Subscriu-te als
Apunts
Comentaris

Dissabte, 08 de Juliol

16:45 Acabo de facturar l’equipatge a l’aeroport de Girona i m’assec a beure una cervesa. A la cua m’he adonat que l’idioma pot ser un problema: he confos una familia escocesa per alemanys. Comencem be.

21:40 Escocia em rep amb fred i pluja. Era d’esperar. Des de l’aeroport he agafat un tren cap a Glasgow Central, i des d’alla un taxi cap a Queen’s Street Station. (Anecdota: l’idioma sera un problema perque li he preguntat una cosa al revisor i me n’ha contestat una altra… be, com a minim he entes el que em contestava…) Ha sigut arribar i moldre, perque estava a punt de sortir un tren cap a Stirling, la meva destinacio. Un cop alla, el problema sera trobar el SYHA. A veure com em va…

23:15 Trobar el Hostel no ha sigut tan complicat: era darrera la cortina d’aigua que estava caient. Encara sort que la motxila te capalina i no se m’ha mullat res. Despres d’instalar-me a l’habitacio he baixat a veure si hi havia algu despert per xerrar. Ningu. Aixi doncs, he fumat el primer petardo a Escocia, amb la pluja caient a menys d’un pam del meu nas i als auriculars sonant Estopa. Despres compro el tiquet per l’esmorzar i vaig al llit. No hi ha res mes a fer.

Aquesta darrera aparició espectacular dels okupes a Gràcia ha tingutla seva contrapartida en una pujada també espectacular dels comentarisals blocs de GràciaNet. De fet, les estadístiques són clares:

  • 2006-06-26: 30 comentaris
  • 2006-06-27: 51 comentaris
  • 2006-06-28: 56 comentaris
  • 2006-06-29: 104 comentaris
  • 2006-06-30: 89 comentaris
  • 2006-07-01: 20 comentaris (dissabte)
  • 2006-07-02: 11 comentaris (diumenge)
  • 2006-07-03: 43 comentaris
  • 2006-07-04: 79 comentaris
  • 2006-07-05: 112 comentaris
  • 2006-07-06: 141 comentaris (avui)

El que passa és que, com ja ha succeït altres cops, algú ha volgut utilitzar el pressumpte anonimat de la Xarxa per tal de voler simular que molta gent pensa en una determinada direcció. L’altra vegada vam identificar d’on provenien els missatges i, molt probablement, la mà que els escrivia.

Aquest cop, desemmascarar-los no ha sigut tan difìcil donada l’experiència que vaig agafar quan estava perseguint l’altre mític MilCares (més informació aqui, aquí, aquí i aquí) i que com a administrador de GràciaNet tinc accés als registres d’accés a les webs allotjades, dels quals n’he extret la següent informació:

Tal com va passar als fòrums hi ha un patró: un precursor exposa les seves idees i una sèrie de personatges corren a secundar-lo (llegint els comentaris es nota claríssimament).

En definitiva, tal com l’altra vegada, es tracta de multiplicar personalitats per fer més soroll i atacar tothom que no combregui amb aquestes idees. A més a més, s’aprofita per desacreditar tothom que no signa amb nom i cognoms mentre paral·lelament s’empra aquesta multipersonalitat per inundar de missatges teledirigits els comentaris d’altres blocs.

Finalment, només constatat que el tema tractat, el modus operandi i el missatge a transmetre han estat exactament els mateixos que en l’anterior ocasió.

NOTA1: Les IP’s s’han emmascarat usant lletres per complir amb la legalitat. Les adreces A.B.C.elquesigui comparteixen els tres primers grups de números diferenciant-se només pel darrer, aíxí com les adreces A1.B1.C1.D1 no s’hi assemblen en res i corresponen bé aun altre carrier o a un altre rang.

NOTA2: Aquest apunt no té els comentaris oberts perquè me’n vaig de vacances i no podria estar al cas del que dieu: ni respondre ni moderar. Per a tal efecte, els companys de GràciaNet ja obriràn nous apunts per tal que pogueu opinar.

Fia’t, dels media!

Aquest matí, mentre feia un cafè he agafat el diari i casi m’ennuego. El titular era "La mortalitat cau un 30% amb el carnet a punts". Vaja, no era massa difícil veure que això no només és fals, sinó que a més no és cert.

Volia escriure alguna cosa sobre el tema, però he pensat que en Josu, de Malaprensa.com, ja ho faria. I efectivament, ja ho ha fet. I curiosament, amb les dades que tenim arriba a la conclusió que també podriem haver afirmat que el carnet a punts no només no fa baixar la mortalitat, sinó que l’augmenta un 15%. És el que passa quan compares coses que no es poden comparar, surten els números que tu vols que surtin.

Us recomano que us el llegiu, no té desperdici.

