Rebo del correu personal (en un servidor estadounidenc) del Conseller de Cultura i Participació del Districte de Gràcia (Xavier Barberà) una invitació oficial del Districte de Gràcia per assistir a la Comissió de Cultura i Participació del Districte de Gràcia.
S’explica que l’ordre del dia és:
Paraules de benvinguda
Festa Major de Gràcia 2009. Novetats.
Informacions del Districte.
Informacions per part de les entitats: Festes dels barris del Nord, Festival NunOff, etc.
Torn obert de paraules
Tot, absolutament tot, és unidireccional. Fins i tot la part final, destinada normalment a preguntes i respostes, aquí la dediquen a “paraules”. Té algún sentit doncs, assistir a una comissió d’aquest estil, sobretot quan la informació que et donaran ja l’has rebut tota per Internet?
Quina pèrdua de temps, oi? Quins noms tan llargs es posen per títol eh? Doncs mira, no dónen per més.
No tot és queixar-se i desenvolupar complicats plans per a l’aniquilació de la Humanitat, sinó que de tant en tant intento participar malgrat la meva certesa absoluta que la meva opinió serà ningunejada e ignorada. Així que avui he respost a l’enquesta del canvi de la Diagonal que tenen a la web de l’ajuntament.
Aquestes són les seves preguntes i les meves repostes:
P1. Què opineu sobre la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona de remodelar el tram central de la Diagonal, entre les places de Francesc Macià i la de les Glòries?
Malament.
Si s’ha de canviar alguna cosa són els laterals, però tampoc és prioritari.
Un finançament que no compleix amb la llei és un finançament il.legal. T’ho miris com t’ho miris, la llei és un concepte binari que es redueix a SI o NO. I si no ho compleix, aleshores és il.legal. I hi ha molta gent que ho explica la mar de bé, que et dóna raons per entendre que tot plegat és una operació de propaganda i amb la vista posada a mantenir-se al poder. La majoria, la immensa majoria, d’aquestes persones que t’expliquen la veritat són gent que no depenen ni d’entitats ni d’empreses subvencionades, directament o indirecta, per la Generalitat.
I és q el drama de la nostra societat són les subvencions. A partir d’elles es pot enfonsar i fer desaparèixer qualsevol entitat. La que es vulgui. Privada o pública. Si et fots amb el poder, si li poses el dit al nas i n’ensenyes les burilles automàticament et treuen les subvencions i has de tancar la barraca. O en el cas dels mitjans de comunicació et treuen la publicitat institucional i la d’entitats governamentals i has de tancar. Perquè ens hem acostumat a subvencionar a tort i a dret, i amb la subvenció ve inclosa la fidelitat: un no mossega la mà que li dóna de menjar.
Així, que quedi clar: aquest finançament és igual de dolent que l’anterior i la resta és pura propaganda.
En un moviment profundament felí i audaç, i assessorat pel departament de màrketing de l’empresa, el director de la companyia va fer que tots els navegadors Internet Explorer de l’empresa apuntessin al obrir-se a la pàgina web de l’empresa, sense possibilitat per als usuaris de canviar-ne el comportament definit. D’aquesta forma es realitzava una acció comercial que provocaria que la web corporativa pugés com l’escuma en el cercador Google i apareixés, en qüestió de dies, en les primers posicions de qualsevol cerca mundial relacionada amb l’activitat de l’empresa.
Des del departament de Sistemes es va intentar raonar amb l’intrèpid director explicant-li que el cercador Google no té en compte en absolut el nombre de visites d’una web, sinó que es basa en l’anomenat Page Rank que s’extreu després de diferents càlculs. Cap d’aquestes variables, però, és el nombre de visites que rep una web. I, encara menys, el nombre de visites que rep desde la mateixa adreça IP (que, sospito, penalitza més que no ajuda en aquest procés).
Totes les explicacions foren inútils ja que l’agosarat director feia més cas d’un departament de màrketing format per una sola persona sense coneixements de màrketing però que forma part del mateix club exclusiu que ell, que no pas a un departament de Sistemes amb coneixement de Sistemes.
I va ser en aquest punt que em vaig adonar que l’empresa que treballo està dirigida per un autèntic inútil. Una persona que, curiosament, es diu exactament igual que l’empresa i que és el fill de l’home que la va crear, aixecar i fer pròspera. I que si totes les decisions que pren ho fa amb el mateixa base científica amb la que ha decidit l’acció comercial serà capaç de destrossar en poc temps una empresa que factura 50M€ . I, pel que he vist amb el temps que porto treballant per ell, té tota la pinta de ser sempre així.
De fet no ho he seguit amb massa atenció ja que tot plegat és com un vodevil però no ho entenc gens. Resulta que tots es barallen per 1.500milions d’Eurus amunt o avall: els de CiU en volen 5.000, els d’E 3.800, els del PSOE amb 2.500 ja fan. Però no només és la xifra, sinó que uns ho demanen d’aquí 3 anys (CiU i E) i els altres en 4 ja fan (el PSOE). Dic jo, que per la magnitut de la tragèdia anunciada deu ser que la Generalitat no gestiona pràcticament res, i aquests diners significarien un canvi brutal en les arques.
