desPensaments

Ja feia dies que em rondava pel cap d’anar a St. Cugat atravessant Collserola. Així que aquest matí quan m’he llevat m’he posat mans a l’obra: un parell d’entrepans, aigua, impermeable i roba que abrigui per caminar. I cap als FFCC hi falta gent!

He anat amb tren fins al Baixador de Collserola i des d’allà ja he enfilat el camí que passa pel Coll de’n Gravat, Carretera de l’Arrabassada, Font de’n Sert (on he dinat, envoltat de silenci i natura… quin plaer!), St. Medir, Ca’n Borrell i finalment, St. Cugat! Com que havia sortit tard i no era el primer cop que hi anava via Collserola (i per tant, no em coneixia les distàncies) he apretat una mica el ritme no fos cas que se m’enfosquís la tarda. Total, que cap a les 4 ja havia arribat a St. Cugat i des d’allà he agafat de nou els ferrocarrils fins a Gràcia.

Aquesta vegada no he pogut fer fotos ja que la càmara està fent el ruc, però us asseguro que paga la pena pel paisatge.

Aquesta setmana m’he acabat dos llibres que tenia començats de fa temps.

El primer és L’Ilíada d’Homer (no, el Simpson no). Al principi se’m va fer una mica complicat per la gran quantitat de noms que hi apareixen i el detall en les batalles. Així que el vaig apartar una temporadeta i ara l’he retrobat i acabat. Un bon llibre, que em fa pensar en la bona memòria que devien tenir els grecs per tal de memoritzar tot aquest text tan llarg….

L’altre, per oblidar, és Catalunya Freak de Joan Spin i Imma Sust. Cap comentari al respecte ja que el llibre és, diguem-ho suau, ben poca cosa.

Llibre curt (o narració llarga?) de Margaret Mahy on s’hi explica una curiosa història de màgics i fantasmes, es converteix en un llibre fàcil i rapidíssim de llegir.

Malgrat hi trobo algunes incoherències en els personatges, suposo que el fet de ser un conte on l’important és més la "moralina" que no pas la consistència de la història. A més, tan poques pàgines (120) tampoc donen per aprofundir excessivament.

Llibre recomanable, ideal per a llegir-lo al Metro 🙂

Aquest dissabte matí vaig estar caminant per Collserola. Vam deixar els cotxes a la carretera de l’Arrabasada i vam iniciar una caminada que, en teoria, ens havia de portar durant 16 km’s pels camins de Collserola. Vàrem passar per la Font Groga, l’ermita de St Medir, el pantà de Ca’n Borrell i Font de’n Sert.

Aquest era el segon cop que anava a Collserola i realment cada cop estic més sorprès. Si bé el primer dia la caminada era per camins ben amples, aquest cop ens vam endinsar més en el bosc i… sincerament, no em pensava pas que fos tan frondós. Cada cop tinc més ganes de seguir-hi anant i coneixer una mica millor aquest bosc que tenim tan i tan aprop de Gràcia 🙂

L’anècdota de la sortida va ser que l’ermita de St Medir, tot fent fotos amb una amiga, vam perdre el grup de vista. Sorprès (com podia ser que en 10 segons un grup de 15 persones es volatilitzés?) vam seguir tirant cap a Ca’n Borrell pensant en trobar-los pel camí. La sorpresa va ser majúscula al adonar-me que no només no els atraparia, sinó que els portava darrera meu! Enfi, finalment ens vam trobar al Restaurant i vam poder esmorzar tots junts. Sobra dir que a partir d’aquell moment no se’m va acudir anar més per lliure 🙂

ACTUALITZACIÓ: les fotografies les podeu veure aquí.

Les fotos de moment no les tinc disponibles. A Flickr ja se m’ha acabat l’espai lliure i estic buscant un altre lloc on posar-les. Tan bon punt ho tingui, posaré aquí l’enllaç.

Ja fa uns dies vaig obrir un compte a Flickr on poder deixar fotos. Si bé al principi ho vaig fer mig de prova, he d’admetre que el sistema és molt pràctic i em va convèncer de seguida. La fama se la tenen ben guanyada, a fe de Déu.

Doncs jo n’estava molt content, fins que dissabte em vaig adonar que no només existeix un límit de 20 MB/mes de transferència d’arxius, sinó que també hi ha un límit de 200 fotografies actives (això estava a la lletra petita i no m’ho havia llegit 😉 ). Ja sé que pagant, Sant Pere canta i que per 25 $/any podria tenir el meu propi compte al mateix Flickr amb espai ilimitat, però és que no em vull liar a pagar més coses.

