Reies

Avui és dia 3 de setembre, plou a Vic i ja fa 3 dies que hem començat l’escola… Hem començat a preparar el nou curs!!!

I avui m’ha donat per recuperar aquest bloc, un bloc en el qual no escrivia des del 2009 i que segueix viu malgrat tot, esperant a que tal dia com avui, algú de qui he aprés i aprenc moltes coses en aquesta vida em diu, escriu al bloc. Fet, ja ho tinc!!!

2 mesos de vacances, durant els quals han passat moltes coses que m’han remogut de dalt a baix i de dreta a esquerra; i aquí estic tornant a la rutina i malgrat que amb menys energies i il·lusions que altres vegades, més centrada, més confiada, més… podria dir, més jo!!! Disposada, disposada a fer de mestra un any més, a donar el millor de mi.

Aquest curs té pinta de ser molt especial i com que ho crec així ho serà. Ja ho diu la meva mestra Angélica Olvera, que “Hay que creer para ver”, i aquest cop m’ho crec. I en això estic, respectant-me el ritme i fluint amb el que vingui. Sobretot, amb un aprenentatge molt gran a les esquenes que diu “SI”; si a la vida, si al que se m’ofereixi, malgrat en alguna ocasió el si necessiti d’un procés per acceptar-lo, és un aprenentatge.

Aquest SI, me’l va ensenyar un altre gran mestre, en aquest cas de clown, Alain Vigneau i integrar aquest SI, m’ha costat uns 10 anys, entre els quals m’he format en Pedagogia Sistèmica, Teràpia Gestalt i tal com em va recomanar ell, he seguit tot el programa SAT de Claudio Naranjo. Grans formacions totes plegades.

Doncs aquest curs dic SI, per què s’ho val l’escola, s’ho val el poble on treballo i els nens i nenes a qui acompanyo… i dit sigui de pas, perquè jo m’ho valc.

També dic si a la sistèmica, que em segueix donant tanta claredat a la meva vida i que m’apassiona!!! i bé, que dir-vos. Què demà serà un altre dia i que avui ho deixo aquí… responent a aquesta demanda de que escrivís al bloc, m’he tornat a tirar a la piscina!!!. I,… confio que això… només és el principi d’una bonica amistat… 

Una abraçada

El proper dia 19 de març, hi ha una vaga convocada, si, una altra vaga de mestres, i amb aquesta ja en són 3.

Els mestres i les mestres no fem vaga perqué millorin les nostres condicions laborals, ni per tenir més vacances, ni perqué el senyor Maragall vulgui modificar el calendari.

Fem vaga perqué amb aquesta llei està en perill, un servei públic de qualitat. Què, si com es diu, i anuncien informes i desinformes ja té poca qualitat, el que pot venir ja no vull ni imaginar-ho.

La primera mesura de la llei està per ser aprovada abans que la pròpia llei; 4 hores de treball més. Això és un Expedient de regulació de personal. Amb aquesta mesura moltes companyes i companys poden anar al carrer, omplint així les llistes de l’atur. I no només això, ja que això evidentment farà reduir les plantilles, amb el qual els més perjudicats seran com sempre els alumnes.

La sisena hora que  a primària ja era una mesura que molts professionals hem titllat “d’antipedagògica”; ja va donar molta divisió dins els claustres; cansament dels i les alumnes a les darreres hores.

Quatre hores més poden significar 300 euros més per algunes però un sou menys per a d’altres; significa això més divisió als claustres. També més cansament en els i les mestres; 27 hores lectives amb nens i nenes a primària no és qualsevol cosa; i el cansament el tornaran a pagar la qualitat i els i les alumnes.

Potser té bones coses aquesta llei, però no aporta cap canvi pedagògic que pugui fer millorar la qualitat educativa.

Estic totalment d’acord que calen molts i molts canvis a l’escola, , però aquests van dirigits a repensar un model obsolet d’escola i no pas a canviar els models econòmics o els aspectes laborals de les persones que dia a dia, cadacuna amb les seves forces i a la seva manera treballen per l’educació d’aquest país, per les persones que ben aviat seran el futur de la nostra societat.

