AVIS ALS LECTORS: Aquest és un rollo impressionant explicant alguna de les aventures a Palestina. L’autor no es fa responsable de la somnolència que provoqui.
Ja fa un parell de setmanes que els 35 components de la Brigada Castellera a Palestina 2009, vam tornar i potser ja és hora de fer una mica de crònica, o si més no intentar-ho de tot el que vam viure allà.
El més normal seria començar pel principi però començaré pel final del viatge per tal de fer-vos una idea de com és de complicat tot allò.
L’odissea que vam viure no és comparable amb la que van patir la resta de companys, que van patir la cancel·lació del seu vol i van suportar una diàspora per les rutes aèries europees, fent escales del tot inimaginables per arribar a casa. Nosaltres tres que vam haver de tornar un dia abans ens vam salvar. Però el fet d’anar amb Taxi i no amb un autobús gran, ens va permetre viure més de prop com és de difícil desplaçar-se per Cijordània.
Ens trobàvem a Nablus, una de les ciutat en que encara es pot trobar una mica de resistència, i on fins fa poc més de dos mesos no podies superar el Check-Point d’entrada a la ciutat dins d’un vehicle. És a dir havies de baixar del taxi, passar el Check-Point caminant i agafar un altre taxi fins a la ciutat.
Després de fer un petit dinar furtiu (humus i pita) dalt del errat de l’associació que ens acull (Durant la nostra visita enxampem de ple el Ramadà en el qual no es pot beure, menjar fumar ni practicar el sexe durant les hores de llum) comencem l’aventura de buscar un taxi que ens porti fins al Check-Point de Ramala, per tal de poder travessar el Mur de la Vergonya i arribar a Jerusalem. Sort que un membre de l’associació ens acompanya en aquesta aventura.
Els taxis no són com aquí, sinó que són furgonetes on hi caben entre 6 i 7 persones que van a un lloc concret. Si on has d’anar passa per la ruta del taxi, tu hi puges.
Després de més de mitja hora buscant un taxi (poc volen anar a Ramala) aconseguim pujar-hi a un.
Superem els dos Check-Points sense haver d’ensenyar els passaports. Tenim sort perquè en les dues ocasions els del taxi del davant fan baixar tots els passaports i els soldats registren el vehicle.
Malgrat que sempre intentava no adormir-me per no perdrem cap detall, la son i el cansament em venç, i finalment tots tres ens adormim. Però les peses del taxista per arribar a casa i acabar el dejú ens fa despertar cada cop que agafa un bot a tota velocitat i piquem amb el cap contra la finestra del taxi.
Per sorpresa nostre el taxi ens deixa al centre de Ramala, sort que la Maria sap àrab i aconseguim ràpidament un taxi que ens porti fins a les afores, on hi ha el Check-Point que ens permetrà travessar el mur.
Cada cop es nota que falta menys perquè el Muijaidí canti la fi de l’abstinència, perquè el taxista va fullat. Per estalviar-se una mini cua agafa una rotonda per l’esquerra i estar a punt de xocar amb una furgoneta.
Ara només falta travessar el Check-Point (un gran superfície amb reixes, ciment, tanques, reixes i més tanques semblant a un laberint).
Localitzem la porta de vianants i avancem uns metres i trobem 5 passadissos molt estrets on gairebé les motxilles no passen (com si passéssim per on van les vaques dins d’un escorxador). Els travessem i arribem a una mena d’esplanada on hi ha cinc portes giratòries de ferro (com les que hi ha al zoo).
Intentem passar la porta numero 1, malgrat que el llum està verd no hi ha manera de que giri. Llavors una veu sona per megafonia “Two is open” anem a la porta 2 i tampoc podem passar-la. Estem una estona intentant entrar fins que per megafonia ens diuen “Two is closed, one is open”. Tots cap a la 1.
Quan passem la porta, malgrat els problemes de passar la motxilla per la porta giratòria, ens trobem una màquina de raig X, un arc detector i un militar parapetrat darrer d’un vidre blindat. Li ensenyem el passaport a traves del vidre (el soldat ens fa una mirada d’odi) i passem el detector. Només queda passar un parell més de portes giratòries i ja hem superat el Check-Point!
