desPensaments

[El títol d’aquest apunt res té a veure amb el contingut, és part d’una campanya ideada pel blocaire Xavier Mir]

Vint anys perduts?

Així es titula el darrer llibre que he enllestit, un recorregut dels primers 20 anys de "democràcia" de la mà de l’Albert Alay. Imagino que aquest hauria de ser un llibre de capçalera per a tots els militants d’ERC, però a mi em va arribar a les mans de casualitat (si, ho reconec… era molt econòmic!). Per variar, el vaig començar amb poques ganes (estic una mica fastiguejat de la política), però l’Albert em va anar enganxant mica a mica. Les seves explicacions són clares, directes i no es mossega massa la llengua per dir les coses. Alguns dels fets que explica ja els coneixia, d’altres no, però resulta especialment interessant que ell ho contempla tot des del punt de vista d’un militant i currante d’ERC (o l’ERC, com ell sempre escriu).

També trobo fascinadors els retrats que fa de’n Heribert Barrera i del Ja-sóc-aquí Tarradelles. Del segon ja en coneixia la calanya, del primer no en sabia pràcticament res. Resulta també interessant els moviments que comenta en les formacions de Govern i votacions, i especialment irònica l’assalt al poder per part de’n Colom i en Carod Rovira 😉

Val a dir, que dóna una bona explicació de perquè va acabar dins de CiU, i en comenta alguna interioritat. I resulta imprescindible el seu anàlisi final de figures polítiques del país, entre les quals ja podem trobar l’Artur Mas… en un llibre escrit al 1995.

[El títol d’aquest apunt res té a veure amb el contingut, és part d’una campanya ideada pel blocaire Xavier Mir]

La meva experiència amb Correus

La setmana passada vaig haver d’enviar un paquet postal per Correus. Crec que és el primer cop que ho faig (vull dir a través del servei postal espanyol, ho havia fet a l’extranger), o sigui que sóc un autèntic profà en la matèria.
La sorpresa fou quan em digueren que podia "seguir" el paquet via Internet. A partir del codi del paquet, i entrant a la web http://www.correos.es (quin nom més lleig, val a dir-ho, només li falta el signe d’exclamació al final) pots obtenir la informació d’on està el paquet. Així doncs, al cap d’un parell de dies (ho vaig enviar dissabte, i els servidors no deuen treballar en cap de setmana perquè al sistema no li constava el meu codi) vaig començar a examinar la pàgina web.

Primera sorpresa (alegria): tenen la pàgina en català. Segona sorpresa (estupefacció): també està en valencià. Tercera sorpresa (felicitació): malgrat ser pàgines asp, es veuen i funcionen perfectament desde Konqueror. Així doncs, introdueixo el codi i em diu que està "En trànsit". Bé, sembla que funciona doncs.

L’endemà ho torno a mirar i em diu que el paquet no ha pogut ser entregat perquè el receptor no era a casa, però se li ha deixat avís. "Això rutlla", penso. I em fixo que hi ha un apartat on li introdueixes el codi i t’envien l’estat del paquet al teu correu. Ho provo, i no rebo res. Vaja, ja deia jo que no podia ser tan maco.

Al següent dia, ho torno a mirar i el paquet torna a estar en trànsit! Ostres, què vol dir això? Han recollit el paquet? No l’han recollit? L’han rebutjat? L’operari ha picat el codi equivocat?Ara ja m’han fotut, ja no sé si fiar-me del sistema. I, per flipar encara més, al vespre rebo al correu la petició del dia anterior! I diu que, efectivament, està en trànsit.

Avui ho torno a mirar, i continúa estant en trànsit… Però clar, qui se’n refia ara del sistema? Què vol dir "En trànsit", exactament? Hauràn recollit el paquet? Encara estarà rondant per l’oficina d’origen, o ja està en la de destí? On està el meu paquet???

Vaja, que al final hauré de fer lo de tota la vida: anar allà i preguntar si tenen constància de l’entrega. Com que el vaig enviar certificat, suposo que quedarà registrat, no?

(continuarà…)

Els catalans tenim certa molta tendència a senyalar Madrid com el súmmum del centralisme i dels mitjans de comunicació parcials, però com a cosinets germans que som aquí no ens quedem gens curts amb el tractament que donem a Barcelona i a comarques.

Realment, avui han aconseguit sorprendre’m quan ja pensava que ho havia vist tot. Algú encara dubta que El Periodico és el Butlletí Oficial del PSC (BOP)?

Fa dies que només es parla de si els immigrants residents a Catalunya han de tenir o no han de tenir també dret a votar. Curiosament, el debat està restringit a les eleccions municipals i no ho entenc: perquè han de tenir el dret d’escollir batlle i no pas el d’escollir president? Incongruències…

Bé, és igual perquè aquest no és el punt on volia arribar. Jo no sé si haurien de tenir o no segons quins drets i segons quins deures, donat que en desconec els aspectes legals. Però em sembla que, de nou, hi ha molta demagògia al voltant d’aquest punt. Uns, els de la dreta, reaccionen amb cautela i dubtant que ara sigui el moment. Uns altres, bàsicament els ecos dels socialistes, acusant de xenòfob i racista a qui digui que no.