Llei de Godwin

Internet, i més concretament això que en diuen la blogosfera, és com una immens Speakers’ Corner on la gent s’agrupa per a discutir, convèncer, animar-se, enriquir-se o violentar-se. A mi m’encanta navegar sense rumb fix i enriquir-me amb les converses dels altres, amb els seus pensaments i les seves cabòries. També els seus traumes, les seves penes i alegries, els seus pensaments més íntims que cal protegir publicant-los sota un pseudònim; trobes savis on creies que hi havia desert, mentre d’altres et poden decebre profundament.

I entre tot aquest onatge d’idees i discussions ja fa temps vaig veure una curiosa Llei social que regula els límits. És l’anomenada Llei de Godwin, i resa així:

A medida que una discusión en Internet se alarga, la probabilidad de que aparezca una comparación en la que se mencione a Hitler o a los Nazis tiende a uno.

Potser és interessant saber que és una redefinició d’una altra afirmació:

Se puede deducir que una discusión en USENET caduca cuando uno de los participantes menciona a Hitler y los Nazis.

Bé, ahir als blocs graciencs hi va haver uns petits enfrontaments bítics i he vist com aquesta llei es pot aplicar aquí i aquí. El més xocant, és que tot ha sigut en tan sols 10 missatges, és a dir, no ha fet falta parlar massa per tal que sortissin nombrats els innombrables. En general he observat que s’intenta evitar aquest tipus de comparacions degut, en part al respecte per qui ho va patir, principalment a la impossibilitat d’establir paral.lelismes amb una època i una societat tan agitada com l’europea d’entre-guerres. Però en aquest país, una vegada més, les coses són diferents.

Un no deixa d’aprendre mai coses, oi?

Petards blaus a la nit

Ahir vaig anar seguint el partit del mundial a través dels crits i petards. Al principi, foren uns crits de "Espanya! Espanya", corresponents al primer gol ibèric (mal rotllo, la colonització de Catalunya continúa imparable, ara emparats també per la migració llatino-americana). Però després, sorprès, vaig sentir petards, aplaudiments, riures i crits. Vaig engegar la tele i tatxàn!, els gavatxos havien empatat. Ja bastant més tard, vaig poder reconèixer, pels riures i els petards, que els gols anaven caient a la porteria de la fúria espanyola i, sincerament, em va agradar.

Em va fer feliç, només una miqueta, constatar que hi havia més soroll quan marcaven els francesos que quan ho feien els espanyols. I és que entre uns i altres la decisió no era senzilla, però si ha de guanyar algú que siguin els francesos (que, tot sigui dit, mirant la selecció no ho semblen pas de francesos!)

Estic sola i avorrida

Foto de l'ona amb 2 mesos i migHola! Jo sóc l’Ona, la propietària de l’humà que normalment escriu en aquest bloc. I vull aprofitar que de tant en tant algú llegeix les tonteries que ell escriu per demanar-vos un favor.

Ja fa dies, setmanes, que em sento bastant sola tot el dia a casa. En general envio a l’humà a treballar i em quedo dormint, relaxada. Intento distreure’m sortint a la finestra i tafanejant el que fa la gent, jugo amb les pilotetes que li he fet comprar, escalo els armaris o, senzillament, dormo. En si, no és una vida massa desgraciada però enyoro els meus germanets i m’agradaria tenir algú amb qui jugar. L’humà ho intenta, però no és el mateix: és bastant patoset i sincerament, córrer pel passadís rera una pilota no és el meu ideal de diversió.

O sigui que he decidit compartir pis amb algún altre animal de la meva espècie (no, d’humans no en vull que amb un ja en tinc prou). M’agradaria un cadell, així ens seria més senzill als dos iniciar la convivència i, honestament, prefereixo jugar amb un cadell que no pas amb un d’aquests gatots que he vist a la tele.

Algú de vosaltres, humans que viviu amb gates, n’esteu cuidant alguna perquè ha parit cadells? Si és així, deixeu-me aquí mateix un comentari i ja us enviaré l’homenet aquest meu per veure si me’n pot portar un.

Moltes gràcies a tots.

El meu primer cop

Des de fa un parell de dies tinc nou mòbil, i una de les coses amb les que ara puc jugar és el famós Bluetooth ("dent blava", quin nom més extrany per una tecnologia). O sigui que m’ha faltat temps per a provar el bluejacking. Resumint, es tracta d’enviar arxius (imatges,mp3,etc) a d’altres aparells que també tinguin aquesta tecnologia i sense el permís explícit del receptor.

