Can Winston

El divendres vaig rebre, jo i tots els estudiants del campus de Terrassa de la UPC, que deia el següent:

"En els darrers mesos hem detectat diversos incidents relacionats amb la seguretat dels centres del campus de Terrassa a on esteu estudiant (robatoris, petits incendis, accessos no autoritzats…), per aquesta raó i per tal de poder garantir la vostra seguretat quan esteu als centres, us comuniquem que es produiran de forma aleatòria controls d’accessos, per tal de garantir la seguretat de la vostra comunitat i els seus béns, que en definitiva, són els vostres.

Us preguem la màxima col·laboració amb el personal de seguretat que us demanarà juntament amb el carnet d’estudiant el vostre DNI.

Restem a la vostra disposició per qualsevol dubte o aclariment que pugueu necessitar.

Agraïm, per endavant, la vostra inestimable col·laboració. Estem treballant per a la vostra seguretat."

Ara anirem per la Universitat, i ens pararan un grup de SWATS per demanar-nos que ens identifiquem. Esclar que això és exagerat, però d’incendis, robatoris i incidents no n’he tingut constància. L’únic incident que recordo últimament ens que van enganxar un noi i una noia, durant el periode d’examens, estudiant anatomia humana en un aula de la universitat.

Sembla que ara ens vulguin posar la por al cos. Sobretot amb aquesta frase "Estem treballant per a la vostra seguretat." Hem recorda la tesi del Michel More, en que diu que ens recorden que estem en perill per poder-nos limitar més la nostre llibertat.

Gràcies "segurates", esteu treballant per nosaltres.

En el bloc El Quadern Gris he trobat aquest text. Realment és molt bo i té tota la raó, de vegades sembla que amaguem els problemes d’aquí sota notícies molt llunyanes.

Sota el políticament correcte, que no és res més que una mascara, exepten que els joves visquin amb la precarietat, que existeixi el mobbing i moltes coses més… que tampoc cal repetir-les cada cop.

Fa uns dies la mestressa em va proposar participar en una experiència bloquera que consistia en escriure un conte a traves d’un bloc. A partir d’un inici cadascú continua el conte tal com ell li sembla i quan ja has escrit una part del conte li passes a algú altre. Com si fos una frase maleïda.

Doncs jo ja he escrit la meva part del conte i li passo en el Josep

"Tot és negre, o si més no ho sembla. Pel cap li ronden les paraules que li acaba de dir el Mosso “Tu has de dur a terme una empresa molt important” , “ Nosaltres som aquí per ajudar-t’hi”, “Tu hauràs d’actuar”. Ara està del tot desconcertada, sembla que tot siguin un mal son molt i molt llarg, potser fins i tot infinit.

No sap qui és el bo i qui és el dolent, el Nord o el Sud? Qui el vol ajudar, el Mosso, la Mossa, el Noi, l’Oest o només es volen aprofitar d’ella. Qui és bo i qui és dolent, aquesta pregunta es va repetint dins del seu cap, com ho puc saber?

– La bondat i la maldat són relatives- diu una veu molt greu

– Qui ets? – es pregunta sorpresa – Ets l’Est?

– No sóc la teva veu interior, aquella que sempre es estat buscant

Ara la Noia ja no sap on és, no entén res, ni el que passa fora d’ella ni el que passa en el seu interior. Tot és un caos a dins i a fora no serà això l’infinit, tants perills, tantes sorpreses i tant de temps per trobar això?

– És això l’infinit? – Pregunta la Noia en un xiscle de desesperació

– I que és l’Infinit? – li respon …."

Aquesta setmana per tal de guanyar un calerons més he estat rodant un anunci.

L’anunci era de Sunny delight, una beguda de taronja. La història de l’anunci és que dos nois que estant bevent sunny i un puja sobre l’altre. Altres nois també pugen i fan una torre fins a l’espai.

Ha sigut una experiència molt divertida i aqui teniu algunes fotos, més endavant en penjaré més i també algun video.

Més fotos a l’interior del post

Mireu aquest video… és impresionat

Aquest dies de “vacances”, he fet el contrari de tothom i he treballat, com els últims cinc anys…

En l’hotel on treballo a conseqüència de la llei antitabac no es pot fumar excepte a una zona restringida. Per tant no es pot fumar ni el menjador, ni a les habitacions, ni als passadissos, ni a la sala de la tele ni a les sales de joc. Només es pot fumar al bar i a la terrassa (Quina putada perquè és el lloc on em passo més estona).

