desPensaments

Avui al matí he anat a fer una mini-excursió per Collserola. No es pot dir que jo estigui massa acostumat a caminar, però tinc ganes de posar-me una mica en forma i de conèixer una mica més el meu país.

La ruta era ben senzilla: agafar el tren fins al Baixador de Collserola i, des d’allà, anar caminant a la Torre de Collserola i dinar a la Font de la Budellera. Caminada curteta, però ja m’ha servit de fer-me una idea del meu estat de forma (lamentable).

A veure si mica a mica em vaig animant i caminant més. Si voleu veure totes les fotografies que he fet, podeu fer-ho aqui.

L’altre dia passejant pel Passeig de Gràcia em vaig trobar que feien el Mercat del Llibre Vell i d’Ocasió, així que em vaig posar a tafanejar llibres. En aquests llocs sempre és complicat trobar-ne algún que t’agradi, bàsicament perquè el concepte "ordre" no hi és massa present. Però de cop, en vaig veure un que em va atraure: "Quico Sabaté, el último guerrillero", de Pilar Eyre. Dit i fet, el vaig comprar (2€, valia la pena).

És una biografia novelada, de les que a mi tan m’agraden. La veritat és que és un llibre que es llegeix molt ràpid i malgrat ignoro quin porcentatge és invenció novela i quin és realitat, m’ha servit per reafirmar-me en la idea que s’ha silenciat la Resistència al franquisme que va operar a Catalunya durant 15 anys després de la derrota republicana, amb en Quico com un dels màxims exponents.És realment fascinant llegir sobre l’època que abarca des dels anys 20 als 40: la misèria, la fam, els ideals revolucionaris, els "trejemanejes" polítics… suposo que, aleshores, la Guerra Civil era quelcom inevitable.

Així doncs, us recomano el llibre, que podeu complementar amb "Homage to Catalonia" de G.Orwell i "For whom the bell tolls" d’E. Hemingway si us voleu fer una idea més concreta de com fou la Guerra Civil pels milicians.

Aquesta setmana he canviat d’oficina i m’he traslladat al Poble Nou. D’aquesta forma he canviat els embussos diaris de trànsit a la sortida (i entrada) de Barcelona per l’embús diari al Metro.

El que sí que han millorat són les vistes… estic entre les dues torres de la Vila Olímpica, el Teatre Nacional de Catalunya i el superconsolador d’Agbar:

També m’estic dedicant a fer-li fotus a la Torre Agbar a veure si realment es poden apreciar els canvis de color durant el dia. Quan ho tingui enllestit ja ho penjaré aquí mateix.

Ahir vaig anar al Verdi Park a veure El Mercader de Venècia. Al no haver llegit mai Shakespeare desconeixia totalment l’argument de l’obra i la veritat és que em va agradar molt. Els actors ho fan bé (Al Pacino i Jeremy Irons, com sempre, excel.lents), i la pel.lícula malgrat durar més de dues hores no es fa llarga en absolut.

Això sí, us recomano que si no us molesta haver de llegir ,o si teniu un bon nivell d’anglès, l’aneu a veure en versió original (per cert, per quan les subtitulacions en català?). És maco sentir com parlen "a l’antiga". Un dels moments més colpidors és quan en Shylock s’exclama, devant Antonio, que malgrat ser jueu és una persona exactament igual als cristians. És a dir, ni la religió, ni la raça ni l’educació canvia l’aspecte bàsic que tots compartim: som humans i, per tant, iguals:

I am a Jew. Hath not a Jew eyes? hath not a Jew hands, organs, dimensions, senses, affections, passions? fed with the same food, hurt with the same weapons, subject to the same diseases, healed by the same means, warmed and cooled by the same winter and summer, as a Christian is? If you prick us, do we not bleed? if you tickle us, do we not laugh? if you poison us, do we not die? and if you wrong us, shall we not revenge? If we are like you in the rest, we will resemble you in that.

Us la recomano de totes totes.

