desPensaments

Tal com deia en el post anterior, vaig escriure un correu i en vaig rebre una resposta molt educada. La poso aquí:

Benvolgut Sr. X,

En primer lloc, volem agrair la seva confiança com a lector de l’edicióonline d’EL PERIÓDICO. Respecte al tema que planteja, li comuniquem quecomprovarem el que ens comenta sobre l’adreça http://www.elperiodico.com/cati que, si ho vol, pot carregar el diari en català per defecte.

Quan vostè accedeix al diari (www.elperiodico.com) se li carrega l’edició,catalana o castellana, que vostè té posada per defecte. Possiblement elprimer cop que vostè va entrar a EL PERIÓDICO ONLINE va escollir l’ediciócastellana i és per això que se li carrega l’edició en castellà. En cas deque vostè vulgui que se li carregui per defecte l’edició catalana ha deesborrar les ‘cookies’ del seu PC.

Quan torni a accedir al diari(www.elperiodico.com) se li obrirà un ‘pop-up’ que li preguntarà quinaedició vol veure per defecte, triï l’idioma català.

Desitjant que aquesta informació sigui de la seva utilitat, agraïm la sevadeferència i li enviem una cordial salutació.

Atentament,

EL PERIÓDICO ONLINE

http://www.elperiodico.com

I aquest ha estat el meu mail de resposta.

Hola!

Moltes gràcies per la vostra resposta 🙂

Em dieu:

> esborrar les ‘cookies’ del seu PC. Quan torni a accedir al diari> (www.elperiodico.com) se li obrirà un ‘pop-up’ que li preguntarà quina

Aiò del pop-up no és mala idea, però resulta que tan el FireFox i/o Konqueror (els navegadors que utilitzo, ja que no disposo de Windows) com el Explorer (en el món Windows) tenen una eina que bloqueja els pop-ups, per lo que no he vist mai aquesta finestreta que em dius.D’altra banda, si ho desabilito per a poder-la veure no paren d’obrir-se finestretes amb publicitat, per lo que no em resulta gens pràctic i molt incòmode.

D’altra banda també les cookies són esborrades de forma periòdica per un programa de manteniment que tinc, per lo que la vostra solució és tan sols una solució temporal.

De totes formes, gràcies pel vostre interés però preferiria poder accedir tal com ho feia abans, sense haver de complicar-me tant la vida. E insisteixo en el fet que també heu de tenir en compte als usuaris que no disposem de Windows.

Gràcies per la vostra atenció.

Ja fa dies que em vaig adonar que per entrar a la web del Periòdico en català ara cal fer volta. Ja no existeix l’adreça http://www.elperiodico.com/cat , sinó que cal anar a la versió en castellà i aleshores dir-li que tu realment ho vols en català, fent click a un petit enllaç que hi ha al costat de la capçalera.

Personalment crec que no és un error sinó que està fet expressament, però pre si de cas he enviat un correu a online@elperiodico.com per assegurar-me’n. Aquest és el correu enviat, i si me’l responen ja ho posaré aquí:

Hola!

M’he adonat que fa molts dies que si intento accedir a la versió online del vostre diari directament en català em dóna un error. Més concretament, l’adreça http://www.elperiodico.com/cat ja no és operativa. Això provoca que hagi d’entrar a la web en castellà per aleshores fer click al petit botó que hi ha que hi diu "ed. catalana" (en vertical).

Aixi doncs, m’agradaria preguntar-vos si aquest error és permanent i per tant no és un error, o bé si teniu previst solventar-ho.

Gràcies per la vostra atenció.

Hi ha una parauleta a la que darrerament li he agafat molta manía i només escoltar-la em surten unes urticàries de por. Es tracta del mot civisme. Si us hi fixeu apareix per tot arreu i els nostres polítics la fan servir per a explicar-nos com ens hem de comportar: Heu de ser cívics, ens diuen.

Però com que sóc una mica ignorant i no sé el significat de la paraula, me’n vaig al diccionari per a veure què carai significa i, en conseqüència, aplicar-ho a la meva vida diària. És així com consultant el significat exacte de la paraula m’adono que no té res a veure amb el que ens diuen que vol dir. Si busquem civisme al Diccionari de la Llengüa Catalana ens diu:

civisme: (de cívic): m Zel pels interessos i per les institucions de la pàtria.

i si busquem cívic:

cívic: ( [1839; del fr. civique, i aquest, del ll. civicus, -a, -um, íd.]): adj Relatiu o pertanyent al ciutadà en l’ordre polític, en tot el que es refereix al zel pels interessos i per les institucions de la pàtria. Educació cívica.

