Can Winston

Bloc temporalment inactiu durant la festa major.

Can Winston s’apunta a l’experiència blocaire del bloc conjunt de Gracianet Pensaments de Festa Major.

Podeu seguir totes les impressions d’en Winston al bloc Pensaments de Festa Major. Tanmateix copiaré aquí els seus “post”.

Bona Festa Major!!!

A continuació el meu últim post (és el segon)

Veig que tothom ha fet una presentació mes o menys curricular, i el crazy m’ha tocat el crostó. Per tant jo també la faig.

Sóc en Winston, que és el meu nikc i per tant m’identifico així (malgrat que alguns forumaires no els hi agrada). Tinc 21 anys i fins ara era el blocaire més jove (la figurita m’ha tret aquest títol).

Sóc president dels Castellers de la Vila de Gràcia, col·laboro amb el grup 1850 (sobretot obrint el local dels castellers, perquè puguin fer les reunions), amb el periòdic L’Accent, amb la SEPC i altres col·lectius.

La meva experiència a la festa major és petita. Quan era més petit havia anat sobretot a les atraccions dels J

Bloc temporalment inactiu durant la festa major.

Can Winston s’apunta a l’experiència blocaire del bloc conjunt de Gracianet Pensaments de Festa Major.

Podeu seguir totes les impressions d’en Winston al bloc Pensaments de Festa Major. Tanmateix copiaré aquí els seus “post”.

Bona Festa Major!!!

A continuació el meu últim post:

Aquesta festa major, és diferent que totes les altres. Per que carai vai decidir ser president de la colla, i menjar-me tot aquest “marron”. Masses maldecap, pel meu petit cervell que ja comença està atrofiat per culpa de tant telèfon mòbil.

Aquest últims dies sóc l’home dels 2 telèfons, tota l’estona trucant i rebent trucades. La meva “jefa” està molt contenta, perquè dedico més estona a fer coses de la Festa Major que a servir cafès i cerveses.

I organitzar les coses des d’un poble del Pirineu, és un pel complicat, ja que cada dos per tres perds la cobertura del mòbil, o just quan aconsegueixes parlar amb el repartidor dels barrils et ve un client que vol una cervesa. Doncs que parli amb el repartidor i li porti ell!!

Ahir vaig poder baixar a Gràcia per tal d’anar a l’assaig i de pas per xafardejar una mica. Em va impressionar el decorat de Verdi del mig, pel que vaig veure pot arribar a ser molt impressionant. També vaig veure Joan Blanques, però no m’hi vai fixar massa, però segueix la línia d’altres anys. I Mozart que ens ha copiat la idea (o nosaltres els hi hem copiat???), som veïns i tindrem un decorat semblant, semblarà una continuació del mateix decorat.

Nosaltres, a la plaça de la vila, crec que pot quedar prou bé, però com que quederem 12 o 13….. El jurat no estima les places i no veu la feina que hi ha alhora de decorar una plaça tan gran com la nostra. Si ho posessin tot el que fem en un carrer gairebé no s’hi podria passar. Per exemple el motiu central d’aquest any és impressionantment gran, potser no hi cabria al mig d’un carrer.

I avui he tornat a pujar cap aquí dalt, hi he continuat fent veure que treballo, mentre m’escapo per poder trucar a l’home de les neveres que ens les ha portat avui, quan les volíem dilluns….

I de postres a les sis hem trucant i hem diuen que està diluviant i que s’ha inundat el local on fem el decorat. Espero que no s’hagi fet res malbé.

Dilluns torno a baixar, ara si, per quedar-me fins que s’acabi la festa. Dormint poc i treballant molt….

Continuo el capítol de les petites teories patilleres sobre el món de l’hostaleria.

Creixement exponencial de les desgràcies:

Aquesta teoria té dos teoremes:

El primer teorema és el següent:

Tot client que li passi una desgràcia, a continuació li passarà una altra, una altra i una altra. De forma que les desgracies augmenten de forma exponecial.

L’exemple seria si una parella que han reservat taula a les dues, arriben a l’hora però per algun problema s’han d’esperar 15 minuts per seure, després el qui pren nota s’oblida d’ells i fins al cap de 15 minuts més no els hi porta les cartes. Després el plat que trien s’ha acabat. Un cop han acabat el primer plat, s’han d’esperar mitja hora a que els hi portin el segon, perquè el cuiner se li ha cremat la carn.

