desPensaments

Fer de voluntari sempre és una qüestió de temps i ganes. Si ho passes bé, aleshores no et preocupa dedicar temps perquè les ganes van agafades de la mà amb la diversió.

Ara mateix estic molt implicat en la consulta de Gràcia Decideix, i estic aprenent moltes coses. I és per això que hi estic posant temps i ganes: perquè em compensa en el meu coneixement i en el meu estat d’ànim. Aprendre sempre és motivador, permet eixamplar la teva ment i posar-te en camps nous que, si no fos a través del voluntariat, mai hauria tocat. Màrketing? Comunicació en diaris? Àudiovisuals? Res d’això no formaria part del meu dia a dia actual si no m’hagués decidit a compartir el meu temps lliure.

I la veritat és que resulta un món apassionant. Em permet sortir dels projectes en els que normalment m’involucrava per entrar en una nova dimensió on estic aprenent molt de molta gent, i tots ells diversos. Nova gent, nous projectes, persones amb qui més aviat “descompartiem” i ara de cop i volta ens trobem caminant plegats, nous neguits i sempre, sempre, alguna cosa per aprendre.

Què més pots desitjar quan ho fas de forma gratuïta?

Doncs si, el meu vaticini anterior no va ser encertat i sembla que no hi va haver manipulació ni va guanyar la opció oficialista. Sorprenentment va arrasar la mateixa preferència que apareixia en els diaris i se sentia pel carrer.

Ara el més divertit és com amaguen una participació del 12% i, el que és més fotut, com li donen validesa a una decisió presa per menys del 10% dels ciutadans. Enfront de les riotes que aquests mateixos partits feien devant el 20% de participació a les consultes populars tot es torna una mica esperpèntic.

Al final, sense voler-ho, aquests de l’Ajuntament han fet dues coses:

• Mostrar-nos a Gràcia Decideix com NO s’ha de montar el sistema de vot electrònic.
• Donar molta més validesa a un 20% de participació i, segons els seus mateixos paràmetres, fer del resultat un fet vinculant.

Les coses es poden fer bé o malament, i que surtin bé o malament no té res a veure amb com les facis. Sovint algo que fas malament acaba sortint bé, i viceversa.

La consulta de la Diagonal s’ha fet molt malament, és evident. S’ha fet malament la organització perquè l’entitat convocant no era neutral (l’Ajuntament), s’ha fet malament la publicitat (totalment esbiaixada), s’han equivocat amb el sistema de votació online (poc de fiar) i el presencial (no pot ser que no existeixi la figura de l’interventor). I també s’han equivocat amb la pregunta, ja que al meu entendre a la gent se li ha de preguntar “SI” o “NO” per evitar equívocs.

Per vès per on, els hi ha sortit bé. La gent està participant (segurament els números de vots online estan inflats) i, sobretot, n’està parlant.

Però, a més, a les consultes sobiranistes els obre una porta: si una Entitat pot accedir al padró de forma directa per organitzar una consulta aleshores perquè jo, com a Entitat, no puc fer-ho també? Encara que sigui a través de canals que no em permetin veure les dades però si confirmar si el que pregunto és correcte o fals?

Entenc que per les consultes sobiranistes se’ns obre una porta que ara teniem tancada. I, a més, s’ha posat sobre la taula un sistema que malgrat els molts diners invertits no ha aconseguit arrossegar més gent que els moviments populars guiats pel boca-orella.

Així doncs, una cosa que s’ha fet malament ha acabat sortint bé. Quines coses té la vida…

Just en la setmana que comença la votació de la Diagonal em trobo en disposició de fer una afirmació temerària: els vots per sistema electrònic seran molt elevats i una majoria escandalosa es decantaran per una de les opcions de l’Ajuntament (A o B). D’aquí uns anys, ens adonarem que els números van ser falsejats però ningú n’agafarà la responsabilitat.

I aquí ho deixo escrit.

[EDICIÓ] Ahir vaig anar a la votació i el 100% dels vots són electrònics i sense rebut. No hi ha forma de fiscalitzar els vots emesos i/o rebuts i, per tant, és susceptible de ser manipulat. El 90% dels que féiem cua hi anàvem per dir que ni A ni B, però segur que sortirà A.

Fa un parell d’anys ningú parlava de reformar íntegrament la Diagonal. Fa 5 anys ningú parlava d’enllaçar els dos TRAM perquè tothom veia que s’havia fet tant malament que l’enllaç no seria possible.

De cop i volta, ara tot són presses per reformar la Diagonal per fer-la “per les persones” . I què ha canviat en dos anys a la Diagonal que faci tant necessària (segons els favorables) el seu canvi? Els carrils bici. Res més. Bé, i potser que fa temps que no es dediquen a posar-ho maco i es degrada, com tot lo que no cuides.

I és cert, abans podies passejar per la Diagonal, amb els seus arbres i ombres, i bancs, i certa classe. Però els nostres manaires van decidir que calia posar carrils bici per tot arreu i amb un pinzell van pintar dues franjes blanques a l’acera de la Diagonal per indicar que les bicis, i només les bicis, havien de passar per allí. I aquest espai va resultar ser més ampli que el que els hi van deixar a les persones, a més de dificultar els accessos al servei públic i provocar, en definitiva, un enfrontament entre ciclistes i caminaires.