No entraré a valorar el lamentable espectable que estem veient (mecatxis! ja ho he valorat!), però em pregunto:

• Estem preparats perquè un partit islamista inspirat en una lectura restrictiva dels llibres sagrats pugui condicionar la política de qualsevol municipi?
• Estem preparats perquè un partit llatinoamericà determini la política lingüística de qualsevol municipi?

Perquè és claríssim que si els immigrants poden votar no ho faràn als partits d’aquí sinó que es crearàn els seus propis partits. Això és de calaix i, a més, crec que és just i lògic. I si hi ha un partit islàmic que defensa la obligatorietat del burka (perquè no?) i treu 1 representant a la ciutat de Barcelona… podria arribar a ser condicionant per establir govern! O què us sembla si un partit llatinoamericà que defensa l’ensenyança única en castellà a les escoles es converteix partit frontissa per a la governabilitat de Catalunya? O què passarà quan als barris emigrants el PSC perdi tota la seva força a favor de, per exemple, el PTL (Partido de los Trabajadores Latinoamericanos)? Qui serà el guapo que, aleshores, els acusarà d’anti-demòcrates, de radicals i acte seguit es recordarà de la mare de qui els va permetre acudir a les eleccions? Quants immigrants castellans oblidaràn la seva condició d’emigrants per demanar l’expulsió dels nous immigrants que pretenen imposar costums foranis a Catalunya, tal com han estat fent ells durant 40 anys? Qui dels que ara s’omplen la boca dient que tothom té dret a votar demanarà que no es permetin segons quins partits amb segons quins programes? Qui serà el primer a demanar una nova llei de partits anti-foranis, així com ara hi ha l’anti-Batasuna?

En fi, aquesta reflexió no l’he vist enlloc encara i em sorprèn perquè no crec que estigui dient cap tonteria. De nou, els nostres partidets es fan els super-moderns però continuen amb la closca tan buida com abans d’anar de vacances. Jo ja fa temps que ho predico: d’aquí 15 anys hi haurà uns disturbis racials ètnics a Barcelona que riute’n tu dels de Paris. Per alguna cosa Barcelona fou coneguda com la Rosa de Foc.

El temps em donarà o prendrà la raó. I espero que me la prengui (o que aleshores jo ja estigui ben lluny de ca’n Fanga).

Bé, l’experiència al bloc de Festa Major ja s’ha acabat. Realment no crec que hagi sigut un experiment gaire reeixit ja que tots plegats hi hem escrit ben poc. Entre els membres de GràciaNet això ja és normal, i encara més normal és que ara vingui un període de com a mínim dues setmanes on no respirarà ningú, i qui ho faci no serà atès 🙂

Són les nostres vacances cibernètiques (que a vegades aprofitem per a fer un soparet), i em sembla que jo també me les agafaré pel bloc. Darrerament estic mandrós, penso en moltes coses que hi voldria posar però després es fa tanta mandra posar-me a escriure… 😉 Tinc un parell d’escrits començats, i alguna idea més que em roda pel caparró però uff, sembla que materialitzar-ho és complicat.

Durant uns dies em podeu trobar escrivint al bloc col.lectiu Pensamentsde Festa Major, creat desde GràciaNet com un experiment.

Us deixo aquí l’explicació donada per GràciaNet, des del seu bloc:

Nou bloc comunitari de festa major
Després de 9 anys fent la web, primer oficiosa i després oficial de la Festa, els malalts de GràciaNet ens varem plantejar… i que farem durant la Festa Major (a banda dels merders “extra” on cada un està ficat)?

Com que aquest, a casa nostra, ha estat l’any dels blocs, varem pensar que el millor seria fer un experiment: fer un bloc comunitari on explicar cada un les seves vivències durant els dies de festa. Així, el dia 22 tindrem una mena de diari amb múltiples personalitats, ple d’anècdotes, diversió, cabrejos, etc. en resum, 7 o 8 dies de plena dedicació al, potser, moment més àlgid del gracienquisme militant.

Us hi espero! 🙂

El dissabte 05 d’Agost, ja fa deu dies ben bons, vaig tenir el plaer de sortir a la montanya de nou (Déu, ja ho enyorava!) i ens vam dirigir cap a Estiulà. Es tracta d’un riu ubicat al Ripollès, ja molt a prop dels Pirineus, on s’hi poden trobar varis gorgs preciosos. Com que nosaltres som així de "xulus", en comptes d’anar directament als gorgs i banyar-nos en aquelles aigües tan fredes vam decidir remontar primer el riu desde dins. Vaja, com si féssim barranquisme però al revés.

