desPensaments

Ahir vaig anar a la inauguració de la plaça de les Dones del 36, aquell nou espai verd. No és que m’interessés excessivament aquest acte populista però volia veure si hi havia merder per la decisió de l’Alcalde de tancar amb clau i forrellat la plaça durant el dia i la nit. O sigui que, clar i català, me n’hi vaig anar a xiular els polítics.

I després de les Dones i del Consell va arribar el moment de la veritat. En Espriu va agafar el micro i molta gent, alternatius i no alternatius, va començar a cridar i a xiular. Tant, que no se’l va sentir de res. Pobret, creia que es posaria a plorar sobre l’escenari. Després li va tocar el torn a en Ricard Martinez, que malgrat estar en contra del
tancament i fer més un míting de l’estil El Gran Dictador que no un acte (feia cara d’estar molt enfadat), va rebre una esbatussada una mica major. Suposo que és el que passa quan et barreges amb la xusma: acabes pitjor.

I fou aleshores quan en Roger Amigó va tenir una inspiració divina i no sé ben bé perquè (no es sentia res del que deien) va semblar que li volia fer una cara nova al Martinez. L’home estava ben bé fora de si, desquiciat i amb una mirada que feia por. Els que estàvem allí flipàvem bastant, sense entendre res; al final em van explicar que el senyor es va enfadar perquè li van ultratjar la seva bandera i, si per ell fos, en Ricard aquella nit hauria dormit calent. Bé. Tot un exemple, si senyor.

Així, després de la performance el grup de percussió Kabum ens va obsequiar amb una mica de música mentre es nombrava a la plaça oficialment amb el nom oficial. I després de la percussió uns quants dels que abans xiulaven als polítics van començar a cantar cançons revolucionàries al mig de la plaça fins a enllaçar amb l’acte oficial, que s’havia estancat perquè tots els manaires s’estaven fent fotos amb les iaies del 36.

Bé, catxondeig apart tot això prové de la decisió de l’Ajuntament de vallar i aïllar la plaça. Decisió que si ja de per si és dolenta encara ho resulta més ultratjós quan el nom de la plaça evoca quelcom tan popular i anti-classes com la II República. Però jo tinc la meva pròpia teoria al respecte, i és que la plaça en realitat és un pati interior. Si si, encara que soni extrany crec que l’espai que conforma la plaça és de fet un espai privat dels edificis que l’envolten i per això està vallat. Estic segur que quan es va fer la permuta amb la constructora es va especificar que al mig hi hauria espai lliure i que a aquell espai li dirien “Plaça” (com li podien haver dit qualsevol altra cosa), i per tant, aquest espai interior és privat i per això està vallat i controlat (hi havia com a mínim un segurata, vestit d’un color verd que li quedava molt malament amb el color de pell).

I per tant jo us dic, i no crec equivocar-me, que la plaça de les dones romandrà sempre tancada a excepció de moments puntuals que interessi a l’Ajuntament obrir-la (i pagant). I que ara marejaran la perdiu i faran comissions i tot això que tant agrada als polítics perquè en cobren dietes per, al final, deixar el pati interior tancat. Com és lògic.

I és que si fos una Plaça (i no un-lloc-que-anomenarem-Plaça) no es podria tancar.

Avui rebo un correu desde l’Ajuntament dient que inauguren la famosa plaça Dones del 36. Diu la publicitat que he rebut que es tracta d’un nou espai verd a Gràcia. Però després de veure a Loquo aquest anunci:

Llogo pis de 40m2 per 830€ a la Plaça Dones del 36

em sembla que més un nou espai verd es tracta d’un nou espai piju. Ah, que els pijus són verds?

cartell inauguració plaça de les dones

No em sorprèn la barra que tenen els Ajuntaments dient que estan arruinats i que necessiten diners del papa Estat o la mama Generalitat per afrontar els pagaments d’ara a finals d’any. De fet, qualsevol amb dos dits de front ho veia venir. Recapitulem.