Anem a buscar un bus per anar fins a Jerusalem, però el bus ha trepitjat unes punxes que els soldats israelians havien posat a la carretera i ha punxat una roda, hem d’esperar el següent.
Finalment a les 9 del vespre arribem a Jerusalem, hem tardat més de 3 hores per recorre els 35 quilometres que separen Nablus i el nostre destí.
Després de sopar i repassar que hem de dir als interrogatoris de l’aeroport (No podem dir que hem estat fent tallers a Cijordània, sinó que hem estat fent turisme per la zona controlada per Israel), agafem un altre taxi per anar fins a l’aeroport de Tel Aviv.
A mig camí un control policial para el taxi i ens demanen els passaports i ens fan identificar el nostre equipatge, total 20 minuts d’espera ja podem continuar.
Un cop arribem, el Quim va l’últim piti, i ens disposem a entrar a l’aeroport. Ens trobem un vigilant/guàrdia seguretat/persona/informador que ens demana quin és el nostre destí, si anem junts i alguna pregunta més.
Trobem una altre persona que ens torna a pregunta quin és el nostre vol i ens indica a quina cua hem d’anar. Allà abans de posar les motxilles a una màquina de Raig X ens ve una altre persona que ens fa un interrogatori:
– On aneu?
– De que us coneixeu?
– Que fèieu a Israel?
– On heu estat?
– A quin hotel de Jerusalem?
– On està aquest hotel?
– A part de Jerusalem on heu anat?
– Heu anat amb més gent?
– Heu fet amics?
– Heu controlat tota l’estona el vostre equipatge?
– Algun amic us ha donat algun paquet?
– Porteu ganivets o armes blanques?
– Porteu estisores petites, llimes de dents o alguna cosa semblant?
– I algunes més que ara no recordo…
Després d’aquest interrogatori ens marquen el passaport i les motxilles amb el número 5, és a dir que som “txungos”. Passem les motxilles per la màquina de raig X i ens fan anar fins uns taulells on ens revisen les motxilles.
M’obren la motxilla es troben tota la roba bruta, que l’havia posat a dalt de tot i sense bossa per tal de putejar-los, van traient mitjons, samarretes suades i calçotets pudents. Obren el necesser, la butxaca on hi havia tots els cables de la màquina fins que troben les ampolles de cervesa que porto per la col·lecció. La primera és una cervesa Palestina, fan mala cara, la noia o consulta amb el seu superior i em pregunten on l’he comprat. Responc que l’he comprat a un bar del costat de la Porta de Damasc (és mentida perquè la vaig comprar a Betlem) però així evito problemes. Després troben dues cerveses israelianes, cosa que els posa contents i donen el registre per acabat.
Facturem la motxilla gran, però com que és una motxilla els la fan portar a equipatges especials.
Ara hem de tornar a passar un control, com que tenim el 5 tornem a la cua dels txungos, on tot és més lent. Passem l’arc detector i la bossa de mà torna a passar per una màquina de raig X.
Amb un palet amb un cotó al fons comproven que no hi hagi residus d’explosius ni a la meva roba ni a la motxilla petita. Tornen a registrar la motxilla petita, passen la càmara de vídeo un altre cop per la màquina de raig X, fan alguna pregunta més i ja hem passat l’últim registre.
Ara fem una altre cua perquè ens segellin el passaport. Total estem una hora i mitja per passar tots els controls. Són dos quarts de quatre de la matinada i estem morts, fem un petit esmorzar i dormim una miqueta.
A les 5 ens enlairem i arribem a Riga a les 9. Allà tornem a passar per un control (Raig X i arc detector) i hem tiren l’aigua que havia comprat en el Duty Free de l’aeroport de Tel Aviv. Sense perdre temps embarquem en un altre avió i a la 1 del migdia ja estem a Barcelona.
Només falta recollir les maletes, agafar un bus, un tren i el cotxe que m’espera a l’estació de Sants i anar cap a Sant Fèlix, on arribo a quarts de quatre.
Entre les 6 de la tarda i quarts de quatre (21 hores de viatge) vaig agafar tres taxis, un mini bus, un autobús, dos avions, un tren i un cotxe.
El dia no acabaria fins a les 6 de la matinada, dormin a Manresa després de tancar les alternatives…
