desPensaments

La pressumpció d’innocència és cosa extranya i té més a veure amb el Guadiana que amb la realitat. Si una dona realitza una denúncia contra un home automàticament la pressumpció d’innocència de l’home queda en un segon pla i tothom s’afanya a demanar explicacions a l’home i a exigir-ne mesures penals. El judici paral.lel als mitjans de comunicació i a la societat és ràpid i, evidentment, la versió que guanya és la de la dona pressumptament maltractada.

Això és un fet.

L’altre fet és que quan la denúncia és contra un polític automàticament la pressumpció d’innocència passa a un primeríssim pla i es posa en dubte la versió del denunciant. El control dels polítics i manaires sobre els mitjans de comunicació és tan alt (la majoria viuen de les subvencions i anuncis d’Administracions) que és senzill apreciar com subtilment es resta credibilitat al denunciant i se li otorga tota al polític de torn.

Això també és un fet.

Continuar llegint »

Mercès a un comentari de l’Alex a Facebook m’adono que la petita corrupció a l’Ajuntament de Gràcia es va escampant i ara ja ho publiquen a El Pais , El Mundo, El Debat.cat. Ara ja no només hi surt el nom del company de blocs Alberto Belón sinó que s’hi va sumant gent del seu partit i de l’administració. I he de dir que m’alegra que això es vagi fent gran.

I m’alegra perquè cap dels consellers de l’Ajuntament de Gràcia amb bloc han escrit ni una línea al respecte. M’alegra perquè la pàgina web de l’Ajuntament no en diu res. M’alegra perquè els mitjans locals no en parlen, a excepció de La Tortuga  on en Belón resulta ser (oh sorpresa!) “un conseller molt respectat” i la denunciant ni tan sols contactada per a contrastar. M’alegra que diaris estatals facin soroll i merder perquè aquí a casa nostra ningú diu res.

Em rebenta el corporativisme dels polítics, però encara em rebenta més que no en vulguin parlar “perquè la roba bruta s’ha de rentar a casa“. Doncs no, si un senyor és acusat de cobrar 9.000€ per facilitar els papers se l’ha d’apartar, primer, i segon posar llum i taquígrafs al cas per tal que tothom sapiguem què ha passat. I s’ha d’estirar el fil fins al final encara que hi hagi altres partits implicats. Que, deixeu-me ser malpensat, això és precisament el que deu passar: gent de tots els partits han xupat del pot i ara tots hi tiren arena a sobre per tapar-ho. Quina altra explicació hi pot haver?

L’altre dia mirant un reportatge del Watergate al C33 m’adonava de com són de diferents les coses ara. Mentre durant aquella crisi els propis polítics ianquis van atacar als seus companys corruptes,  en la nostra democràcia actual no només no se’ls ataca sinó que se’ls presenta com a garants de la llibertat i pluralitat i la punyetera pressumpció d’innocència. Com si fóssim rucs i no sapiguessim que vivim al país dels enxufes, del vuelta-usted-mañana i del trapitxeo indiscriminat. La corrupció existeix i a ells, als companys dels corruptes, per alguna raó no els interessa que ho sabem.

Lo més sorprenent de tot plegat, és que la denúncia ja té 2 anys i mira, fins que no ha sortit al diari aquí ningú ha piulat ni s’ha enterat de res. Si no arriba a ser per les putes, el cas segurament hauria prescrit.

La força dels gens i de l’entorn de creixement ens empeny de grans cap a zones que no pensavem o creiem que abonariem. Quants cops no hem dit de petits “jo de gran no seré mai així“? Quantes línees vermelles ens hem posat a nosaltres mateixos?

Doncs tot plegat no serveix de res, perquè passen els anys i el tarambana que estaves fet va asserenant-se i un nou tu pren possessió del teu cos. Poc a poc, sense traïció però també sense avisar, el nou tu va agafant el control i vas esdevenint una persona nova. I és aleshores quan, sense adonar-te, t’adones que comences a fer aquell moviment característic de ton pare. O aquell mirar de la mare. O aquella escletxa en la personalitat dels teus pares que tan odiaves, i resulta que l’has heretat.

I és aleshores quan assumeixes que de petit et podies assemblar físicament a l’un o a l’altre o als dos, però quan et fas gran t’hi assembles d’una manera molt més profunda. I et fa una mica de ràbia no ser genuí i, sobretot, tenir aquells tics que sempre havies condemnat i ara el genoma t’ha condemnat a tu a tenir.

