desPensaments

D'aquí menys d'un meset, tots els empadronats a Catalunya (que no tots catalans) tindrem l'oportunitat de triar els actors de la nova sitcom "Govern de Caixalunya". L'última temporada de la sèrie, que ja porta més de 25 anys en antena de forma ininterrompuda, ha estat marcada per l'humor xabacaner al més pur estil Benny Hill, i les traïcions marca de la casa Falcon Crest.

Així doncs, i com que em una de les gràcies és que els actors els votem nosaltres em toca decidir-me per un d'ells, de tot el conglomerat d'opcions que ens posen a l'abast. A veure, d'entre les companyies que ham presentat un actor estrella tenim:

• el partit pressumptament socialista i clarament no català amb l'home que mai riu: Montilla
• l'eco dels Socialistes, amb el super-dotat (intel.ligent i decent) Saura
• els convenientment units, amb l'actor que ha donat vida al príncep Farquaad de Shrek, i fill adoptiu de'n Quato Pujol… Artur Mas!
• dels creadors de Queer as Folks, el grupet de bonifacis que abans presumien de tenir la clau però els hi van clavar per tot arreu… Carod Rovira!
• i finalment, dels directors de Conspiración, ens arriba l'home que porta ulleres per poder-les agafar i no per mirar… en Piqué!

O sigui que entre pillus anda el juego, i cal decantar-se per un d'ells. O per cap. En breus dies hauré decidit… tot és qüestió que m'arribi la butlleta del vot per correu i em decidiré…

(Continuarà…)

El problema de la Justícia estriba en la subjectivitat a la que està sotmesa, i per tant, a la disparitat de criteris dels qui han d’aplicar la llei. Ahir un jutge de Barcelona suspenia la campanya de les Seleccions Catalanes amb l’argument que s’utilitzen nens a l’anunci. Bé, fóra comprensible si s’apliqués el mateix criteri a cada anunci on hi figurin criatures, fet que no és així.

L’anunci de marres és aquest.

Però l’anunci l’únic que fa és reflectir una realitat, i conseqüència d’una llei que impedeix a la selecció catalana i l’espanyola participar al mateix temps en una competició. Va passar fa uns anys a Suïssa (on la selecció catalana va ser expulsada quan s’hi va apuntar l’espanyola) i és exactament el que reflecteix el vídeo.

Aquest matí mentre feia un cafè he llegit una carta a El Periódico que m’ha sorprès perquè m’adono de nou que hi ha gent que només veu el que vol veure, i només es molesta pel que es vol molestar. Diu així la carta:

Castellà deficient
Juanjo Gutiérrez (Barcelona)

Vaig estar a la província de Girona amb la intenció d’adquirir un pis allà. Em va atendre una comercial jove, que em va aconsellar que comprés "el que feia cantonada" i que em subrogués la hipoteca del promotor perquè d’aquesta manera "m’estalviava molts diners". La conversa va estar trufada de catalanismes i errors gramaticals com una casa. Aquests són els efectes pràctics de la immersió lingüística: si en l’entorn familiar i d’amistats una persona no parla mai castellà i a l’escola n’hi donen una trista hora a la setmana és normal que acabi amb un castellà macarrònic.

Malgrat l’afirmació que només es rep una sola hora de castellà a la setmana és falsa, l’amic Juanjo no entén que és d’elogi és que una persona en un entorn completament catalano-parlant i estudiant només 1 hora de castellà a la setmana sigui capaç d’entendre al 100% el castellà i de parlar-lo raonablement bé.

El que l’amic Juanjo no veu (i no li deu molestar en absolut) és que molta altra gent que, partint de la seva afirmació, ho ha estudiat tot en català excepte 1 hora a la setmana, sigui incapaç de parlar ni una trista frase en aquesta llengua. N’hi ha molts, i jo en conec més d’un.

