La setmana passada en un rampell poc reflexionat vaig decidir actualitzar el meu sistema operatiu a la versió 11.1 de OpenSuse. Un cop fet, em vaig donar que la versió de l’escriptori de KDE era la 4.1, totalment nova per a mi. I no vaig tardar ni 48 hores a decidir canviar-ho per a passar-me a GNOME.
Val a dir que el món dels escriptoris és una mica com el del futbol, en el que un és d’un equip guanyi o perdi i no es canvia de samarreta així perquè si. Jo des del primer dia feia servir KDE i n’estava la mar de content; però la versió 4 de l’escriptori no ma’grada absolutament gens. Les icones enormes, els widgets, el menú al centre… no m’agrada. No em va agradar quan vaig provar la 4.0 i encara m’ha agradat menys la 4.1 O sigui que el meu trasllat a GNOME vindria a ser com la fugida amb una amant perquè la dona ha deixat de tractar-te com t’agrada.
Però no, en el meu cas la decisió la considero irrevocable perquè entenc que KDE seguirà evolucionant el seu escriptori basat en el que he vist. I el que he vist no m’agrada, i com que Linux em dóna la llibertat de poder treballar amb l’escriptori que més m’agradi he decidit passar-me a GNOME.
I m’agrada. El trobo simple, eficient i lleuger. No obstant, encara hi ha moltes coses que no em van fines: el suport multimèdia no acaba de funcionar correctament i sovint se’m penja el reproductor mp3 o deixa de sonar sense motiu aparent; enyoro l’Amarok i l’Akregator i no he trobat substitut perfecte; les aplicacions es queden penjades més sovint que en KDE (no el sistema, compte) i el suport gràfic va resultar més difícil d’instalar.
Però tot plegat són els petits problemes que comporta la llibertat i que, amb temps, resoldré acostumant-me a les noves eines o aprenent a fer anar les velles en aquest nou entorn.
Se’m dirigeix la que és, possiblement, la 3a persona més influent de l’empresa.
ELLA: Escolta Greips, m’ha dit en C. (cap de Sistemes) que aquests missatges en català que veig a la Intranet és perquè en algún moment he escollit el català com a llengua predefinida a la Intranet, i jo això no ho he fet mai.
JO: És que veig que estàs a la part nova, i encara està en desenvolupament.
ELLA: Però a la resta d’Espanya no es veurà en català oi???
JO: Bé, no… no ho crec, depèn de la configuració idiomàtica de cada ú.
ELLA: Si. Però no els sortirà res en català oi?
JO: No crec. De totes formes tampoc els hi sortirà càncer si això passa.
ELLA: Home, doncs si!!!
JO: Doncs mira, més amples que estarem (murmurant mentre marxo)
Hi ha qui penja un cartell perquè ha busca la mascota, o perquè busca feina o fins i tot perquè busca treballadors. Però aquí a Gràcia la gent és més xula que un vuit i en comptes de sortir a buscar local posen un cartellet.
Fins ara tots els caixers automàtics que havia vist funcionaven amb Windows (bàsicament ho sé perquè he vist alguna vegada la famosa pantalla blava jiji). I de fet, no he vist encara cap caixer que sàpiga del cert que no funciona amb Windows, clar.
Però l’altre dia, treient diners d’un caixer de La Caixa del Penedès em va semblar que anava equipat amb Linux, més concretament amb GNome. I és que aquesta estètica del botó de “Cancel.lar” em recorda molt als botons de GNome.
Aquest passat any 2008 ha estat, musicalment parlant, el de la confirmació personal que la música en llengua catalana passa per un moment sorprenentment esplèndid. A més, amb el descobriment de iCat FM crec que ha arribat el punt que el meu consum de música forastera és esporàdic.
I aquest any passat m’ha portat moltes sorpreses musicals, molts grups nous que m’han sorprès i agradat. Aquests són, al meu entendre, el TOP 5 de la música descoberta al 2008:
Mishima. Imprescindibles, algunes de les seves cançons no és que m’agradin sinó que les idolatro.
Filippo Landini. Grans. Em confirma que el meu gust és diferent del de la majoria perquè no semblen gaudir de la popularitat que jo considero justa.
Manel. La sorpresa. Per mi, la cançó “Ceràmiques Guzmán” és sens dubte la millor del 2008.
Menys de 4 dies després de publicar aquest apunt dirigit al Sr. Guillem Espriu i més de 45 dies després de tenir els llums permanentment encesos ahir vaig veure que a la nit ja no s’il.lumina el nou edifici municipal. Tot plegat podria ser, perquè no?, producte de la casualitat però crec que no.
I crec que no perquè encaixa perfectament en la forma de treballar del país. Quan vaig escriure l’apunt hi vaig incloure un parell d’enllaços directes al bloc de’n Guillem Espriu, de forma que en el seu bloc fou notificat del meu escrit. Normalment aquests enllaços, anomenats retroenllaços o pings, es publiquen com a comentaris però el Sr. Alcalde (al igual que per exemple en Ricard Martinez) ho té configurat de forma que cal autoritzar prèviament tot el que es publica. I no ho va autoritzar. Així que crec (no en puc estar segur) que va llegir el meu apunt.
D’altra banda, l’esmentat apunt és el més visualitzat del mes i això reforça la meva teoria que l’ha vist o, com a mínim, li han explicat el que hi diu.
