desPensaments

No fa massa parlava de la intel.ligència col.lectiva i de com millorar el poble a través de la seva observació. L ‘altre dia en vaig veure un nou exemple.

Mirem aquest carrer:

Totes les motos a l'esquerra

A una banda l’Ajuntament hi ha posat pals per evitar que els automòbils hi passin i, per tant, els vianants tinguin un lloc per on caminar sense entrebancs. A l’altra banda, en canvi, no n’han posat ni un. I què és el que ha succeït? Que les motos han entès que aparcant entre els pals els cotxes no les poden tirar. És a dir, posant pals han creat un refugi per les motos i l’objectiu de facilitar el pas als vianants ha fallat. A l’altra banda, lliure de pals, fixeu-vos que no hi ha ni una sola moto.

Com es pot resoldre aquesta situació per tal que les motos tinguin un lloc per aparcar i els vianants per caminar? Doncs senzillament observant i aplicant el mateix que en un altre carrer una mica més enllà: marcant a terra una zona exclusiva per motos que no impedeixi el tràfic i permeti a tothom sentir-se segur:

Un espai per cada ú

Fixeu-vos que no hi ha cap moto aparcada entre els pals.

D’autistes n’hi ha de dos tipus: els forçats i els voluntaris. Els forçats són aquells que pateixen la malaltia i no poden fer res per evitar-ho. Els voluntaris, en canvi, són un cas més especial i en ocasions els hi faria una cara nova. Més bonica, probablement, però nova novíssima.

A la meva feina m’he adonat que després de tenir cecs forçats ara hi tenim autistes voluntaris, amb la salvetat que aquests autistes els tinc molt a prop i hi he de treballar. Sé que en ocasions peco de soberbi però fa anys que remeno sistemes i tinc una base que em permet localitzar problemes ràpidament i coneixer solucions senzilles provinents del món linux que resolen problemes aparentment enormes. Per això em sento una mica malament quan veig que els meus companys de Sistemes munten un pollastre i quan els hi suggereixo una possible solució per deixar treballar als usuaris ni m’escoltin ni em tinguin present.

Perquè jo sé que no estic dient cap tonteria. Perquè més d’una vegada s’ha demostrat que el meu anàlisi era el correcte. Perquè ja ens ha passat d’estar mesos fent “a” quan jo des de la segona setmana deia de fer “b”, i al final s’ha fet “b”. Però qui diu de fer “b” és un paiu extern que cobra una pasta i aleshores té més credibilitat que jo.

Em rebenta els collons quan proporciono una clau per resoldre problemes i em perdonen la vida. Perquè, al final, jo sé que  l’usuari té raó al queixar-se que Sistemes és una merda i he d’admetre, posant-me al seu costat, que ni en tenen puta idea ni volen escoltar. I jo, humilment, aguanto la clau que no volen agafar.

Els darrers quatre dies han estat molt intensos per mi. No intensos de no parar de sortir i fer coses, sinó intensament dedicats a un dels meus hobbies: l’administració i posata en marxa de sistemes Linux. Dissabte a la tarda vaig començar una petita marató que em va durar fins diumenge al vespre arreglant i posant en marxa el nou servidor de GràciaNet (conjuntament amb un altre membre de GràciaNet), arran de la petada de l’antic. Dilluns al tornar de treballar vaig continuar i em vaig estar barallant amb els dominis blocs.gracianet.cat i www.gracianet.cat que degut als canvis de versions del programari no funcionaven correctament. Afortunadament, dimarts al vespre ja tot estava actiu de nou i funcionant a ple rendiment.

Per algú que no disfruti amb la gestió de servidors això hauria estat un suplici. De fet, jo puc dir que he disfrutat molt posant-ho en marxa però dilluns a la nit, més aviat de matinada, em vaig penedir del meu hobby. Perquè després de tantes hores dedicades i de no aconseguir que funcionés bé ja no estava disfrutant sinó patint. Aquella nit no vaig dormir gens bé, vaig tenir malsons i vaig passar el dia de dimarts emmurriat i mig histèric, preocupat perquè la gent no podia accedir fàcilment als seus blocs i jo no havia sigut capaç d’arreglar-ho. En part, era un petit fracàs personal.

I és que dedicar-hi tantes hores a vegades fa que un hobby es torni un suplici, i que una preocupació es converteix en una angoixa. Per això a vegades em pregunto si val la pena i si tot plegat més que una diversió no és un càstig.

Això si, avui dimecres que tot va fi com una seda (malgrat encara quedin cosetes pendents) em trobo recompensat i tranquil. I content.

Imagino que això significa que, fet i fotut, ha pagat la pena.

No entenc massa aquesta onada d’indignació perquè un Govern ha dit que apujarà l’edat de jubilació fins als 67 anys. O almenys, han manifestat que ho volien fer, perquè ja se sap que els polítics diuen ‘a’ i al final fan ‘b’.