És per això que m’agradaria que aquesta vaga no fos dels i les mestres, aquesta vaga hauria de ser de tots i totes les que no volem veure retallats els serveis públics. Només així, conservant-los podrem seure i somniar una pública diferent!!!

Feia dies, sinó mesos que no m'havia connectat al blog. Des que vaig escriure l'article sobre Martinet fins ara ja han passat gaire bé tres anys, sens dubte molt ha plogut des de les hores.

 Estic molt sorpresa que sigui encara el meu blog un dels resultats que surten quan  busques aquesta escola al google. TAmbé estic molt sorpresa dels comentaris i del debat generat. Val a dir que és agradable la sorpresa.

 Des de les hores ençà, he pogut llegir molt, conéixer molts projectes d'educació lliure, formar-me, experimentar… Tot i així continuo de mestra en una escola bastant tradicional a l'espera d'un canvi en el proper concurs de trasllat.

 Val a dir que si em poso a somniar; el resultat seria poder encetar un projecte d'escola pública amb les característiques de la pedagogia anomenada "lliure" i basat en el respecte pels infants i el seu creixement integral; en un àmbit rural on ara visc; que és la població de Santa Mª d'Olò o els seus entorns.

En pobles a prop d'aquí entre el Bages i Osona; he pogut conéixer projectes d'escoles públiques super-interessants; i super-discrets. Projectes que no es coneixen gaire i que no s'han fet gaire ressó però que hi són, i funcionen.

Aquest encant m'ha impactat i m'ha fet obrir altres mirades envers aquests projectes.

En aquest temps he aprés la importància del treball del propi adult@ educador@ per respectar-se a si mateix@, per coneixer-se i estimar-se; com a un eix bàsic per establir relacions sanes amb els infants, per a poder mirar-los i acompanyar-los d'una manera respectuosa com a testimonis de la seva evolució i no com a jutges de les seves accions.

 Em queda molt per aprendre; però estic contenta de ser al camí que ens porti cap a un altre tipus d'educació. M'encantarà seguir debatint i si algú de la zona Bages-Osona volgués obrir un grup de debat sobre educació o qualsevol projecte, m'encantaria.

Feia temps que cada any anava passant més o menys de la mateixa manera… cap d'any… festa i un nou any que comença amb noves propostes… nous desitjos que demanes després d'haver pres el raïm, … en el meu cas, olives…

Però l'any 2006 mai no va acabar pq en el moment que aquí se celebrava, jo volava. Volava cap a Méxic, i quan vaig arribar i vaig encendre el móbil m'arribaven molts missatges d'aquells típics d la data. Però per a mí al país on havia arribat encara quedaven 6 hores per acabar l'any,… i el cansament i el viatge no em van deixar arribar a l'hora de celebrar l'any nou. I així el vaig rebre, en somnis, amb il.lusionsi expectatives sobre el que anava a viure a Méxic. Un país que en aterrar-hi, em va donar la sensació de no haver-lo deixa't mai. I aquesta vegada anava per poc temps, 20 dies, però amb uns objectius marcats i clars. I amb moltes preguntes a dins meu, amb il·lusions i amb pors, pero convençuda i segura, amb ganes… i així van passar aquells 20 dies, d'entrevistes, de compartir, de currar com mai sentint que tot allò tenia un sentit

Així, que com he anat veient a la vida,… de vegades allò que menys expectatives et crea com aquest any 2007, et porta les millors coses que normalment esperes i no arriben, i així quan menys les esperes, venen soles. De moment aquest any que mai vaig rebre m'està donant, molts somriures, em trobo en un dels moments més estables de la meva vida. Podria dir, que sóc feliç!!! Em sento bé!!!!

