desPensaments

Que l'Ajuntament de Barcelona tingui engegada permanentment una campanya publicitària em sembla greu. Que els ciutadans no poguem saber quants milions d'euros es dediquen a aquesta publicitat ja ho considero una presa de pèl. Però que a més a més tinguin la poca vergonya de fer aquesta publicitat… ho trobo delictiu.

Això si que és de mal gust i no pas la portada d'El Jueves… 

Arriba un moment que necessites deixar petjada. El teu organisme, no saps ben bé com, et demana deixar rastre dels teus passos. Molt sovint aquesta necessitat es concreta en els fills. Criar-los, veure com creixen i evolucionen et dóna la certesa que el teu pas pel món ha estat real. Has deixat empremta.

D'altres, a més a més o en comptes de, esdevenen universals a través de les arts. També de les males arts.

El que importa és que arriba un punt on et sents empès a plasmar d'alguna forma tot el teu ésser en algún punt aliè a tu. En el meu cas, senzill i poc universal com sóc, tinc sempre una llibreta a mà.

En èpoques de forts conflictes interns sempre he acabat recorrent a l'escriptura com a forma d'ordenar els meus pensaments. La programació (apunto: moment geek) també ajuda, tot i que aquesta actúa a un nivell molt més subconscient. A més baix nivell, diguéssim. Utilitzo la llibreta de forma espasmòdica, a qualsevol lloc. A qualsevol hora. Sense disciplina ni continuitat garantida.

Em pregunto què veuré de mi mateix quan, ja amb els cabells blancs (o sense ells) ho rellegeixi. Perquè heu de saber que les llibretes es guarden. No sé on tinc les altres, però tenir-les, les tinc. Em reconeixeré quan em rellegeixi? Tornaré a riure, a plorar, a emocionar-me? Sentiré la necessitat d'escriure què penso de mi mateix, dels meus escrits, amb la perspectiva d'haver arribat al final del passadís?

(dubte: quant de temps dura la tinta en paper abans d'esdevenir il.legible?)

– Perdoni que el molesti, però hauria d'abandonar l'edifici…
– I ara! Marxar? Perquè?
– Perquè amenaça ruïna. Caldrà apuntalar-lo a veure si així el salvem. Però ara per ara vostè no s'hi pot pas quedar aquí.

Estupefacte, recolleixes quatre pertinences i surts al carrer. Mires l'edifici i, al igual que al matí, el veus bé. No hi havies detectat cap esquerda i ara, més atentament, tampoc no en veus cap. Extrany…

L'endemà hi tornes i parles amb l'encarregat. T'explica com n'està de fotut l'edifici i tots els puntals que hi estàn posant. Bocabadat, mires però no hi veus res. Ni esquerdes, ni puntals, ni contraforts…

– És que m'agradaria saber quan hi podré tornar.
– Miri, estem fent tot el que podem. Esperem en breu tenir-ho tot solventat. Mentrestant aparti's i no molesti que quí hi ha gent que treballa.

Tu t'hi vas passant. La pregunta és sempre la mateixa ("Quan podré tornar-hi?")  Les respostes, però, han anat adquirint un deix d'imprecisió que ja no et deixa tranquil. Les obres de sosteniment, que tu mai has vist però t'han insistit que hi són, han significat la clausura d'aquell raconet on tant t'agradava ser-hi. Ara ja no hi ha espai per a tu.

Desallotjat, desconcertat, t'hauràs de buscar un nou edifici.

Ahir passejant per l'altra banda del carrer Major vaig veure, just on hi ha el Mercat de la Llibertat (crec que era al carrer del Cigne), que havien tancat una altra immobiliària. Aaaahh! Quin plaer tan gran veure com això es desinfla de forma lenta però inexorable i que més d'un espabilat s'haurà enganxat amb els bancs! 😉

Intentaré anar fent fotos de tots els llocs alliberats. Si vosaltres en teniu alguna i me la voleu fer arribar…

Ja va començar malament. Al anar-nos a fer la foto d'inici, la càmara va caure a terra i es va trencar. O sigui que aquesta és una sortida sense testimoni gràfic.