Entre tots els llocs on abans es podia fumar hi havia gairebé 100 punts on hi havia un cendrer. Cendrers de tots tipus, de ceràmica, de vidre, de metall, etc…

Però ara només hi ha 13 punts on es posen els cendrers. Que n’és de la gran quantitat de cendrers que han servit, patint tot tipus de calamitats (caigudes, cops, cremades), a l’hotel? Quin és el destí que l’hotel té preparat per la gran quantitat de cendrers jubilats?

Doncs si, al trist final d’aquest cendrers és una lleixa, on s’omplen de pols i on ningú els té en compte.

Quin final més trist, potser la llei antitabac hauria de tenir en compte la creació d’una llar del cendrer jubilat per tal que puguin viure dignament els últims dies de les seves vides.

Avui he anat a Barcelona, feia més de dos mesos que no hi anava. Concretament he anat a les oficines de l’Ajuntament de Barcelona.

Hi he anat perquè fa una setmana em van enviar una carta dient que faltava documentació d’una subvenció que havíem demanat. El que faltava era la fotocopia compulsada del meu DNI.

Però jo ja l’havia entregat, però es veu que durant el viatge entre les oficines del Districte de Gràcia i les oficines de l’Ajuntament de Barcelona s’ha perdut. Curiós perquè estava tot dins d’un sobre tancat però només s’ha perdut aquest paper.

Durant quatre dies sembla ser que han estat trucant-se entre les dues oficines per saber on està la fotocopia del meu DNI i han arribat a la conclusió que el paper s’ha desintegrat o s’ha fugat.

He agafat la bici i després de superar a uns quants cotxe assassins, unes velletes que travessen el semàfor en vermell i un motorista que es pensava que era el Rossi he arribat a la plaça de Sant Miquel numero 4-6, lloc on hi ha les oficines.

M’he dirigit a la recepció, allà m’han demanat al DNI i a canvi m’han donat una targeta identificava. Primer problema si havia d’entregar el DNI compulsat l’havia de portar a sobre i no el podia deixar a recepció. Li he explicat a la funcionària i molt amablament m’ha tornat el DNI. Primera prova superada.

Ara calia passar el control de seguretat, que he pogut superar sense cap contratemps. Un cop passat l’arc de seguretat he preguntat, als Guardia Urbans, on estava el departament de subvencions de Serveis Generals. S’ho en estat preguntant entre ells i com que no ho sabien han cridat el Jose, un altre guardia urbà, que quan ha vingut m’ha dit que estava a la quarta planta.

He agafat l’ascensor i m’he plantat a Serveis Generals, allà m’han dit que no que havia d’anar a Gerència de Serveis Generals que estava just a sota. He baixat les escales fins a la Gerència de Serveis Generals.

Doncs no, tampoc era aquell lloc. Un noia molt simpàtica m’ha dit que havia d’anar a Serveis Generals i Administratius. Si baixava les escales i anava cap a l’edifici nou trobaria un ascensor al costat de les escales i allà havia de baixar fins l’entresol.

He baixat les escales i he trobat uns cartells indicadors: Edifici nou i edifici novíssim. He anat cap al nou, però allà no hi havia cap ascensor! He començat a donar voltes i no trobava l’ascensor, he trobat no se quants departaments, el despatx del Regidor Ponent d’Esports i no se quants llocs més.

Finalment he trobat l’ascensor, que no estava al costat de l’escala. He pogut baixar a l’entresol i he trobat el departament de subvencions.

Resultat de la visita a les oficines de l’Ajuntament: tres quarts d’hora perduts, una fotocopia compulsada que està a l’Ajuntament i una altre fotocopia que ara està a les illes Caiman.

Ja fa més d’una setmana que vaig tornar de Polònia, i fa dies que volia escriure sobre un dels llocs més impressionants que hi ha a Europa. Es tracta del camp d’extermini d’Auswitch.

El camp d’Auswitch I es troba gairebé intacta, no com el d’Auswitch II que om que molts barracons eren de fusta els van cremar per eliminar les proves. Es troba intacta i crec que això es molt bo, per tal que tothom vegi del que som capaços de fer els humans.

El camp I és molt més petit que el II, mes o menys una quarta part, però un cop allí ja et sembla immens. Per tant és millor no imaginar-se com seria el II si el veiéssim com era originàriament.

Jo, i suposo que tothom, ha llegit, escoltat o vist moltes coses sobre els camps d’extermini nazi i sobre l’holocaust jueu (tampoc cal oblidar l’extermini de gitanos, homosexuals, disminuïts, testimonis de jeovà o “antisocials”). Però quan hi ets allà totes les xifres i textos perden el significat i t’impressiona molt més.

