Can Winston

Dissabte passat vaig anar per primera vegada a donar sang. No ben bé perquè mai hi havia anat, suposo que com tot falta una excusa per anar-hi. El fet de anar-hi juntament amb altres membres de la colla, suposo que era l’excusa que necessitava.

Suposo que a partir d’ara repetiré i hi aniré més sovint.

Malgrat que em van haver de punxar al dos braços, no em va fer mal i no em van sortir morats al braços. es veu que la vena del braç esquerra no sortia prou sang (amb el mateix temps vaig treure cinc cops més pel braç dret que l’esquerra).

El que si que vaig notar va ser cansament, sobretot perquè no vaig fer massa cas a les recomanacions. Després de donar sang vaig anar a diferents llocs de Barcelona amb la meva bici (i recomanen no fer exercici després de donar sang). Quan ja estava arribant a casa, em semblava que hagués fet una etapa del Tour de França, del cansat que estava.

Si no ho heu fet mai, feu-ho, és una molt bona experiència.

A l’últim sinó de la colla, es va publicar aquesta carta de Claudio Orrego, alcalde de Peñalolén (Població xilena on van actuar els Casteller de Vilafranca). Tal com deia el Carles Gallardo en la introducció de l’article, aquesta carta et fa recordar les emocions que et produeixen els castells, i el motiu pel qual estàs tant enganxat. Emocions que de vegades, a causa de la feina del dia a dia a la colla, s’amaguen i no les podem gaudir.

Hoy se cumple una semana desde que los Castellers de Vilafranca (Cataluña, España) estuvieron en Chile y en Peñalolén. Han pasado días pero la emoción sigue intacta. Verlos hacer una torre en homenaje a las víctimas de Villa Grimaldi (y de Chile y del mundo), escuchar la música mientras entraban marchando al Municipio atiborrado de miles de Peñalolinos, sentir la expectación al ver a los niños subir a cada torre, y experimentar la confianza de ser uno de ellos, son imágenes y emociones que quedarán para siempre. Y es que los Castellers no son un espectáculo o un grupo de artistas, a los que se ve una vez y luego se olvida. Son una imagen viva de esos valores que nos devuelven la esperanza en el género humano y nos invitan a sacar lo mejor de nosotros mismos: solidaridad, pasión, alegría, confianza, sueños, fuerza, disciplina y sabiduría.

Son una invitación entusiasta a volver a creer en un mundo nuevo. Un mundo donde la gente valga por lo que es no por lo que tiene. Un mundo donde se pueda volver a confiar en el que tengo al lado. En fin, un mundo más feliz, más sencillo y más humano. No puedo dejar de pensar en Josep, Alex, Felix, el cap de Colla cuyo nombre no recuerdo, y tantos miembros de esto maravilloso grupo humano. Gracias por vivir y compartir con tanta alegría y sencillez este tesoro que es el Mon Casteller. Gracias Lucho Carrasco por contagiarnos con tu sueño loco de traer a 150 catalanes a construir castillos humanos y hermandad entre naciones, comunas, edades y clases sociales. Gracias Gonzalo Navarrete por apoyar tan entusiastamente esta aventura.

  
Claudio Orrego

Qui té preferència, aquell que fa temps que desenvolupa una activitat a un lloc determinat o aquell qui acaba d’arribar a aquell lloc i li molesta aquesta activitat.

Això es podia aplicar a les matinades, a la Festa Major, o a Gràcia.

Però avui he viscut un altre exemple, durant l’assaig de Ganàpies.

Des de temps immemorials (des de que jo vaig a Ganàpies i el meu desgastat cervell recorda) que quan plou anem a assajar al local d’hivern.

El local d’hivern està situat a 50 metres del local de Ganàpies (davant del bar de ciències, on hi ha la senyal dels ferrocarrils). Concretament està a l’esplanada coberta que hi ha al costat del bar.

Deu fer cosa d’un any, que allà han instal·lats un mòduls prefabricats que s’utilitzen com a despatxos.

Doncs avui, mentre estàvem assajant, han sortit dos personatges per la finestra i ens han dit que marxéssim d’allà perquè els molestàvem.

Perquè havíem de marxar? Si són ells que ens van ocupar el nostre espai?