A l’hora dels cafes, demanen un cigaló de Mascaró i s’ha acabat, i per acabar ho volen rematar amb una copa de Cardhu, però també s’ha acabat.

A l’hora de demanar el compte, triguen mitja hora a portar-lo i la maquineta no els hi accepta cap de les vises que porten.

El segont teorema és:

Tot client tocacollons, les desgràcies li augmenten exponencialment, i mai per culpa del cambrer. El cambrer accepta les tocades d’ous i amb un somriure d’orella a orella realitza la seva feina, però malauradament el pobre tocaous li passa de tot. Quina pena….

Per exemples d’aquets segon teorem mireu el blocs d’en greips

Nou capitol dels monòlegs hotelerofestius, cròniques calitxones, diari d’un aborigen calitxenc o la llebre de Molló (encara no he decidit el nom)

Fa temps que aquesta teoria em ronda pel cap, fins i tot l’any passat vaig fer una prova. Però ahir ho vaig estar comentat amb una cambrera nova, que abans, havia estat a altres bars.

La teoria és la següent:

“Tot client que entra a una bar, o per defecte a una terrassa, seurà a la única taula que resta bruta. Malgrat que la resta de taules estiguin disponibles i netes.”

Per confirmar la teoria, l’any passat vaig fer un petit experiment. Vaig moure una taula de tal manera que li toques és sol. Les altres quatre taules les vaig posar de tal manera que estiguessin a l’ombra i les vaig netejar. En canvi la taula que estava al sol ( a partir d’ara X) la vaig omplir de tasses de cafè brutes i la vaig embrutar tirant una mica de coca-cola.

Teòricament, si entrava un client a la terrassa, hauria d’anar a qualsevol taula excepte la x, ja que a l’estiu el turista intenta protegir-se del sol, i normalment no li agrada estar en un entorn brut.

Doncs no, la majoria de persones van anar a seure a la taula bruta i que estava al sol. I per tant hi vaig haver d’anar per netejar-la i després embrutar-la per tornar a repetir l’experiment.

És que els clients són!!!!!!!!!

Feia dies que volia parlar del pla de mobilitat, però com que l’Àlex estava de vacances no era just fer un post i que ell no pogués replicar. Més que fer una critica destructiva del pla de mobilitat, comentaré alguns del punts que crec que no s’han solucionat bé.

El primer punt és el de la plaça Virreina. Per exemple si vols anar al carrer Robi 22 (lloc on hi ha el local de la colla), hi portes el cotxe carregat amb 80 litres d’aigua per la propera actuació. Si baixes pel carrer Verdi, has d’anar obligatòriament fins el carrer Astúries (esquivant les motos aparcades, i les parelles de tortolitos que passegen feliçment) fins arribar a la plaça Virreina. Allà a la plaça has d’entrar una mica a dins, ja que hi ha les escales de Sant Joan, que no et deixen anar recte, després has d’esquivar els borratxos que estan tirats al terra, intentar que cap nen se’t posi sota el cotxe i seguidament anar cap al carrer Església i finalment arribar al carrer Robi.

El problema d’aquest recorregut que ara t’obliguen a anar pel carrer Astúries i la plaça Virreina, quan abans era només per Veins i serveis.

L’altre punt que em toca el que no sona és al mateix carrer Robi, ja que quan arriba a Torrent de l’olla queda tallat, hi has de fer volta fins a Providencia, per arribar a Torrent de l’Olla. I que no hem diguin que és perquè la gent no pugui atravessar Gràcia, ja que el carrer Robi no va de punta a punta de Gràcia amb la mateixa direcció.

I l’últim punt no m’afecta massa, però sempre que passo per allà veig que causa problemes. És la pilona del carrer Perla, que quan un conductor passa la seva targeta per allà, mai li funciona, i quan li funciona tarda mil anys a baixar-se. I per culpa d’això es causen unes cues que deu ni do.

Avui començo una nova secció del bloc. Es podria anomenar monòlegs hotelerofestius, cròniques calitxones, diari d’un aborigen calitxenc o la llebre de Molló.

