Monòlegs políticofestius

Ahir va venir en Jordi Portabella a parlar al Casal. Un cop l’executiva regional de Barcelona va prendre unànimement la decisió de recolzar la proposta de no entrar a govern, ja havia anunciat que faria una ronda de xerrades a cadascun dels casals per explicar-ho en persona. 

Sí, ha hagut de venir el plenari dissabte on es veia finalment clar que no entràvem a govern perquè més d’un ho acabés de creure. El típic i tòpic procés que hi hagut cal assenyalar-lo. Primer, incredulitat, que és una estratègia de negociació, que acabarà pactant, que si les poltrones, etc. No és hora de reclamar felicitacions, però, és hora de fer feina. 

Després, quan es veia que la cosa era seriosa, i em penso que la fama d’en Jordi Portabella com a responsable ja ens havia de dir alguna cosa, es va començar a dir que ho feia perquè clar, que si tindríem els mateixos càrrecs, que si no seria segon tinent alcalde, que si ho feia perquè li demanaven la dimissió. Tot això no és cert. He estat a les diverses reunions que s’han fet i en cap això s’ha demanat, per part de ningú. 

Ara, com ell mateix ja comentava, només queda que és una decisió ètica, però tampoc crec que ara calgui que rectifiqui la gent que era incrèdula, només cal, suposo, que entenguin que era part d’un procés que s’ha seguit. 

Una altra cosa que també va desmuntar enginyosament fou el fet que si Esquerra havia trencat el govern, cosa que tampoc és certa, atès que ara el que hi ha hagut és que no s’ha reeditat. Tinc la sensació que és com el tema d’en Carod a Perpinyà, en el sentit com explica en Vendrell al seu llibre que mentre els mitjans i els partits duien un discurs, la majoria de la gent amb qui he parlat ho troba bé i, sobretot, il·lusionant. Torno a veure una il·lusió en moltes cares. Suposo que jo mateix rellegint el meu estat d’ànim aquells dies me n’adono de com havia revifat l’orgull de pertinença, com si fóssim els homes Góndor amb l’Àragorn davant de la Porta Negra, perquè em permeti explicar-ho bé. 

I crec important, no només que en Portabella hagi vingut a explicar-ho com que ell pugui rebre un cert retorn, amb el suport, dubtes, pors, i aportacions, algunes molt encertades, com la d’en Jordi Carbonell. En fi, una dia especial.

Aquest article es basa en una idea que ahir se’m concretava mentre veia l’Àgora. En algun moment del debat, interessant tot i alguns dels presents, en Ramon Rovira pregunta per la situació a Esquerra. La típica pregunta fàcil on tots s’hi van apuntar. I vinga, comença la cacera. No diré ni negaré que Esquerra no estigui en un moment de debat intern i que ser el centre del debat ja té aquestes coses, ni diré que no hi hagi hagut certa externalització del procés que no em fa el pes, amb manifestos coneguts per la premsa, llocs web demanant adherits, etc. Per tant, en primer lloc quedi clar això. 

És curiós com ahir es criticava el caràcter assembleari del partit. També m’he llegit aquests dies el llibre d’en Vendrell i hi ha coses que no coincideixo amb ell, tot i que moltes altres m’ha agradat llegir i en d’altres coincideixo al 120%. Ara resulta que l’assemblearisme és un mal dels partits. Doncs bé, es poden criticar coses però crec que aquest tret i el finançament clar del partit són dues peces de la columna vertebral a considerar en positiu en la societat del segle XXI. 

Però la reflexió és la següent. I els altres partits? Són tot flors i violes, no pas, que deia aquell. 

Tenim un partit, com el PSC-PSOE, més PSOE que PSC que aguanta perdent resultats i amb una sensació de “buff, ens podia anar pitjor”, i que mantenen la il·lusió (entesa com a miratge) pels càrrecs que tenen i això els impedeix fer el debat engegat per en Maragall, més important del que sembla, i que tot i l’hermetisme permet entreveure maneres de fer molt diferents. Quan diuen renovació, alguns em penso que comencen a endreçar el despatx. 