D’un temps ençà el Pedraforca s’havia convertit en el meu objectiu número 1. Tenia moltes ganes de pujar aquesta mítica muntanya, i encara més quan el recorregut Pedraforca 360º (fotos aquí) que vam fer un parell de setmanes enrera ens va passejar per la seva falda però sense deixar-nos veure l’enforcadura en cap moment.

Així doncs, vaig posar el despertador ben d’hora i vam sortir cap al Berguedà amb moltes ganes. Malhauradament, al arribar a Saldes vèiem el pic molt emboirat i vam començar a dubtar. I encara vam dubtar més quan mentre feiem el cafetó de rigor va començar a ploure amb ganes. Què fem? Ens arrisquem o busquem una caminada alternativa? Dubtes, dubtes, dubtes… Quan va parar de ploure vam decidir que ja que hi érem ho provaríem.

Vàrem déixar el cotxe al Mirador del Gresolet i comencàrem a enfilar cap al Refugi de Lluis Estasen. D’allà vam tirar cap al Coll del Verdet. A mig camí va començar a ploure de nou i aleshores si que vam veure clar que no seria possible. Però la pluja va resultar ser un xiri-miri, i al cap de 10 minuts va parar i, aquest cop si, ens vam deixar de romanços i vam posar la directa. La pujada al coll va ser, per mi, la part més dura. Un cop allà ja començava la grimpada cap al cim. 3 pics i, finalment, el Pollegó Superior del Pedraforca. Ho havíem aconseguit, i a més feia un sol esplèndid! Havíem estat 3 hores i mitja per pujar, més o menys el temps que haviem calculat. Però sense els dubtes inicials, ben bé es podria haver fet en menys de 3 hores…

Fotos, dinar, riures, felicitacions, converses amb altra gent que també l’havia pujat (allò semblava les Rambles),… Després de descansar ens vam dirigir cap a la Tartera i cap avall que fa baixada! Baixar mig corrent la Tartera és divertit però val a dir que esgota cosa fina. Al final casi ens equivoquem de camí al no veure el trencall cap a l’esquerra que mena al Lluís Estasen de nou. I d’allà, cap al Mirador i tornada cap a Gràcia.

Al arribar a Gràcia, em vaig adonar que m’havia torçat un dit durant la baixada i se m’estava inflant, així com uns quants cops al cul que, si no feien mal, molestaven bastant. Però s’ho ha valgut: una obsessió menys, un altre fantasma vençut.

A per la següent… la Pica d’Estats?

Em molesta sobremanera dels aparells electrònics que decideixen, pel seu compte, agafar-se la jubilació anticipada. Quan això passa no s’hi pot fer res, senzillament llençar-lo a les escombraries i reemplaçar-lo per un de nou, ja que actualment les reparacions són casi més costoses que un aparell nou. Coses de la societat de consum en la que vivim…

El fet doncs, és que la meva càmara digital m’ha deixat. Ja feia dies que m’avisava que qualsevol dia es jubilava, i l’altre dia va fer efectiva la renúncia. I ara em trobo que no tinc càmara digital. És curiós, perquè abans de tenir-la jo pràcticament mai feia fotografies, però ara em sento com despullat. Per exemple, aquest cap de setmana he quedat per anar al Pedraforca i em fa ràbia saber que no en podré fer cap foto. Argh!

Bé, un cop assumit que me n’he de comprar una de nova sorgeixen els dubtes. Jo tenia una Nikon 3200 que m’ha donat molt bon resultat. És petita i la puc dur a la butxaca, fa unes fotografies prou bones i just ara estava començant a investigar tot això del temps d’exposició, les ISO i aquestes cosetes que fan els que en saben. 😉

Què faig, em compro una càmara de batalla que em segueixi cabent a la butxaca, o me’n vaig a una de gamma mitja amb la que poder fer fotos ja amb més cara i ulls? Tampoc em vull gastar una fortuna (bàsicament perquè no la tinc), però em sembla que una camareta de pin i pon tampoc em resultaria. Continuo fidel a Nikon, donat el bon resultat, o me’n vaig cap alguna altra marca?