Potser el millor és no posar-li cap nom. En aquesta secció explicaré les aventures, cotilleos i mil històries que passen a l’Hotel Calitxó, l’hotel on treballo. Segur que heu vist a la tele algunes series com Hotel Europa, 3 estrelles, etc… Doncs com s’acostuma a dir la realitat supera la ficció.

Aquest cap de setmana hi havia un vintena de persones que participaven en un curs de meditació i que s’allotjaven a l’hotel. A part de fer ioga i xerrades buscaven el contacte amb la natura. Concretament un dia van baixar al riu per trobar l’energia dels peixos, i tant que la van trobar. Van tornar xops a causa del xàfec que van enganxar.

Però la millor historia del grup va ser el miracle de l’embotit de Can Parruc (una carnisseria de Molló que fan molt bons embotits). Per esmorzar a l’hotel hi ha un bufet lliure, on entre altres coses hi ha pastes, fruita, embotits, formatge, cereals, torrades etc…

Doncs el grup en qüestió era tot vegetarià, el pobre cuiner estava desesperat perquè li posaven pegues a tots els plats que proposaven. L’esmorzar el vàrem carregar amb més fruita, pastes iogurts, etc… Però aleshores es va produir un miracle, el grup de vegetarians va caure en la temptació dels embotits i se’ls van acabar tots. Fins i tot en van haver de comprar més…

Quin vegetarià es pot resistir a un bull de Can Parruc…

Avui ja havíem de fer les maletes i marxar cap a casa. Més que fer les maletes, posar tota la roba dins del maleter del cotxe.

Anem cap a Donostia on hem quedat amb el nostre amic i un altre noi que ha arribat avui mateix a Donostia, per fer un cafè. Ens ha costat trobar lloc per aparcar el cotxe, però finalment hem pogut aparcar.

Hem fet el cafè i ens hem menjat un croissant i després d’estar una bona estona xerrant, hem decidit que ja era l’hora d’agafar el cotxe i tornar cap a casa.

Feia un dia ennuvolat i amb una mica de fresca, però casualment quan travessem un dels túnels de l’autovia de muntanya i quan faltaven pocs metres per trobar el cartell que deia que deixàvem els País Basc, els núvols desapareixen i apareix un sol que gairebé ens encega. Com vaig dir el primer dia, perquè després diguin que els tòpics no són reals.

Del viatge podem destacar que vam fer una matança de mosquits i sobretot papallones. Els mosquits no tacaven massa, però les papallones deixaven unes taques de colors immenses. El vidre del cotxe semblava un quadre abstracte, sort que a les gasolineres hi ha cubells d’aigua per poder-lo netejar.

També vam constatar que tant la part “Aragonesa” de Navarra, i Aragó és un gran desert. No cal dir que els Monegros és un desert, és impressionant la quantitat de terreny sec que hi ha.

Després de més de sis hores de viatge hem arribat a Gràcia. Primer de tots ens hem adonat que al maleter hi havia dues motxilles gairebé buides i totes les coses tirades al maleter. O sigui que hem hagut de fer les motxilles allà al mig del carrer, mentre els vianants ens miraven de manera estranya.

Per donar per acabat el viatge hem anat al local de la colla i hem fet un parell de birres.

Després que ahir anéssim a dormir tard, avui hem fet una miqueta el mandra. La conseqüència ha sigut que quan hem baixat al menjador de l’alberg, gairebé no quedava res. Ja que una coral que ahir va arribar ja ha esmorzat.

Abans d’agafar el cotxe, hem pagat i hem escrit al llibre de visites. Com que érem els primers i encara no en tenien ho hem escrit en un full en blanc.

La intenció d’avui és anar fins a Gernika i després fins a Bilbao, això si ens queda temps.

A Gernika hem visitat l’arbre de Gernika (hauria sigut una estupidesa anar fins allà i no visitar el més conegut). Hem aprofitat que una família havia pagat a un guia per escoltar les seves explicacions, això si, fent veure que només fèiem unes fotos per allà.

Després hem visitat el museu de la Pau. Realment està molt bé, però el que m’ha sorprès és que en el lloc on es parla del conflicte del País Basc hi ha un racó on tots els sindicats, moltes personalitats públiques i tots els partits donen la seva opinió de quin ha de ser la solució del conflicte per tal d’arribar la Pau. Tots els partits?? No!! Del PP no diu res, concretament en l’espai on hauria d’haver la seva opinió posa: “Informació no rebuda”.

