desPensaments

A vegades arribes just. No és que no puguis arribar-hi, però ho fas ja amb les forces escasses i amb els darrers sospirs.

A vegades notes que ja no pots més. No és que en qualsevol moment explotis, però t’adones que la metxa és escassa i has de fer vertaders esforços per no encendre-la.

A vegades has de desconnectar. No es tracta que siguis incompatible amb el teu entorn, però saps que sense forces i amb poca metxa ja no dónes gaire més de tu.

A vegades necessites espai i temps per retrobar l’alegria de les coses petites.

A vegades.

En Paquitu era un fill de puta però de tontu no en tenia un pèl. De fet, va ser capaç de posar les bases de les victòries polítiques d’avui en dia creant un sistema de fidelització de l’electorat (aleshores no era electorat sinó súbdits) que encara dura avui dia.

Guanyada la Guerra Civil la seva obsessió fou evitar una nova revolució, que veient la història dels darrers 40 anys tenia bastant de sentit que passaria. Així doncs, sumant els morts per la Guerra, els exiliats i els ajusticiats a la banda republicana quedava ben poca gent amb criteri. Els millors havien mort o fugit però calia assegurar-se que els que quedaven no s’aixequessin en armes o fessin la murga. Per aconseguir-ho en Paquitu va entendre que calia donar-li a la gent possessions, perquè un només es revolta quan no té res a perdre, és a dir, quan no té res.

I així va posar les 3 bases que encara avui permeten guanyar eleccions, fixa’t tu si ho tenim interioritzat. Les tres bases són:
1) Sanitat gratuïta per a tothom;
2) Feina per tota la vida (creació del funcionariat per una banda, contractes de per vida per l’altra);
3) Accés a una vivenda en propietat.

Durant la República aquests tres conceptes no existien, però en Paquitu els va crear del no-res i formen avui dia la base del nostre dit Benestar. Tu promet-li a la gent que podrà comprar una casa, que el curaràs gratuïtament i que tindrà feina garantitzada i guanyaràs les eleccions. Arrasaràs. Encara que els tres principis siguin els que fan que el país no funcioni.

És curiós com d’interioritzats poden estar alguns principis que són nefastos per la comunitat, però bons són per l’individu. I a més, ningú se’n pregunta l’origen.

Aquests dies estan passant dues coses que malgrat entenc crec que mostren com de dolenta és la base intel.lectual d’aquesta dita democràcia:

• Constitucionalitat de l’Estatut. Si partim de la base que les lleis hi són per regular el comportament de la societat aleshores ens trobem que una llei que regula el funcionament d’una Comunitat Autònoma signada pel Cap d’Estat, aprovada pel Senat, Congrés i Govern de l’Estat, el Govern d’aquesta Comunitat Autònoma i els ciutadans de la mateixa Comunitat Autònoma en referèndum no pot ser il.legal. El que cal fer, si hi ha conflictes amb la Carta Magna és adaptar la Constitució per tal que no sigui contrària a la llei examinada. Pretendre fer-ho al revés no té cap mena de sentit.

• El referèndum d’Arenys. No m’entra al cap que un acte realitzat per una entitat privada pugui ser prohibit. Encara que aquest acte sigui un pas més endavant d’una recollida de signatures, un simulacre de referèndum. Estem d’acord que hi ha unes lleis que regulen els referèndums, però el que es pretén fer a Arenys no és un referèndum sinó una consulta per part d’una entitat que, com les altres entitats del poble que ho demanen, rep el suport logístic de l’Ajuntament en forma d’espai. Em sembla més que evident que l’obstaculització legal a l’acte neix pel text de la pregunta i no del fet de preguntar.

Si hi ha una cosa que em fa ràbia de l’Administració és que no només contracten aquells que no poden treballar enlloc més sinó que a més es consideren amb més drets que la resta. Em rebenta que considerin que els drets de l’Administració està per sobre dels Administrats.