Fa uns dies, el servidor de la meva xarxa casolana va començar a fer el ruc. Al principi feia molt de soroll i al cap de poc va començar a fallar, primer el control anti-spam (que va provocar que perdés varis correus, i no sé ben bé quins!), després la xarxa a nivell general (deixava de funcionar la targeta). Per evitar mals majors, el vaig apagar i configurar l’estació de treball per tal que anés directe al router i s’oblidés del servidor d’arxius, email, dhcp, samba, etc. Un contratemps, però com que sóc mandrós de mena ho preferia a no pas haver de barallar-me amb un ordinador vell que es vol jubilar 😉

Ahir, però, vaig tenir una estona lliure i vaig decidir-me a obrir el PC a veure què li passava. Jo sóc poc de maquinari (sempre que puc m’escaquejo de tocar hardware), però com que és el meu servidor doncs… em tocava. Ràpidament vaig veure on estava el problemo: el ventilador del processador estava brut com una mala cosa! Osti, mai havia vist un ventilador amb tanta pols acumulada! (Hauria d’haver fet una foto primer al ventilador i després a la quantitat de pols que en vaig arribar a treure, d’allà dins!) D’aquí venia el soroll, i probablement el processador es sobre-escalfava i provocava les anades d’olla
del pc.Bé, doncs el vaig desmontar i netejar a consciència, el vaig tornar a montar i… el pc no es volia engegar! Arrgh! De fet, sí que engegava, però pitava com un desesperat sense ni tal sols enviar la senyal a la pantalla. (NOTA MENTAL: els ordinadors antics, si els pares pot ser que després no engeguin, així que no paris cap servidor a no ser que sigui totalment imprescindible!). Cosa del processador no era, ja que estava ben montat. Així que vaig començar a desmontar peces i al final vaig adonar-me que, canviant la RAM d’"eslot" tot tornava a rutllar. Vaig aprofitar l’avinentesa per a treure-li la targeta de so, que realment no li fa cap mena de falta, i una Wireless que tampoc utilitzava per a res i en algún moment donat em podria comprometre el servidor.

Ara cal que em recordi de fer còpia de seguretat de la configuració, ja que tots sabem que quan una cosa comença a fallar… malament! Com se’m mori el disc dur, aniré apanyat! A veure si aquest vespre amb un senzill rsync puc automatitzar la còpia cap algún altre lloc, ja us explicaré.

La veritat és que estic molt cansat del tema de l’Estatut. I com després de quasi 2 anys d’omplir-se la boca amb lo bé que ens anirà no arribin a un acord i decideixin convocar eleccions anticipades, jo dimiteixo de la meva catalanitat.

Els recomano que per al proper contractin als del Circ Cric per a fer-lo i posin a en Tortell Poltrona de president. Com a mínim, tractant-se de professionals faràn el pallasso amb molt més nivell.

Ahir en Clos va dir a Catalunya Ràdio, al programa de’n Bassas, que creu indigne posar lavabos al carrer. Aleshores, la majoria de ciutats britàniques són indignes, ja que totes elles (en totes les que he estat, com a mínim) hi ha lavabos públics on hi pots accedir a qualsevol hora del dia i de la nit.

Segons el nostre insigne alcalde, si no pots controlar la teva bufeta no tens dret a sortir de casa. I si te n’agafen ganes, doncs t’aguantes i t’esperes a arribar a casa, que l’Ajuntament no té perquè facilitar-te les coses.

Però què es pensa aquest home? Un metge com ell no pot entendre que certes persones necessiten anar al lavabo més sovint que d’altres? No pot entendre que si la gent es pixa al carrer és perquè no hi ha enlloc més on fer-ho? Perquè els bars no t’hi deixen anar si no consumeixes, i segons a quina hora ja estàn tancats! Que el bus nocturn tarda mitja hora en arribar i mitja hora més per portar-te a casa, o sigui que mecatxis, ja se t’ha escapat el riuet?

A mi el que em sembla indigne és aquest alcalde sempre en culpi la ciutadania dels problemes de la ciutat, i mai digui "Si, ho sento, ens hem equivocat i farem el que poguem per a resoldre aquest problema".