I com ho podem arreglar tot plegat? És molt senzill, i molt econòmic. Els laterals de la Diagonal han de ser dedicats als autobusos i els ciclistes, tots dos amb carril dedicat. I la part central ha de mantenir el carril bus per tal que taxis i busos ràpids puguin creuar-la sense dificultats, i els dos carrils actuals de cotxes.

Certament amb aquest pla el cotxe perd espai, però també és cert que si el transport públic fos ràpid de debò alguna gent no agafaria el propi cotxe. Caldria treballar en solucions paral.leles com posar Park&Ride a les entrades de Darcelona, i una millor planificació de les línees de bus.

L’inconvenient d’aquest pla és múltiple:

• Empreses amigues es queden sense txollu i per tant sense diners i per tant amb massa gent contractada,
• Els manaires han de pensar i fer coses amb coherència
• Els manaires perden la seva obra faraònica particular
• El TRAM no s’enllaça per la Diagonal, però no es pot fer malament una cosa d’inici i arreglar-la amb una altra cosa mal feta

Els avantatges són pocs:

• És funcional
• És econòmic de fer

El moviment popular que va catapultar el fenòmen de les consultes sobre la independència es basà en dues raons per al seu èxit:

1. La gent anava per devant dels polítics
2. Es pretenia, i es feia, el que tant Estat com Generalitat porten decennis negant: preguntar

En les zones on va triomfar de forma esclatant la consulta tenen en comú que els polítics no hi participaren. O si ho feien, com en el cas dels pobles petits, no són propiament polítics sinó veïns amb càrrecs (cosa que entenem perfectament els qui venim de comarques). Per aquest motiu no importava si el coordinador o portanveu era de tal o qual corda, sinó que el més important era tirar-ho endavant. En zones urbanes més grans, i en les que va la consulta ha tingut èxit, es pot veure com els responsables de les comissions organitzatives no tenen cap càrrec públic o, en la majoria dels casos, cap càrrec de responsabilitat en cap partit polític parlamentari. Això ha permès, doncs, a la gent percebre que les consultes són un acte empès pel poble i per al poble, sense la necessària disciplina que genera un partit polític ni l’interès partidista inherent en cada una de les seves manifestacions (i totalment lògica en un partit polític).

És a dir, interpreto una relació directa entre la percepció de la població que la Consulta no és popular sinó política i la seva participació. A més vinculació política, menys participació.

A Barcelona, per exemple, els 4 responsables de les 4 grans comissions són càrrecs públics i/o responsables d’àrees d’un partit polític. Tots del mateix (Erc). A més, els que tallen el bacallà dins les comissions (i parlo en aquest cas de la de Comunicació que és la que conec) pertanyen al mateix partit polític (ERC) o bé a una entitat afí (Sobirania i Progrés), apart de la Coordinadora que està dirigida per Uriel Bertrán (ERC). Això fa que, en el cas de Barcelona, no sigui la gent qui va per devant sinó els polítics qui han agafat la Consulta com una oportunitat per a…. no sé per a què.

Per tant, si la meva interpretació és correcta (+ polítics = – participació) estem devant un exemple de Consulta que farà fallida perquè la gent no hi acudirà a causa de qui la dirigeix. Fer-ne un èxit és tan senzill com passar els polítics i càrrecs públics a la sala de màquines, on hi ha molta feina, i posar-hi devant professionals qualificats. Però em temo que això és, precisament, el que no estan disposats a fer sota cap concepte.

A un any vista em permeto el luxe d’aventurar que la participació a la consulta sobre la independència de catalunya que es farà a la ciutat de Barcelona a l’abril del 2011 (si finalment es fa) es mourà entre el 5 i el 10%. Molt probablement més aprop del 5 que del 10%.

Ho crec i ho deixo per escrit, per així poder-ho corroborar quan hi hagi la consulta.

– Perdoni, al matí sap a quina hora obren l’Ajuntament?
– Si quiere empadronarse tiene que ir a la otra direcsión (accent sudamericà)
– No no, jo és que he de presentar uns papers i es fa aquí. Sabe a qué horas abren?
– A las 8 y media.
– Val, gràcies.

Com caram ha arribat a la conclusió que jo em volia empadronar? Serà allò de “Se cree el ladrón que todos son de su misma condición“? Però és que no només m’ha sorprès la seva ràpida associació “idioma foraster=vol empadronar-se”, sinó la cara de fàstic/despreci amb la que m’ha mirat. I estic parlant de la senyora de la neteja! De l’edifici de l’Ajuntament de Fco. Giner!

En fi, “cosas veredes sancho….“

Tot allò que signifiqui una participació menor d’un 40% és un fracàs en qualsevol consulta. Per evitar-ho, o millor dit, per aconseguir una bona participació cal en primer lloc preguntar quelcom en què el receptor estigui interessat, i després fer-ho de forma professional.

En uns moments com els actuals en què els polítics estan totalment desacreditats degut als seus jocs verbals ocultant incapacitats el que resulta menys adecuat és realitzar una consulta en què els funcionaris tinguin un paper rellevant. Són els professionals i els apartidistes (que no formen part de cap partit) els únics que poden tenir la credibilitat suficient per tirar endavant una Consulta que convoqui a més d’un milió de persones a les urnes. Cal bastir una estructura basada en el coneixement i la neutralitat, i tot el que s’aparti d’aquí aboca directament a un fracàs participatiu.

Un fracàs que si es dóna deixarà marcada tota una generació.

Un èxit que, si es dóna, donarà ales a tota una generació.

“Èxit o fracàs” és en aquest cas sinònim de “País o Protagonisme”. Barcelona, què decideixes?