Tenim una federació que s’està plantejant, amb una remor soterrada dues coses que sempre li han faltat: el llast d’Unió i el sobiranisme. Serà interessant de veure si el seu relleu generacional els condueix al sobiranisme sincer o els deixa en la síndrome “flautista d’hamel·lí” on han estat els darrers… vaja, des que existeix. I el tema d’Unió sí que hauria de ser titular perquè és un debat que està aflorant de manera ràpida. 

Tenim un partit-coalició com IC-V-EUiA que podria perdre el V i el EUiA, les coses a Cornellà per exemple i en altres llocs no estan per tirar cohets. Tampoc els desitjo el que està passant al PS francès, per suposat, que una cosa és una cosa i una és una altra, i per sort la parella sembla ben avinguda. 

Però és clar, el millor per fer veure que no hi ha remors internes és la cortina de fum, i Esquerra ja fem per ser la cortina de fum de tothom, però crec que a més a més som incòmodes per naturalesa i això es nota.

Més canvis. 

Aquest per mi és especial. Tot va començar a Formentera, l’any 2004? Em penso que sí. Fou un període amb moltes emocions. I en vaig tornar. 

A poc a poc, amb paciència es va anar fent gran. No la feia servir massa, però hi era, no la veia massa, però hi era. 

Sens dubte ara restava més prima que abans, recargolada i estreta quan era molla i més ampla i desacomplexada quan es secava. 

Hi havia qui li agradava i hi havia qui no. Per sort, la gent no m’ha valorat mai per ella ni m’ha fet comentaris al respecte. Cadascú té la que té i no la que voldria tenir, sens dubte. 

I avui me l’he tallada. Feia dies que ho duia al cap, ho rumiava. No era un signe d’identitat, ni d’ortodoxia fonamentalista, però ja no hi és. 

Abans deia que me la tallaria per algun motiu concret, i la veritat és que allò bo és que no ha estat per cap d’aquests motius, sinó perquè em venia de gust fer-ho. I ja està, ja trobarem algun altre tret d’autoidentitat, tot i que l’edat fa que això ja no sigui força motriu. 

Sí, la cua de cabell, evidentment.

Hola,

com veieu aquests dies de final de semestre vaig una mica de bòlit i no tinc massa temps per escriure. Bé, a la tortuga sí que hi he escrit, tot i que amb retard respecte el dia habitual.

Segurament aquest cap de setmana ja faré una anàlisi dels fets que estan passant a Gràcia. 

Així que poso un enllaç interessant:

–  Una entrevista a en Roger Buch, una persona que vaig conèixer per primer cop a la Campanya Freedom for Catalonia dels jocs olímpics via l'Esbarzer. Perquè és important pensar en l'independentisme com a quelcom transversal, també. 

– I un article d'en Cardús, prou acurat també. 

Com a banda sonora de l’article, evidentment, Bowie.

Bé, avui, com han fet d’altres companys meus als blocs, maurici, gracienka, greips, dolors, parlo de canvis. Sí, canvis vitals, importants personalment. Com diu en Papa Oso, només no canvien els tontos i els morts, ;-). 

De fet, n’hi ha un que ja fa tres setmanes que dura (em va enganxar enmig de la campanya), però d’ençà que vaig descobrir que hi ha alumnes que segueixen el bloc vaig decidir esperar per anunciar-ho. Ja no treballo del tot a l’Autònoma. M'explico.

Sí, tu, el lloc on vaig arribar l’any 92, farcit d’adolescència, hormones i ganes de canviar el món. Fa temps vaig escriure un text molt sentit quan vaig marxar durant mig any a la Gran Bretanya. Ara la sensació és diferent, difícil i diferent. Enguany ha fet 10 anys que dono classes a l’Autònoma, i el sentiment que hi seria sempre el vaig dur durant força temps. Però necessitava un canvi. I aquest és a millor. 