I ara… també s'obren moltes expectatives sobre el projecte comunitari que portàvem entre mans des de fa més de dos anys…

 Ganes i dubtes, pero sobretot molt il·lusió per iniciar aquest nou camí compartit. I a l'hora amb ganes de seguir i acomplir aquests somnis personals de marxar un temps llarg per América Central i Llatina, per aprendre, formar-me i decidir-me si s'escau, amb la il·lusió de tenir una base que és la que vols per un futur, potser diguem-ne més estable. 

Contenta de construir un present i un futur alternatiu al model establert. Aquest darrer mes super-intents de treballar en l'informe allunyada del meu barri, Gràcia, ha fet que m'adonés molt de com s'està tornant. I la paraula més immediata que em ve al cap, i em ve a mi, sense ànims d'ofendre ningú, és fàstic. Fàstic de veure en que s'està convertint aquesta Vil·la de Gràcia. Què qui la pot viure i se la pot permetre, ja no és Vil·la, sinó simplement, "Fashion Gràcia", aquest barri que setmana rera setmana obre una botiga de disseny nova, on la gent ja no sent el barri com a barri sinó com a viure en la festa constant dels bars on et cobren algo més de dos euros per permetre't una birra.  Aquest barri, que per mi no és barri, però que està canviant de fesomia, aquest lloc que tant m'estima i que tant m'he estimat ja no el sento com a meu, ja el sento com a intrús…. Però això és una altra de les sorpreses que em dona aquest 2007, obrir-me del tot els ulls i adonar-me que el que vull és el contacte amb la terra, el contacte amb la gent, el viure amb sinceritat i amb compromís la teva vida i la que comparteixes, junt amb els espais que t'envolten…. I això és tot per avui!!!

Els millors desitjos per aquest any en el que ara desperto!!!! 

Som a 24 de desembre, a només 7 dies d'acabar un altre any. Aquest any m'ha portat el 3 com a desena. I ara després d'uns mesos de complerts, em sento igual de jove, igual de vital que ara fa un temps enrrera.

Aquest any he passat moltes coses, cert, moltes moltíssimes, ha estat tot un procés que em porta cada cop a prendre decisions amb més seguretat.

No escriure aquí tot el procés de l'any 2006 pq l'he anat escrivint a passos en aquest bloc q tampoc no és cap diari personal doncs em costa ser constant!!! M'agraden els anys parells i ara caurem en un de senar, però segur que també porta moltíssimes sorpreses, moltíssims bons moments compartits i perquè no que porti somnis acomplerts com el de la comunitat, tant debó!!! 

Però de debó espero que aquest any se'm compleixin alguns somnis però no tots perquè com que no deixo de somniar és difícil que es puguin complir tots.

Un secret, un dels somnis més grans a nivell personal seria el de poder acabar de fer els cursos de clown, poder acabar de deixar-me anar i realitzar-me en la tasca de riure de mí mateixa i de poder fer riure els altres!!! Quan a l'estiu passat vaig fer aquell curs de només uns dies em vaig sentir tan bé que se'm fa difícil d'explicar però qui em coneix sap com va ser d'important per a mí. Això el teatre i tot el que sigui el món d'expressar-se de maneres diferents a la paraula és quelcom que porto a dins i que de vegades em fa molta por treure potser no és la por sinó la vergonya… qui ho sap!!!! Això no em passa davant dels nen@s a classe allò és un món diferent en el que sóc capaç de treure les meves millors versions!!!

Això és tot pel moment, espero que tothom que llegeixi aquest petit escrit comenci l'any amb molts de somnis individuals i sobretot col·lectius i lluiti per no deixar que la rutina els deixi arreconats en un calaix!!!!

Un petó enorme 

Ostres tú gaire bé ja són tres mesos des que vaig aterrar de MÈXIC i ara q ja començava a tenir els peus a terra, doncs resulta que el conflicte de OAXACA m'ha fet tornar a estar igual d'absent que estava en tornar. 

