Sóc mestra i fa temps ben bé des del principi de la meva dedicació que em plantejo que vol dir educar i com l’alquimista segueixo cercant respostes…
Ser mestr@ vol dir donar classes i ensenyar? Ser mestr@ vol dir aguantar els nen@s les hores necessàries mentre els mares i pares treballen? Ser mestr@ vol dir ensenyar a les persones a estar sentades i callades escoltant discursos?
Per començar em plantejo la paraula mestr@ i m’agrada més considerar-me una educadora. Fa set anys que em dedico a aquesta professió i deu que vaig plantejar-me la meva vocació.
Tenia vint anys i acabava la meva formació de Formació Professional com a secretaria, cinc anys durant els quals vaig treballar d’una professió que sabia que no era la meva… però a casa meva les coses que es començaven s’havien d’acabar… Aleshores podria haver-me plantejat posar-me a treballar, però com que havia descobert que allò no m’agradava vaig parar-me a pensar que volia fer a la vida!!! M’indignava ja a les hores l’estat del món i pensava sovint a dedicar-me a la política, però hi havia massa corrupció i el poder no estava fet per a mí… Em vaig il.luminar i vaig creure que era des de la base on calia canviar la societat.
Ara que ja he treballat uns quants anys, 3 a la concertada i 4 a la pública (durant els quals he voltat per més d’onze escoles), em segueixo plantejant si no sóc més que un mosso d’escuadra que es dedica a formar nen@s que siguin persones submisses a la nostra societat… La típica frase de mestr@ de "jo no sóc un polícia" et ve al cap tot sovint quan et trobes davant de l’aula…
Per començar crec que l’estructura arquitéctònica de les escoles és errònia… tancar gent entre quatre parets per aprendre és una gran equivocació quan la vida quotidiana t’ofereix un munt de possibilitats per explorar. Els nen@s neixen amb la capacitat i la quriositat d’aprendre i perquè han d’aprendre allò que suposadament hem decidit que toca? Aquella altre frase que els hi hem dit més d’una vegada quan un nen@ està abstret de "Això no toca!!!", quan m’escolto em questiono qui ha decidit que és el que toca?
Em recordo sovint de nena com a alumna que s’aburria immesament i a la que havien d’avisar i dir aquesta mena de frases, i sovint em plantejo de buscar alternatives però Sola no puc!!! i això és algo molt feixug de veritat.
NO penso deixar de somniar… per a mí el més bàsic és que els nens i les nenes siguin felices a l’escola, si hi ha quelcom que els neguiteja com a persones és impossible que hi entri res, per tant a l’escola com a la vida el més important és passar-ho bé (que no vol dir juerga continua), és fer sentir a la persona "útil" i capaç per treballar la seva autoestima, treballar les relacions amb els altres i aprendre a ser responsable i a ser capaç de ser autònom prenent decisions!!!
Per ser un bon@ mestr@ només cal recòrrer a un mateix i adonar-se de quines mancances tenim després d’haver passat per l’escola.
El més curiós és que a la facultat de magisteri em van explicar que amb la reforma "Logse", les coses havien canviat. Que oblidèssim el "com" ens havíem ensenyat i ho transformessim, que a partir d’ara les classes ja no eren magistrals, que construïem coneixement … però a les escoles encara em trobo amb molta gent que segueix donant les classes magistrals, què tenen com a objectiu prioritari q els nens i les nenes aprenguin continguts sense adonar-se que el continent no està preparat….
És com si intentéssim omplir una ampolla que està foradada!!!! Primer hem de conèixer les persones que tenim al davant entendre les seves necessitats reals per poder avançar i realment tractar la diversitat sense tantes mandonguilles com ens fan creure….
Seguiré… però ara seria massa més llarg… Comentaris si us plau!!!
