La identitat és la impregnació no racional, no conscient de la manera d'entendre el món i els seus decorats que es produeix automàticament durant la infantesa (pàgina 20)
Una cultura és una tradició i un imaginari que s'assenten sobre un territori i una llengua que, si s'escau, és només pròpia -sovint és compartida. En termes antropològics, és un conjunt de valors (traduïts a costums) elaborats per una societat o grup humà al llarg dels segles. (pàgina 39)
A partir d'aquests dos axiomes, Patrícia Gabancho analitza a "El preu de ser catalans. Una cultura mil.lenària en vies d'extinció" l'estat actual de la cultura catalana a Catalunya.
Fent especial atenció a la bi-culturalitat a Catalunya, es tracta d'un llibre molt sincer on l'autora ens ajuda (o almenys a mi) a veure que allò més important no és ni la llengua ni la identitat nacional sinó la cultura. La cultura és el pal de paller d'on neix tot: la identitat nacional i la llengua, que és l'eina a través de la qual la cultura es verbalitza.
De fet, el llibre és tan sincer que més d'un cop l'he tancat, emprenyat, per les veritats que m'estava dient. Certament, per poc que s'obrin els ulls ens adonem que la cultura catalana és un pèl elitista (efecte llatí, li diu 😉 ), que la cultura vehicular pels immigrants acabats d'arribar i de molts que van arribar als 50 és la castellana i que, a fi de comptes, si els Estopa (per exemple) fan culttura castellana malgrat haver nascut a Catalunya i haver-se educat aquí és, senzillament, perquè alguna cosa s'ha fet malament. La culpa que la cultura catalana sigui tan invisible no és dels altres, sinó dels propis catalans. Sense anar més lluny, és curiós comprovar com a la capital de Catalunya (Barcelona) els pregoners han estat tots gent que NO ha fet cultura catalana, com si la cultura catalana no fos prou bona per fer un pregó a la capital del país. Barcelona, de tant cosmopolita que vol ser, és al cap i a la fi, provinciana (entenent com a provincianisme anar a buscar a fora allò que ja tens a casa i que, a més, és millor).
Tot plegat m'ha fet adonar que sí, que el que està en perill no és Catalunya o el català sinó la cultura catalana. Sense cultura, no hi ha ni llengua ni nació. I, malgrat el llibre és lleugerament optimista recordant que moltes altres vegades la cultura catalana ha renascut quan semblava impossible que ho fes… jo penso que mica a mica s'anirà diluïnt dins la cultura castellana per acabar sent, tan sols, un record, un folklore, un passat recent.
