desPensaments

Fa dies que li dóno voltes i no trobo la lògica d’aquests horaris en un jardí públic.

Gener, Febrer, Novembre i Desembre: de 10:00 a 18:00

Març i Octubre: de 10:00 a 19:00

Abril i Setembre: de 10:00 a 20:00

Maig, Juny, Juliol i Agost: de 10:00 a 21:00

Un pensament em creua el cap: fundar el MREI: Moviment Revolucionari per l’Extinció dels Inútils.

També hi hauria la branca pacifista,sota les mateixes sigles: Moviment Revolucionari per l’Esterilització dels Inútils.

Mecagun dena, per molt que et pretenguis aïllar de la política, mentre tinguis orelles i ulls i entenguis l’idioma que t’envolta sempre t’arribarà una cosa o altra. Ara sembla ser que han “descobert” uns polítics corruptes, uns empresaris ex-polítics i uns gestors d’entitats que també ho són, i tots ells s’han embutxacat calés que no haurien d’haver-se embutxacat.

Uau!!!! Quina troballa!

Em jugo un pèsol que agafes un ajuntament a l’atzar i hi trobes irregularitats en un 99% dels casos.

I dos pèsols més que fas el mateix amb una entitat subvencionada i sorpresa: hi haurà factures falses.

I cinc pèsols més a que les entitats subvencionades perden la subvenció si critiquen al subvencionaire de forma pública, evident i raonada.
Que no, que no és que els més cabrons s’hagin instalat allí a la poltrona sinó que el sistema ja està fet perquè sigui així. A veure, a qui se li acudeix donar diners a Entitats que després han de justificar? No és més lògic que ho pagui directament l’Administració d’unes botigues establertes prèviament amb uns preus establerts i fins a un màxim establert per Entitat i tipus de despesa?

A qui se li ha acudit la genial idea d’adjudicar les obres per concurs, guanyant el que té el preu més baix? Qui no pagarà per saber la oferta més baixa del moment i presentar-ne una 5 cèntims més econòmica? Que després ja s’encarirà, o ho farem amb mala qualitat i cobrem pel manteniment.

Com se’ls hi va permetre la genial idea de fer empreses depenents dels ajuntaments, amb els directius posats a dit per l’Alcaldia, i assignar-li’s la gestió i execució dels serveis abans públics?

Qui ha sigut l’espavilat que ha permès que arribi a manar gent sense estudis ni experiència demostrable en gestió de grans grups?

Com pot ser que a la gent no se li permeti votar a una persona sinó a un grup, i després el càrrec és de la persona i no del grup?

Enfi, que no cal rascar gaire ni ser massa intel.ligent per veure que el sistema està fet perquè et corrompis, per molt íntegre que siguis quan només tens ideals. Que aquí el més tontu és el que menys s’endú. I això passa a tot arreu.

Que diu que han enganxat uns corruptes? Caram, quina novetat. Més mèrit tindria assenyalar els que no ho són.

Per anar de casa ma mare a casa meva, un trajecte de 65 quilòmetres, tardo 2 hores en transport públic i 45 minuts en cotxe. Fa dos anys, tardava 1h30minuts en transport públic i 35 minuts en cotxe.

Per anar de casa mon pare a casa meva, un trajecte de 30 quilòmetres, tardo 1h20minuts en transport públic i 25minuts en cotxe. Fa dos anys, tardava 1h20minuts en transport públic i 40minuts en cotxe.

El cotxe senzillament no té competència quan se surt de la capital catalana. El transport públic esdevé incompetent i el cotxe és cada cop més eficient mercès a les inversions en creació i millores de la xarxa viària.

Si vols moure’t oblida’t del transport públic. Som-hi!

Fa molts anys que sempre vaig a comprar al mateix super, al carrer Gran. Durant aquest temps ha anat canviant de nom i propietaris, però com que estava en el mateix lloc i apart de minúcies tot continuava igual, doncs jo en seguia fidel. Però ja no puc més.

