desPensaments

Al final dels crèdits del mític Persones Humanes hi havia una extensa dedicatòria:

Volem donar les gràcies
a totes les persones
que treballen dia i nit
de manera anònima
per fer possible
una televisió pública
al servei d’un país.

Sense el seu esforç
i la seva il.lusió
aquest programa
no seria possible.

Que el seu exemple plani
per la nostra terra
i que la seva llavor doni fruits.
Mentre tots ells siguin
presents en els nostres cors,
els nostres actes
no seran estèrils.
Continuar llegint »

M’agrada el sol del migdia quan, tornant a la feina després de dinar, m’acaricia la cara i em fa tancar els ulls somnolents.

M’agrada observar un paisatge nou, intentant gravar-lo sencer a la memòria.

M’agrada tocar la pell d’ant.

M’agrada l’olor de la natura mullada.

M’agrada conduir de nit.

M’agrada l’aigua calenta, bullint, en una dutxa de bon matí.

M’agrada l’olor que desprèn la meva gata.

M’agrada quan després d’afaitar-me m’acaricio la cara, ben fina.

M’agrada veure les parades de fruita al mercat amb tot el seu color.

M’agrada entrar als forns amb el pa acabat de fer.

En una d’aquestes tardes o nits que arregles el món al voltant d’una taula vaig veure com la capacitat de decidir, i sobretot la capacitat de dir NO ens ha dut a la nostra generació a ser una de les més malaltes de la Història. No em refereixo a malalties físiques, sinó problemàtiques mentals.

Gràcies a la feina feta anteriorment, la nostra generació ha sigut capaç de dir que no a moltes coses: no a la vida que ens volien imposar, no a l’educació, no a les idees preconcebudes… Hem pogut escollir allò que voliem ser i amb qui voliem estar. I això, precisament la capacitat de dir que “no” ens ha dut a les frustracions, fracasos, traumes i demés. Perquè no crec que hi hagi una generació més drogradicta que la nostra, i no em refereixo a les drogues il.legals sinó de les legals. Segurament també ens hem fet febles i defallim de seguida, però miro al meu entorn i qui no es pren un anti-depressiu es pren un ansiolític, o unes herbes que el mantenen tranquil, o un munt de cafès per estar actiu.

Perquè quan un no pot decidir i s’ha de conformar amb un guió pre-establert no té marge per la frustració, però quan tens la capacitat de dir “no” és quan pots equivocar-te i frustar-te.

M’agrada sentir l’aire fresc a la cara quan torno a casa als vespres de primavera.

M’agrada l’olor que sento quan passo per davant una floristeria.

M’agrada la teva cara quan et lleves de bon matí.

M’agrada quan condueixo de nit per una autovia.

M’agrada el silenci esbojarrat d’un aeroport al capvespre.

M’agrada l’olor d’un cotxe nou.

M’agrada acaronar-te mentre m’adormo.

M’agrada quan em sorprenc somrient al matí anant a treballar.

M’agrada veure un edifici modernista a l’Eixample.

M’agrada quan el menjar és tan picant que començo a suar.

M’agrada sentir música quan estic voltant per casa.

M’agrada l’atabalamenta de tallar, preparar i cuinar un guisat.

M’agrada l”olor de cafè amb llet i pasta d’un bar de bon matí.

M’agrada….

Benvolgut senyor/a,

El motiu de la present és denunciar l’actuació poc professional del col.lectiu mèdic d’urgències maxil.lo-facials d’urgències del Nivell II-I del seu hospital, més en concret d’una metgessa de la qual ens va ser impossible saber-ne el nom però segur que la podran localitzar sabent el dia i hora en què els fets van succeïr. Li exposaré l’evolució dels fets per tal que en pugui extreure les conclusions pertinents i emprendre les mesures correctores adients.

El passat dissabte 13 de Març vaig acudir al servei d’Urgències remès per una cirugiana odontològica degut als intensos dolors que estava patint i pel fet que els antibiòtics (Augmentine 875) presos en les darreres 72 hores no havien fet cap efecte. Aquesta doctora ens va fer un informe (que envio adjunt) en la que exposava els fets i recomanava un tractament de xoc. Ens va atendre el doctor Artajona, que va fer una exploració bucal violenta donat l’estat en el que em trobava. Després d’administrar-me un calmant em va fer una radiografia i que va mostar un quiste maxil.lo-facial. El doctor em va recomanar seguir amb la dosi d’antibiòtics que ja m’estava prenent i va afegir-hi un relaxant muscular donat que va entendre que els dolors es devien a una contractura.
Continuar llegint »

Hi ha molts tipus de llàgrimes. N’hi ha de dolor, de desesperació, d’estima, d’impotència… Aquests darrers dies n’he vessat bastantes, i d’ampli repertori.

Les llàgrimes de dolor són les que més mal fan a qui et veu, a qui et cuida i està per tu. Un pot estar plorant de dolor però qui està al teu costat, impotent per donar-te solució es contagia del teu estat i pateix. Pateix de forma diferent, però pateix amb tu, i el que potser és més difícil es veu obligat a patir en silenci per no augmentar el teu patiment físic amb un altre d’emocional. Perquè quan no ets capaç d’articular paraula i veus que la cara que et mira està patint se’t barregen les llàgrimes del dolor físic amb el dolor interior de saber que el teu mal s’escampa de forma indirecta a una altra persona.

També plores per desesperació, perquè t’adones que el teu patiment no és considerat tal pel metge que te l’ha de resoldre. I que es pensa que el teu mal és més petit del que tu sents i pretén treure’t de sobre amb una medicació que tu ja saps que no et fa efecte però el pressumpte professional opina que n’hi ha suficient. El dolor se’t barreja amb la impotència d’adonar-te que el mal continuarà i el teu patiment també, i plores amb molta força. Plores amb desànim, amb ràbia per voler-li traspassar el mal a qui te l’ha de resoldre perquè s’adoni de com estàs. Plores per intentar convèncer a l’immòbil que el moviment existeix.

