Gràcia, història que desapareix.
Durant el passat mes de desembre vaig tenir la sort de poder anar a dues ciutats que entre elles tenen poc a veure però a les que jo vaig trobar un nexe d’unió. La mateixa sensació l’havia tingut en altres ciutats fora del nostre petit país però potser com que ara ha coincidit en la infructuosa cerca de pis, he lligat caps.
Quan vaig a l’estranger valoro els barris antics de les ciutats. Em passejo pels seus carrers estrets, sovint tancats al trànsit no amb pilones que pugen i baixen sinó amb una normativa estricta que es fa complir per qui correspon. Valoro les noves construccions obligades a mantenir no només l’alçada i la línia de la façana sinó també el seu estil, els seus materials i fins i tot els seus colors. Torno de Siena, de Toulousse, de Milà, de Funchal, d’Insbruck i he gaudit de la seva història, dels seus carrers.
Però arribo a Barcelona, a Gràcia, i tot l’encant es perd. Entenc que l’urbanisme canvii i que l’arquitectura de la Gràcia fundacional no sigui sostenible, ni ecològica, fins i tot que no sigui la més saludable però és la que corresponia a la seva època. Ara, però, algú ha decidit que els carrers han de ser més rectes, les cases més modernes i Gràcia ha de deixar de ser Gràcia.
A Gràcia, hi ha moltes finques “afectades”. Això no vol dir que els sàpiga greu ser cares o estar en mal estat per la deixadesa dels seus propietaris. Són finques que tenen al seu damunt l’espasa de Democles en forma de pla urbanístic. Ningú sap quan s’executarà ni tan sols si s’arribarà a executar mai però fa baixar el seu preu, fa perdre drets als possibles propietaris i converteix en gairebé impossible aconseguir una hipoteca. No fa massa dies un botiguer de Travessera em va dir que les quatre cases d’aquell tros ja tenien data d’enderroc: fa una setmana una de les quatre va baixar la seva persiana, potser per sempre.
Jo voldria que Gràcia seguís sent Gràcia, amb els seus carrers estrets que canvien de nom quan hi ha un canvi de rasant, on la gent coneix la cara del veí que té al seu davant i pot baixar la cadira al carrer quan arriba l’estiu. Potser no tindrem grans avingudes ni vies ràpides per circular però tampoc les hi vull jo. Jo vull viure a la Gràcia que he conegut, que he estimat i on, pesi a qui pesi, encara visc tot i el que costa. Una Gràcia condemnada a desaparèixer per les nomes del nou urbanisme de la Barcelona de disseny
Filed under: El mon vist des del meu racó | Tagged: Grà cia, Ja n'hi ha prou d'aquest color, Societat