desPensaments

Com tothom sap, des del passat dia 1 de Gener ha entrat en vigor una nova llei, anomenada "Llei Anti-Tabac". Com totes les lleis anti-quelcom no en sóc gens partidari però aquesta planteja alguna situació que em sembla, com a mínim, preocupant.

Segons diu el comunicat del Ministeri de Sanitat en aquells restaurants més grans de 100 m2 que permetin fumar-hi a l’interior estàn obligats a habilitar una zona aïllada on fer-ho, i en la qual els menors de 16 anys no poden entrar. Bé, suposo que això ho fan per a protegir als infants pero ens trobem amb el fet que d’una banda els protegim del vici del tabac i per l’altra els permetem estar en una àrea on es consumeix alcohol de forma massiva (en una boda, per exemple). I em sembla raonable dir que, certament, els efectes de l’alcohol són bastant perjudicials per la salut (dependència, cirrosis, etc), amb l’agravant que l’ingestió més enllà d’un punt crític (que varía a cada ú) provoca canvis en el comportament de les persones (com ara agressivitat, eufòria, desconcert, malestar físic, etc.) fins al punt de poder provocar la pèrdua de coneixement.

Sé que aquest raonament es pot titllar de demagog però em sembla innegable que l’alcohol ha destrossat vides (tant la del bebedor com la de qui n’està aprop) i desestructurat families.

Per tant, dedueixo que darrera la limitació dels espais on es permet l’ús del tabac no hi ha raons sanitàries (els beneficis generats pel tabac són majors que la despesa sanitària) sinó raons d’educació, és a dir, per a qui no fuma pot resultar molest tenir algú fumant a prop i a base de fer la murga s’ha aconseguit aïllar a qui molestava.

Feia dies que ho tenia pendent de posar, així que aprofitaré per dedicar la darrera entrada de l’any (i la número 100!!!) als llibres.

El darrer llibre que m’he llegit es titula Contes de Guerra i Revolució (I). Consta d’una sèrie de contes escrits per diversos autors catalans durant la Guerra Civil que intenten explicar què pasava al bàndol republicà i català, tant al front com a la reraguàrdia.

Llibre molt ràpid de llegir, diria que és d’aquells ideals per a portar a sobre si agafes molt el transport públic. 😉

Apa doncs, bon any a tots!

Quan ho he vist a Vilaweb he pensat que es tractava d’una innocentada, així que he decidit veure-ho amb els meus propis ulls. I lamentablement no es tractava de cap innocentada.

Resulta que el Ministerio de Sanidad y Consumo ha editat uns cartells, descarregables des d’aqui, en diferents idiomes parlats a l’Estat Espanyol. Fins aquí tot correcte. De fet, encomiable l’esforç de traduïr del castellà a les altres llengües co-oficials. Però el que no entenc, i només puc justificar a partir de la falta de respecte i el desinterès, és que la versió en català (per cert, calcadeta a la valenciana) contingui 3 faltes en 8 paraules! Aproximadament un 40% del total! És que al Ministeri no tenen correctors ortogràfics? O no hi treballa cap catalano-parlant a qui puguin demanar que ho corregeixin? O enviar-ho a alguna agència de traductors? O és que, directament, se’ls en refot?

Això em recorda que no fa pas tant estava mirant al Canal33 un debat sobre el fotut Estatut de marres, i un dels contertulians formava part de l’Audiència Nacional. Ell reclamava que tots els documents de Justícia enviats a Madrid fossin en castellà ja que (i no bromejo) en algún moment s’havien trobat que havien de dictar sentència sobre allò que "buenamente entendíamos o deducíamos que querían decir los informes que estabamos leyendo. Al estar en catalán y no conocer ninguno de nosotros este idioma, dictábamos sentencia basándonos en lo que buenamente entendíamos". Us prometo que no bromejo, quan ho vaig sentir em vaig quedar blanc… en comptes d’enviar a traduïr aquells documents que no entenien, senzillament intentaven deduïr què hi posava per així dictar sentència!!! I ho deia per justificar que ho enviessin en castellà, sense parar-se a pensar que el fet que un jutge dicti sentència basant-se en lectures sesgades pot portar conseqüències terribles!

Lamentable país en el que ens ha tocat viure… :'(

No sé ben bé com (ai si, remenant per meneame.net) he anat a parar a un text suposadament extret d’un suposat fòrum que tracta la depilació anal. La veritat és que amb alguns comentaris no m’he pogut controlar el riure (hi ha gent amb una imaginació trepidant), i com que són dies de joia i alegria he decidit compartir-ho amb tots vosaltres.

Via JaviMoya, podeu veure la conversa aquí.

ACTUALITZACIÓ: Ai que em tronxo :D… si voleu veure què pot passar entre un rotulador i una noia mireu aquí. I no us perdeu tan els comentaris com l’evolució de la història…

Cada dia rebo desenes de missatges spam al meu correu electrònic, que afortunadament l’Aniquilador separa de la resta per tal que no em molestin massa. Quan a la tarda/vespre arribo a casa, em trobo que a la bústia hi tinc més spam: anuncis de TelePizzes varis, gent que compra pisos, cartes de la Caixa amb més publicitat, etc.

I per si fos poc, ja fa uns dies que rebo spam al telèfon fixe de casa. La darrera vegada fou ahir:

RING RING RING!!!

Teleoperadora: Hola, el Sr. XXXX?

Jo: Si, jo mateix.

Teleoperadora: Miri, el truco del RACC per informar-li sobre els avantatges de ser soci i…

Jo: Perdona, però és que jo no tinc cotxe i…

Teleoperadora: Ah! No cal tenir cotxe per ser-ne soci!