Per exemple. Per marxar de vacances necessito el carnet d’alberguista, que em permet accedir als albergs d’arreu del món. A l’Agost em vaig connectar a la web de la Generalitat i allí explicaven que ho feien als Punts d’Informació Juvenil. Així doncs, vaig anar a la Biblioteca Vila de Gràcia i em van dir que el PIJ l’havien traslladat al nou edifici, a sobre de Fontana. Xino xanu m’hi vaig apropar però va resultar que a l’Agost estava tancat. A veure, jo pago impostos 11 o 12 mesos l’any? Amb quin dret l’Administració deixa de donar-me servei 1 mes sencer? Paciència, greips, paciència…

Bé, com que no el necessitava al mes d’Agost em vaig esperar que arribés Setembre. Ahir hi vaig anar i el noi que estava allí em va dir que m’havia de dirigir al c/Calàbria, a la seu de la Secretaria de Joventut perquè ells ja no ho feien. Suposo que ho han centralitzat en un sol lloc. I avui em connecto a la seva pàgina i resulta que al Setembre encara fan horari reduït i només obren al matí excepte dos dies que ens fan el favor de fer-ho també fins les 7 de la tarda. Setembre. Horari reduït. Per flipar en colors.

Tenen uns collons com un toru. El seu descans està per sobre la seva obligació de servir a l’administrat. La seva comoditat per sobre la seva obligació. Els seus drets per sobre, molt per sobre, dels meus. Els meus impostos per les seves vacances. La seva incapacitat al meu servei. Fa anys que predico al desert: l’Administració hauria d’estar oberta 24h al dia durant 365 dies l’any.

I això que jo visc a Barcelona, i en un moment donat em puc escapar. Si visqués a comarques ja m’expliques com carai aconseguiria el carnet si resulta que està centralitzat a Barcelona.

Jove que no tindràs un pis en la teva punyetera vida, tu també pots enriquir-te si disposes de 10 milions de peles. Només cal fixar-se en un model d’èxit a la Vila i adaptar-lo a qualsevol concurs que vegis a partir d’ara:

1. Guanya l’adjudicació de les obres de la Plaça de les Dones del 36 presentant un projecte d’habitatges d’alt stànding i sense VPO
2. Diposita 62.304Eurus, d’un total de 519.200 que costa el projecte que tu mateix has presentat.
3. Construeix 55 habitatges, 400 places de pàrquing i uns quants locals comercials.
4. Ven un dels habitatges per 1.2milions d’eurus, recuperant tota la inversió inicial. La resta posa’ls a la venta amb un preu inicial de 486.900Eurus pels pisos i 559.000Eurus pels locals.
5. Seu-te a l’ombra i escolta el dolç dringar dels beneficis amb les ventes dels 54 habitatges restants, els locals i les 400 places de pàrquing.

Ho veus? És prou senzill!

Documentació relacionada:

• Pag 33 de la Gaseta Municipal de Barcelona, num 15 del 20/05/2005
• Pag 11 de la Gaseta Municipal de Barcelona, num 2 del 20/01/2006
• Un model d’èxit per imitar: Vertix, projecte Illa de Gràcia

Una noticia al diari Avui em reafirma en la meva interpretació que la Plaça de les Dones del 36 no és una plaça sinó un pati interior. La noticia és aquesta:

Moren la majoria d’arbres de la nova plaça Dones del 36

I hi ha un fragment que diu:

(…)presenta des de fa pocs dies un aspecte encara més despullat que el d’una clàssica plaça dura per l’absència de nou dels tretze arbres que hi havien plantat a l’abril els operaris de la immobiliària que també gestiona els nous pisos aixecats al seu voltant

És a dir, qui planta els arbres és la immobiliària. Si fos una plaça ho faria Parcs i Jardins, però com que és un espai privat ho fa l’administrador de les Finques. Com és normal.

Apart d’això, cal felicitar als responsables per fer-ho tan bé. Però això si, per la Festa Major van tenir la foto de la zona verda amb els arbrets (moribunds) ben monos. Sort que van fer una performance per evitar que ens n’adonessim…

Avui he conegut en Pere, un noi que s’incorpora a l’empresa a partir del dia 1. En Pere no hi veu, però somriu. En Pere no m’ha vist en cap moment però tota l’estona m’ha seguit amb el cap i em mirava mentre jo li explicava com funciona el sistema informàtic. En tot moment he tingut la impressió d’estar devant d’algú content, d’algú que té moltes ganes de treballar, d’algú que creu que la vida és molt millor del que ho crec jo. En Pere m’ha explicat que ha acabat la carrera de Química no fa gaire i que ha estat buscant feina fins ara, que l’han contractat per mig any i, si es porta bé, el renovaran.