Algú que en sàpiga em pot orientar, sisplau? 🙂

* Imatge obtinguda de "Que sabes de"

Parlava en un altre apunt que els catalans sovint ens queixem de Madrid, però que Barcelona és tan o més centralista que la Capital del Reino. Ahir en vam tenir una bona mostra amb la retransmissió en directe del Piromusical de la Mercè. Algú ha vist algún acte de les Festes de Santa Tecla retransmès per la televisió? O l’Akelarre de Cervera? O la Fira del Teatre al carrer de Tàrrega? O el Concurs Internacional de Focs Artificials de la Ciutat de Tarragona, el més important del Mediterrani?

Igualment, durant el programa de Trànsit van dir (més o menys): "Normalitat a les carreteres catalanes malgrat l’Operació Tornada després d’aquest pont de tres dies". Bé, que jo sàpiga només era festa a Barcelona i Tarragona, però inconscientment ja es va considerar que era festa a tot Catalunya.

* Fotografia extreta de CiendeCine, al seu espai de Flickr

L’altre dia vaig rebre un sms amb el següent contingut

El pregó de la mercè és en espanyol (sic). Si t’estimes la llengua ves el proper dia 22 a les 18:30 (hora del prego) amb un paraigues fos obert per cobrir la plaça Sant Jaume. Passa-ho

A mi personalment em sembla que el quid de la qüestió no és l’idioma amb el que es realitza el pregó sinó qui el realitza. Al meu entendre, el pregó hauria de ser algú fortament vinculat o bé a la festa o bé a la ciutat; algú que conegui el batec del dia a dia i pugui fer un discurset que arribi als barcelonins, ja que aquesta és, teòricament, la festa dels barcelonins. Si repassem els darrers pregoners de la Mercè desde l’any 95 ens trobem amb:

• 1995: Tarik Kupusovic, alcalde de Sarajevo
• 1996: Rafael Moneo, arquitecte. No resident a Barcelona
• 1997: Lord Yehudi Menuhin, violinista nascut a EUA i ja mort.
• 1998: Eusebio Leal Spengler (en google no en diu res… per tant no existeix? ) Director de la Oficina del Historiador de la Ciudad de la Habana (gràcies Carles)
• 1999: Maruja Torres, escriptora nascuda a Barcelona
• 2000: Robert Hughes, australià. Crític d’art, escriptor i documentalista.
• 2001: José Antonio Marina, filòsof i assagista nascut a Toledo, n’ignoro l’adreça actual
• 2002: Valentí Fuster, cardiòleg afincat a EEUU i nascut a Barcelona
• 2003: Fatima Mernissi, escriptora marroquí.
• 2004: Carlos Ruiz Zafón, escriptor nascut i afincat a Barcelona
• 2005: Rosa Regàs. Nascuda a Barcelona, llicenciada en filosofia i lletres.

Així doncs, dels darrers 11 pregoners tan sols 3 fan vida habitual a Barcelona. I no tots els dies de l’any…

Per mi, doncs, l’autèntic problema no és si es fa en castellà, català, francès o aranès sinó que l’Ajuntament de Barcelona tria sistemàticament com a pregoners gent mediàtica que li pugui donar ressò en comptes d’escollir gent propera als barcelonins, persones que coneguin la ciutat i puguin dirigir-se als seus habitants com un més d’entre ells, ciutadans que creïn un ambient de germanor entre els habitants d’aquesta urbe. Per tant, l’Administració el que fa és comercialitzar el pregó per obtenir-ne la màxima publicitat i rèdits econòmics.

I això em ve com anell al dit per afirmar que els ciutadans som clients i no administrats, donat que l’Administració s’enfoca com un negoci.

