Be, ja hi tornem a ser, desprès de uns dies demandra, i no fer res, si mes no aquest ha estat la meva situació, passejadesper l’Empordà, badar mirant el paisatge i trobades gastronomo-familiars, ja hemtornat a la “normalitat” a aquesta normalitat que ens atenalla els sentits, ien nom de paraules, com : responsabilitat, profesionalitat, realitat…. ialtres acabades en "itat", comencem apatir per la nostre llibertat individual.

No, seguim a laterrassa sense fer res, només gaudint de la escalfor del sol, de la remor deles places i dels mercats de Gràcia, de les converses i comentaris delsdesconeguts de la taula del costat.

Donem-nos unaestoneta sense mirar el rellotge deixant que el temps passi, fins que entinguem prou, tornar a estirar les cames i de retorn a la “realitat”.

Donat que pencant,el que acabo a explicar a la gran majoria ens es impossible, si que podemfer-ho de una manera virtual, imaginant, aquestes sensacions. La veritat només escrivint-hoja estic menys estressat.