Gairebé tot el temps q estic a casa me'l passo allà a través de la ràdio i internet, torno a tenir un buit aquí dins que em diu que torni que voldria ser en aquella lluita amb els compas que vaig conéixer. IIIIIII si, doncs si se que la meva lluita és aquí però és que jo ja no em sento d'aquí o d'allà, sento que tot@s les persones que lluitem en aquest món formem part d'un sol món del nou món que realment volem, i això és el que he anat comprovant amb el temps q he viatjat quan he conegut gent d moviments sempre hi havia algo q et feia sentir en família.

I doncs,… no va passar el mateix a la Revolució … no van venir gent de tot el món a col.laborar q creien en la causa… doncs el mateix em passa a mí i ara si crec q ja estic disposada a tot!!!

I aquí la veritat és que les coses no em van malament… he tornat, he començat a la nova escola, q està ben xingona… vol dir que està molt bé Puc fer una mica les coses com m'agrada fer-les i em sento lliure i em sento feliç, amb ganes i disfrutant. sempre en la feina trobo a faltar el q tinc a la resta de llocs el fet de treballar en col·lectiu per arribar a un objectiu.

 Bé de moment això és tot per actualitzar-me

OAXACA VIVE, LA LUCHA SIGUE!!! 

No tinc molta estona i si moltes coses a explicar d’aquest viatge a l’altra banda… tots els aprenentatges i tot el viscut finalment em donen piles per tornar… aquest cop si, tinc ganes, ganes de veure-us i compartir-vos totes les vivéncies acompanyades d’una birra o dos!!!

Aquests darrers dies o setmanes han estat verdaderament intensos, he pogut conéixer la lluita de Mèxic i entendre-la i compartir-la i conéixer altres german@s de lluita per les mateixes causes que ens fan moure a l’altre banda. Però aquí sembla que la gent està més desperta i això fa que tot tingui de nou un sentit.

molts petons i fins la tornada

Buuuuuf, ja he perdut el compte i no m’he atrevit a posar el títol com a primera o segona setmana, així que el deixo com està….

El fet d’oblidar-se de quants dies portes és un senyal de que tot va bé i que estàs disfrutant!!!

Els darrers dies després de Merida vem sortir cap a Chichen Itzà, llàstima no haver-me estudiat la cultura i la història dels Mayas abans de marxar doncs hagués estat interessant per tal de poder entendre les pedres… però bé va ser maco!!! Després vem passar tres dies a Tulum….uuuuuuuuxxxxxxx quines platges, el cel blau, l’aigua blau turquesa i unes cabanyes on no arribava ni l’aigua ni la llum…. el relax que necessitava llevar-te pel matí i sortir directament a la platja per banyar-te durant hores i hores i el sol i el silenci… bé no ho faig per donar enveja sinó per transmetre el que he viscut.

I de Tulum cap aquí St. Cristobal de las Casas, una ciutat preciosa, petitona amb molts de colors i bé és com haver tornat a casa, està ple de gent de l’Ateneu i de Barcelona i l’activisme està molt encès… qui em coneix ja m’enten… em sentia amb moltes ganes d’arribar a aquest lloc!!!

I d’ara en endavant crec que centraré casa meva aquí pel temps que em quedi a Méxic i des d’aquí faré excursions, viatgets i el q calgui, però m’adono que necessito tenir un camp base pq sinó intentant adaptar-me a cada lloc noto que potser és que em faig gran i tinc com jet luck a cada viatge!!!

És que aquí moure’s sempre significa unes deu o dotze hores de viatge etcetera… bé i de moment això és tot, estic molt bé i de moment disfrutant!!!

Una abrasada per tothom amb faltes d’ortografia incloses.

Hola pinches que tal va tot? ….

Vaig arribar dimecres que per a mí ja era dijous però en horari d’aquí tot plegat es feia molt difícil d’entendre!!! Porto uns dies recuperant-me del jet luck i per sort vaig decidir mantenir-me per aquestes terres una bona estona pq sinó quan m’hagués habituat encara estaria dormint-me per les cantonades a hores que no toca.