Haviem decidit sortir del Coll de Jou per pujar directament al Refugi de Mariailles i seguir fins a la Cabana d'Aragó, on acampariem. L'endemà només estariem a dues horetes escasses del Canigó i podriem tornar tranquilament fent una volta més àmplia si s'esqueia. La decisió de fer una ruta tan senzilla era, per una banda perquè els tres que anàvem érem de molt diferents nivells i calia adequar-se al més feble, i per l'altra perquè l'objectiu no era tant coronar el Canigó com estar un cap de setmana d'acampada a l'aire lliure. Sense presses, sense sorolls, sense civilització i sense mals rotllos al cap. Cobririem els 1.500 metres de desnivell en dos dies, sense trencar-nos les cames ni ofegar-nos en l'esforç. Genial.

Vam començar a pujar tranquilament. Al cap de poca estona vam veure una desviació que ens duia cap a unes gorgues i dit i fet, vam acordar desviar-nos un moment. Al final, aquesta desviació es va convertir en una ruta alternativa que ens va ofegar. Jo, personalment, no estava gens acostumat a caminar carregat amb la tenda de campanya, menjar i aigua per dos dies i roba "per si de cas".  En total, i fent una suma mental, devia portar més de 12 kg a l'esquena. Que d'acord, en pla no es noten però quan has de cobrir desnivells forts es nota. I més encara si les últimes setmanes has portat mala vida. I jo la vaig notar molt. O sigui que quan vam arribar a Moura ja estàvem rebentats. D'allí vam començar a tirar cap al Coll de Sagalés amb la idea inicial de fer nit al Jaç del Cadí. Però a mig camí un va decidir que ja no podia més i donat que ja eren quarts de nou vàrem decidir acampar. Millor que ens caigués la nit amb la tenda ja montada. Enmig del bosc trobar un lloc on plantar la tenda no va ser senzill i ens va tocar "netejar" de pedres una zona per poder-hi dormir.

I aquest va ser el millor moment. La posta de sol… genial. Veure amagar-se el sol darrera els Pirineus envoltats de silenci fou majestuós. Després vam sopar aprofitant la claror restant i poc a poc el dia es va anar apagant. Al final, vam quedar-nos completament a les fosques i vam poder observar el cel preciós, ple d'estels. Estàvem absolutament fascinats, cada ú perdut en els seus pensaments més íntims. El silenci era total, ni tan sols bufava el vent. Fantàstic.

L'endemà matí vam despertar-nos amb el cos baldat. Certament el jaç no era massa còmode i si bé el cansament ens va fer dormir les primeres hores després les pedres ens van recordar que allò no era casa nostra. Però estava plovent i tampoc podiem ni sortir ni començar a activar-nos. Així que va caldre esperar.

Quan a les 9 ja haviem pogut esmorzar i plegar-ho tot per continuar ja em vaig notar més cascat del normal. L'esforç del dia anterior m'havia fet estralls i em vaig adonar que pujar el Canigó, pel qual encara faltaven 3 hores llargues, i baixar després els 1500 metres de desnivell seria massa feixuc. L'esforç no compensaria la diversió, i em temia que la ximeneia que cal encarar al darrer tram seria un autèntic infern. Com que a mi personalment no m'omple tant aconseguir pics com disfrutar del silenci i l'entorn natural ens vam partir en dos grups. Un company va tirar cap al Canigó i els dos que restàvem vam carregar-nos amb tot el material per deixar-lo ben lleuger i enfilàrem cap al Refugi de Mariailles. D'allà vam continuar fins al Coll de Jou per agafar el cotxe i tornar a pujar per esperar al company a l'aparcament del Refugi. Li estalviariem el darrer tram, malgrat ell està en plena forma i no li calia. Però em sembla que, en el fons, ens ho va agraïr.