Ja l’he avisat que ho ha de fer molt malament perquè no el renovin, a la vista del personal que corre per aquí.

En Pere es mou igual que jo però amb la diferència que ell ho fa amb un somriure als llavis. En Pere sembla un home feliç.

Ell, i el seu somriure, m’han deixat profundament impressionat.

Fa cosa d’un parell o tres d’anys algú de l’Ajuntament (o el Districte, vés a saber) va decidir que calia ampliar les voreres del c/Sta Tecla. Dit i fet, van encarregar un plànol i van decidir que ja que ampliaven voreres aquestes complien amb l’amplada necessària per posar-hi arbres. I els hi van posar. I per evitar que els cotxes aparquessin sobre les voreres van fer-les molt altes. I per evitar que cap espavilat les pugés per aparcar-hi amb el seu 4×4 van posar pals (dels que li agraden tant al mai9) entre els arbres. I al final el tros de vorera pel qual els vianants podem passar és exactament igual d’ample que abans, però amb la salvetat que ara tenim uns arbres que no fan falta perquè el carrer és tan estret que en una banda o l’altra sempre hi ha ombra.

Però augmentar les voreres i seguir permetent l’aparcament de cotxes té un efecte clar: les camionetes i camions pràcticament no hi passen. Així, és habitual trobar-se amb imatges com aquesta:

Camió atrapat

Continuar llegint »

En el món en què jo treballo hi ha molts inútils súperguais amb ulleres de pasta que es fan dir professionals. Com que ja fa anys que pico teclat i remeno/aprenc/destrosso coses em rebenta quan algú se’m mira de dalt a baix i em perdona la vida mentre insisteix en el seu error sense donar marge al meu raonament. Perquè jo semblo tontu, ho sé i ho potencio en determinades situacions, però prou fa anys que programo i gestiono servidors linux com per saber quan sé una cosa i quan no la sé.

I ara estic en una situació d’aquestes. Estic desenvolupant una web per una gent i mentre jo gestiono la programació hi ha una altra empresa que s’encarrega dels gràfics. I, ho he de confessar, són uns pijus panxacontents que m’estan perdonant la vida i donant molt pel cul. Han desenvolupat un servei de banners que senzillament no funciona quan la url és composta de més de dos signes “/” (fet bastant normal perquè les adreces web estan optimitzades per a ser indexades i, per tant, són dinàmiques en funció de la categoria, secció… buf, un merder!). Els hi he explicat per activa i per passiva que el flash dels banners es perd perquè agafa com a referència la url per ubicar-se i que haurien d’incloure un fitxer extern de configuració per dir-li on buscar els banners, perquè sinó el flash acaba atabalat i no troba res. Sóc programador, i ja m’he pelat els ous més d’una vegada volent resoldre coses que, al final, cal resoldre-les a la manera tradicional: amb un fitxer de configuració extern. O sigui que m’estalvio de fer-li’s perdre hores i els hi dóno tot mastegat, que no es queixin.
Continuar llegint »

Vull aprofitar aquest petit racó per agraïr de forma pública al Ricard Martinez la seva innegable capacitat per atraure els focus de la premsa  i d’aquesta manera desviar-los de les valles que ens impedeixen accedir a la Plaça de les Dones del 36. Durant el dia d’ahir vaig estar molt atent a la informació que va aparèixer a la premsa sobre la inauguració de la plaça verda i els esforços de molts per posar en el centre de la polèmica les valles que protegeixen la plaça dels graciencs.

I només puc dir:
Moltes gràcies, Ricard Martinez! Ara ja ningú parla de les valles, ara tothom parla de banderes.
I dos dies després, les valles segueixen allí i les banderes se les van endur els polítics al acabar l’acte. Jo no voldria ser malpensat i creure que tot plegat va bé per “oblidar” que qui va concedir les obres i sabia que la plaça es tancaria (i ara dissimuli) era, precisament, el Sr. Ricard Martinez. No no no.