Passió i desesperació
febrer 10, 2010
Els darrers quatre dies han estat molt intensos per mi. No intensos de no parar de sortir i fer coses, sinó intensament dedicats a un dels meus hobbies: l’administració i posata en marxa de sistemes Linux. Dissabte a la tarda vaig començar una petita marató que em va durar fins diumenge al vespre arreglant i posant en marxa el nou servidor de GràciaNet (conjuntament amb un altre membre de GràciaNet), arran de la petada de l’antic. Dilluns al tornar de treballar vaig continuar i em vaig estar barallant amb els dominis blocs.gracianet.cat i www.gracianet.cat que degut als canvis de versions del programari no funcionaven correctament. Afortunadament, dimarts al vespre ja tot estava actiu de nou i funcionant a ple rendiment.
Per algú que no disfruti amb la gestió de servidors això hauria estat un suplici. De fet, jo puc dir que he disfrutat molt posant-ho en marxa però dilluns a la nit, més aviat de matinada, em vaig penedir del meu hobby. Perquè després de tantes hores dedicades i de no aconseguir que funcionés bé ja no estava disfrutant sinó patint. Aquella nit no vaig dormir gens bé, vaig tenir malsons i vaig passar el dia de dimarts emmurriat i mig histèric, preocupat perquè la gent no podia accedir fàcilment als seus blocs i jo no havia sigut capaç d’arreglar-ho. En part, era un petit fracàs personal.
I és que dedicar-hi tantes hores a vegades fa que un hobby es torni un suplici, i que una preocupació es converteix en una angoixa. Per això a vegades em pregunto si val la pena i si tot plegat més que una diversió no és un càstig.
Això si, avui dimecres que tot va fi com una seda (malgrat encara quedin cosetes pendents) em trobo recompensat i tranquil. I content.
Imagino que això significa que, fet i fotut, ha pagat la pena.
Com diu la dita feina feta no té destorb i la teva ha estat una feina molt ben feta (i també molt cansada). Solament em resta felicitar-te i donar-te les gràcies pel teu treball, esforç i dedicació. Moltes gràcies!
home, imagino que hi deu haver hobbies que no representin un repte, però aleshores, tampoc imagino quina en deu ser la recompensa. Et felicito perquè ara estàs content 🙂
Les coses que fas, perquè t’agraden i a més ho fas pels altres (d’alguna manera) sempre donen més bon fruit, ja que si no t’ho agraeixen pots pensar que és per ells, no per a tu. Si, a més, t’ho agraeixen la cosa tiba fort.
En aquest cas, t’ho agraim, al menys jo. Si fos per mi encara escriuriem amb paper i llapis. I avui no puc viure sense aquest trasto, tan professionalment com particularment. Aviat en tindré un altra a casa….
Em passarà com les radios que en tenim més que no pas habitacions….
aix, gràcies als tres! 🙂
aix els hobbies, que m’has de dir… jo en el meu cas és encara pitjor, doncs pel meu hobby fotogràfic estic sempre en una permanent ruïna econòmica, jeje 😉 de fet ja diuen que no hi ha plaer sense patiment….jo (i tot recolzant el que ja han dit els meus companys) només em queda agraïr-te (-vos) la feina que feu a tot l’staff tècnic, tan amagats i sovint poc reconeguts. Ànims crack!!!
Aix!!!!Un dia hem d’unir esforsos i anar a reprendre una tradició abandonada, fer-nos unes birres i unes croquetes. Per descomptat que els de l’staff tindran croquetes pel morro.
Ara tots a estalviar, apa, que si no fos per ells ara esteriem fent coses molt més feixugues….com escriure en un paper, envolicar-lo en una pedra i tirar-ho de terrat en terrat. (Així es devia fer antes, no?)
Hola Greips : Jo tambè et dono les gracies per fer que aquest espai segueixi andevant.
M’agrada obrir els blocs i trovar el que escrius normalment tu, el mussol la Carina, sento que alguns noms com la Dolors del Pentagrama la Dolors de la cuina en Maurici no escriguin mai, ahuriem de fer com diu el Cani una crida ni que sigui per les croquetas i a veure si tornan al “redil”.
[…] Mentre escrivia aquest post i remenava una mica he trobat Passió i desesperació d’en Greips i he esbossat un somriure. Encara no està tot perdut. Gràcies, i gràcies […]