Així que ara per ara estic mirant si trobo algún altre lloc web similar a Flickr on poder deixar les meves fotografies de forma gratuïta. Si tu en coneixes algun t’agraïré que em deixis un comentari! 🙂

Llibre llarg i dens escrit per Jung Chang, explica la història de tres generacions de dones xineses. Comprèn des de l’època imperial xinesa fins a finals dels 70, és a dir, el període complert de Mao Zedung i la consolidació de Deng Xiaoping.

M’ha agradat molt, tot i que alguns passatges eren francament desagradables. Però desagradables, o difícil de llegir, pels fets que explica (sobretot el període de la Revolució Cultural). No obstant, resulta una lectura molt adient per obrir els ulls a la realitat xinesa, a la brutal repressió de’n Mao i a la curiosa personalitat del poble xinès.

Si us agraden els llibres llargs, us el recomano de totes totes.

El passat diumenge vaig anar a caminar per Montserrat, concretament a pujar a Sant Geroni (1.235m). Haviem quedat a 2/4 de 10 a la parada de Montserrat-Aeri dels FFGG, o sigui que em va tocar llevar-me a les 7. Des d’allí vam començar a pujar primer cap al Monestir, i un cop allà vam esmorzar i continuar cap a Sant Geroni, via Sant Joan.

Un cop dalt, vista de les precioses panoràmiques i cap avall de nou. Per variar, la baixada és més ràpida i el dolor (o cansament) es nota a les cames (a diferència de la pujada, on en alguns moments no tenia prou oxígen per a tot plegat). Prop de les 5 ja tornavem a ser a la parada dels Ferrocarrils (se’ns va escapar per poc un tren), amb unes ganes terribles d’agafar un seient i fer una becaineta fins a Barcelona (cosa q no va poder ser possible perquè el tren anava ple com un ou… llàstima!).

Realment, l’excursió en si mateixa no és difícil, només els trams amb escales que et deixen rebentat. La montanya és preciosa i, això em va sorprendre una mica, plena de gent (families senceres, minyons escoltes, escaladors, turistes, etc). Em vaig entretenir fent bastantes fotografies i panoràmiques de Montserrat, que teniu aquí.

Va fixar-se que, moltes vegades, la lletra era la mateixa. Encuriosit, va començar a comparar els noms i la lletra de cada un i es va adonar que la mateixa lletra signava amb noms diferents! Com que no s’ho podia creure, va comparar també el paper i va resultar ser el mateix! "No pot ser! Veig visions!", va pensar. I aleshores va obrir uns ulls com unes taronges: els missatges amenaçants i els de repulsa eren fets per la mateixa mà i en el mateix paper!

Aquest fet el va deixar trastocat, i va decidir no dir-ho a ningú. Li donava voltes i voltes però no hi trobava explicació. Mentre caminava cap a casa, on la mare ja el devia estar esperant per sopar (i ben enfadada perquè ja era fosc i feia molt tard!!!), va parar-se a llegir un anunci que el secretari de l’Avantguarda havia enganxat a la paret del Casal Social. De cop, va sentir-se marejat: era la mateixa lletra dels missatges amenaçadors!!! Va apretar a córrer cap a casa, i pràcticament no va poder sopar ni dormir a causa de l’estat d’excitació en què es trobava.

L’endemà, amb un neguit que no es treia de sobre, va tornar a mirar-ho tot junt ja que no es creia que la mateixa mà hagués escrit tants i tants missatges, i tots tant diferents. Va veure que no estava equivocat i va córrer a dir-li a l’Alcalde. Aquest l’escoltà com feia amb tothom que l’anava a veure, però com que era un vailet, i malgrat li va prometre que ho miraria, no li va fer cas.

Però l’endemà, els missatges van parar d’aparèixer sobtada i misteriosament, i la pau semblava que retornava al nostre poblet. Ningú se’n sabia avenir, però tothom respirava alleugit. I tot i que el vailet sabia qui havia escrit els missatges i ho explicava a qui volia escoltar-lo, ningú li feia cas. "Com vols que l’Avantguarda s’amenacés a si mateixa?", deien uns; "Tens el cap ple de pardalets!", li deien les iaies… "Qui ho ha escrit no importa, sinó allò que ha escrit!", va trobar que li deia algú altre..