Vaja, que no sembla que la parauleta tingui el significat que el nostre Alcalde li vol donar. Jo més aviat diria on ells diuen civisme en realitat haurien de dir que la gent ha de ser més considerada, ben educada, respectuosa, etc. però no pas cívica.

Ahir va anar a renovar el DNI i ja no ha tornat. Se li aplica la llei anti-terrorista a causa d’aquestes paraules dites al 2002:

Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d’un conflicte violent: l’agressor és l’enemic, l’agredit és l’amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l’estat espanyol i amic d’ETA i de Batasuna.

Us recomano, per una vegada i sense que serveixi de precedent, l’editorial de’n Partal a Vilaweb

Malgrat avui tot el cos em fa mal (tret potser de les orelles), hed’admetre que pujar tan amunt ha estat una boníssima experiència apartd’una empenta a la meva auto-estima 🙂 Havia quedat amb un grup degent per passar el cap de setmana caminant per l’alta muntanya i nome’n penedeixo gens.

Heus aquí el resum del meu bateig en alta muntanya:

Dissabte:
Havíem quedat a les 8 del matí a Fabra i Puig, però fins passades les 9 no vam marxar. Posàrem la directa cap a Ulldeter (2.393m), i cap a les 12 ja hi érem. Descarregar maletes, assegurar-nos la reserva i decidir on pujàvem: el Pic de Bastiments(2.881m), via Coll de la Marrana. Dit i fet, comencem a caminar capamunt. Per ser sincers, al cap de 20 minuts jo ja estava destrossat :-)Però res, si estava allà era per aconseguir-ho, així que calia apretarles dents i tirar endavant. Crec que mai fins dissabte havia notataquest mal als pulmons de quan no tens prou aire per donar-li força alteu cos. La pujada per mi va ser molt dura, creia que no hoaconseguiria. Arribar al Coll de la Marrana ja va ser un èxit, peròquedava el tram final: arribar al Pic de Bastiments. Així que poc a pocvaig seguir pujant i al final ho vaig aconseguir! He d’admentre quevaig arribar en el grupet final, però vaig arribar! Després ja fou mésfàcil, ja que només calia baixar. Això si: si de pujada em feien malels pulmons per l’alçada i la incapacitat per agafar prou oxígen, debaixada em feien mal les cames de la força que calia fer per noembalar-se massa.

Un cop al refugi, tot era bon humor i previsions per al dia següent. Ens van donar de sopar (molt bo!), vam estar de xerrameca i a les 11 tots al llit, que al dia següent tocava pujar el Pic de la Dona (2.702m) en cas de mal temps, o el Pic de l’Infern si feia bo. A mi, personalment, això del Pic de l’Infern ja em feia por només pel nom 😉

Diumenge:
Ens vam llevar amb pluja, i amb la sorpresa que els pics es veient tots nevats. Per tant, després de treure’ns les lleganyes i esmorzar vam optar pel pla B. Quan estàvem a punt de sortir vam adonar-nos que el gos d’un dels del grup havia desaparegut i vam decidir partir-nos en dos grups: uns vam anar cap al Pic de la Dona i els altres van tornar a pujar al Pic de Bastiments buscant el gos (suposàvem que havia marxat amb un grup de gent que hi anava). De fet, el Pic de la Dona havia de ser més senzill, però de pujada ens va agafar boira i neu i, sincerament, feia un fred que pelava que combinat amb que la visibilitat era d’allò més reduïda a mi m’ho feia realment difícil. Però gràcies al GPS vam poder-nos orientar i arribar-hi. Això si, el dolor als pulmons, el creure que no arribaria i el mal de cames al baixar persistia! 🙂

Després vam trobar-nos tots de nou… i el gos continuava sense aparèixer. Com que allà no hi podiem fer res vam decidir tornar a Barcelona. Però quan estàvem a Setcases dinant, vam rebre la trucada del refugi dient que el gos havia aparegut!