Diguem que he passat a ser professor d’una uni més virtual i a la vegada catalana, tot i que el treball és presencial. Hi ha ofertes a la vida, com dirien al Padrino que no pots ni vols rebutjar. Tot canvi convençut sens dubte a millor cal fer-lo. 

Sí, ara treballo al 22@, a Barcelona!! 

Tot recomença a poc a poc, nous horaris, nous trajectes, el descobriment del metro i d’una part de Barcelona, Glòries, per mi desconeguda. Bé, desconeguda, desconeguda, tampoc, la vida té curiositats. Quan encara no m’havien agafat, vam anar a fer les fotos de campanya allà davant, aquí teniu la foto que vam fer amb una fletxa que assenyala el meu nou despatx. 

L’Autònoma? Hi mantindré un plaça d’associat per a donar una docència. Martí, encara ens veurem per la gespa. 

I conseller-portaveu, evidentment. 

Bé, i més canvis que venen en camí. I això et fa sentir viu, molt viu. I ho volia compartir amb vosaltres.

I, per canvis, en Bowie, acabo amb el Life on Mars, perquè poguem comparar. I no patiu, que ara recupero el ritme habitual d'escriptura, ni diàriament, ni setmanalment.

No només de la política viu un petit polític, així que a banda de recomanar-vos un article de reflexió d’en David Miró i una sèrie d'articles i d’entrevistes a en Portabella i un article de bloc, el d’en Carles Macian, passo a parlar d’altre coses.

Entrevistes a en Portabella

A El Periódico 

A l'Avui

A La Vanguardia 

Aquest exercici és interessant per comprovar com cada mitjà ho exposa diferent, com bé m'ha passat un company la reflexió. 

Article al Punt sobre comerç. 

Passo a parlar d’altre coses. Importants, no sé, però sí coses que penses.

Dins de la part de monòlegs politicofestius, engego una nova sèrie d’articles sobre la quotidianitat. Avui començo parlant dels cafès amb gel. 

Arriba la calor, i una de les coses que m’agraden més és, evidentment, és el cafè amb gel. Però com costa trobar-ne de bons. Aquests dies he pogut anar a desconnectar a un lloc de pau i tranquil·litat i em va donar per pensar-hi. Perquè no és quelcom senzill. 

1. La quantitat de gel 

L’estat perfecte d’un cafè amb gel que te’l prens a poc a poc és quan acabis de beure encara quedi gel. A l’Autònoma (lloc on ja no treballo, per cert, però això es mereix un altre apunt), mes d’un cop he hagut de reclamar més glaçons, perquè jo no vull amb cafè natural, si els glaçons s’acaben de fondre és que n’hi havia poc, i es comença a escalfar. De la meva experiència diria que  la quantitat addient serien dos glaçons dels sencers i tres dels que són buits per dins.

2. La quantitat de cafè 

N’hi ha d’haver una mica més del normal, no serveix la mida cafè italià, perquè ni desfà el glaçó. Però tampoc, com en algun lloc, ha de ser un cafè americà, que no et cap a la copa. L’ideal és la mida de tallat sempre i quan vagi acompanyat del punt 1, és a dir, una bona quantitat de gel. 

3. Els recipients

3.1. Recipient del cafè.

El millor, got de tallat, la tassa de cafè fa de mal abocar, i sempre acaba queient la gota per la tassa, a la taula o al plat. I això ho diu un químic, acostumat a abocar substàncies perilloses, com àcids, etc. 

Cal tenir la paciència justa perquè es desfaci el sucre (o sacarina), perquè sinó aboques el sucre encara sòlid sobre el gel, i tampoc és això. 

Recordo al País Basc francès, a Sant Joan Lohitzune, que vaig demanar un cafè amb gel, i em van portar un cafè en tassa petita i un glaçó dins que no vaig poder ni remenar el sucre. 

3.2 Recipient del gel

Juntament, amb el punt 1, crític. El millor és el got ample, com ara el basc alt de zurito (no el baix que queda massa ple) o el de tota la vida ample. L’estret té un problema. Quan beus, i encara hi ha molt glaçó, el gel se’t queda sobre el llavi i si proves de posar la cullera per contenir els glaçons, també se’t fa molt difícil. Ha de ser ample i alt. El got de bar de refresc no va massa bé i el de copa allargat de suc, tampoc. 