I heus aquí que el nostre vailet va fer-se gran, va conèixer una noia i es va casar. Però mai va oblidar la seva història, i els hi va explicar als seus fills, i després als seus néts, a les nits fredes d’hivern mentre seien al voltant del foc. I així, la família va anar passant aquest coneixement de generació en generació i és així que jo el sé i us el puc explicar a tots vosaltres.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s’ha acabat, i si no és mentida és veritat

Hi havia una vegada en un país molt llunyà un poble molt petit ontothom es coneixia i ajudava. Com que la feina diària els impediaveure’s gaire sovint van decidir que un cop l’any tots deixarien detreballar durant una setmana sencera per tal de poder-se ajuntar i fergresca i xerinol.la. Així ho feren i quedaren tots ben contents.

L’any següent, van decidir adornar el carrer on esreunien, i a tots els hi agradà molt i decidiren que cada any ho fariauna persona diferent. Però el poble va anar creixent e incorporant novagent. Aquests també es volien reunir un cop l’any per a fer la sevapròpia gresca i per adornar el seu carrer. I van començar a competirentre ells a veure qui feia l’adorn més maco. I van passar-ho tan bé, ivan riure tots tant que l’Alcalde va decidir que cada anys’organitzaria un concurs per veure qui era capaç d’adornar més imillor el seu carrer.

I així van anar passant els anys, i els veïns estaven bencontents de competir entre ells. I tothom s’animava a participar i aajudar al seu carrer a guanyar el concurs, i després ballaven i reientots junts.

Un bon dia, uns forasters van arribar al poble i els hi vaagradar tant que s’hi van quedar a viure. Els Nouvinguts portaven ideesnoves, i vivien de forma diferent a la resta. I quan van volerparticipar de la festa anual també ho feren diferent. No participavenen les festes dels altres Vilatans, no adornaven el seu carrer,convidaven als seus amics d’altres pobles i feien més soroll que laresta. Així que aviat van començar a haver-hi problemes entre elsNouvinguts i els Vilatans.

Cada any les tensions entre els Nouvinguts i els Vilatans erencada cop més i més grans, i els Vilatans van decidir formar un grupreduït, a qui van anomenar ‘Avantguarda’, per anar a parlamentar ambels Nouvinguts. Però al arribar al carrer dels Nouvinguts, els dosgrups es van començar a barallar. La baralla va durar dies i dies, isemblava que cap dels dos bàndols guanyaria. Així que, finalment,l’Alcalde va intercedir decidin que tothom podria participar a la festade l’estiu amb la condició que decoréssin el seu carrer.

Així ho decidí i així ho va posar al Taulell d’Anuncis de la Vila per tal que tothom ho veiés i deixés de barallar-se.

Però l’endemà, en aquest mateix Taulell va aparèixer penjat un altre paper on s’hi podia llegir "No hi estem d’acord i no us farem cas". Tothom va escandalitzar-se molt. Al vespre, hi van veure un nou paper on hi deia "La vostra Avantguarda rebrà de valent!". La gent no se’n sabia avenir: "Hostes vingueren que de casa ens traguéren!" deien uns…, "A aquests forasters no els volem aquí!", deien uns altres. "Aquests no es mereixen el nom de persones!", se sentia que deia algú altre…

L’endemà,al Taulell hi havia encara més missatges! Pràcticament tots essolidaritzaven amb l’Avantguarda i li donaven el seu suport. "Com podien uns Nouvinguts amenaçar als prohoms més respectables de la Vila?",es preguntaven tots. Així que, mica a mica, van anar posant missatgesde suport. Tothom mirava de reüll als Novinguts, temerosos que al finalcomplissin les seves amenaces, i mentre els missatges al Taulell essucceïen: cada vegada que un Nouvingut hi deixava un missatge amenaçantera ràpidament tapat pels Vilatans solidaris amb l’Avantguarda.

Però vet aquí que un vailet en qui ningú es fixava que quanacabava l’escola s’esperava amagat rera un arbre esperant veure comalgú penjava un cartell. Però tenia tan mala sort que mai va poder-hiveure a ningú. I així dia rera dia. Però de tant fixar-se, va començara trobar similituts ens els missatges.

(continúa)

Ara que això dels boicots està de moda res millor que una mica d’humor. Devant el patetisme d’alguns espanyols, aquesta web m’ha fet riure molt: http://www.boicatejam.org.

En aquests moments, 5640 persones ja s’han apuntat per a ser boicatejats, alguns amb arguments tan hilarants com un que diu He pecat en alegrar-me que ens putegin al Jiménez Losantos fent-lollevar cada dia a 2/4 de 6 de la matinada per fer ‘La mañana’ (deu serper això porta tanta mala llet).