Osti quin paiu! 🙁

Crec que és una opinió general que a Barcelona el transport públic no funciona tan bé com tots desitjariem. El metro tanca molt d’hora (no oferint transport nocturn), i els autobusos passen massa espaiats en el temps, amén de la seva lentitut. L’Ajuntament de Barcelona ens intenta convèncer d’usar-lo més creant les Àrees Verdes i fent campanyes contínues de publicitat, però sense ampliar-ne ni la flota ni els horaris. Vaja, que dóna la impressió que això de servei públic no ho tenen massa clar, i que donar servei a ciutadans que el necessiten de nit per tornar (o anar) a la feina no és important. "El personal de TMB té més dret a descansar que no pas els ciutadans a desplaçar-se!", deuen pensar. I si per anar de Gràcia al centre de BCN amb bus a les 7 de la tarda tardes 45 minuts (com em va passar el darrer cop que ho vaig provar) doncs no és important, el que importa és que els busos són ben macos i que hi pots llegir, o seguir el vol d’un insecte, o veure aquells adolescents fent-se petons…

Doncs bé, per si això fos poc, en Clos ha tingut una altra de les seves genials idees: fer pagar als organitzadors dels actes massius nocturns el cost de tenir el transport públic funcionant fora d’hores. Vaja, que si vols fer un concert a la nit al Fòrum, i vols que la gent vingui, apart de pagar l’organització hauràs de passar també per caixa per abonar la factura de transport públic. I si no ho fas, doncs no hi haurà transport públic. Però no et preocupis, podràs repercutir aquest cost en el preu de l’entrada, ningú t’ho prohibeix.

Considera en Clos que no és just que tots els ciutadans paguin per l’esbarjo d’uns quants. Bé doncs, seguint aquest raonament, tots aquells ciutadans que van sempre en cotxe tampoc és just que paguin els impostos que es destinen al transport públic, oi? O tots aquells que viuen i treballen ben aprop, tampoc. O aquella gent gran que ja no es mou del seu barri (o carrer, o pis) tampoc. Per tant, el que podriem fer es privatitzar el transport públic, i així només pagaria qui el fes servir. Això si que seria totalment just!

Ara, això si, durant la Mercè tot el transport públic funcionant 24 hores al dia. Crec que no és just que aquells que no celebrem la festa haguem de pagar per a qui si que ho fa, eh senyor Clos? 🙁

A mi em dóna la impressió que, si fan pagar als organitzadors d’events per a tenir el transport públic obert, aquests es negaràn o ho repercutiràn en el preu de l’entrada. I la conseqüència serà que o bé els actes seràn encara més cars (que ja ho són prou) o no hi haurà actes nocturns, i per tant, la ciutat serà més avorrida. I més silenciosa.

En fi, que no entenc aquest home, tot i que això no em preocupa (hi ha moltíssima gent a qui no entenc i mira tu, tan feliç). El que si em preocupa, és que cada cop que hi ha eleccions guanya (cada cop més apuradet, això si), i els altres partits de l’esquerra corren a pactar amb ell per manar tots juntets. Si la nostra (pretesa) esquerra governa Barcelona així, què haurà de fer la dreta quan mani per demostrar que realment són la dreta? Déu (que per cert no existeix) ens agafi confessats a tots.

Això és el que diu un cartell de TMB que fa temps vaig veure al Metro. Es refereix a que amb bus i metro, les distàncies són cada cop menors gràcies al seu bon servei. El més curiós és que, si no estic molt equivocat, ni el C/Mozart ni la Pl. Lenon tenen servei de transport públic.

Demagògia? No, que va, en absolut! (s’aprecia el to irònic? 😉 )

El que ens neguen a la Península, ens ho otorguen els organismes internacionals. Els catalans, finalment, ens podrem identificar com a tals a Internet amb un domini propi. Cert que no és el mateix que un .ct, però així i tot és un enorme pas endavant.

Lògicament, les reaccions contràries per part dels espanyols no s’han fet esperar, però aquesta vegada no hi haurà marxa enrera. Ja frisso perquè obrin el procés de registre i poder tenir el meu propi .cat.