètics fan a la Sala Beckett.

No és ben bé una obra de teatre sinó que està plantejat com una conferència en clau d’humor sobre el procés de la transició espanyola vista des dels ulls d’un nen en aquella època.

Suposo que l’edat ideal per veure aquesta performance és per als que tenim entre 35 i 45 anys, perquè està farcida de llocs comuns recorrents, com poden ser els Payasos de la Tele, la Familia Tellerín o el Un globo, dos globos, tres globos.

Totes aquestes referències, com a fils conductors d’un discurs bastant cru i bastant cert al meu entendre: que la transició va consistir bàsicament en un procès per exculpar dels seus crims tots els responsables de la dictadura i, seguint la metàfora del pal i la pastanaga, anar donant-nos peixet per a sobre vacil·lar que aquest procès va ser modèlic i inclús exportable.

Aquí és on la claven el Xavi Theros i el Rafel Metlikovitx. La descripció del problema basc, el problema català i el cas gallec (depende…) també està molt aconseguit.En fi, que si teniu dotze €uritos de res, apropueu-vos a la Beckett i passareu una molt bona estona.

Bé, darrerament no estic gaire ocupat 🙂 Així que amb l’ajuda del GarageBand, ahir vaig fer una cançoneta. Us la penjo a veure què us sembla. Aquí la teniu.

És que si no ho dic rebento!Coi, acabem de gunayar una lliga, hem fet el futbol més espectacular que es recorda des de l’era Cruyff, hem fet més gols que ningú i ens n’han marcat menys que a ningú, i aquest esvalotador professional de l’Arús i tots els seus acòlits moguts per vés a saber quins interessos porten tot el fotut any -sia a Arucitys sia a El Rondo- criticant al Laporta, al Txiqui, al Rikjaard i posant en un pedestal al senyor Rossell.El problema per a mi no és que els agradi més l’un o l’altre, és senzillament que hi ha uns “tempos” que s’han de respectar. I si guanyem una lliga, el que volem els culés és senzillament gaudir-ho una mica. Com deia el “Señor Lobo” a Pulp Fiction “ya está bien de chuparnos las pollas”. Doncs això, per gaudir d’un triomf ha d’haver-hi un temps de dedicar-se a l’onanisme intel·lectual i gaudir en fred de la victòria (que comporta òbviament derrota del Madrid).Doncs no, aquest senyors que ja havien posat a parir que la celebració no es fes a la Plaça de Sant Jaume, al veure i constatar l’èxit de la convocatòria al Camp Nou ja es posen a parlar d’eleccions anticipades, que si el senyor Rossell ha fet això, ha fet lo altre, que si és la seva lliga, que si el beatificaran al Vaticà…Senyor Rossell, agafi i foti el camp. Pel bé del Barça. Perquè no sé si vosté està darrera d’aquesta campanya, però en tot cas, amb aquests amics qui vol enemics! Perquè tot això el que fa és desestabilitzar el Club i, sobretot, impedir-nos gaudir com Déu mana d’una lliga que portàvem 5 anys esperant. Perquè vostè va fer l’aposta de fer fora el Txiqui i el Rijaard i la va perdre. Perquè vulgui o no, ens agradi o no, a can Barça s’escull el president i no el vicepresident esportiu. Perquè em cau bé i ho deu estar passant molt malament. I emporti’s de pas els seus amics de Ca l’Arús amb vostè.