Per què en tinc jo la culpa?
El cotxe del darrer se m’enganxa, em fa llums i em pressiona. Plou, fa vent i fred i jo vaig en moto. Ell, o ella, va tancat al seu vehicle, possiblement amb calefacció, i no més vol arribar al seu destí abans. EL fred travessa els guants de Gore-Tex, la pluja no em deixa veure a través de la visera del casc i he d’estar pendent del darrere, com si amb el que tinc al meu davant no tingués prou feina. I tot perquè vaiga 50 per l’Av. Meridiana de Barcelona per carril de la dreta.
No és el primer cop que em passa. Acostumo a no dur paraigües els dies de pluja, amb el barret acostumo atenir-ne prou, i tot i així m’obliguen a sortir de sota la protecció dels balcons els paraigües amb un individu al seu davall. Acostumo a circular per la dreta a l’autopista i quan ocupo el carril del mig per facilitar una entrada soc pitat per un que s’apropa a una velocitat digne de retirada de carnet. A mercat, tot i demanar i donar la tanda, soc sospitós de voler colar-me.
Primer vaig pensar que algú m’havia escrit a l’esquena algun lema oferint-me com ase dels cops. Més tard que dec tenir cara de trepitjable. Ara he canviat la meva teoria em convenç força tot iq eu m’agrad força menys i desitjaria no encertar-la.
Fins ara tot era una confabulació mundial en contra meu i si era així doncs res, a carregar a amb ella i a ser feliç tot pensant que d’aquesta manera d’altres quedarien lliures.
Ara, però, crec que tot és fruit d’un semenfotisme cada cop més generalitzat. Cadascú va la seva i no pensa en ningú ni en res. Ja no parlo d’aquells valors antics i desfasats que els vells del poble recordaran i que anomenaven solidaritat, caritat, col·laboració, … Ara imperen l’individualisme, l’egoisme altres ismes d’igual intenció.
Avuí estic una mica més trist. Tinc la sensació que ens estem perdent alguna cosa, que l’estem deixant marxar. i no m’agrada.
Fins la propera
P.S. Mentre escrivia aquest post i remenava una mica he trobat Passió i desesperació d’en Greips i he esbossat un somriure. Encara no està tot perdut. Gràcies, i gràcies també per la feina feta.
Filed under: El mon vist des del meu racó | Tagged: Ja n'hi ha prou d'aquest color, Societat
Dissortadament la urbanitat i les bones maneres han passat de moda. Abans la urbanitat s’ensenyava a les escoles, fins i tot es puntuava. Ara el que està de moda és ser progre, antisistema, anticonvencional, mal parlat i molt competitiu. No és gens estrany que ens trepitgem els uns als altres i que exigim els nostres drets i ignorem els nostres deures.
S’hauria d’ensenyar de nou urbanitat a les aules i que els pares ensenyessin als seus fills com s’han de comportar i parlar en públic. Tots hi sortiriem guanyant o hem d’esperar que l’Administració imposi per decret el civisme i les bones maneres.
escolta’t aquesta cançó, potser t’hi sentiràs identificat:
http://www.goear.com/listen/1edc335/som-tots-uns-desgraciats-estanislau-verdet
És evident que tenim entre nosaltres gent que es pensen que el món gira al seu ritme. S’els ha d’ensenyar, peti qui peti. Mai em deixo colar, com jo no em colo mai. Si he de ser contundent ho soc.
I amb el cotxe…que direm. Si en persona son impresentables, amb una curassa de metall…no vegis…i si és de “marca” o “trucat” ja no diem…Però com deia un amic italià…la xapa es repara i paga l’assegurança….Amb moto és més fotut…