4. Si és descafeïnat, no em porti de sobre, si us plau.

La típica discussió sobre el descafeïnat, encara hi ha bars que no en tenen de màquina, per la qual cosa, un cafè amb gel al vespre es pot fer insofrible, amb l’aigua calenta, el nescafè de torn (quina cosa més dolenta, per mi, és clar), el sucre, els grumolls, etc. Sort que a quasi tot arreu en tenen, ja. Abans, demanar un cigaló de baileys podia ser de nassos si el volies descafeïnat. 

5. Un cafè amb gel, no amb llet!!

Diversos cops, i a tots ens ha passat, hem demanat un cafè amb gel i ens el porten amb llet. Problemes idiomàtics, etc., que no hi entraré fan més difícil tot plegat, però no sempre és un problema d’idioma. Després d’un bon àpat, demanaríeu un cafè amb llet? No, no, no! 

I, finalment, una demanda. Per quan un nestea de cafè?? 

Sé que ara hauré quedat com un punyetetes sibarita, però només volia dir com n’és de difícil prendre un bon cafè amb gel. I aquest cap de setmana ho he pogut fer. I un dia d'aquests parlaré del llibre que m'he llegit, La Clau Gaudí.

Aquest article és un homenatge a un article d’en Quim Monzó que va fer sobre els cafès i tallats en general. He regirat els diversos llibres que tinc dels seus articles i no l’he trobat una llàstima, però volia que quedés clara la inspiració.

Hi ha moments a la vida on la realitat et porta a sentir cada instant amb una intensitat que tomba. 

Hi ha moments a la vida, com l’11-S, l’afer de Perpinyà i d’altres que sempre recordes que estaves fent i sempre recordaràs. 

Hi ha moments a la vida que estàs orgullós de viure, i crec que avui ha estat un d’ells. 

Primer de tot, voldria que la gent veiés el vídeo a vilaweb tv, per poder sentir allò que en Portabella ha dit i no allò que alguns mitjans volen fer veure que diem. Sobretot el final. 

Segon, voldria que es tingués en compte la dificultat d’una decisió així, tenint en compte la teoria de la paradoxa de l’ampolla mig plena i mig buida, on hi ha una gent que mira l’ampolla mig buida mentre tu mires la mig plena. 

Tercer, és una decisió molt dura pel que implica a Gràcia, ja ho podeu suposar. Però hi ha missatges que no pots prescindir de considerar. Perquè per mi els votants són els que et voten i els que es queden a casa o voten en blanc. 

Quart, un reconeixement al sacrifici personal d’amics i companys que ho assumeixen pel país, la seva opció em fa estar orgullós d’estar al seu partit que també és el meu. 

Hi ha moments a la vida que voldries poder transmetre el sentiment que tens a dins, intens i conscient, que no tothom és igual, ni les poltrones ho marquen tot. 

Hi ha moments a la vida que refermes el compromís de continuar treballant per allò que creus i de la manera que creus més justa. 

Hi ha moments a la vida que abans d’anar a dormir vols transmetre moltes coses i escrius un article al bloc. 

Avui no faré cap article de reflexió, però sí que vull dir certes coses, en clau gracienca, a nivell personal i sense haver tingut temps d'analitzar les dades a nivell fred i científic:

– No hem tret els resultats que esperàvem treure, ja sabeu quin és doncs el meu estat d'ànim. Evidentment, tot allò que em vaig mullar no s'ha donat, per tant em vaig equivocar amb el meu nas.

– Em sembla preocupant que un de cada dos graciencs/ques no hagi anat a votar. Personalment hi pensaré, de manera freda i sense apriorismes o tòpics.

– Felicito a CiU, que ha guanyat a Gràcia, havent mantingut el seu vot del 2003.

– Els tres partits de govern hem perdut una pila de vots a Gràcia, que s'han quedat a casa.