Després de dinar, i ja amb el gos, vam enfilar cap a Barcelona. Arribava a casa a quarts de 8, destrossat però content 🙂

Les fotos, les podeu veure a Flickr.

Llegeixo avui que l’Ajuntament de Barcelona ha decidit multar als clients de les prostitutes, dels top-manta i als que netegen els parabrises als semàfors (curiosament en aquest cas, a qui li netegen no serà multat). No només això, sinó que per patinar al carrer caldrà pagar entre 120 i 3.000 eurus; entre 30 i 1.500 eurus per beure al carrer; etc. Tot això, faltaria més, per a fomentar i garantitzar la convivència.

Jo proposo una nova multa: entre 30 i 500 milions d’eurus per tots aquells polítics que un cop al poder no realitzin les promeses electorals. A que no hi ha pebrots d’aplicar-la, aquesta? 🙁

L’altre dia vaig anar un moment a la llibreria Aura i malgrat volia comprar un llibre per un conegut vaig acabar comprant-lo per mi i no per ell 🙂 A mi l’Asimov sempre m’ha agradat molt, o sigui que posar aquest nom en un llibre és provocar-me perquè me’l compri. Total, que em vaig endur un llibre de petits relats anomenat Joves Fantasmes, recopilats per Isaac Asimov, M.H. Greenberg i C.G. Waugh i amb un pròleg del mateix Asimov.

De tots els contes, el meu preferit ha estat Pobre petit dissabte, de Madeleine L’Engle.

Avui hi havia una de les màquines que administro que no responia quan li obries una connexió SSH. I és que pobreta no donava més de si: un procés s’havia desbocat i ocupava tota la CPU:

No havia vist mai una CPU que arribés a un índex de 28.04!

Finalment no m’he pogut resistir i he instal.lat el nou SUSE Linux 10.0 OSS a la nova incorporació bítica de la casa: el Despistat.

Aquí us deixo una instantànea del meu nou escriptori, perquè us moriu d’enveja 🙂

Quan divendres a la nit, sopant en un restaurant, em vaig adonar que m’havia deixat les claus de casa i no podia entrar vaig pensar: "tranquil, truques a un manyà i segur que s’arregla fàcilment". De fet, fa uns anys ja em va passar i el manyà va tardar exactament 10 segons en obrir la porta (si, ja ho sé… mal rotllo). Així que al tornar a casa vaig trucar al 11888 i em van enviar un manyà.

Vaig esperar exactament una hora, i quan va arribar vaig tenir el primer ensurt: obrir la porta costava 240€ (40.000 peles)!!. A aquella hora de la matinada no tenia ganes ni de discutir ni de dormir al carrer, així que no em va quedar més remei que acceptar-ho. Però ai làs!, quan va intentar obrir-la no va poder i amb els cops que li va donar a la porta va despertar tot el veïnat. Al cap d’un moment va aparèixer el president de l’escala (viu al pis de sobre) i ell i el manyà van començar a discutir. Amb el soroll, també va baixar un altre veí que s’ho mirava tot de forma sorneguera.

La meva situació era delicada: per una banda tenia al president de l’escala enfadadíssim amb el manyà pel soroll que estava fent i acusant-lo de no ser un professional (fet en el que jo començava a mostrar-me d’acord); per l’altra banda, la meva cartera es queixava pel preu que em volien cobrar; i per l’altra, jo no volia tenir un problema a l’escala amb el president. Però el clímax va ser quan el president va decidir trucar a la Guàrdia Urbana per denunciar el soroll!!! Així que vaig pujar a parlar amb ell, li vaig demanar que no truqués i si sabia d’algún manyà de confiança, ja que el que m’estava ajudant em deia que calia foradar la porta per aconseguirentrar. Em va donar un nou número de telèfon, li vaig donar les gràciesper res al que m’havien enviat des del 11888 i li vaig dir que ja podiamarxar (previ pagament de 40€ en concepte de trasllat).

Total, que pràcticament 2 hores després d’arribar a casa i trucar al 11888 havia aconseguit entrar, pel mòdic preu de 120€ (comptant els dos manyàs). I, el més important, havia aconseguit restablir la pau veïnal amb el president de l’escala.

El primer que vaig fer el dia següent va ser donar una còpia de les claus a algú de confiança. Sé que ho hauria d’haver fet abans, però és d’aquelles coses que vas deixant per a després i al final no fas.