Els darrers anys els ajuntaments han requalificat terrenys per a poder edificar i, d’aquesta forma, ingressar diners a les arques municipals. Deien que no tenien diners i que s’havien de finançar d’aquesta manera. Així, mentre anaven requalificant i venent no s’adonaven que totes aquestes noves cases necessitarien els serveis bàsics (llum, aigua, gas, clavegueram, neteja) i els carrers requerien també enllumenat, neteja, etc. A més, si augmentava la població calia construir nous CAP’s, noves escoles, ampliar les carreteres d’accés, posar més transport públic, augmentar la plantilla de la policia municipal i de l’Ajuntament, etc. En definitiva, requalificar terreny comportava moltíssimes més despeses que no pas beneficis en un plaç mig.

I, efectes col.laterals, la fesonomia dels pobles canviava per convertir-se molts d’ells en ciutats-dormitori. La nova població òbviament no s’integrava en la idiosincràcia dels autòctons, fet que provocarà conflictes i disturbis en pocs anys (temps al temps!). Per si fos poc, els Ajuntaments es van convertir en caus familiars, ja que al ampliar plantilles sempre s’hi posaven els amiguets, amiguetes i familiars. I ara qui és el guapo que despatxa el seu entorn laboral que resulta que és el mateix entorn familiar? Doncs au, tots a llegir el diari o fer una tesi sobre el vol de les mosques però cada fi de mes…
Continuar llegint »

Vaig tenir la sensació d’haver entrat en un túnel del temps. Imagino que devia ser quan vaig atravessar el vestíbul, just quan vaig creuar les portes correderes. Al contrari del que passa a les pel.lícules, no vaig notar cap mareig ni formigueig a les cames o la panxa… però definitivament allò devia ser un salt en el espai-temps. Miro a dreta i esquera per ubicar-me i el situo mentalment a Lima, Perú. Si, aquell torn deu tenir una disfunció espai-temps que m’ha transportat automàticament a les Amèriques. Començo a pensar com me’n sortiré: dec fer una pinta de guiri que espanta, un imàn pels problemes. En aquell moment passa el metro, ple fins dalt de tanta gent que no s’hi pot ni entrar. Alarmat, m’adono que dins els vagons són un altre petit salt al temps i allò sembla ser Karachi o Kandahar. Estic confós. On dec ser?

Miro enlaire buscant un nom que m’orienti. Santa Eulàlia, sota fons vermell. Sóc a Barcelona, doncs? M’assec, respiro fons i constato que sí, que estic a Barcelona. Desde megafonia avisen que un tros de noséquina línea està tallada. Identifico que estic a Catalunya perquè empren el català. I sé que sóc a Barcelona perquè no hi ha metro enlloc més que a la zona metropolitana.

M’adono que estic assistint a la mort de Catalunya com a terra pròpia de la Nació Catalana. Tinc devant els meus propis ulls la punta de llança de l’exèrcit que ens convertirà en poc temps en una ètnia més d’un país que ja no és nostre, d’un temps que ja ha passat.

En Jep era un nen normal crescut en el que avui anomenariem una familia desestructurada: era ben menut quan va passar d’esperar un germanet a ser un infant desestructurat. Amb el pas dels anys en Jep va canviar les dents sense saber exactament quin lloc era el seu i relacionant el cap de setmana amb el canvi d’estil de vestir i un altre lloc on dormir, incapacitat per dormir dos caps de setmana seguits al mateix llit. Amunt i avall, ara aquí ara allà, en Jep es va anar fent conscient de la seva diferència però va aprendre a amagar-la als ulls atents del seu entorn.

Els anys van anar passant i en Jep seguia somiant amb una vida diferent, una vida com la dels seus companys de classe. En somnis sabia quin era el seu lloc i quan despertava maleïa maldestrament la realitat per ser-li tan esquiva i regalar-li un present tan diferent al que tan clarament veia amb el llum apagat. Cada dia amunt i avall, vivia en un poble, estudiava en un altre i tenia els amics encara més enllà. Un tros de família residia en una gran ciutat i un tros en una altra de molt més lluny, de forma que en Jep va començar a afaitar-se sense saber exactament quin d’aquests pobles era el seu. Cada cosa a un lloc diferent, cada persona un poble, en Jep va adonar-se que la vida era una cosa molt disgregada.