– A Gràcia, Esquerra possiblement hem patit el mateix efecte que a la resta de ciutats grans del país, on no s'ha votat o deixat de votar per causes municipals sinó nacionals.

– Felicito a en Ricard, en Xavi, en Guillem, l'Imma i la Francina, i em sap greu sobretot per la Pilar i el Carles, que han estat a punt d'entrar.

– Avui era un dia que havia d'estar content perquè el bloc ha arribat a les 40.000 visites i 2.000 comentaris, però això és el de menys, ara. 

Deixo per més endavant anàlisis del partit més treballades. És possible que ens posem a pensar en els votants que hem perdut, però no em puc ni vull oblidar de les quasi 6.000 que ens han donat suport, gràcies. 

Avui jornada de reflexió, evidentment.

Així doncs, només vull penjar una sèrie de fotos de tota la campanya i una píndola d'ahir.

La píndola m'agrada perquè surt la baixada que vam fer en bicicleta des de Gràcia, als jardinets, a la Plaça Catalunya de la capital del país, Barcelona. Jo no vaig mai en bicicleta però va ser una sensació molt especial

Les fotos són de diversos dies de campanya, fetes per en Salvador Barrau. Són per mi un homenatge a la feina feta perquè tot pugui dur-se a terme i lluir, als Clapés, Macian, Miquel P, Toni L, Toni S, Salvador, Josep B, Josep R, Irene, Alba i Martí M, Isabel M, Eduard, Consol, Pep, Enric R, i tants d'altres que han treballat molt en aquesta campanya, va per vosaltres!!!

Es pot clicar i es veuen més grans! 

El dissabte 12 a la Plaça Virreina

Dissabte 19 al mercat de l'abaceria

Diumenge 20 al teatre Romea

 El dijous 24 a la Plaça de la Vila

I com no sé que passa que no em deixa pujar les fotos, afegeixo les del darrer acte a l'àlbum 

campanya2

Darrer dia de campanya. Gràcia, Barcelona, Catalunya!

encara amb l’empenta de l’acte final d’ahir a Gràcia,

http://www.telenoticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=195124, part vídeo Portabella

i sobretot 

en un acte molt potent que recordarem durant molt de temps a Gràcia.

Gràcies als qui ens vau poder acompanyar en aquest esforç.

Una foto on sortim els de Gràcia amb en Portabella (bé, en roger surt tapat i hi ha un conseller que es mira les sabates)

Avui acabem la campanya a ciutat, el darrer acte (de veritat, el darrer) a la Plaça Catalunya a les 20 del vespre.

Avui parlarem de dos temes, la visió de territori i la de país.

Dues píndoles d'en Portabella que expliquen el model de ciutat des dels barris.

I

Avui comptava i hi ha 45 píndoles al canal youtube Portabellaalcalde

http://www.youtube.com/profile?user=Portabellaalcalde 

Des de Gràcia, hem treballat cada dia per poder aconseguir la llibertat nacional del país i la de països germans. Així:

–         Hem instaurat la commemoració de la Diada Nacional a Gràcia.

–         Hem donat suport des del Districte al Correllengua, a la Bressola de la Catalunya Nord, a l’Espai País Valencià, a actes pel procés de pau al País Basc, etc.

–         Ens hem agermanat amb la Daira de Guelta, al Sàhara, en un intercanvi i suport polític i solidari.

–         Ens hem adherit a la campanya “A taula, en català”, per promoure que en els actes del districte s’emprin només productes etiquetats en català.

–         Hem emprat només la llengua del país en la informació i documents corporatius.

–         Hem fet actes culturals amb diferents indrets del Països Catalans.

I no parlem de banderes, però pensem-hi!

I ho hem fet des del republicanisme, amb un discurs de drets i deures. 

Des d’Esquerra hem treballat per un país més lliure i tots sabem i tots saben que ho continuarem fent, en cada cosa i en cada tema. 

Fem, doncs, el darrer esforç de campanya, convencem aquells qui encara dubten, pel país i la llibertat!

Salut i Gràcia, Salut i Esquerra, Salut i República!!