Hi dóno voltes i és que és de calaix. No només això, sinó que jo aniria més enllà i suprimiria l’edat de jubilació per tal que tothom es jubilés quan volgués i cobrés en funció dels anys treballats i el que s’ha anat cotitzant en aquest temps. Perquè avui dia et fan jubilar als 65 però molta gent es jubila molt (alguns moltíssim) abans. I d’altres que voldrien seguir treballant, i que podrien fer-ho, els obliguen a deixar de fer-ho.

Potser els que es queixen no tenen en compte que els diners que es paguen durant la vida laboral no compensen els diners que l’Estat es gasta després en les pensions i, el que és més important, en la Salut. Perquè ser ancià té avantatges (medicaments gratuïts, turisme econòmic, molt de temps lliure de lleure, etc) però té un grandíssim inconvenient: et mores. I abans de morir-te normalment la salut es va degradant i necessites atencions especials que econòmiques no ho són gens, més enllà del que es cobri de pensió.

I avui dia la gent comença a treballar als 25 i es vol jubilar als 60 per viure després 25 anys amb tot pagat. Resulta que per haver abonat impostos 35 anys se’n volen viure 25 de rentes. I això no quadra. O sigui que per mi lo que han dit encara és poc, ja que no només caldria augmentar (o eliminar) l’edat de jubilació sinó que caldria augmentar els impostos que es paguen,  convertir la Seguretat Social en optativa, rebaixar (o eliminar) els diners que s’empren per salvar empreses privades que no funcionen (bancs, transnacionals, etc), nacionalitzar alguns serveis públics imprescindibles i suprimir els privilegis de la classe funcionarial per igualar-la a la resta de treballadors.

No es pot tenir tot, i a aquest ritme i conjuntant uns governants pèssims amb un poble gandul no tindrem res.

Destinatari: info@grupbalana.com
Tema: Presa de decisions

Bon dia,

Em vull dirigir directament a vostès per explicar-li’s que a partir del dia d’avui han perdut un possible client no només de les pel.lícules que puguin emetre en català properament, sinó també les que han emeten des del dia d’avui en qualsevol idioma.

Sóc gracienc d’adopció i com a tal tinc els cinemes Bosque ben a prop de casa meva. Però els vull fer partíceps de la meva decisió de no trepitjar-los mai més, sigui quina sigui la vostra actitut a partir d’ara. Crec que als homes se’ls coneix pels fets i no les paraules, i vosaltres m’heu ensenyat qui sou a través dels vostres fets. I a mi a partir d’ara els cinemes Casablanca i Lauren em coneixeran pels meus fets, i més concretament, les meves visites.

Entenc que aquest correu no representa cap amenaça per vostès i serà enviat a la bústia d’escombraries, però volia comunicar-li’s la meva decisió ja que vostès s’han molestat en comunicar-me la seva a través dels mitjans de mass-media.
Aprofito per comunicar-li’s que aquesta carta serà exposada públicament a través dels pocs mass-media que puc emprar, és a dir, a través de d’Internet

Salutacions,
greips

Com que dilluns hi haurà vaga en alguns cinemes per ser contraris a la subtitulació o doblatge de les pel.lícules per llei al català he decidit donar suport als cinemes que han pogut mantenir-se oberts durant aquest dia. Un d’ells és el Casablanca, on hi aniré per agraïr-li’s la seva decisió. Si algú s’hi apunta, que m’ho digui.

D’altra banda, he escrit als Cinemes Verdi perquè m’extranyava que ells tanquessin ja que es tracta precisament d’un cinema on no doblen mai les pel.lícules. Reprodueixo la seva resposta íntegra:

Benvolgut client,

Els Cinemes Verdi no ens dediquem a subtitular pel·lícules, això és una tasca que fan les distribuïdores de les pel·lícules i són ells exclusivament els que decideixen amb quina llengua ho volen fer.

Els Cinemes Verdi venim projectant pel·lícules catalanes i estrangeres subtitulades en català, que ens faciliten els distribuidors desde l´any 1988.  Entre els títols estrenats últimament podem anomenar: “El silenci abans de Bach”, “Rebobineu si us plau”, “Coses que vam perdre en el foc”, “Ella és el partit”, “Margot i la boda”, “Pont de Varsòvia”, “Forasters”, “Arropiero, el vagabund de la mort” i en el día d´avui “Garbo” i “La grandeza de vivir”, pel·lícula irlandesa subtitulada a la vegada en català i castellà.

Per tant, sempre hem estat una empresa petita però que ha defensat el poder estrenar pel·lícules catalanes i subtitulades en català.

El fet de que nosaltres tanquem el proper dilluns és perquè no ens han deixat cap altre opció, ja que ens han comunicat els distribuïdors que si no tanquem com el reste de cinemes, no ens facilitaran pel·lícules per poder estrenar i per tant, ens veurem obligats a tancar definitivament.

Els Cinemes Verdi seguirem ferms lluitant per la nostra supervivència, estrenant pel·lícules de qualitat  i intentant convèncer als distribuïdors de que subtitulin en català, però si aquests no ho volen fer, nosaltres no som ningú per obligar-los.