Entre altres arguments ens han dit (això si sempre en castellà, no és que em molesti, però si em molesti que diguin CASTELLETS, no saben dir CASTELLS??):

–         Amb tant soroll no hi ha manera d’escriure res. CONTRAARGUMENT 1: Agafa el portàtil i ves al bosc. CONTRAARGUMENT 2: Les obres del costat, que t’inpedeixen poder mantenir una conversa normal no et molesten?

–         Si no marxeu haurem de marxar nosaltres. CONTRAARGUMENT 1: No teniu gana? Són les dues i pico i no esteu menjant? Aneu a dinar!! CONTRAARGUMENT 2: Doncs marxeu… no tindré mala consciència

–         Estem fent investigacions per la universitat. CONTRAARGUMENT 1: Uix!! Que important que sou!! Esteu gastant diners públics de manera correcte o esteu gastant diners fent estudis com els “Catalans els tenen més decantats cap a la dreta” o “El 40% dels catalans pixen asseguts”

Fins els collons, he acabat!! Per sort al cap de deu minuts de increpar-nos han marxat.

Cal tenir molta coordinació per fer això!

Aquest video m'he la passat el Raimon, des d'aquí et desitjo que en recuperis aviat!

Diuen que l'AVE arribarà a Barcelona al 20 de febrer. Mirant per internet he trobat aquestes efemèrides:

• 20 de febrer 1835: Xilé pateix un gran terratrèmol
• 20 de febrer de 1943: Explota el volcà Piracutin de Mèxic
• 20 de febrer de 1958: Explota el coet de la Nasa Atlas 5 abans d'enlairar-se
• 20 de febrer de 1777: El rei Carles III prohibeix el ball dins de les esglésies
• 20 de febrer de 1859: Comença la Guerra Federal de Veneçuela
• 20 de febrer de 1949: Es derrumba un mur a les illes de Cap Verd ocasionant 230 mort i 50 ferits.
• 20 de febrer de 1965: La nau Ranger VIII s'estavella contra la lluna
• 20 de febrer de 1987: Explota una bomba a Salt Lake City
• 20 de febrer de 2002: S'incendia un tren a Al-Gharbiya (Egipte) i moren 370 persones i queden ferides 65 més.
• 20 de febrer de 2003: Una avaria deixa a 8.7 milions d'usuaris sense telèfon mobil a l'Estat Espanyol
• 20 de febrer de 2005: Un naufragi al riu Buriganga (Blangadesh) produeix 180 morts.

Això no vol dir res, més aviat és una gran demagògia, però el govern ha triat un dia força maleït. 

Sembla que li començo a agafar gustet això de fer pilars com a segon, aquest cop l'he fet a l'actuació de Santa Eulàlia a Barcelona.

Encara que no us ho creieu, jo sóc el que està de cul… (Foto de l'Eduard Marron).

Després d'aquest pilar hem fet un pilar de quatre caminat, torre de sis, tres de set, quatre de set i pilar de cinc al balcó. 

Síndrome de l’Ex-President/a:

La patologia descrita en aquest article, només és vàlida quan el president o presidenta deixa el seu càrrec voluntàriament, normalment força cansat de tota la feina que ha comportat. En cas que s’hagi vist obligat a marxar per haver perdut unes eleccions o perquè ha patit un cop d’estat, els símptomes són molt més greus i es produeixen greus efectes secundaris.

Aquest síndrome també és molt semblant al Síndrome de l’Ex-Cap de Colla, per tant també es podrien aplicar aquests símptomes.

Il·lusos: Cada nova proposta que fa el nou/nova president/a o la nova junta, provoca un somriure i un pensament de tipus: “Això no funcionarà, que il·lusos que són”

Fracàs segur: Les noves propostes també provoquen un pensament de: “Això segur que va malament, jo ja ho havia provat!”

Criticons: Qualsevol comentari a la feina feta com a president/a es rep com una crítica destructiva.

Canvi de nom: Es produeix un desconcertament, perquè cada cop que diuen “presi” et penses que va dirigit a tu, però ja no.

Anonimat: La gent nova, no sap qui ets, ni com et dius.

