desPensaments

Quina és la forma més eficient d’enviar molt material d’un país a un altre? L’avió. Aleshores, perquè ho fan en camió? Perquè són uns pijos a la recerca d’aventures.

Aquests de la caravana, que s’estan no-sé-quants dies viatjant amb caríssims camions 4×4 per Àfrica ensenyant a tothom que viu en la misèria la de pasta que es poden gastar per entregar un material que la gent ha donat de forma gratuïta em sonen a pijos amb molt de temps lliure a la recerca d’aventures i sensacions. Viatjar pel desert (amb aire condicionat)! Dormir en tendes de campanya! Veure negres de debò! Passar per poblats autèntics! Que fort! Si estic segur que fins i tot es connecten a Internet via satèlit!!!

Perquè no envien el material en avió, que arriba abans i sense problemes? Doncs perquè l’important és el trajecte, no la destinació.

A la meva empresa, que també està plena de pijos, se’ls ha acudit demanar-nos que ens ajuntem a una “iniciativa solidària” que consisteix en regalar calçat als  africans. Calçat!!! De totes les coses que es poden fer se’ls ha acudit que el que més necessiten els negres que viuen en climes càlids, terrenys sense asfaltar i que han anat descalços durant segles és calçat de segona mà! La seva visió paternalista dels “pobres” els empeny a creure que necessiten el que ells es compren a cabassos: calçat.

Recentment l’Ajuntament de barcelona està posant baranes al costat d’alguns pasos zebra, de forma que es força als vianants a passar o bé entre els límits del pas zebra o bé de molt lluny. Fa dies que hi dóno voltes i em resulta interessant veure com l’Ajuntament ha resolt un problema: el creuament del carrer per part dels vianants fora dels passos zebra.

En general entenc que la gent té tendència a fer les coses bé, és a dir, a fer les coses com estan normalitzades (de norma). Es tendeix a llençar els residus a les escombraries, es puja a l’autobús pel devant, es creua pel pas zebra, s’aparca on és permès, etc. Dic en general, perquè no tothom és així, clar. Doncs bé, en el cas dels encreuaments també és tendència majoritària creuar pel pas zebra, ja que entre d’altres coses és el lloc “segur”.

Ara bé, hi ha casos en què això es salta bastant normalment per evitar embussos. I molt possiblement això és el que passa a l’encreuament del C/Gran amb Travessera. És realment una cruïlla molt transitada per persones i vehicles, i amb unes aceres bastant estretes que tot sovint fan que s’acumuli la gent mentre esperen atravessar el C/Gran o Travessera. O sigui que molta gent tendia a creuar el c/gran per fora el pas zebra, una mica per comoditat ja que s’hi formaven petits embussos.

I allí l’Ajuntament hi ha posat una barana al c/Gran. O sigui que ara tots estem obligats a passar pel pas zebra (o molt més enllà). En un cas així, i per tal que la gent complís la llei, hi havia dues opcions:

1. fer el pas zebra més gran, abaixant el seu límit uns 5 metres (per exemple) i aconseguint així que tothom passés pel pas zebra;
2. col.locar baranes que impedissin a la gent passar per on no estar permès.

És a dir, es podia adaptar la ciutat a les persones o les persones a la ciutat. I el nostre Ajuntament ha decidit que som nosaltres qui ens hem d’adaptar. Jo sóc del parer que és al revés, que són les ciutats qui s’han d’adaptar als usos i costums ciutadans, però aquí no mano jo i ho han decidit així. Passejant per Barcelona he constatat que en pràcticament tots els llocs on han instal.lat les baranes el problema es podria haver resolt ampliant la zona del pas zebra. I és que pràcticament a tot arreu es tractava de cruïlles molt transitades. Em pregunto què passarà quan algú caigui per una barana a conseqüència d’una empenta o multitut descontrolada…

Tornant al carrer gran, el més sorprenent és que el tram perillós d’aquesta cruïlla està a la banda muntanya, on s’incorporen els cotxes que surten de travessera i no hi ha pas zebra. I allí és perillós creuar. Però l’Ajuntament, que ens cuida i estima, ha considerat més oportú posar la barana a banda mar, on el perill és mínim però la gent optimitza el trajecte, i deixar la banda muntanya tal qual.

En el bloc d’E-Gràcia van avisar abans d’ahir, o ahir no ho sé, de la pregunta que li farien al Guillem Espriu al vespre d’avui. I voldria fer-ne una petita crítica. Perquè hi ha formes i formes de fer les coses, i ells ho han fet molt malament.

Primer. La imatge que il.lustra el seu escrit pertany a Ferran Nadeu, i fou publicada a El Periodico.