Quan finalment estàs bé plores d’emoció, d’amor, de gratitud. No et surten, no coneixes, no saps les paraules adequades per retornar a qui t’ha ajudat tot el que ha fet per estar amb tu. Plores per impotència de no poder expressar amb paraules allò que sents i que et reconeixes escàs de vocabulari per verbalitzar. Les galtes se’t mullen de gràcies, i el cor se t’eixampla intentant sortir i mostrar tot el que el llenguatge serà sempre incapaç d’expressar. És un poema silenciós, un gràcies en majúscules esberlat al cel blau del teu retrobat benestar.

Fa uns dies vaig decidir amagar el bloc al Google i com aquell qui diu, ser invisible. En els darrers mesos notava, sentia, que escrivia amb menys llibertat. No perquè em faci por expressar el que penso sinó perquè d’alguna manera certes coses les escric de molt endins i em serveixen per una mena de teràpia personal. Una mica és com quan li expliques allò que tant t’atabala a un amic: automàticament ho veus més clar.

No és que el tenir el bloc publicitat per a tothom m’impedís fer-ho sinó que d’alguna forma em sentia menys lliure sabent que allò que escric ho podia veure qualsevol persona del món, li interessés o no, el conegui o no, em coneixi o no. Mai m’he plantejat el bloc com una forma d’expressar-me cap a fora sinó més aviat cap a dins, i per tant mai he fet cas a les estadístiques d’accés. De fet, sempre m’ha sorprès que hi hagués tantes persones llegint coses que, sincerament, deuen interessar més aviat poc.

Per això ara el bloc ja no apareix al Google i per tant això s’ha convertit en una mena de raconet encara més íntim on puc sentir-me més còmode escrivint. Si m’estàs llegint és possiblement perquè em coneixes o, sorprenentment, perquè t’interessa el meu (des)pensament. Sigui com sigui, deixa’m dir-te que si molts cops no m’entens no et preocupis ja que jo tampoc ho faig la majoria de les vegades, i que si escric no és per tu sinó per mi.

Però endavant: passa, remena i opina si vols. Jo seguiré rondant per aquí i escrivint, a voltes vomitant, el que vull expressar. I en Google, que és un tiu molt respectuós, passarà de llarg i tots tant amics.

Doncs si, després de viure a Ca’n Fanga des dels 19 he decidit empadronar-me. Ara i aquí. I via internet.

La raó no és ni filosòfica ni espiritual ni res. Senzillament vull col.laborar a foragitar els sociates de l’Ajuntament i poder votar a Gràcia Decideix, si finalment es fa. Per la resta, em resulta exactament estar empadronat a Barcelona que a Ventdelplà, realment.

El que em rebenta és que ara si que em podran dir, amb raó, que sóc  xava. Però ha de quedar clar que el meu moviment d’empadronació no és per un sentiment de pertanyença sinó per unes ganes d’expulsió d’una gent que no se’n van ni amb aigua calenta.

Quedi clar.

La por és la incapacitat de gestionar allò que desconeixes, el pànic és la incapacitat d’afrontar allò que coneixes. Fa any vaig aprendre a vèncer la por senzillament llençant-me a la piscina, però el pànic no el sé gestionar tan bé. Per això segurament he preferit patir mal de queixal durant molt de temps abans de vistiar el dentista, perquè conec el que em provoca anar-hi i em feia pànic enfrontar-m’hi.

I no, no temo asseure’m a la cadira i deixar-me curar les dents. El meu problema és que me m’anerreglen una (afortunadament sempre la que em fa mal) i per simpatia se’n desperta una altra. I així anem encadenant dolors i cures. I mentalment vaig desenvolupar l’absurda teoria que era millor tenir mal a un queixal, sempre el mateix, que a varis de forma encadenada.

Però el pànic, com la por, són irracionals i per tant no pots basar-t’hi per construir la teva vida. Per això m’alegro que recentment em fotéssin un parell d’hòsties i m’hi fessin anar. Ara ja no tinc mal de queixal i viure sense dolor és, creu-me, algo que no es pot pagar ni amb Mastercard.

Doncs em sembla que al final faré el pas definitiu i li diré adéu al meu estimat KDE i buscaré consol als braços de GNome. Sempre he interpretat l’elecció entre un dels dos escriptoris com una qüestió irracional, al igual que no pots escollir ser seguidor d’un equip o d’un altre. Però no em sento gens còmode amb la versió 4 del KDE i crec que és el moment de canviar a un entorn que m’agradi més.

Però mentre per una banda em fa pena abandonar KDE per l’altra em sento content ja que malgrat que per la meva professió em passo el dia programant i realitzant coses pels usuaris que sovint milloren (als meus ulls) el que tenien, veig que jo també puc ser un d’ells: puc ser usuari a seques. Puc entendre com ells se senten quan els hi canvio les interfícies i se’m queixen.  Puc convertir-me en un d’ells i dir jo també que una estètica no m’agrada i canviar-me a una altra. Puc dir que em resulta incòmode i que malgrat els avantatges tècnics que segurament suposa el KDE4 en front del KDE 3.5 jo em sentia millor amb l’anterior. I, sobretot, puc canviar. Puc escollir i puc decidir. Exerceixo la possibilitat que tinc i puc canviar. I puc abraçar un altre projecte, i sentir-m’hi a gust.

En definitiva, m’he adonat que jo també sóc usuari i que puc decidir. I ja he decidit.