Atentament.

Ahir al vespre estava a casa tan tranquilament quan van trucar al telèfon. A la pantalla del telèfon em surt el número que truca i sempre acostumo a mirar-lo abans de despenjar no fos cas sigui una companyia de telemarkèting d’aquestes, i em vaig endur una sorpresa majúscula: era el meu propi número!!! Sé que això és impossible ja que si em truco jo a mi mateix sempre comunico (lo qual és un problema per aconseguir que la meva doble personalitat es posi d’acord alguna vegada), o sigui que entenc que les companyies telefòniques han decidit emprendre una nova tàctica per evitar els anti-spam telefònics (de moment purament manuals, clar). Mesura poc intel.ligent, perquè piques una sola vegada clar.

Total, que vaig despenjar (vès! què havia de fer eh?). Quan vaig sentir que em parlaven en sudamericà vaig entendre el perquè del remitent extrany. Em van preguntar pel titular de la línea i vaig respondre amb un “No, no hi és” que vaig haver de repetir 4 vegades. La seva següent pregunta fou “Do you speak Spanish“?

Ja no va tenir temps de preguntar res més.

Assisteixo astorat a un fenòmen que fins ara m’havia passat per alt o que, en cas de veure’l, entrava en la zona HOYGAN. Ja fa uns dies que en un bloc observo com aprofitant l’espai pels comentaris s’hi verteixen opinions desqualificatòries envers el blocaire (tinguin o no a veure amb l’apunt en qüestió), amb el fet diferencial que són escrites per dones i des d’un ressentiment òbviament emocional. Tot i que també hi he vist algún home, molt possiblement algú que ha corregut a donar suport a una amiga.

I si per una banda no m’extranya que un amant abandonat utilitzi qualsevol eina per fer-li saber a qui l’ha deixat el que sent i, sobretot, intentar fer-lo partícep del seu malestar si que em sorprèn que persones aparentment madures emprin un espai per una cosa diferent a l’ús que se li ha donat. Perquè sorprenentment aquestes persones que escriuen retrets saben que allò que han escrit molt possiblement no perdurarà, perquè ells també tenen bloc i coneixen la funció d’eliminar comentaris. I han vist com el blocaire n’eliminava, de comentaris d’aquest estil.

No deixarà mai de sorprendre’m les tonteries que es fan en nom de la racionalitat i l’anàlisi. I si bé és cert que la pena de l’abandó és gran també hem arribat tots a una edat en la que sabem que els retrets acostumen a produïr l’efecte contrari al desitjat: no només permeten posar pau sinó que generalment . I no obstant, així que podem li retreiem a l’altre allò que esperavem que fos i no ha estat.

La garantia més clara que finalment Ascó tindrà el que demana és el fet que el Govern català farà tot el possible perquè això no sigui així. Entre d’altres mesures han explicat que enviaran cartes expressant que en són contraris! A grans mals grans remeis, deuen pensar… tremendus!!!.

I dic que això és una garantia per dues raons:
a) Perquè els manaires no són precisament bons,
b) Perquè només falta que els catalans diguin “no” per tal que els espanyols obliguin al “si”.

Només em resta felicitar a Ascó per aconseguir el que volien

Ahir sentia a la ràdio que un grup anomenat Ecologistes en Acció denunciava (“denunciava”!) que a la nit es consumeix molta energia innecessària. Argumentaven, o almenys així ho deia el locutor o ho vaig entendre jo, que els ciutadans tenim aparells engegats durant la nit que no fan falta, i que si ho racionalitzéssim podriem estalviar energia. Venia a dir, també, que som culpables de l’alt consum energètic al usar coses que no requerim. També carregaven contra l’administració, tot i que no en recordo els arguments.

I mentres jo mateix anava fent que no amb el cap acotat, desaprovant aquest discurs, pensava en com de bé funciona fer sentir malament a la gent dels problemes que no pot resoldre, i de com la gent té la consciència bruta per coses que realment no pot canviar. I jo no em sento gens culpable per tenir l’ordinador engegat, i consumint, 24hores al dia. Tampoc em sento culpable per tenir l’equip de música i la televisió en standby perpetu. Ni de no separar la brossa en 4 grups diferents. Ni de fer servir bosses de plàstic al súper. Ni de no sentir-me afectat per la misèria dels altres.

I no m’hi sento perquè sé que el problema de la Terra no és l’energia que consumim sinó la superpoblació humana, i que només a partir del moment que reduïm de forma dràstica aquesta població podrem pensar en canviar la resta de les coses.

Però també vaig veure que aquest mateix discurs de la culpabilitat de l’home és el que forma la base de la religió catòlica, i és divertit que els agnòstics (o ateus, vés a saber com es defineixen) facin servir exactament la mateixa tàctica per aconseguir uns objectius que, coincidint també amb els de l’Església, poden ser bonics sobre el paper però erronis en el camí escollit per aconseguir-los.