Jo: Bé, és igual. No hi estic interessat, gràcies.

Teleoperadora: No vol saber els avantatges de ser-ne soci???

Jo: No gràcies. Mira, quan vulgui informació ja us trucaré jo a vosaltres val? Adéu.

*Clic*

I mira que em fa ràbia que em truquin per oferir-me coses eh? Quan m’interessa quelcom ja em moc jo, no cal que es preocupin. Ja fa anys vaig treure’m el contestador automàtic perquè a vegades el trobava ple de trucades-spam… a veure si ara hauré de fer com algú, que si no coneix el número que truca ja no l’agafa! 🙂

De fet, ja en fa uns quants dies però entre una cosa i l’altre no havia pogut publicar l’apunt (ni les fotografies).

Va ser el passat 4 de Desembre i vàrem anar al Montnegre. Ens vam trobar tots a la pl. de l’Ajuntament de Sant Celoni i des d’allà vam anar caminant fins a l’ermita de Sant Martí del Montnegre. Jo és que realment em sorprenc cada vegada que surto a caminar: tot es preciós! Aquests paisatges que semblen totalment verges, aquest silenci, l’olor d’humitat, les ganes amb les que endrapes després de caminar unes horetes entre la Naturalesa…

Llàstima que ara ja fa bastant fred i venen festes, el que vol dir que fins l’any que ve ja res de res), perquè ja tinc ganes de tornar a caminar, cansar-me i fruïr 🙂

Les fotos les teniu aquí.

Realment, l’Ajuntament de Barcelona és únic en les seves decisions. Darrerament he pogut veure com prenient tres decisions, com a mínim, curioses.

La primera té a veure amb la recollida de trastos vells al carrer. M’alegro que hagin canviat la seva política i ara torni a ser gratuït i en un dia concret cada setmana. Recordo quan vaig arribar a barcelona, ja fa uns anyets, que al primer pis on vaig estar l’haviem amoblat completament amb estris trobats al carrer. Un cop al mes (crec que era el primer dilluns de mes) sortiem a remenar els trastos que la gent deixava al carrer a veure si ens en podiem endur algún. Quan l’Ajuntament va canviar la seva política i va decidir fer el servei de pagament i prohibir deixar les coses al carrer em va semblar totalment fora de lloc. Per això m’alegro que hagin rectificat.

Tot seguit, però, van anunciar que aquest any al pessebre de la pl. Sant Jaume no hi posarien el caganer per incívic. Impressionant… Però dic jo, no és encara més incívic el que fan Maria i Josep, és a dir, tenir un infant al mig del carrer? Realment, carregar-se una tradició en nom del civisme em sembla absolutament fora de lloc. Potser es creuen que la gent que vivim a Barcelona som tan subnormals que no sabem distingir un caganer en un pessebre del que podem i/o no podem fer al carrer? Es creuen que perquè veiem al caganer ara ens posarem a cagar tots al mig del carrer?

I finalment, l’altre dia vaig llegir al Periòdico (subscripció) que prohibiran els cotxes amb anuncis per disminuir la congestió i per mantenir el paisatge… Té collons la cosa, justament quan els autobusos de barcelona són, precisament, vehicles anunci 100%.

Sabeu quan el cotxe fa un sorollet, el portes al mecànic i aleshores, justament aleshores, ja no el fa i quedes com un babau? Però no obstant, quan el treus del mecànic el torna a fer! Bé doncs, treballant com a servei tècnic informàtic aquest és un fet bastant habitual (però amb ordinadors, lògicament). Molts cops et porten un ordinador que fa coses rares, el proves i en canvi a tu et funciona la mar de bé deixant al propietari com un autèntic incompetent. Així que ho vaig batejar amb el nom d’Efecte Mecànic.

Bé doncs, ahir em va passar això mateix a mi amb una càmara digital. La punyetera no volia funcionar correctament, però quan la vaig portar a reparar i li estava explicant a l’encarregat el que fallava la molt impresentable va decidir conspirar contra mi i es va portar estupendament. Total, que vaig haver de marxar amb la cua entre cames… però amb la convicció que la maquineta tornarà a fallar al moment menys adecuat.

Recentment em van recomanar un llibre anomenat, com el títol del post, Elogi de la Lentitud. Encara no me l’he llegit, però tinc el convenciment que a la meva oficina de Caixa del Penedès (a Travesera de Gràcia c/Torrent de l’Olla) no només se l’han llegit sinó que n’han fet el seu llibre d’estil.

La veritat és que sempre que hi vaig em posos nerviós i en surto amb el convenciment que m’he de canviar d’Entitat el més ràpidament possible. I és que amb ells me n’han passat de tots colors: qualsevol gestió tarda hores i les cues no avancen; els treballadors parlen entre ells en comptes d’atendre’t o bé un d’ells atén al públic mentre els altres estàn en una taula mirant com passa el temps; mai troben els impresos que necessiten i els han de buscar remenant els armaris; et canvien l’idioma de la llibreta (de català a castellà em refereixo) sense preguntar; a la tarda no et permeten canviar moneda extrangera; etc.

En fi, que a mi em passa allò de "qui espera desespera" i surto sempre recordant-me de tots els Sants i la Verge.

Potser m’hauria de llegir el llibre i aleshores els entendria millor.

Aquest matí al sortir de casa m’he trobat que estaven netejant els carrers amb una manguera. He pensat que ho devien estar fent amb aigua freàtica però m’ha sorprès veure que ho treien directament de la connexió amb Aigües de Barcelona.

Dic jo que això serà perquè ja tornem a tenir les reserves d’aigua fins dalt i, per tant, ja podem tornar tots a malgastar aigua. Me n’alegro.