desPensaments

Fa temps que ho penso i ara ho escric. La sortida, la única sortida a aquesta anomenada crisi (un dia he d’escriure perquè em resisteixo a creure que això és una crisi) és senzilla: deixar que s’enfonsi tot ben enfonsat fins que aquells que no tenien bons fonaments hagin caigut tots. Que els bancs no poden avalar els crèdits? Que tanquin, que per això el Banc Europeu i el d’Espanya són avaladors (és un dir) i ens retornaran els diners. Que les fàbriques no poden produir més cotxes? Que les tanquin, i envïin la producció a un lloc més econòmic. Que les immobiliàries no venen? Doncs que tanquin la barraca. Edificis a mitges que no es poden acabar? Enderrocats. Multinacionals que no poden afrontar despeses? Doncs es venen les accions i es traspassa, o es tanca directament.

Durant uns anys això semblava Xauxa i tothom s’apuntava al negoci de fer diners de forma ràpida i sense cap mena de control. I és clar, va arribar un punt que això ja no s’aguantava i ara vol fer un pet. Dic vol, i no pot, perquè no li deixen ja que prefereixen apuntalar el desastre a afontar-lo.

Això cal deixar que s’enfonsi, que foti un daltabaix com Déu mana i aleshores tornar a començar, amb regles noves. Que molta gent se n’anirà al carrer? Doncs si, què hi farem. Però sempre es pot emigrar a d’altres llocs oi?

Observo que a TV3 han engegat un programa “enrotllat” amb el títol com si fos un curt SMS: “oik mentns?“. I em fa gràcia que la paraula “que” s’hagi escurçat amb la lletra “k”. Ignoro com els nanus escriuen missatges però jo de tota la vida el “que” l’escurço amb “q”, entre d’altres coses perquè la lletra “k” té una vocal oberta “a” i no neutre, que és com sona el “que”.

I és que si escoltes parlar als de Barcelona ells sí que diuen “oi ka mantens“. Imagino, doncs, que el títol l’ha posat un xava. Així que gràcies, senyor-lingüista-de-tv3 per no permetre que el títol fos tan xava com “oik mantns?”  i deixar-ho a mitges entre el xavanisme i el diccionari 🙂

Sense temps per connectar-me a Internet. Sense temps per a cuinar. Sense temps per a escriure al bloc. Sense temps per a veure el Barça. Gairebé sense temps per a dormir. Sense, sense, sense….

Un món sense fi, de Ken Follet, m’està robant tot el temps lliure.

Me n’he d’anar, no puc perdre temps.

Al carrer de Santa Tecla hi ha una botiga d’afinació de pianos. No se m’acudeix cap altre carrer on seria més lògic posar-hi la botiga.

Una dels aspectes positius d’un pacte entre el PP i el PSOE per governar a Euskadi és que només té una possible justificació: una aliança d’unitat nacional. M’explico.

En un sistema bipartidista com l’actual cada una de les parts tendeix a fer el contrari de l’altre per tal de tenir un nínxol propi: si un és d’esquerres, l’altre ha de ser de dretes; si un està a favor de l’abort, l’altre n’ha de ser contrari; en el cas que hi hagi dues opcions, cada un escollirà la contrària de l’altre. Això em sembla lògic i coherent, ja que enfront de les dicotomies els bens necessitem un boc a cada una de les dues per a ser capaços d’escollir una opció i sentir-nos arropats.

Però hi ha casos en els que els dos partits es veuen empesos en la mateixa direcció i escolleixen la mateixa opció. És del tot lògic, necessari i comprensible i quan això succeeix es justifiquen els companys de viatge per una causa major, una causa que està per sobre dels grups:  una causa nacional. Perquè l’únic que comparteixen dos grups enfrontats d’una mateixa tribu és això mateix: la mateixa tribu.

Així, un pacte PSOE/PP per governar a Euskadi serviria d’una vegada per totes per acabar amb el mite dels anomenats nacionalismes perifèrics i mostrar a qui vulgui mirar que tots som nacionalistes de la nostra nació.  O tribalistes de la nostra tribu.

Des d’aquest humil racó vull donar les gràcies a tots els partits que han governat dos petits països ibèrics en els darrers decennis. Vull agraïr profundament primer a E(RC) i CiU per haver propiciat el desembarcament i presa de control de la Generalitat de Catalunya per part dels Castellans. I vull destacar, després, l’extraodrinària tasca de PNB, EA i Aralar a Euskadi aconseguint que aquest segueixi la via catalana i entregui de forma voluntària el seu país als Castellans, triomfadors de la Península i dignes hereus del Cid.

Gràcies. Gràcies. Gràcies. Sou grans, molt grans.

Algun dia no massa llunyà a les Universitats del món, que no a les nostres, s’estudiarà el pas del TGV per Barcelona com a perfecte exemple de com no invertir en una ciutat. Al meu parer són bastants els errors comesos en el disseny del trajecte d’aquest tren que a continuació exposo.