Rècords: Aquest símptomes es produeixen sobretot en Caps de Colla, produeix un regust amarg quan la teva colla supera un rècord que s’havia aconseguit sota el mandat de l’Ex-Cap de Colla o Ex-President/a.

Això no passava: Quan passa alguna cosa dolenta, sempre surt de la boca del ex-president/a “Això amb mi no passava!!”, “Amb mi això no hagués passat!!” o “Això abans no passava!”.                               

A la merda!: Lligat amb els dos primers símptomes, hi ha el pensament d’imprudència total al veure com la nova presidència es llença a la piscina en alguns temes i desperta el pensament de: “Amb el que em va costar posar-ho a lloc i ara ho engegaran tot a la merda!”

A mi que no em diguin res que jo era important aquí!: quan algun membre de la colla et “crida l’atenció” o et diu que no facis quelcom es desperta un sentiment de dir: “A mi que no em diguis res que jo era president/a i aquí manava jo, eh!!”

Canvi de rols: passes de ser la MÀXIMA autoritat a ser un casteller/a més, en el cas de Ganàpies, un casteller/a borratxo/a més. I que t’englobin amb la resta després d’haver estat qui has estat és com descendre un abisme!

Que què???: De saber tots els moviments de la colla passes a no saber-ne res, només el que sap la resta. I com ja hem dit, ser de la resta “no mola”, perquè tu eres qui eres!

Busca d’altres formes d’autoritat: Al no tenir oportunitat d’exercir més poder busques altres formes de manar, ja que el “gusanillo” de l’autoritat està tocant allò que no sona i penses en la teva altra colla (la universitària o la convencional), a veure si pots infiltrar-te d’alguna manera.

Laieta i Martí (expresidenta de la Colla Castellera Ganàpies UAB i expresident dels Castellers de la Vila de Gràcia)

Article publicat a la Revista Ganàpia del novembre de 2007

L'altre dia vaig veure Infiltrados, una pel·lícula que està molt bé (tot i que no acaba precisament com hauria d'acabar una pel·lícula americana).

A part de l'argument, els actors, el guió, etc… El que sobretot em va agradar molt va ser la banda sonora.

Buscant pel google, vaig descobrir que el tema central era dels Dropkick Murphys un grup de Boston, descendents d'Irlandesos, que fan punk celtic.  Sempre m'ha agradat molt la barreja d'instruments tradicionals amb el s tipics instruments del rock (guitarres i baixos electrics i bateria).  I realment aconsegueixen  que la gaita i l'acordió s'integri molt bé en les seves cançons.

Ha estat una gran descoberta, ara només esperar que la mula em porti els 12 discos que li he demanat que em baixi. 

 Aquí teniu alguns vídeos:

Cada any tinc la mania d'apuntar-me a l'agenda, deprés de cada actuació, els castells que hem fet i posar si he fet de baix en aquell castell.

Aquest any he fet el buidatge de l'agenda i ho he passat tot a una taula d'exel comparan-t'ho amb el total de castells realitzats per la colla.

Resumint podriem dir:

• He participat en el 87,05% dels castells de la colla. És a dir només he fet campana el 12'95% dels castells realitzat per la colla.

• Sense contar els pilars he fet de baix al 89,8% dels castells en que he participat. Si els contem he fet de baix al 56,2% dels castells.

• Sense contar els pilars he fet de baix al 80,3% dels castells realitzats per la colla aquest 2007. Si els contem representa el 48,9%

• Només el 0,8% dels castells que he fet com a baix han caigut

 Totes les dades aquí

Mai m'hauria imaginat que podria estar 6 hores fent de crupier a una timba de pòquer, acabant a dos quarts de sis de la matinada.

Això és el que vaig fer dissabte a la nit. El més curiós és que ahir vaig veure 5 capítols de la sèrie Las Vegas (Gran sèrie que ara m'estic descarregant).

Em va costar entendre la mecànica, ja que mai havia fet de crupier i no en tinc massa idea de jugar a pòquer, però mica en mica, vaig anar aprenent la mecànica i vaig a anar millorant.

Tot i que no s'hi jugaven masses diners (10€ per persona), va ser molt divertit. Veure com la gent augmentava i disminuïa en pocs minuts les seves muntanyes de fitxes.

Sort que jo no m'hi jugava res!