Així que un cop en Jep va ser prou gran per caminar per si sol va girar l’esquena a tanta disgregació per anar a rodar món, sense adonar-se que així creava nous cercles sense intersecció. Va viure en llocs extranys, va veure coses que mai dirieu i va tornar al Born; però per molt que va cercar no trobà el seu lloc. I, si l’havia trobat, no hi havia encaixat. Content i derrotat, es va instal.lar de nou al Born i prosseguí amb la seva vida disgregada ignorant de quin lloc era el seu.

Ara en Jep ja és gran però a vegades es sorprèn a si mateix enyorant una infància que mai va tenir i buscant, encara, el seu lloc.

Tinc un amic músic que no entén que l’època de viure de les ventes de discos ja s’ha acabat. No entén que l’artista ha de treballar com qualsevol altre currante i que les limitacions tècniques que durant un breu període de temps van permetre als cantants viure de renta ja s’ha acabat. No entén que el músic ha de tocar per viure, de la mateixa forma que un futbolista ha de jugar a futbol, un programador ha de programar i un paleta ha de fer cases. Que cap d’ells no pot viure de la filmació d’un dia de feina i vendre-ho. Això ja s’ha acabat.

El meu amic músic dedica molt de temps a posar la seva música en botigues virtuals i a mantenir la seva pròpia botiga. També perd molt de temps amb els papers legals de la SGAE i d’altres entitats. Tot aquest temps dedicat a la promoció de la seva música és temps que ell en diu invertit i jo considero perdut.

El meu amic músic viu de les sessions que fa ja que la venda de la música no li reporta pràcticament cap diner. I els que reporta no són suficients per a contrarrestar el temps que dedica en la distribució del seu material a les botigues de música online, així com els correus per a resoldre els problemes que sempre existeixen. En resum, el meu amic músic per diners en la venta de la seva música.
Continuar llegint »

En Joanot era un nen normal. Una cara normal, un cos normal, uns amics normals, una feina normal, una nòvia normal, una amant normal…. tot era normalitat al seu voltant. Però un dia se li va acudir que era tan normal que no sobresortia en res, que no tenia cap cosa que el fes únic.

Va començar a pensar en els seus hàbits tot buscant alguna cosa que el fes singular; que el diferenciés de tanta normalitat, de tant d’equilibri i de tanta anonimitat. Per més que mirava dins seu no va encertar a veure res: cap habilitat admirable, cap coneixement espatarrant, cap costum únic. Res semblava sobreeixir en ell per fer-lo una persona especial.

Aclaparat per tanta normalitat en Joanot va voler impregnar de color la seva grisa vida. Aprofitant els minuts immediatament posteriors als aiguats d’estiu s’apropava a l’Arc de Sant Martí per tractar de captar algún dels seus colors. Però per molt que corria vers ell no aconseguia atrapar-lo mai. I cada vegada, de cop, l’Arc desapareixia i en Joanot s’adonava que estava caminant per una carretera normal que duia enlloc.

I tornava enrera, caminant normal cap a la seva casa normal a prosseguir amb la seva vida normal esperant trobar, algún dia brillant, aquell matís de color que el faria únic.

Durant molt de temps m’he estat preguntant el perquè d’aquesta norma europea que obliga a implementar la TDT en tot el territori europeu. M’han intentat convèncer dient-me que així veuré més canals o que ho faré amb major qualitat d’imatge. Cap d’aquestes afirmacions són mentida però si que ho és que siguin les raons que empeny al Parlament Europeu a obligar a tothom a sintonitzar la TDT per poder veure la televisió.