[Edició 1: Arràn d’un comentari, crec que encertat, de la gracienka he modificat l’article eliminant els noms dels consellers del PP a Gràcia]

Poc imaginava quan vaig escriure aquest apunt que la corrupció a l’Ajuntament de Barcelona començaria a surar arràn dels prostíbuls. I no només al Districte de l’Eixample, ja que avui he vist a la Vanguardia que també a Gràcia hi ha denúncies de suborns per a poder obrir locals. Concretament, diu la denunciant que li van demanar 18.000€ per tramitar una llicència per una cafeteria a Travessera de Dalt. Curiós, aquest cas gracienc.  Segons explica la notícia fou un conseller del PP a l’Ajuntament de Gràcia qui li va demanar (indirectament) els diners per a les gestions que necessitava.

[fragment editat i eliminat]

Resumint: l’amor pels diners forma part de la naturalesa humana i per tant és lògic que allí on hi ha humans hi hagi corrupció. Però no em faig cap mena d’il.lusió en què es destapin tots els trapitxeos ja que els polítics són, de llarg, el gremi més corporativista que existeix i entre els uns i els altres es taparan les vergonyes, escolliran un cap de turc (que després serà degudament recompensat pel seu sacrifici) i aquí pau i després glòria.

Si la persona esdevé tal en el moment de la concepció, perquè a  l’aniversari es celebra la data de naixement i no la de concepció?

Aquesta frase la vaig sentir o llegir fa molts anys i darrerament m’ha tornat a la memòria. M’agradaria sentir-ne la resposta per part del anti-abortistes i els auto-proclamats defensors de la vida.

Des dels meus modestos coneixements d’Història n’extrec la modesta opinió que Catalunya no serà mai independent perquè mai no n’ha volgut ser. De fet, ja pràcticament des del primer dia que rebutjà el senyor franc s’alià amb Aragó, perquè en els gens dels nostres avis ja no hi havia el de la voluntat de ser independent.

El poble català sempre ha estat sobiranista però mai independentista. Sempre ha volgut ser ser sobirà, decidir per si mateix però sempre caminant al costat d’algú. De fet, de l’aliança amb Aragó en va sortir una confederació prou potent com per expandir-se cap al Nord primer i posteriorment quan li van tallar les ales cap al Sud.

De totes formes, és desde la desaparició del Casal de Barcelona que Catalunya busca desesperadament una senyor amb qui encaixar. Després d’Aragó va tocar el torn a Castella. I, francament, la confederació de Regnes no va anar malament ja que el poble continuava essent sobirà per escollir el senyor que més li plaïa, com va demostrar al canviar de cop la seva estratègia per aliar-se amb el tron de França. Cosa que va anar malament i es va tornar a Castella com a mal menor.

Continuar llegint »

Parteixo d’una observació provinent d’un noi de comarques instal.lat a Gràcia desde fa una desena d’anys: Jomateix. “El gracianisme sembla haver mort amb la desaparició d’en Mussons, i nivell internauta no sembla que mai hagi existit. O pràcticament.”

Existeixen a la Xarxa molts projectes engegats a Gràcia, que no fan sinó reflectir el munt d’entitats que s’hi mouen al món real. Però no n’hi ha cap, o quasi cap, que tracti d’aglutinar tot el que es cou al pobre i ho presenti d’una forma autòctona. Moltes entitats tenen presència a Internet, i moltes d’altres només en tenen a Internet, però entre ells no s’hi veu reflexat aquest sentiment de pertanyença a una Vila, a un poble, a una reduïda nació urbana.