Un cop dinats (quins entrepans més bons que hem menjat), hem decidit no anar a Bilbao, no perquè no teníem temps sinó perquè volien visitar els poblets de la costa. Sense seguir cap ruta establerta i agafant les carreteres sempre que anessin cap a l’est i si el nom del poble ens feia gràcia o no.

D’aquesta hem arribat al poble amb un dels noms més curts del món, si més no el més curt d’Euskadi. Acostumats a noms com Ugarteberri, Aizarnazabel, Astigarreta, Gizaburruaga, Irrabangelu quan es troben un cartell que diu Ea deuen trobar que li falten lletres.

Hem seguit per les carreteretes de la costa i ens han sobtat dues coses. Des de Lekeito fins passat 3 kilometres, en una carretera que no feia més de 4 metres d’ample, en un cantó de la carretera hi havia un munt de cotxes aparcats. De tal manera que només quedava un carril pels cotxes que pujaven i baixaven. Els propietaris dels cotxes estaven a la platja de sota prenent el sol. L’altre cosa que ens ha sorprès és que al cap d’una estona ens hem trobat un ertzaina que ens ha fet parar en un racó de la carretera. Al cap d’una estona ha passat una “volta” ciclista a tota velocitat. Crec que la funció de la volta ciclista era que els diferents ertzaines que anaven en moto poguessin gaudir conduint per aquelles carreteres plenes de revolts. Ja que en van passar uns quants anant a molta velocitat.

Seguint la carretera hem arribat a Zarautz, paradís dels surfers. Nosaltres hem intentat imitar-los, però això si, sense planxa. Total una estona per divertir-nos i per empassar molta aigua. Quant hem sortit de l’aigua hem trucat el nostra amics que està a Donostia i ens ha dit que no podem dormir al seu pis. Ja què s’estan posant molt pesats en controlar que no hi hagi ningú de fora. Hem decidit tornar cap a l’alberg d’Azkoita.

A la nit hem anat a un concert d’Habeas Corpus que feien a Azkoita. El més sorprenent que hi havia unes quaranta persones de públic i en canvi els bars del voltant de la plaça, o la barra del concert, que estava una mica apartada, estaven a petar.

Per fi hem pogut dormir una mica més i hem pogut dutxar-nos!! Des de que vàrem sortir de Gràcia que no ho havíem fet, i el nostre cos ja feia una mica de pudoreta….

Després d’esmorzar, quin esmorzar que han donat a l’Alberg, hem anat a fer una ruta pels voltants d’Azpeitia. Primer ens hem dirigit fins a Tolosa passant per Errezil, després anirem a Beassain i anirem a Azpeitia.

Ernio és un poble molt petit que està al mig d’una vall, però que té una església i un fronton immensos.

Quan ens acostàvem cap a Tolossa hem decidit agafar un trencall i descobrir on ens portava. Hem arribat a Beizama, bonic poble que té tres cases i com que teníem ganes d’aventura hem agafat un altre trencall. Fins que ens hem trobat un desviament que segons un cartell que hi havia ens duia a la carretera original.

Hem anat seguint amb el cotxe, per una pista amb molt mal estat fins que no hem pogut seguir més. He hagut de fer marxa enrera fins a un punt on el camí s’eixamplava una mica més i hem pogut girar el cotxe. Tot i això les hem passat canutes perquè hi havia un moment que el cotxe estava atravessat i just davant del cotxe hi havia un estimball. Si el cotxe hagués caigut no crec que haguéssim caigut massa ja que hi havia uns quant arbres que feien pinta d’aguantar el pes del cotxe.

Hem seguit la ruta establerta i un cop havíem passat Beasain, com que teníem gana hem decidit parar un moment el cotxe i fer el dinar allà mateix, al mig d’un boscs, ple de tranquil·litat. Una tranquil·litat trencada per un camió suïcida, que baixava per la carretera a una velocitat impressionant que gairebé ens tira el fogonet, l’olla i el menjar per terra.

Quan hem acabat de dinar agafem el cotxe amb l’objectiu de parar en el primer poble que trobéssim i fer un cafè. Hem anat entrant a pobles i tots els bars estaven tancats, fins que no hem arribat a Azpeitia no hem pogut fer un cafè.