Certament la pujada va ser molt agradable i al cap d’una horeta de comportar-nos com amfibis vam arribar al primer gorg. L’aigua estava ben gelada, però tampoc es tractava de fer-li un lleig a la Natura… o sigui que de cap!. Ens vam banyar i vam continuar amunt fins arribar a una esplanada adjacent a un gorg on ja vam decidir apalancar-nos i dinar. Després, alguns vam decidir continuar amunt buscant més gorgs i d’altres, a falta de televisió van decidir quedar-se ja fos fent la migdiada o relaxant-se en grup.

Tot pujant, vàrem localitzar un parell de gorgs més on vam remullar-nos i després ja tots junts de nou vam emprendre la tornada, amb parada prèvia a Campdevànol per fer un parell de cervesetes.

Total, una sortida molt relaxant (amb aquesta calor tampoc es tracta de deshidratar-se) en un paratge desconegut per mi i que, sincerament, em va encantar 🙂

Les fotos les teniu aquí.

Aquest llibre me’l van regalar pel meu aniversari (gràcies C.!) i em va fer molta il.lusió. També em feia una mica de por, ja que normalment els llibres que estàn tan de moda acostumen a ser una mica com els blockbusters del cine, és a dir, llibres d’entreteniment però sense massa qualitat.
I bé, un cop acabat puc afirmar sense vergonya que el nivell literari no és excessivament elevat, almeys pel meu gust. D’altres llibres histórico-fantasiosos de l’època (estil Els Pilars de la Terra, El Metge, Els fills del Grial, etc.) estàn molt més ben redactats i et permeten "veure" en la teva imaginació els personatges i paisatges, cosa que amb aquest no m’ha passat. La història és bonica, enganxa i vols continuar… però al acabar el llibre no m’ha quedat aquell trist regust de boca de "què se’n farà ara dels meus amics?".

Però hi ha un altre aspecte que crec que és tremendament positiu en aquest llibre, i és mostrar com Catalunya (i la resta de la Corona d’Aragó) es relacionava amb els pobles del Mediterrani de forma sobirana. Com dirien els de La Hora Chanante: "hay que decirlo más!". És a través dels llibres d’història, i els de forma novel.lada són perfectes per això, ambientats en els segles que Catalunya fou sobirana (amb Jaume I de forma "oficial", però "de facto" desde Borrell II, i fins la derrota de 1714) que podem mostrar que no anem escassos d’arguments. Si anglesos, alemanys, italians, castellans, etc. són capaços d’escriure llibres en els quals sense complexes escriuen sobre el seu passat "gloriós" perquè no ho podem fer nosaltres? Mostrar als catalans i a tot al món que, efectivament, Catalunya sempre ha estat sobirana i mestressa del seu futur i esclava del seu passat. Mostrar que teniem una estructura nacional, un respecte guanyat a pols per la Mediterrànea, que érem catalans i no castellans, que amb Castella i França sempre ens hi hem esbatussat de valent guuanyant a vegades i perdent altres, i que el nostre vassallatge a la Corona de Castella fou imposat per la sang, és la millor forma de desautoritzar tothom que ens nega la nostra Història. És a través de l’educació, i en aquest cas la lectura és la millor eina, que ens podem mantenir forts esperant (com els inques, i ells porten dos segles més que nosaltres) que arribi el líder que ens guïi de nou cap a la capacitat de decidir per nosaltres mateixos.

Catalunya ha estat, i encara és, un poble orgullós i bastant pragmàtic. Això a voltes ens ha ajudat, i d’altres vegades ens ha perjudicat. Som així, què hi farem, no ho podem canviar. El futur es presenta negre, el mestissatge comporta la pèrdua d’una identitat per crear-ne una de nova i el que no han aconseguit segles de repressió, sang i venjances ho farà en poc temps el mestissatge. No sé si serà positiu o negatiu, però crec profundament que la nació catalana està sentenciada si no és capaç d’aixecar-se i prendre la decisió de decidir per ella mateixa.

Com vaig veure a Irlanda, acabaré amb una frase que em va impactar:

Els grans només semblen grans perquè nosaltres estem agenollats. Aixequem-nos!

A vegades, saber fer bé una cosa no et converteix en un bon professional. Per exemple, pots ser un crack servint taules, però si no domines l’art de et-miro-però-no-et-veig no estàs capacitat per servir copes a, diguem, qualsevol plaça de Gràcia. Efectivament, un autèntic cambrer mirarà cap on ets tu i notaràs que la seva mirada et trapassa, que no ets ningú, que no s’adona que tens la mà aixecada i l’estàs mirant fixament dient "eps! eps! aquí!", i fins que ell no ho consideri oportú no vindrà a preguntar-te si vols prendre alguna cosa (que ho farà sense mirar-te a tu, sinó mirant cap algún altre lloc). Professional, molt professional.

Doncs bé, l’altre dia anant pel Passeig de Sant Joan em vaig assabentar d’una altra habilitat col.lateral: cal tenir carnet de conduir per netejar cristalls. No n’hi ha prou amb netejar super-ràpidament un gran cristall si no tens carnet de conduir. El perquè d’aquesta habilitat necessària encara és un misteri, però sembla que a l’empresa ho tenien molt clar 🙂