I heus aquí que faig una petita cerca al google i arribo a la pàgina de la “Llei de Pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2008” que, segons resa l’entradeta, “La Llei inclou un detall dels ingressos i despeses de les entitats que formen part del sector públic de la Generalitat i un conjunt d’informació complementària.” Molt bé doncs, em descarrego aquest pdf i a la pàgina 11 em trobo que hi diu:
Els pressupostos consolidats assoleixen la xifra de 34.750 M€
I a la pàgina 16 diuen:
Recursos del model de finançament: 22.402,5M€
O sigui que no entenc res. Es barallen per qui gestionarà 1.500milions d’Eurus i mentrestant ja n’estàn gestionant 35.000? La diferència entre tenir-los i no tenir-los és un 4.2% més en el total consolidat!!!
Veient aquest cartell no vaig poder evitar pensar que se n’en fotien d’ells mateixos. “Post fashion circus” més aviat em sembla un eslògan de conya que no pas una cosa ben seriosa. I posats a traduïr-lo ho trobo ben complicat… “circ de super moderns“? “circ de més enllà de la moda“? “trobada de la moda més avançada“? Diria que és una d’aquelles expressions que no té traducció literal sinó conceptual, però quan ho llegeixo em transmet la imatge d’un circ fashion, més que d’un saló de moda.
Tal com comentàvem l’altre dia amb l’A. passejant per Gràcia, ja té pebrots que l’Ajuntament no et permeti posar una antena parabòlica al balcó perquè trenca l’harmonia de les façanes i fa lleig, i en canvi permeti perpetrar aquest atemptat visual. Perquè aquest edifici ni té harmonia amb la Vila ni fa bonic, sinó que més aviat és un intent, l’enèssim, de construir un edifici de cara a la postal.
Quan jo ja els donava per morts o per incapaços de recuperar el nivell que van assolir fa 20 anys em trobo que Kitsch s’han tret de la màniga un disc rodó, genial. Com més l’escolto més m’agrada i més em recorden aquell grup maleït que era l’únic de la classe que escoltava. I, pel que veig a Youtube, som encara molt pocs els que ens sentim fascinats per aquests nois (homes ja) de Banyoles que s’han caracteritzat sempre per un estil propi i obscur i amb unes grandíssimes lletres.
Aquest és el seu darrer vídeo, amb una lletra que torna a estar a l’alçada del més exigent.
Imitació
Massa aviat és tard.
Qui trobaré per imitar ara,
que la pau ja no s’amaga
i el somni inquiet no para enlloc?
Quin de tots els personatges
gosarà demanar clemència
si el dol n’és protagonista
i no contempla cap perdó?
Massa aviat és tard.
Qui donarà repòs als morts?
Qui et regalarà muntanyes?
Qui et cremarà els records?
No diràs que no tindràs
el que no has volgut encara
ni sabràs que no podràs
perdre-ho tot altra vegada.
El plaer de mentir
és l’orgull dels miserables.
El futur no va per aquí
no l’esperis endebades.
L’ (imbècil) Hereu s’ha tret de la màniga la remodelació de la Diagonal. Una remodelació que ningú ha demanat i que, pel que es veu a les reunions informatives, no interessa a ningú més que els adscrits al psoe. Una de les eines de participació (sic) amb les que pretenen que els hi fem la feina bruta consisteix en pintar “punts per pensar” a la mateixa Diagonal. I un sofert ciutadà ha decidit posar una mica de seny a tot plegat.
Quanta sabiduria en tan sols 3 paraules: "Ja ho és"
El fet que els manaires es mofin del poble de forma constant és culpa nostra. Quan veus gent com el Fabra a Castelló; o sents com a Madrid els diputats es xiulen els uns als altres al més pur estil hooligan; o quan es riuen de les teves dificultats aprovant plans per als llogaters amb unes condicions impossibles d’accedir; o construeixen vivenda social que després es ven per tornar-se a vendre o, el que és pitjor, no es pot accedir a l’hipoteca d’un pis en teoria molt econòmic perquè l’ha pagat tot el poble amb els seus impostos; o quan hi ha unes eleccions on s’absté el 60% de la gent i els polítics culpen a la premsa de l’abstenció; o quan la rentabilitat del servei públic és més important que fer públic el servei; …
Quan tot això passa veus que tota aquesta gent està allí mercès a un sistema que premia la fidelitat al lider i no al poble. I t’adones que tot plegat no es pot canviar perquè qui ha de canviar la llei és el mateix que rep els beneficis de l’actual. En moments així prenc consciència que tota aquesta mediocritat que ens envolta és degut al nostre propi passotisme i m’agafen ganes que algú amb dos collons agafi una pistola i foti un tret a tota aquesta gent que se’ns pixa a sobre i ens diu que plou. És en aquests moments de ràbia continguda que veig clar que són quatre els fills de puta que ho maneguen tot, i que si algú amb dos collons se’ls carregués la resta de xupòpters es retiraria amb els pantalons molls i suplicant clemència.
És aleshores quan entenc que una revolució només pot ser a base de sang i foc, perquè els privilegis no s’entreguen sinó que es prenen per la força. I comprenc que a l’oligarquia actual només se la farà fora amb foc. I sang.