Amb el darrer canvi de propietaris el local ha passat a ser propietat de Consum, una cooperativa valenciana. El que en principi semblava positiu (el català es deixava veure en cartells i propaganda) ha acabat sent un desastre. Els darrers cops que hi he anat m’he promès no tornar-hi més, però no ho havia fet fins ara que he descobert el Bon Preu que han posat al mercat de la Llibertat. I és que anar a comprar a un súper on són tots sudamericans que no parlen gota de català, la música està posada a un volum excessiu (i a gust del venedor que no del consumidor: merengues, salsa, etc), les caixes sempre amb cues llarguíssimes, els cartells en castellà i anglès (collons, si ni el parlen com vols que l’escriguin?) i els clients cada cop més foranis doncs em fa sentir incòmode. I una cosa que em rebenta: que quan passen els productes que estic comprant en comptes de deixar-los amb suavitat doncs els tiren, sense cap mena de consideració. Que jo entenc que tothom té dret a viure on vol o pot, a xerrar la llengua que li plagui i a ser un maleducat amb el teu client, però jo també tinc el dret a comprar-li a qui jo vull i a separar-me de qui no vull. I jo, al Consum, m’hi sentia cada cop més incòmode i cada cop en sortia més emprenyat.

O sigui que ara m’agafa una mica més lluny, però després de la prospecció de mercat que vaig fer divendres em passo al Bon Preu: tot etiquetat en la meva llengua, sense més música que el brogit del mercat i amb gent que m’atenia en català i amb educació.

L’home blanc a vegades té coses molt curioses. O potser la paraula més exacta seria incongruents. Les Whitsunday Islands són unes illes precioses a la costa est d’Austràlia. Tenen de particular, al meu entendre, que algunes d’elles apareixen com a pics sobresortint el mar, com si les illes fossin la part superior d’una serralada. Sense platges, la vegetació arriba a ran de mar. Actualment formen part d’un Parc Natural que s’està intentant protegir per a les generacions futures. Ja veurem quant de temps dura, aquest afany.

Ara bé, el fet contraproduent es produeix quan et passeges per les poques illes que han sigut edificades. I per edificades s’entén complexes turístics, poca broma. Una d’elles, la Daydream Island, té dos complexes turístics: un a cada banda de l’illa, i com que l’illa és ben poqueta cosa pots anar caminant d’un extrem a l’altre, per un camí asfaltat que voreja el mar.

Al llarg d’aquest camí hi ha vàries escombraries i cendrers amb una nota que hi diu (aproximadament): “L’entorn natural és molt important per a nosaltres. Si-us-plau, cuida’l no tirant coses al terra“. I jo penso: “Collons, si és tan important per vosaltres aleshores no haver-lo destrossat plantant dos resorts aquí al mig!“.

Una de les coses que més em sorprenen agradablement dels països saxons és la quantitat de gent que hi ha a punt per ajudar-te. No em refereixo al carrer, sinó a les estacions de bus, metro, tren, etc. La seva mentalitat és la de facilitar-te el teu moviment, o trànsit, posant gent al teu voltant que et podran resoldre tots els dubtes que et sorgeixin. Quina tren i andana em toca, a quina hora surt el proper, quines parades fa, a quina hora arribaré, quina sortida em va millor per arribar al meu destí, podré enllaçar amb aquell altre tren?, etc. Són preguntes que sovint et fas quan et trobes en una estació que no coneixes i necessites que algú te les respongui.

Així mateix, quan ets al tren veus passar el revisor bastantes vegades. No passa a revisar que portis el bitllet segellat sinó que ell està allí per ajudar-te. Per servir-te. Òbviament també revisarà que hagis pagat, però no és la seva missió la de pescar als que es colen.

No només això, sinó que en cas que el tren estigui parat més estona del normal en un lloc automàticament per megafonia t’informen del motiu de la parada, de l’estona perduda, de si es podrà recuperar aquesta estona en el trajecte que falta i, com no, et demanen disculpes. I si per culpa del retard perds la connexió amb un altre tren normalment et comuniquen que han parlat amb l’estació en concret i el tren esperarà una estona (si és possible).

En definitiva, et sents bé i segur perquè qualsevol incidència se’t serà comunicada per tal que puguis fer el teu trajecte amb comoditat i seguretat. I la gent que treballa ho fa amb un somriure, no veus cares-de-gos fastiguejats per un treball que no els hi agrada.