Una de les coses que impressiona més són les piles de cabells que van tallar abans d’enviar-los a les cambres de gas, muntanyes d’ulleres, de maletes, de raspalls, d’olles i altres atuells, de crosses i cames ortopèdiques i d’altres objectes que van requisar als jueus.

Es pot explicar moltes coses d’aquest camp de la mort, però el millor és que mireu aquestes fotos i si podeu aneu-hi algun cop (us recomano l’hivern, hi ha menys gent, els vols i hostals són més barats i la neu transforma el paisatge)

La setmana passada vam anar a visitar els nostre país germà: Polònia. Aprofitant que una amiga està fent un Erasmus a Lodz vam anar a fer un viatge de 5 dies.

Per primer cop feia un viatge fora del meu país sense preocupar-me pel tema idiomàtic. Sempre que surt fora m’he de fer esforços per utilitzar els meu bàsic angles, el francès rovellat o el castellà amb un gran nombre de “catalanades”. Per fi podria anar a visitar un altre país hi podria parlar en català o polac (jo em pensava que eren sinònims).

Tant de temps sentin que érem uns “polacos”, que quan parlàvem la nostre llengua ens dèiem que parlàvem en “polaco”, jo, que sóc una mica ingenu, m’ho havia cregut. I ja em teniu allà a l’aeroport de Varsòvia intentant parlar amb una dona de l’oficina de Turisme, i no, no hi havia manera per més que jo li anés repetint la pregunta “On està la parada d’autobusos?”

I aquí es on em va començar a pujar la mosca el nas. Una cosa és que és insultin cada dia, que ens diguin que som uns garrepes, que som insolidàris, que diguin que perseguim el castellà, quan és el revés el català que intenta sobreviure, o que ens titllin de terroristes. Encara podem acceptar que vulguin treure els estudis de filologia catalana, que comparin la nostra llengua amb un ball, que ens amenacin amb cops d’estats, que ens diguin que no ens dutxem i fem pudor i tantes coses més.

El que ja no puc acceptar és que m’hagin estat mentint durant tant de temps, dient-me que hi havia un altre país que es parla la mateixa llengua que el meu i que per culpa d’ells em perdés al mig de l’aeroport de Varsòvia. M’he indignat, ara puc dir allò de “apaga y vamonos” (així m’entendran) i que ens deixin tranquils amb el nostre petit país i la nostre llengua.

Perquè pugueu comprovar que la llengua és diferent enganxo aquí un paràgraf en polonès que parla dels Carpats, muntanyes del sud de Polònia.

Region składa się z łańcuchów górskich zbudowanych ze skał magmowych i metamorficznych oraz zalegających na nich pokrywach ze skał osadowych z przewagą wapieni, a także oddzielających je kotlin pokrytych fliszem podhalańskim (łupki ilaste wraz z piaskowcami i mułowcami) i w niektórych miejscach osadami jeziornymi oraz akumulacji rzecznej. Wysokości w Centralnych Karpatach Zachodnich wynoszą od 490 m n.p.m. na obszarze najniżej położonej Kotliny Orawsko-Nowotarskiej do ponad 2400 m n.p.m. w Tatrach z najwyższym szczytem Polski – Rysami (2499 m n.p.m.)

Avui he anat al salo que fa dies que no para de sortir en tots els telenoticies, ràdios i diaris: Alimentària 2006.

No hi he anat per treballar ni per tancar grans negocis, únicament he anat a esmorzar i agafar tot el que pogués.Com que m’han passat una invitació i així hi he pogut anar sense pagar ni un duro.

A les 10 del matí estava davant de la porta, després d’aconseguir el passi i fer 2 minuts de cua he aconseguit entrar.

A començat per la zona del dolç, allà he esmorzat força bé: unes pastes, un mini croissant i un brioix.

Un cop ja tenia l’estómac ple, he anat cap a la resta de pavellons de la fira hi he anat picant una mica de tot, molt tipus diferents de formatges, pernil dolç, caldo de sopar, truita, paté, cervesa, vi i coses que ben bé no sabia que era.

A part de menjar també he pogut agafar diferents productes, com que era l’últim dia la majoria d’expositors regalaven els productes que tenien els expositors. El meu botí ha sigut:

– 8 Tomàquets d’agricultura ecològica

– 3 Tipus diferents de mantega

– Caldo Aneto

– 1kg Farina de blat

– 1 poma d’agricultura ecològica

– Un paquets d’ous sense closca (per evitar que tinguin salmonel·la)

– 6 batuts de xocolata

No he pogut agafar mes coses perquè a les bosses ja no hi cabia res més 🙁