El TGV és un Tren que circula a Gran Velocitat, i com es pot deduir, el més important és que pugui anar a Gran Velocitat. Al meu entendre, o segons la meva lògica, a les rectes es pot córrer més que a les curves i en els descampats més que en les zones habitades. Així mateix, les interrupcions en forma de parades són fatals ja que passar de 300 a 0, i després tornar a agafar la velocitat anterior requereixen molt de temps, tenint en compte que són transports amb una inèrcia i pes enormes. Resumint, un TGV ha de circular el màxim de temps per zones poc habitades, ha de fer el mínim de parades i amb trajectes tan rectes com sigui possible.

Partint d’aquesta lògica, mirem què s’han empescat a Barcelona. Fan entrar el TGV a la zona més densa de Catalunya a través del Baix Llobregat (una de les comarques més densament poblades) i adapten una estació de tren existent per tal que hi pugui parar el tren. Des d’aquest punt, construeixen un túnel pel centre de la ciutat perquè el tren pugui parar a l’altre extrem, i des d’allí enfilar-se cap al Nord atravessant una àrea amb molta edificació.

Quin sentit té????

Continuar llegint »

Jo sóc un d’aquells que quan volten per l’extranger i els hi pregunten d’on són diu “From Barcelona” o “From Catalonia“. Normalment la conversa no s’acaba aquí sinó que normalment continúa amb un “So you’re Spanish right?” per part de l’interlocutor, amb l’invariable “No, I’m Catalan, not Spanish“. Normalment ja no vaig més enllà i no intento que l’interlocutor m’entengui, sinó que em conformo amb què no em vegi com a espanyol.

Però no obstant, sóc espanyol en el sentit històric de la paraula. I és que la parauleta se les té, ja que en aquesta península el nom ha passat de tenir un significat geogràfic a tenir-ne un altre de nacional. Enrera en el temps veiem que el nom Hispània ha dessignat tota la península i als seus habitants, fossin de la tribu que fossin. Ja en el temps de la conquesta romana, tan espanyols eren els lusitans com els ilerdencs, els laietans, els bascs i totes les nacions que hi habitaven. Imagino que el mateix devia passar en moltes altres regions europees, on sota un sol nom geogràfic hi convivien diverses tribus totes elles diferents i amb els seus propis noms però amparades sota el mateix paraigües geogràfic. Passaren els romans, els germànics, els francs, els àrabs… arribaren els cristians i el funcionament continuava essent el mateix: un nom geogràfic per a moltes nacions diferenciades. I tots vivien en pau i conscients de viure en un territori extens que tenia un nom que a tothom semblava bé, doncs no negava ni afirmava el seu propi origen sinó que servia per denominar alguna cosa més gran que tots ells. De fet, aquella frase en blanc i negre de “Unidad de destino en lo universal” sembla encaixar prou bé en aquest context, malgrat no ser aquesta la intenció del seu locutor.
Continuar llegint »

Algún dia, no sé quan però algún dia, el PSC perdrà el poder polític que té a la zona metropolitana. I aleshores si guanya la decència  i els que arriben tenen una mica de valor ens explicaran totes les corrupteles, favors i deutes que el PSC i amics han estat practicant durant més de 30 anys.

I no parlo per parlar. He treballat de tècnic pel Baix Llobregat i he arreglat els ordinadors d’Ajuntaments mentre de fons escoltava al cap de l’Oficina les tan habituals frases “Tu envia’m un pressupost 1euru menor que aquest que m’ha enviat XXX i ja està. Després, quan el contracte ja estigui adjudicat ja ho arreglarem“. També he anat a cases particulars a instalar, verificar o arreglar els ordinadors a compte de l’Ajuntament. Evidentment, tot sota un contracte de “No pots desvelar res del que sentis, vegis o ensumis mentre ets a casa el client“.  La saben llarga eh?!

Així que, creieu-me quan us ho dic, el que està passant ara a Madrit amb el PP no és una excepció, no. És el comportament habitual dels polítics, i els seus partits, quan manen. I poso la mà al foc que a l’Ajuntament de Barcelona l’amiguisme és encara més gran que el de Madrid o el que hi havia (i ara hi torna a haver) a la Generalitat.

És el que passa quan una societat mediocre es deixa guiar per mediocres professionalitzats.

Per moltes vegades que m’ho expliquin no ho entendré. Ho han provat gent diversa, tots molt respectuosament però dec ser una mica totxu perquè no m’entra al cap. Quin sentit té trencar una cosa per tornar-la a fer i dir que això és sostenible? Si jo tinc una ampolla buida, perquè he de trencar-la per tal que la tornin a fer, si jo ja la tenia feta, i ben feta que estava? No era molt millor, més pràctic i ecològic (que poc m’agrada aquesta parauleta) fer com feiem abans i tornar les ampolles buides al súper perquè les tornessin a omplir després de netejar-les?

Tampoc entendré mai perquè es penalitza el consum i no la fabricació. Perquè he de pagar per fer servir bosses de plàstic si aquestes ja estan fetes i, per tant, el mal ja està fet? No és infinitament més lògic penalitzar qui fa el mal (elaborar-les) que no qui les usa? Seguint aquesta lògica si no les faig servir no contaminen. I això sembla absurd, almenys si ets totxu com jo.

Definitivament sóc molt totxu.