Segon. La pràctica totalitat del text de l’apunt s’ha extret del mateix article del diari El Periodico on han extret la imatge. No és una còpia textual però es llegint ambdós textos se’n veu l’original i el resum.

És a dir, E pispa material gràfic i l’utilitza com a propi. També pren com a base el contingut d’un diari i en fa un metxambrat on hi afegeix en negretes el nom del seu capo local. No es preocupa a contrastar la informació que proporciona. I finalment, posa copyright a la seva obra final, donant a entendre que és completament pròpia.

Al meu entendre resulta significatiu que:
1) S’apropïin de material aliè (imatges i text) i l’utilitzin com a propi sense informar-ne ni l’origen ni l’autoria;
2) La seva font d’informació per escriure apunts sigui El Periodico;
3) No enllacin amb llocs col.laboratius i lliures (viquipèdia, blocs, etc) on obtenir més informació referent a la plaça;
4) Malgrat saber, com diuen als comentaris, qui gestiona el Refugi prefereixin fer-li la pregunta a algú que no ho fa.

Clar que en el fons tot això de no preguntar a qui té les respostes s’entén perfectament si sabem que la cúpula del Taller d’Història de Gràcia (que és qui gestiona les visites al Refugi de Diamant) és del PSC, amb alguna honrosa excepció.  I per la resta… suposo que és una qüestió de mentalitat.

Carrer Còrsega, les 9 del matí. Hora punta. Un cotxe gran, un 4×4 circula pel carril de mar, que permet girar a Pau Clarís i s’hi atura. Tots els cotxes que porta darrera, i en són uns quants, queden aturats ja que degut a la densitat de cotxes no poden canviar de carril. Al cap d’un moment comencen a pitar i un moment després ja avancen al cotxe aturat.

El cotxe continúa aturat, sense que en surti ningú.

De cop, en surt un senyor per la banda de l’acompanyant, gran però no ancià, i comença a escridassar a tota la gent que l’ha esbcroncat a ell per haver ocupat un carril com si el món fos seu.

Ja m’he fixat fa temps que a Barcelona darrerament la gent per una banda és molt impacient, i per l’altra tothom para on li rota sense fixar-se no només si està permès fer-ho, sinó si molestaràs gaire a qui vingui darrera. I si és així, com posar-se per tal de molestar el mínim possible.

Una mica una ciutat del pal “que li donin pel cul als demés”.

Deia en Che Guevara:

Prefereixo morir de peu que viure agenollat.

D’aquí puc extreure que tot el que estigui estar agenollat és indigne, excepte en una sola situació. I no és aquesta situació en la que està Catalunya, per molt que els polítics que poblen el Parlament ho facin constantment als seus correligionaris espanyols.

La dignitat es demostra aixecant-se i caminant, no fent absurds pamflets que no són més que una petició de continuar de genolls, però amb coixins si-us-plau.

A vegades em sembla que sóc una mica extrany. O diferent. O torra-collons.

Avui he anat a una xerrada-concert en honor al 61è aniversari dels Drets Humans, i es centrava en el dret a no ser discriminat. Si bé estic d’acord que ningú ha de ser discriminat “per se”, també cal entendre que unes certes discriminacions són lògiques i normals en qualsevol aspecte de la vida. I si bé estem d’acord que de cara a una feina un és discriminat en funció dels seus coneixements també sembla lògic que un pugui ser-ho en funció de la seva raça, credo, religió o aspecte. No cal ser més papistes que el Papa i defensar l’absoluta manca de discriminació, o el que és pitjor, la discriminació positiva per lluitar contra la discriminació.

A vegades no sé si la gent és massa il.lusa o és que viuen en un món que no sembla ser el meu. Em sembla sorprenent que una persona pugui afirmar, sense rubor, que és “terrible” que Angela Merkel admetés que per arribar on ha arribat hagués de renunciar a ser mare. O que no sigui possible conciliar (parauleta de moda) la vida laboral amb la familiar. O que un empresari s’ho pensi dues vegades abans de contractar algú que té pensat tenir fills i, òbviament, dedicar-li moltes hores al dia. Cosa que és lògica i normal (dedicar-se als fills).
Continuar llegint »

Fa poc aquí mateix em van dir que si volia saber els horaris del transport públic em podia dirigir a la web de la Mobilitat de la Generalitat: http://www20.gencat.cat/portal/site/mobilitat Bé, els temps que marca en la línea Barcelona-Igualada són erronis. Tant els de la Hispano Igualadina per Capellades com els dels Ferrocarrils Catalans.