Així doncs, el primer intent de pujar Canigó ha resultat infructuós. No puc dir que hagi estat una decepció ja que els paratges que vam atravessar eren preciosos i vaig disfrutar-los molt. Però sí que tinc a la llista de Pendents l'ascensió final.

A la propera, farem primer el pic i després els experiments 🙂 Us deixo aquí la ruta que vam seguir per si algú la vol i una mostra sobre els mapes del Google Earth de la ruta que vam seguir els dos dies.

Ja fa prou temps que uso exclusivament la mà esquerra per fer anar el ratolí i el mòbil (aquí encara tinc molts problemes amb els sms) com per haver-me topat amb algunes dificultats que quan el manejava amb la dreta no me n'havia adonat. Bàsicament es redueixen a tres accions molt comunes que abans realitzava de forma senzilla i ara se m'han complicat:

• Abortar operacions. La tecla <Escape> es troba situada la part esquerra del teclat, fet que obliga a deixar el ratolí cada vegada que l'he de prémer.
• Copiar i enganxar. És terrible com una cosa tan comuna com copiar i enganxar text d'una finestra a l'altra, i que abans feia amb una rapidesa encomiable ara em resulta un trasbals. En efecte, amb el ratolí he de seleccionar, deixar el ratolí per premer la combinació de teclar, tornar a agafar el ratolí per situar-me al document on he d'enganxar el text, deixar el ratolí i prémer Ctrl-V. De fet, és possible estalviar-se el Ctrl-V amb la combinació de teclat Majs-Insertar amb la dreta… si el teu teclat té la tecla d'Insertar! :-O
• Canvi ràpid d'aplicacions. La combinació Alt-Tab també està situada a l'esquerra, i m'obliga a deixar el ratolí per a canviar entre aplicacions que tinc obertes.

De fet, m'he adonat també que molts moviments són sempre més senzills si volem estirar el braç (o el dit) en comptes d'encongir-lo. Així, la tecla del mòbil per respondre a una trucada es troba a l'esquerra del teclat. Fet que és comodíssim per un dretà però profundament incòmode si agafes el mòbil amb l'esquerra.

En fi, fins ara no m'havia adonat de com de forma inconscient tots preparem el món per ser usat desde la dreta.

Arriba l'estiu i amb ell la calor. I, en el meu cas, també els canvis. M'he adonat que en els darrers anys els meus estius sempre han sigut "especials". Ha estat durant l'estiu que he donat per tancades moltes experiències. També ha representat el final de cicles, i el principi de noves vivències.

Així que, quan s'apropa l'estiu, ja tremolo. No m'espanten els canvis, però un sempr es resisteix als canvis forçosos, a aquells que hem d'assumir perquè no els hem planejat ni volgut. Però allí estàn, i arriben per quedar-se.

Un dels canvis d'aquest any és el canvi de feina. I aquest sí que és un canvi buscat. Necessitat, doncs també. Treballar representa moltes hories al dia i per tant ho has de fer en unes bones condicions. I al meu entendre les condicions al meu departament no eren  bones. Què carai. Eren pèssimes.

Així que ha sorgit una oportunitat de donar-li una volta a la meva experiència laboral. Guanyaré en qualitat de vida, en responsabilitats i, de pas, renovaré la meva imatge exterior. I, segurament, això repercutirà en la meva vida interior.

El proper 16 de Juliol, doncs, sortiré de casa per enfrontar-me a un món nou.Difícil, dur… però tant i tant motivador! 

Per poder jutjar un fet correctament, o tenir-ne una visió més completa, sempre cal escoltar les dues parts.

Les croades vistes pels àrabs és el segon llibre d'Amin Maalouf que em llegeixo. En ambdós m'ha donat una visió alternativa, o si més no una "altra" visió, de fets històrics dels quals només en coneixem una part. Maalouf fa un exercici d'història i ens explica, de forma molt amena i senzilla, la dinàmica que envoltava les diferents nacions àrabs en els temps de les invasions franques.