Però el que més em fa convèncer que no és casualitat és que a mi ningú m’ha dit res. I això és, sens dubte, el modus operandi del país: fer les coses a partir d’una queixa sense donar constància que s’ha rebut la queixa i s’ha actuat en conseqüència i després negar-ho. I, no ho dubto, si li pregunto a qualsevol de l’Ajuntament em diran que no tenen idea de quin apunt parlo i que no no no, els llums estaven encesos per una causa justificada i es van apagar quan aquesta causa va desaparèixer.
Però bé, fet i fotut, el tema és que les bombetes ja no cremen. I això és bo.
Potser m’acostumaré a publicitar les queixes així 🙂
Aprofito la proximitat objectiva que ens donen els blocs per fer-li una pregunta breu que estic segur que em sabrà respondre:
Perquè els llums del nou edifici municipal encara per acabar que s’està construïnt al C/Francisco Giner tenen els llums encesos de forma perpètua, nit i dia, feiner i laborable desde principis de Desembre de 2008?
Nou edifici municipal ininterrompudament il.luminat
Em resulta entre irònic i sarcàstic que els socialistes, que durant anys i panys van tractar als convergents de botiguers, hagin acabat fent de Barcelona la millor botiga del món, i dels botiguers no només botiguers.
Devant la meva més sincera estupefacció he estat capaç en els darrers 6 anys de portar una mini-comptabilitat casolana de les despeses mensuals fixes, és a dir, d’aquelles necessàries pel manteniment d’una vivenda. Inclouen lloguer, llum, aigua, telèfon, assegurança, etc. i, poca broma, crec que en tots aquests anys no m’he deixat cap cobrament sense apuntar.
Fet que, sincerament, no fa per mi ja que sóc més donat a l’alegria pressupostària que no pas al tutelatge d’una fulla de càlcul, però tinc els meus motius; i al final el que compta és que sense presses ni pressions he estat capaç de mantenir la disciplina (realment en cal poca) necessària.
L’altre dia introduïnt les factures del mes de gener m’ho vaig començar a mirar amb perspectiva i em vaig adonar d’uns quants fets més o menys sorprenents:
La meva inflació interanual a 31 de desembre de 2008 és del 22.13% És a dir, el total de diners pagats l’any 2008 és un 22% superior al que vaig pagar el 2007, sense haver-hi afegit despeses noves. Molt similar a la de l’any 2007, en què vaig pagar un 22.42% més que al 2006. Sorprenentment, al 2006 al seu torn només vaig pagar un 1.95% més que al 2005.
En 5 anys el lloguer del meu pis s’ha encarit més d’un 60%. Visc al mateix lloc, sense ampliar ni reduir i, lògicament, tot més tronat que fa 5 anys. Sens dubte, la renovació de contracte té molta culpa que hagi passat de pagar 4.687€ el 2003 als 7.7786€ del 2008.
El lloguer és la partida pressupostària més alta, amb un 70% del total. Curiosament, i malgrat les crítiques, l’aigua representa només el 1% del total de l’any 2008.
On em deixo més diners (apart del lloguer) és en la comunicació ja que entre ADSL, mòbil, fixe i línea representen vora el 10% del total anual.
Sé perfectament que els meus números no són extrapolables a la població en general i encara menys a l’Estat, ja que ells fan uns càlculs super-complicats i profundament enrevessats que sempre donen resultats d’una sola xifra més aprop de 1 que de 9, però si t’he de dir la veritat em refio més de la meva fulla de càlcul que no de tota aquesta petuleia d’Esades que corren pels puestus amb idees tan innovadores com el cobrament de comissions o la reducció de despeses pels de baix a l’hora de revitalitzar empreses.
Però estic segur que el 80% de la població està més aprop dels meus números que no pas d’aquella mini-xifra que serveix per apujar-nos el sou de forma anual.
Durant tota la meva vida no n’havia sentit a parlar pràcticament gens. Em sonava, una mica, del parell de pel.lícules que ha fet. Però casualitats de la vida en dos dies seguits n’he sentit i llegit dues coses que han fet que aquest home em caigui bé. Una mica sonat, suposo que per això em cau bé.
Primer va ser un vídeo parlant dels drets d’autor que vaig conèixer via meneame. Val a dir que el seu argument és totalment inapelable, però tinc la sospita que tot plegat és una manera de fer-se publicitat retro-viral ja que, com apunten als comentaris de meneame, en algún altre vídeo ell afirma usar Internet per baixar-se, i mirar després, pel.lícules. Aquest és el vídeo:
D’una altra banda, avui he llegit a El Periódico una entrevista on deixa anar perles com aquestes:
Sóc tan auster que no vull ni tenir família.
Sóc bo muntant. Muntar és saber-se reprimir, que és el gran joc del catolicisme, ¿no? Sense repressió no hi ha transgressió.
Sóc el més tolerant del món. Tot ho accepto. No tinc opinió política. No he anat a votar mai. M’adapto molt bé a tot el que decideixen els altres. No m’agrada queixar-me.
Penjaria tots els constructors que han destruït el paisatge. Faria un partit polític que es digués Es Prohibeix Construir Res Més.
Jo només aspiro que no m’emprenyin! A mi m’interessa tenir molts diners i ja està. No necessito el reconeixement. De fet, la nit dels Gaudí, hauria preferit que l’hi haguessin donat a Ventura Pons, que li feia més il.lusió que a mi.
Classificat dins de 