Si fem una mirada ràpida a mitjans de comunicació graciencs ens trobem un panorama desolador: l’emissora municipal de ràdio, d’esquenes al món sense web ni correu electrònic propi;  l’antiga televisió de Gràcia transformada en una productora amb una web que ofereix els seus propis continguts amb uns pocs enllaços cap a d’altres espais graciencs; el diari transversal web fa mesos que no actualitza; la tortuga, diari digital, es dedica a parlar de lo seu i obviar a la resta; l’independent, que estrena web, continúa oferint dos articles setmanals i com no podria ser d’una altra manera, no enllaça ningú més en portada; i vilaweb vila de gràcia es manté com un altaveu de l’Independent amb les seves ja clàssiques tres o quatre notícies setmanals extretes totes d’aquest setmanari.
Continuar llegint »

El temps passa veloç per dins meu fins arribar a l’extrem que a vegades em sento capaç de visualitzar en temps real els canvis que percebo realitzar-se en la meva personeta interior. La maduresa sembla ser un estat indefinible, més proper a l’edat numèrica que no pas a la percepció de la realitat, però de cop i volta m’adono que realment el creixement s’expandeix dins de mi formant capes. Però no són capes envolvents sinó cares d’un poliedre que cada cop és més gran i més complex.

I me’n recordo que la M. sempre em diu que sóc “l’advocat del diable“, que sóc capaç de defensar qualsevol postura que m’asseguri un enfrontament dialèctic amb el que tinc devant. Evidentment rebutjo de pla aquesta percepció ja que em considero prou capacitat per a tenir una visió pròpia i no haver de basar les meves creences en quelcom enfrontat a unes altres. No obstant, em preocupa una mica el transfons d’aquesta afirmació de la M., que em consta que no ho diu amb malícia i, ho he de reconèixer, sembla tenir prou fonament ateses les circumstàncies.
Continuar llegint »

Fa 40 anys una generació completa d’estudiants s’atrinxeraven a les Universitats i espais públics reclamant llibertats. Demanaven, amb raó, participar de la vida civil i de la presa de decisions polítiques. Es van apropiar de molts llocs públics i els van utilitzar de plataforma per alçar la veu. I els fills de puta que manaven els hostiaven.

Fa 40 anys, uns idealistes que volien canviar el món enarbolaven el “Prohibit prohibir” mentre corrien devant de la policia.

Fa 40 anys aquests joves no sospitaven que 40 anys després farien el que els seus contrincants no es van atrevir a fer mai: desallotjar Universitats i Esglésies a través de la força policial.

Fa 40 anys, uns quants joves no sabien que dintre seu portaven el mateix fill de puta a qui criticaven. Fa 40 anys van prendre notes del que feien per tal de, 40 anys després, ser més fills de puta que els fills de puta contra qui van lluitar. Cosa que deu demostrar que un no neix fill de puta, sinó que s’hi transforma.

Afortunadament no tots aquells joves que fa 40 anys lluitaven al carrer ara són uns fills de puta que repeteixen els tics dels anteriors fills de puta. Molts d’ells són bellíssimes persones, però els més cabrons han arribat dalt de tot a nivell polític.

Cosa que deu demostrar que per ser algú en el món de la política cal ser un gran fill de puta.

Ahir vaig anar a veure la pel.lícula Gran Torino, als Verdi. Una gran peli, amb una enorme interpretació de Clint Eastwood però amb un subtitulatge horrorós. Tan dolent que em vaig quedar fins al final dels crèdits per veure qui havia estat que havia prepetrat aquell desastre.

La pel.lícula està farcida de tacus, racismes, desprecis i jocs de paraules. És, no siguem snobs, bastant difícil de seguir si no estàs habituat a l’slang blanc americà i als insults disparats en forma de metralleta. A mi em costava molt entendre els rampells i per això buscava els subtítols per poder entendre-ho. Però cada cop que ho llegia pensava: “No, això no és el que ha dit.“. I em vaig adonar que no escrivien el que deia, sinó una adaptació al castellà de les bromes, insults i girs idiomàtics.

Al acabar la pel.lícula i mentre el meu cap anava pensant en el que havia vist ho vaig entendre: havien subtitulat la pel.lícula doblada, i no la original!. De fet, això ja em va passar una vegada amb un dvd (El Tercer Home), on si ho miraves en castellà les paraules cassaven però a la que ho posaves en versió original t’adonaves que no anaven a l’hora.

Així, la feina de la Sònia Garcés (si no recordo malament el copyright dels subtítols era seu) no l’acabo d’entendre: ella ha adaptat els diàlegs i han realitzat el doblatge a partir dels seus textos, o ella s’ha basat en el doblatge per fer els textos?

Sigui com sigui, i fos primer el doblatge o la subtitulació, resultava una experiència molt desagradable veure que no només no ho podies entendre sinó que a més no et podies fiar de les lletres.