Ahir ho vaig provar per pl. Catalunya, però no vaig trobar cap dispositiu amb el que m’hi pogués comunicar. Aquest matí ho he provat a la feina i… bingo! He fet un escaneig i m’ha trobat un Mac, o sigui que li he enviat un missatge "Quina calor, oi?". Llàstima que no he pogut veure la cara del sofert usuari quan deu haver vist el missatge per pantalla 😀 Això si, al cap de 2 minuts el Mac ja no estava disponible a la xarxa Bluetooth

Seguiré provant, això té pinta de ser divertidíssim. Tot i que també és podria enviar virus a ordinadors equipats amb Windows però… no no no. De moment em dedicaré a divertir-me una mica 🙂

De Barcelona hi ha moltes coses que em sorprenen. Algunes de forma grata (cada cop menys, però) i d’altres que em fan bullir la sang. N’hi ha una, però, que em resulta insoportable: la publicitat. Considero (és la meva opinió) que el ciutadà és prou inteligent com per adonar-se quan des de l’Administració li faciliten el dia a dia sense necessitat que li recordis tot el que fas (normalment, sempre en una zona de la ciutat que no és la teva). Si fas les coses ben fetes, no et preocupis que es notarà i la gent t’ho agraïrà.

Per això em fa tanta ràbia les campanyes de TMB: anuncis a la televisió, cartells, tríptics, enganxines al propi Metro, etc. Em molesta que es gastin tants diners en recordar-me que "disfruti del trajecte" quan després em passo mitja hora esperant un bus, i al pujar pago un preu escandalós. O suant com una mala bèstia a l’andana del metro perquè no han pogut instalar sistemes de refrigeració, mentre devant meu tinc un cartell que posa "Més a prop teu" (doncs aparta’t si no vols que et taqui de suor). O veient com tanquen el servei a hores vergonyoses, i el servei públic nocturn el realitza una companyia privada. Els diners públics no s’han d’invertir en publicitat sinó en serveis, equipaments i comoditat dels usuaris i treballadors.

I el que més ràbia em fa: al 1992 van canviar tots els convois de la línea vermella i verda (les del centre) per uns de ben macus i cofois. 14 anys després, a les línees groga i blava (les perifèriques) encara continuem amb els mateixos convois. Perquè no els han canviat, encara? Som barcelonesos i barceloneses de segona, o què?

Darrerament per qüestions de feina m’he hagut d’empapar una mica del concepte Usabilitat. Certament al principi potser és una mica difícil de descriure, però al final entens que l’usabilitat es tracta senzillament de fer les coses de forma lògica per tal que als teus usuaris ho entenguin de intuïtivament, i que el sistema es comporti de forma lògica.

Un exemple diari d’usabilitat el podem trobar als caixers automàtics. Al principi, quan volies treure diners havies de pitjar l’opció "Reintegrament". És una paraula poc usada, així que presentava problemes de comprensió a molts usuaris que havien de preguntar a l’oficina quina era l’opció per treure diners, o bé anar descartant opcions fins que trobaven la correcta. Un dia van decidir canviar-ho per "Treure diners", i els problemes van desaparèixer de cop.

Però la usabilitat no s’estén només a conceptes informàtics. En el dia a dia també podem veure molts exemples d’usabilitat: les sortides de l’autopista per la dreta, el carril d’acceleració, el "deixeu sortir abans d’entrar", aixecar el dit per demanar torn de parla, ordenar-se en fila índia a les cues, etc.

Aquests dies, però, m’he trobat amb un exemple de com una mica d’usabilitat augmentaria l’eficiència al Metro. Si heu anat darrerament a la pl. Joanic m’entendreu de seguida. Amb les obres, ara han tancat una entrada de forma que només és possible accedir per una d’elles (Pi i Margall costat mar).

Intentaré explicar-ho, que no és senzill sense un croquis.

Si baixes al Metro, al acabar les escales et trobes primer amb les màquines per fitxar l’entrada, i al costat hi ha les portes per sortir. Així doncs, fitxes i un cop passat el control no pots seguir recte perquè hi ha les escales mecàniques, així que t’has de desviar a l’esquerra per poder baixar. En canvi, per sortir del metro agafes les escales mecàniques i quan arribes dalt no pots continuar recte perquè et trobes amb les màquines de fitxar l’entrada i cal que et desvïis a la dreta per sortir. El que això provoca és que entre els que entren i el que surten, i com que és forçós desviar-te, la gent xoqui i es forma un embut.

Si ho planteges des del punt de vista de l’usabilitat, és pèssim. Amb un senzill canvi, posant les portes de sortida en línea recta a les escales mecàniques i les portes d’entrada en línea recta a les escales per baixar s’arreglaria el problema i s’agilitzaria el trànsit.

M’hi he fixat i a moltes estacions passa el mateix: cal que la gent es creuï per entrar i/o sortir, provocant embussos. Aplicant una mica d’usabilitat seria molt més senzill i agradable per a tothom.

No sé si m’he sabut explicar, amb un dibuix s’entendria molt millor però sóc un pèssim dibuixant. Si algú fa un croquis el penjo aquí 🙂

El passat dilluns vaig anar a Correus a entregar el meu vot O sigui que, de moment i segons el meu recompte, ja guanyem 1-0

No a l'estatut

I tu, ja has complert?

« Newer Posts - Older Posts »

Aneu a la barra d'eines