De fet, sobta pensar que la majoria de conflictes que ens explica al llibre continuen vigents avui dia. Les baralles entre xïites i sunnites, la implantació d'estats francs enmig de nacions àrabs, la presència decisiva dels turcs, la convivència a vegades difícil (o impossible) a la ciutat de Jerusalem… ens tornen a la realitat de forma automàtica.

De fet, crec que poc es diferencien les invasions franques del s.XII i XIII a la política occidental a la zona avui dia. O la implantació d'Estats francs a Galilea al s.XIII i la creació de l'Estat d'Israel al XX.

Com que sembla que hem oblidat la Història estem condemnats a repetir-la. I ho estem fent sense vergonya de cap tipus.

Com a nota curiosa, constatar que no apareix ni una sola menció a la Corona d'Aragó com a tal en tot el llibre i totes les croades que hi esmenta. Per bé (no hi vam tenir res a veure) o per mal (no pintavem res al món cristià) , sembla que en Maalouf no ens ha tingut en compte. Però, al no esmentar-nos, també ens ubica.

M'havia acabat de llegir "100 años de soledad" quan, remenant estanteries vaig veure'l. Em va extranyar tenir-lo i no haver-lo llegit, i encara més quan la data de la solapa era del 1999 (sempre escric la data en què em compro els llibres).

Quan vaig començar-lo vaig entendre de cop perquè no me l'havia llegit encara: el català emprat resultava tremendament difícil d'entendre. Les primeres pàgines van ser un patiment, i només forçant-me una mica vaig aconseguir passar aquest estadi i començar a disfrutar-lo. Ignoro si el català que usa Victor Català era realment el català que es parlava a l'època en la zona que ambienta la història, però mica a mica em va anar captivant i al final ja adorava la forma d'expressar-se d'en Gaietà, el pastor

També notava que m'anava captivant la pena de la Mila, la seva mala estrugança, la seva resistència a ser desgraciada. La seva cerca d'ella mateixa i la seva re-fundació. Tant, que va arribar un punt que treia el llibre de la maleta de seguida que diposava de cinc minuts de calma. I capbussar-me en la història de muntanyes, rondalles i plors. De desgràcies, solituts i companyonies còmplices.

De fet, la trobo una novel.la del tot recomanable, si un fa l'esforç de superar les primeres pàgines on pot sobtar l'ús de paraules bastant desconegudes avui dia. De fet, diuen que és una de les millors novel.les de la literatura catalana, i tenint en compte que va ser-ne la única de l'escriptora trobo que té bastant de mèrit.

Si en voleu més informació, en aquest bloc Miquel Bofill, i just en aquest apunt,  situat on passa la història i en cita uns quants paràgrafs molt bonics. Que els disfruteu.

El primer cop que ho vaig veure em va semblar una aberració. Després vaig pensar que les normes de seguretat devien obligar a eliminar els passos a través de les vies i fer-ho amb ponts elevats. Bé, abans per travessar la via caminaves  5 metres ara s'han convertit en vora 50, i unes quantes escales pel mig.

Com més ho mirava, més lleig i horrorós em semblava. Ho podrien haver fet de moltes maneres. Una d'elles, és la manera "ben feta": construir un pont cobert per evitar relliscades els dies de pluja o neu, ascensors per a la gent gran i els discapacitats, amb un lavabo públic i un lloc on refugiar-se a l'hivern cru. Suposo que posar-hi un petit bar ja no dóna, però alguna màquina de begudes calentes i/o refrescs s'hauria agraït.

Però sembla que van optar per la via més funcional.

Ara bé, aparentment es van oblidar de posar-hi una rampa per a tots aquells que no poden caminar normalment. A una banda de la via hi ha una rampa (llarguíssima, per allò del desnivell). Puges fins dalt, travesses la via pel pont i… allà et quedes, fent trainspotting.

Imagino que la rampa hi és. Segur que hi és. No pot ser que hagin fet un pont on hi ha una rampa només per una banda. Però no la veig.