I aquí estic per ara a Merida a casa d’una amiga meva, de visita per la ciutat, observant el que m’envolta i suant la cansalada que a Barcelona no era per tant!!!! Aquí et suen fins i tot les orelles i això és molt dir!!!

També hem fet excursionetes a platges d’aquelles fantàstiques amb sorra blanca i aigües transparents, avui és un dia de no fer res i preparar les properes setmanes que amb una altra amiga de Barcelona començarem la ruta de Merida a Sant Cristobal de las Casas fent parades.

Sentia que necessitava aquests dies previs a Chiapas per poder pair i relaxar-me de tot el que he viscut aquest any i mirar-ho des de la distància per poder-ho fer més petit i guardar-ho a l’album dels records i assimilar-ho en el calaix de les experiències.

I ara, avui ja sé on treballaré l’any vinent que era la primera escola que jo havia triat, així que amb el futur una mica clar començo de debó les meves vacances… a la propera us explico molt més!!

De moment una abraçada per a tot@s les que ho pugueu llegir

Fa un any vaig començar a caminar en aquests mons de l’expressió. Llençant-me a la piscina per una casualitat trobada a internet… i ves per on m’he enganxat a aquest remoure emocions, conviure-les i compartir amb una mateixa i amb les altr@s que t’acompanyen.

En acabar el postgrau sentia necessitat de més, com sempre jo massa cul inquiet per deixar-me pair. I és aquesta inquietut la que em va fer inscriure’m als cursos d’estiu.

Divendres 30 vaig acabar l’escola, buf, ha estat un any molt dur i difícil en aquest nivell del qual prefereixo només extreure’n el més positiu que és la experiéncia viscuda, els aprenentatges incorporats i els bons moments del nens i les nenes amb qui he compartit el camí.

Vam anar a dinar amb les company@s per despedir-nos i gairebé a les postres jo ja marxava cap a l’escola d’estiu per començar un intensiu de cap de setmana. Sense pair ben bé la despedida i sense saber on aniré ubicada l’any vinent. I entremig una proposta amb la consegüent decisió… fer mitja jornada sindical… una nova experiéncia… que fer? finalment i de moment la decisió és afirmativa i l’acabaré de decidir quan sapiga el meu destí perqué segons quina escola em ve de gust implicar-me!!!

Bé i finalment parlaré d’aquest curs que m’ha acabat de moure el que ja estava en alta mar…. El camí del clown…. feia temps que m’identificava amb aquest món pq em sento bé rient-me de mí i fent riure els altres … pq m’adono que ho sóc per com comparteixo amb la gent, però al contrari del que em pensava m’ha costat molt perqué no és fàcil reconeixer-se davant dels altres i treure i deixar-se anar, necessites la confiança del grup i necessites també molta i molta formació….

M’ha emocionat en sentit positiu i m’ha deixa’t un cuquet que em portaria novament a embarcar-me en un més i més sense deixar ubicar i pair això viscut….

I ara una nova aventura… dimecres marxo a Mèxic i ja sento l’estrés a les venes de preparar la motxila que aquest any intentaré no omplir gaire pq prou plena va d’emocions… buscaré enmig d’allò que trobi un moment per pair per trobar el meu espai i per aprendre a riure i plorar sola.

Potser aquest any no hauria d’haver emprés aquest viatge però tampoc no ho havia pensat… aquest any hauria de fer un viatge tranquil, pq també allà trobaré un munt d’estímuls i sensacions que em faran demanar més i més volent de tot sense acabar de pair res…

Als qui han compartit el meu camí al llarg d’aquest curs i de l’any en general, encantada d’haver compartit amb tú aquest tram de vida en mí també ha quedat un trosset de tú com jo l’hauré deixat en cadascú ….a l’Ateneu, a la cooperativa, a l’escola, al postgrau, als cursos d’estiu, a la família, a tants llocs que no anomeno pq el camí està ple de gent maca.