A la nit hem anat a Zumarraga, un poble situat a 15Km (plens de corbes) de Azkoita. Allà celebraven la seva Festa Major. La intenció era poder veure i escoltar els Obrint Pas, ja que feien un concert gratuït. Veure’ls, els hem vist (comprant unes garapinyades a una botiga) i escoltar-los, els hem escoltat dient que fins al cap de tres hores no tocaven (ja eren més tard de la una).

Hem decidit marxar abans d’esperar-nos dos hores sense saber que fer, però això si hem posat l’últim CD dels Obrint Pas al cotxe.

Avui també hem hagut de sortir clandestinament del pis on ens deixen dormir, per sort serà l’últim dia ja que avui marxarem cap a la zona interior de Guipúskoa.

Però no podem marxar sense banyar-nos a la platja de la Concha, però per tal de banyar-nos primer hem hagur de pujar la muntanya dels PIIIIIIII per deixar les motxilles i posar-nos el banyador. Un cop ens hem recuperat de la ascensió, hem esmorzat i hem baixat cap a la platja.

Un cop a la platja hem descobert que l’aigua de l’Atlàntic està molt freda, però molt! Després d’alguns intents fallits ens hem tirat a l’aigua i ens hem proposat arribar a una d’aquestes plataformes que posen a les platges amb un trampolí i un tobogan per tal que canalla es diverteixi. Però no se si era perquè ja no estem en forma, o les birres d’ahir ens havien afegit més pes al nostre cos, gairabé ens quedem en l’intent d’arribar a la plataforma. Un cop hem arribat a la plataforma, hem hagut de descansar una bona estona i tornar a fer el camí a l’inversa, però ara amb la corrent a favor.

Després d’intentar treure la sorra de totes les parts del cos, sense aconseguir-ho hem tornat a pujar la muntanyeta (per últim cop) i hem agafat el cotxe per marxar cap a Getaria.

A Getaria hi ha una cosa molt curiosa: l’església de Sant Salvador li passa un carrer per sota i l’església fa pujada. En lloc que el terra sigui pla com totes les esglésies, el terra està inclinat de tal manera que l’altar queda força més amunt que l’última fila de bancs.

Abans de dinat anem a fer una cervesa a una Herriko Taberna, demanem les cerveses (de moment encara en castellà, no hem arribat al nivell de bi caña) i ens quedem una estona davant de la barra xerrant entre nosaltres. De sobte començo a xafardejar els tríptics, revistes, fulletons, etc… que hi ha sobre la barra. Naturalment tot està en euskera i no s’entén res, però de sobte descobreixo que hi ha uns quants Accents allà sobre. (L’accent és un periòdic que surt cada quinze dies i que jo ajudo a repartir). La meva pregunta és com han arribat fins allà dalt i sobretot si tenim en compte que era l’últim número.

Després anem a dinar, i avui decidim anar de menú. Jo de primer plat em demano uns macarrons, la cambrera em porta una safata plena de macarrons. Quan em poso la safata davant meu i em disposo a menjar, la cambrera em diu: “Se supone que va al plato”. És a dir que he d’agafar el macarrons de la safata i posar-los al meu plat (suposo que era una ració per dos persones). Al final la cambrera queda amb una cara a quadres perquè m’acabo tota la safata (tenia molta gana).

Agafem el cotxe i ens dirigim a Azpeitia, amb la intenció de dormir a l’alberg que hi ha a Loiola. Quan arribem allà ens trobem que està tancat. Tenim sort i a l’oficina d’informació, ens trobem una noia molt simpàtica i ens dona el telèfon d’un alberg d’Azkoitia (el poble del costat). Truquem a l’alberg i ens dona les instruccions per tal d’arribar-hi.

Tardem una estona en arriba perquè ens perdem, ja que a les indicacions que ens havien donat, deia que havíem de passar una “bocacalle”, però cap dels dos sap que és i ens equivoquem alhora d’escollir la “cuesta” que havien d’agafar.

Quan arribem ens trobem amb l’agradable sorpresa que som els clients números 1 de l’Alberg, per ser concrets encara estan acabant d’ultimar els detalls finals de l’alberg. Com a premi, després de sopar ens conviden a unes cerveses i fem petar la xerrada amb els propietaris de l’alberg i una part de la família que ha vingut a ajudar-los perquè l’alberg estigui a punt.