És aleshores quan arribes a casa i t’adones que a les estacions només hi ha segurates que no et resoldran dubtes, els trens es paren sense raó aparent, els revisors només apareixen en moments puntuals, als trens hi ha cossos de seguretat amb gossos i alguns transports ja s’han automatitzat sense conductors ni revisors ni caps d’estació. Sense ningú a qui dirigir-te si tens el més mínim problema i/o dubte.

Em sembla que estem avançant cap a una societat de serveis a qui li importa una merda a qui serveix.

Només ens adonem de com en són de superflus alguns costums quan ens en desempalleguem. Durant 30 dies he viscut totalment aliè al que no era el meu entorn immediat. Res de televisió, res de ràdio, res de telèfon, res de correu electrònic. Només allò que em rodejava era important, només els propers 7 dies tenien sentit. I he sigut feliç. He rigut, somiat, viscut i sentit cada dia de forma més intensa, sense pensaments transcendents ni preocupacions externes.

Per això ara mateix no m’interessen ni la política, ni l’esport, ni l’economia o l’escalfament global. No m’interessa què passa al món. No m’interessa l’opinió d’algú que no està al meu costat. No m’interessen les desgràcies ni els èxits aliens. Senzillament, m’és igual.

Irremediablement no em podré aïllar del que no m’interessa ja que ara sí que disposo de televisió, de ràdio, de telèfon i de correu. Però permet que em resisteixi a interessar-me per res del que diuen que m’ha d’interessar i em centri, únicament, en la meva vida.

Bones vacances! 🙂

Si, és una afirmació prou seriosa com per llegir-se-la dues vegades: Jo no sóc demòcrata. Jo no sóc demòcrata. I encara un tercer: Jo no sóc demòcrata.

I és que jo no crec en la màxima de “1 persona 1 vot” perquè entenc que tots som diferents amb drets i deures diferents i, per tant, pesem de forma diferent en una societat. No crec que hagi de tenir el mateix valor el vot d’una persona que s’ha llegit els idearis dels diferents partits i n’ha escollit un que el vot d’una persona que vota al més atractiu. No és just que valgui el mateix el vot d’una persona involucrada en el dia a dia d’una comunitat que el d’aquella que viu a l’estranger. No em convenceran que té el mateix pes el vot d’un alliberat d’un partit polític que el vot d’un crític. No considero que sigui el mateix el vot d’una persona que fa el que li mana la seva parella, pare o familiar que el d’una persona amb una formació professional que li permet discernir conceptes.

Tanmateix, tampoc considero que tothom pugui governar, ni molt menys. Per dirigir una comunitat un hauria d’acreditar coneixements suficients per fer-ho, en forma de llengües, carreres i coneixements de l’exterior. El mínim, molt mínim, que se li ha d’exigir a un mandatari és el domini absolut de la llengua de la comunitat que representa i l’anglès. També se li ha d’exigir coneixements de sociologia, economia, dret i història. A més, ha d’acreditar estar en contacte amb el món real a través d’experiències en d’altres països, desenvolupades en forma d’estances prolongades e immersió cultural.

La democràcia, almenys en el succedani de la que em toca viure, no és el govern de la gent sinó el control dels dèspotes, dels coneixedors del sistema i les febleses alienes. Es tracta d’un govern format per persones que no han hagut d’acreditar mai la seva solvència en la gestió exitosa de grans volums de persones i diners; que no són capaços d’expressar-se fluïdament en més d’una llengüa i que la única immersió cultural l’han rebuda al seu entorn. El seu propi i únic, desconeixent absolutament tot el que surt del seu perímetre de seguretat.

I és que la democràcia no és res del que estem tenint ara. En termes històrics, la civilització que ens ha donat tot el que tenim ara, la que ens bressola i va inventar aquest concepte l’aplicava de forma totalment diferent a la nostra, ja que era una democràcia dels havien fet mèrits per participar. I tenien raó al fer-ho, vist que més de dos mil anys després ens som els hereus indiscutibles.

Jo no sóc demòcrata, jo sóc meritòcrata.