Com tot, el millor de Sant Medir ve al final.

Quan totes les colles baixen per Gran de Gràcia tirant tones i tones de caramels.

Cridant com un desesperat Volem xumets, volem palotes (que en català normatiu seria palots), peta zetas (que no en tinc ni idea com seria en català normatiu), nuvols, xupa xups, etc…

I després demanant a la gent que coneixes com el Roger, al Xurru, Cabestany, Isabel, Montse i companyia que et donguin caramels i et donen sacs plens de caramels.

I com no la típica lamina de caramels, barrejada amb embolcalls i altres coses a la sola de la sabata.

Sant Medir et fa tornar a ser un nen (si és que ja no ho som)