També he vist als autobusos anunciat que totes les obres de barcelona estan a una web on en puc treure la informació: http://w3.bcn.cat/obres Bé, les obres que estan fent desde fa unes tres o quatre setmanes als carrers que rodegen Bonavista no hi surten. Ni una.

Pura propaganda.

Quants anys enrera ens podem remontar i coneixe’n l’estil de vida? Àrabs? Romans? Grecs? Fenicis? Íbers? Més enllà dels íbers, què sabem? Com era el territori i la vida fa 3 o 4mil anys? Qui ens pot dir com eren els rius, les muntanyes, els animals, la societat que ocupava aquesta terra fa 4.000 anys? Ningú. Amb certesa, ningú.

En canvi a Austràlia ho saben. Una civilització s’ha mantingut impertorbable durant 25.000 anys. Saben com vivien durant la darrera glaciació, fa 20.000 anys. Saben com era el territori fa 15.000 anys. Saben com vivien fa 10.000 anys Ho tenen dibuixat i ho porten escrit a l’estructura social, que es regeix per unes lleis incanviables. Una forma de vida que els ha permès ser la civilització més exitosa en la Història de la Humanitat, si considerem la supervivència com l’èxit.

A mitjans del segle XIX els homes blancs arribaven al nord d’Austràlia. A Kakadu, per exemple. A mitjans del segle XX ja només hi quedaven 3 aborigens, a Kakadu. En 4 generacions van transitar del seu estil de vida, a intentar adaptar-se al nou i a desaparèixer. En 100 anys s’ha escombrat, extingit per la via de l’assassinat, una civilització de 25.000 anys. Pim-pam, sense complexes, sense remordiments, sense excuses. Fora. Ignorats, bandejats, segrestats, eliminats. Ells, els seus records, la seva terra, la seva cultura i el seu model social d’èxit.

Què és el que du a una raça, la blanca, a modelar l’entorn al seu gust i en canvi a una altra, la negra, a modelar-se en funció del seu entorn?

Aquestes vacances me’n feia creus dels pocs controls de seguretat que hi havia als aeroports. I donant voltes pel món i veient com n’és de senzill moure’t en avió pensava: “Quina necessitat hi ha de complicar-se tant quan vols fer mal?”. Perquè a veure: si jo estic tan pillat com per decidir matar-me a mi mateix i a quants més millor perquè coi m’he d’arriscar a què m’enxampin abans de fer-ho? Es tracta d’emportar-me el màxim de gent pel davant oi? Doncs aleshores perquè carai m’he d’arriscar a anar a un lloc amb controls de seguretat?

I penso: com puc pelar el màxim de gent a Barcelona sense arriscar-me a què m’enxampin? Senzill: un bon petardu a Portal de l’Àngel. Fàcil i segur. I a Paris? Als peus de la Tour Eiffel. I Londres? Al Soho. I …

Aleshores, perquè prendre’m la molèstia de segrestar un avió per després estavellar-lo? Perquè si ho penso fredament la dificultat de viure en un país extranger un parell d’anys, aprendre a pilotar, colar-me en un aeroport, segrestar un avió i estavellar-lo és senzillament altíssima! No és més senzill dirigir-se a un punt popular a l’aire lliure i fer clic?
Continuar llegint »

La denominada web 2.0 es basava en el fet que els continguts eren (i són) proporcionats per usuaris que a la vegada permeten que aquests es retroalimentin amb les aportacions d’altres persones. Així, per exemple, tenim una wikipedia que és fruit d’un treball col.lectiu que permet crear un article amb l’aportació de desenes de persones. En un altre punt tenim els blocs o eines d’expressió, que proporcionen eines senzilles a les persones per expressar la seva opinió i que d’altres aportin més informació (ja sigui correctiva o ampliativa) a través de missatges.

En els dos casos es cerca el mateix: que la col.laboració entre diferents persones amb diferents coneixements permeti enriquir el coneixement de cada un d’ells i el comú. Així, la wikipedia es converteix en una eina més fiable globalment que les tradicionals fetes sobre paper, i els blocs ens apropen punts de vista i opinions diferents que, en cas de ser erronis, poden ser raonats i corregits mercès als comentaris.

Però el món no és, desgraciadament, un món ideal i la popularització comporta banalització mercès als imbècils, que són molts més. Em resulta especialment molest adonar-me de com la gent sense coneixements i amb una educació inexistent és majoritària en els comentaris a qualsevol publicació digital. Els comentaris han deixat de ser una eina de discussió per ser un mur d’insults, desprecis, militància de la ignorància i la constatació evident que els imbècils són molts més. I a més són militants de la seva imbecilitat.

Continuar llegint »