M – Que estàs mirant?
Ll – Miro que el Cani s’apunta al sopar…..
M – Aquest, ja ho hauries de saber, sempre s’apunta a sopars, dinars, tast de vins, etc. el que faci falta….
Ll – Si, però aquest sopar és diferent.
M – De quin sopar parles?
Ll – Del sopar de lliurament del premi de Gracianet.
M – A, be, ¿i què?
Ll – Home que hi haurà la flor i nata dels blocaires, una catifa vermella, la gent elegant, que si ara obren el sobre, que si diuen allò de “guanyador….”
M – Tu veus molta tele, oi?
Ll – ¿Que vols dir?
M – Que això no és Hol·lywood, que aquesta gent va a un restaurantet, vestits com de “casual” però en realitat van de casualitat vestits, com qui va al metro, i el sopar serà de pa amb tomàquet, unes croquetes, truita patates, i coses així.
Ll – No aniran amb vestits de nit i joies?
M – Si, alguna portarà arracades, una altra un tallat al dos, una altra un mocador de pirata al cap, i així tots. Algun anirà amb camisa i tot, però sols els més elegants….
Ll – Però el problema es que ni tan sols ha comptat amb nosaltres, a veure ¿t’ha dit alguna cosa?
M – No, perquè havia de dir-m’ho?
Ll – Home, nosaltres som les estrelles reals del bloc, sense nosaltres aquest bloc no seria res, res, nada, nichts, nothing, rien, niente, o sigui res de res…
M – Tampoc s’ha de ser així, dona. A tu et feia gràcia anar-hi?
Ll – No ho sé, al menys ho podia haver preguntat, dir alguna cosa. Ho podíem parlar, dic jo….Però res, de res. Com sempre, ell a la seva bola….
M – Que vols que et digui. Imagina, una taula plena d’humans, menjant pa amb tomàquet i bevent vi…..Que hi faríem nosaltres?
Ll – A mi m’agrada anar als events socials….Es l’ocasió de posar-me el vestit de nit, les joies,
M – Ja, ja, ja, ja, no em facis riure. No veus que si entres al restaurant, amb vestit de nit i joies, tothom et miraria…..
Ll – Ja m’agrada que em mirin, que m’admirin, que s’adonin de la meva bellesa…
M – No, si et mirarien com si fossis un pop en un garatge, o millor la lluna en un restaurant….Ja, ja, ja,
Ll – Però jo faria goig, que tu, petit, esquifit, amb les plomes grises, uns ulls grossos amb mirada de miop.
M – Ep, para el carro. Ni soc miop ni esquifit, ni res de res. Jo tinc una bellesa molt meva, especial, i a més podria entrar volant, suaument, sense fer cap mena de soroll, posar-me dolçament en l’espatlla d’alguna mossa i fer-li una pesigadeta a l’orella. Segur que lligaria immediatament. Amb una caiguda d’ulls, la meva veu viril, ….
Ll – Es l’únic que se’t acut. Anar-hi per lligar…..Però tu t’has vist?
M – I tu què? Entraries amb les teves joies, amb el posat de marquesa del safrà, inundant de llum, que la gent s’hauria de tapar els ulls, i amb la cara plena de cràters….
Ll – Uy el que m’has dit. Ara no torno a dirigir-te la paraula mai més, vaig a queixar-me al Cani immediatament, això no puc tolerar-ho.
M – Doncs si. No cal que et posis així, dona, a mi be que m’agrades com ets, ni més ni menys….aquest posat tan elegant, tan blanqueta, amb aquest “sexapile”, aquesta manera de tapar-te i destapar-te, el caminar insinuant….
Ll – Calla, calla. Ara vols posar-me vermella.
M – No que diuen que quan et poses vermella, després plou.
Ll – O, quin home, ets insofrible. Només per no anar amb tu, prefereixo no anar al sopar.
M – O veus, el Cani ja ha fet be….I tu li dones la raó….Punyeta. El que si li podríem dir es que ens porti unes croquetes….
Ll – Tu, com ell. Es que els homes, tots sou iguals…..