Perquè el mateix podrien haver fet amb el Blu-ray obligant a tothom a posar-lo a casa en comptes del DVD. O també obligar a tothom a escoltar la música amb CD en comptes del LP. En els dos casos hi guanyem en qualitat de so i possibilitats multimèdia, exactament igual que amb la TDT. I en cap cas la UE s’hi va posar pel mig (ni cap govern), ja que és el propi mercat qui tria les seves opcions.

Amb la TDT hauria de ser igual: una nova oferta que el mercat (valor suprem en si mateix per a tantes d’altres coses) hauria d’haver acceptat, o rebutjat, en funció dels seus interessos. O sigui que no acabava d’entendre perquè caram hi havia tant d’interès per obligar tothom a desmontar les antenes analògiques, o les anomenades “banyes”, de les televisions i connectar-se al món digital de la TDT.

I un dia vaig pensar: com puc crear una televisió jo? I vaig veure que, en el món analògic, tan sols necessitava un emisor per poder llençar a l’aire les meves pròpies ones. I un televisor per poder-ho sintonitzar. Res més. Com més potent fos el meu equip emisor, més lluny arribarien les meves ones. Senzill. Sense permís, sense interventors, sense ningú més que jo mateix em podia construir el meu propi bloc a la televisió i mostrar les imatges que jo volgués. I qualsevol que estigués dins el meu radi d’acció les podia rebre i veure al seu aparell.

I llavors vaig pensar: com puc crear una televisió digital jo? I vaig veure que, en el món digital, necessitava el permís del Govern per fer-ho. Que no n’hi havia prou en tenir un emisor, sinó que l’emisor havia de passar per un distribuidor per fer-lo arribar a la casa de les persones. I vaig entendre que, de fet, la TDT no ens dóna més qualitat d’imatge (que ho fa) sinó que bàsicament permet controlar quina informació reben els ciutadans de la Unió Europea. I si ho mires des d’aquest prisma que s’entén perfectament que TV3 ja no es vegi enlloc més que a Catalunya, o que les emisores locals (de poble) hagin desaparegut: només les emisores que el Govern autoritza són les que arribaran al teu sintonitzador TDT. Ni una més, ni una menys.

Embolcallat amb un llacet digital ens han col.locat a casa la mordassa comunicativa.

Aquesta setmana he vist una pel.lícula de cine japonesa. Preciosa, tendre, delicada i absolutament recomanable: Comiats. Una pel.lícula ambientada en una petita ciutat japonesa, amb actors japonesos, cases japoneses, menjar japonès, cignes japonesos, cultura japonesa ancestral, rialles i ploralles japoneses, cotxes japonesos… i que a més hi parlen japonès! I el que sembla una obvietat (que els japonesos parlen i grunyeixen i ploren i riuen en japonès) és avui dia un fet extraordinari en el món audiovisual.

Perquè, siguem sincers, aniriem a veure un concert de U2 on ells hi posen la cara i els moviments, però un altre les veus i la música? I no sabessim mai si el so era aproximat al de U2 autèntic? Doncs això és el que acceptem tranquilament a la televisió i el cinema: que ens canvïin tota la part sonora sense ni tan sols saber si la “nova” té alguna cosa a veure amb l’altra.

Preciosa pel.lícula, per cert. I doblada no deu valdre una merda, amb perdó.

El concepte de seguretat de Microsoft sempre m’ha fascinat. Sobretot, per lo insegur que és. I per lo irònic (o és sarcastic?) que pot resultar a vegades. Em trobo avui amb aquest avís:

I es dóna quan estic en un ordinador amb Microsoft Windows XP, enviant un correu a través de Microsoft Outlook amb un fitxer adjunt de Microsoft Acces, que serà entregat a través de Microsoft Exchange. I em diu que és insegur i que, segurament, si el receptor fa servir programes Microsoft per treballar amb arxius Microsoft no pugui obrir el correu que jo li envio. I resulta que el que envío només és una petita base de dades, incapaç de fer mal a cap ordinador.

O sigui que ja ho sabeu, nens i nenes: no us fieu ni de la vostra mare!