Aquesta entrada la tenia pendent d’escriure desde fa molt de temps, i entre la mandra i que no havia penjat les fotos no ho havia fet 🙂

La sortida la vam fer el passat 26 d’Agost i era la primera que feia als Pirineus des que vaig estar a Aigüestortes. Com que m’he passat tot l’estiu fumant com un "cusacu" tenia clar que patiria de valent, però a vegades "a man is gotta do what a man is gotta do" 🙂 Així que apa, a matinar per poder marxar d’hora i encarar l’ascensió amb el sol encara baix. Res més lluny de la realitat, entre una cosa i l’altra vam començar a pujar a les 12 del migdia, com uns campions. El paisatge era preciós amb els seus llacs i al principi molt facilet fins que després del darrer llac començava el festival. Anàvem un grup bastant gran, o sigui que vaig posar el meu ritme de creuer i vaig començar a tirar.

La meva sorpresa fou que vaig arribar a dalt de tot ben escapat del grup, però això si, sense ni gota d’al.lè. De fet, just al pic em vaig trobar uns altres catalans que em van preguntar d’on venia i no vaig ser capaç ni de dir fava. Movia la boca però no en sortia cap so… els hi devia fer una impressió ben extranya 😉

El fet d’arribar al cim tan tard (eren quarts de 4) va fer que m’espantés una mica veient els núvols que venien cap a nosaltres, i sabent que el Pirineu té el costum de canviar el clima a les tardes i fer-te-les passar putes. Així que passant de la gent que s’estava fent fotos i descansant vaig tornar a tirar cap avall amb un parell d’espantats més (diga’m egoísta, però no tenia ganes de baixar enmig de la boira!) i ja tornava a ser a la parada del bus 3 horetes més tard. Allà vam esperar la resta del grup (apalancats al bar, fent bandera del nostre caràcter mediterrani) que venia amb tota la calma del món, i cap a les 9 tornàvem a agafar els cotxes cap a Catalunya.

En definitiva, vaig veure que estava en millor forma del que m’havia imaginat i content per haver fet el primer pic a l’altra banda dels Pirineus.

Les fotos les podeu trobar aquí.

Com a fumador que sóc em toca bastant la moral que em permetin comprar tabac a un preu molt assequible i, a la vegada, no em deixin fumar-lo on em plagui. Però com que entenc que a molta gent li molesta, em sembla molt bona idea crear espais lliures de fum de tabac per a tots aquells a qui puc molestar. De la mateixa manera, demano espais on em pugui fumar tranquilament un cigarret que he obtingut de manera legal i del qual l’Estat se n’ha embutxacat aproximadament el 75% del preu de venta.

El que no tolero són les mentides. Ja m’han enganyat prou com per no detectar-ho a la llegüa. 😉 la darrera campanya del Ministeri de Sanitat i Consum és, clar i català, una enganyifa feta amb mala fe. Com que re-escriure el que ja està escrit és absurd i a més a més fa mandra, us recomano aquest article de’n Wonka. Com a mostra, aquest petit paràgraf (negretes meves):

(…)Es decir, en circunstancias extremas, bastante irreales, un fumador pasivo inhalaría tanta nicotina (e, imagino, otros productos de la combustión del tabaco) como un fumador de 0,53 cigarrillos al día. De ahí a la afirmación de que puede inhalar hasta 7 veces más va un pequeño trecho.Traslándenlo a la idea de que la nena de anuncio se fuma un paquete diario. Es una puritita mentira.

[El títol d’aquest apunt res té a veure amb el contingut, és part d’una campanya ideada pel blocaire Xavier Mir]

292 anys després encara recordem

Avui els catalans recordem que fa pràcticament 300 anys una nació veïna ens va derrotar i humiliar, liquidant el que quedava de la Corona d’Aragó. Des d’aleshores, els nostre destí ha anat lligat al dels nostres cosins germans, que ens han negat un cop i un altre el nostre dret legítim a decidir el nostre futur. I, a més, nosaltres solets ens hem encarregat de convertir-nos en una nació derrotada: cada cop que agafem les armes en sortim malparats.

Esperem que aquesta tendència canvïi algún dia. Mentrestant, l’únic que podem fer és recordar que hi va haver un dia on la nostra Història va començar a ser escrita per altres mans, i negar-nos a que ens alterin la veritat.