desPensaments

Hi ha un fet que trobo que sovint s’oblida o no es remarca en aquesta mena de vodevil patètic en què s’ha convertit la política catalana. E(RC), d’ara endavant E a petició pròpia, sempre es llança al coll de CiU perquè diuen que van pactar un Estatut horrorós i per això no tenen cap mena de legitimitat per a res. Però el fet que obvien, i que a mi em sembla fonamental, és que CiU va pactar un text amb el PSOE, que és (i era) el soci de Govern d’E. I IC s’hi va afegir de forma entusiasta (per alguna cosa són l’eco-dels-socialistes) abans de conèixer el text i tot. De fet, encara recordo en Miquel Iceta afirmant com n’era de bo el pacte i admetent a la vegada no haver-lo llegit.

O sigui que si ho mirem fredament, resulta que a E li va donar pel sac els seus socis de Govern (PSOE e IC) pactant amb l’oposició (CiU) un text horrorós i dolent. I com que els traidors sempre són els que estan a la teva banda i es passen a l’altra, resulta que qui va traïr E és el PSOE i IC. O també es pot mirar al revés: E va traïr PSOE i IC passant-se a l’enemic (CiU).

Per això em fa gràcia, o rebenta depèn del moment del dia, aquesta mania d’E d’acusar CiU de tots els mals del món català i recordant com de dolents van ser al pactar l’infumable Estatut, obviant conscientment que l’enculada que van rebre va venir de les seves pròpies files i que van acabar expulsats del Govern a canvi d’accedir-hi poc després per a estar callats.

I és que ells entre un català de centre/dreta i un espanyol de centre/esquerra es queden amb l’espanyol. Jo, em quedo amb el català. I encara més quan, tothom ho pot veure, cap dels dos és especialment il.lusionant.

L’Ajuntament de Gràcia va iniciar l’any passat una experiència pilot al c/Francisco Giner referent a l’estalvi energètic i a la millora de la qualitat de vida a través de la reducció de la contaminació lumínica. En un moviment audaç i agafant per sorpresa a la dreta burgesa, els nostres governants van reprogramar l’enllumenat públic de forma que en dies pressumptament aleatoris els fanals no s’encenguessin a les nits.

Per si això no fos suficient es van instalar detectors de moviment per tal que els fanals només s’encenguéssin quan hi hagués moviment, i el resultat és que en dies aleatoris els fanals s’encenen quan ja has passat pel seu devant, deixant una estela de llum rera de cada persona.

Així d’aquesta forma l’esquerra demostra a la nostra Vila que es pot ajudar al Medi Ambient reduïnt la contaminació lumínica i la despesa energètica sense provocar enuig als habitants. Malgrat caminar a les fosques els nostres co-vilatans no han tingut problemes per obrir les seves portes i no s’ha detectat cap augment en la delinqüència, que diuen els malpensats que s’empara de la foscor per cometre els seus actes.

Però en un rampell final, i per donar una mica de llum al final del carrer, l’Ajuntament ha decidit de forma valenta deixar els llums del seu flamant nou edifici sempre oberts, dia i nit, festiu i laborable. Així, quan caminem pel carrer sabem sempre on està el final mercès a aquesta agosarada demostració d’intel.lecte.

[Aquest apunt és irònic, en realitat crec que són una colla d’inútils]

Els humans tenim peculiaritat extranyes a ulls del regne animal. Una, i potser de les més diferenciadores, és la capacitat de dir "no", de negar-se a fer allò que un té ganes de fer pel senzill fet d'haver pensat en no fer-ho. Però sens dubte una de les que més els deu sorprendre és la nostra capacitat per rebentar parets a cops de cap. O almenys, de posar tant d'interès en un afer tan impossible.

A vegades m'he trobat que m'he estat donant cops de cap contra una paret sense ni tan sols ser-ne conscient. Se't posa una cosa entre cella i cella i au, s'ha de fer tant si com no i és aleshores quan comences a picar pedra, a estabornir-te contra una paret que mai cedirà però que el teu cap vol derruir. I t'hi estimbes una vegada rera l'altra amb el convenciment que el teu cap és molt més dur que qualsevol impediment.

I això no passa una sola vegada, sinó moltes. No aprenem i quan apareix un nou conflicte tornes a posar-te cara la paret i tornes intentar tombar-la. I ella torna a quedar-se immòbil, conscient que un cap mai podrà tombar una paret i sospito que somrient en el seu jo intern de l'estupidesa humana.

Però arriba un dia que el primer cop et fa mal. Un mal terrible. Un mal que et retorna a anteriors exercicis de massoquisme. I, llavors si, fas mitja volta i deixes la paret en pau. I te'n vas, coneixedors de les teves limitacions i content per haver-te estalviat un mal innecessari.

Això no és ni políticament correcte ni just amb tothom i possiblement m'excedeixi però és que ho he de vomitar en algún lloc o altre: aquests dies ja he arribat al convenciment sense retorn que els dirigents d'Israel són uns grans fills de puta (amb perdó per les mares, parlo en sentit figurat). Ho poden justificar com vulguin, poden acusar d'antijueu a tot quisqui, poden afirmar el que els hi roti i acusar als altres de ser molt pitjors però jo ho tinc molt clar: aïllar, segellar i bombardejar un territori és propi de fills de la gran puta.

Les persones palestines, àrabs, europees, africanes o d'on sigui que a través de bombes maten indiscriminadament són uns fills de puta. Els que són suicides i els que no; tots. I els dirigents d'Israel són una colla de desgraciats que mereixerien un tret al cap per tot el dolor i patiment que estan causant a molta gent que ha tingut la mala sort de neixer en una zona planetària molt concreta.

Hi ha molta altra gent que també mereixen la mort, d'acord, però a ells ser jueus no els salva ni justifica de res. Els que ho estan ordenant i manegant mereixen morir per fer d'aquest un món millor.

Que els jueus hagin estat un poble sempre expulsat de totes les civilitzacions en les que han participat no és casual. Ho pot semblar, però no ho és. 

De plaers nocturns n'hi ha molts i variats, alguns en solitari i d'altres en companyia. I aquests dies de desconnexió, rodejat de silenci i tranquilitat n'he apreciat un de nou. No és res especial, possiblement és un d'aquells petits plaers que es donen en moments puntuals però m'han donat unes hores de plaer personal.

I és senzill, perquè tot plegat es redueix a anar-se'n al llit en una nit plàcida i silenciosa i connectar els auriculars escoltant l'impressionant disc de Mishima "Trucar a casa. Recollir les fotos.Pagar la multa". I disfrutar-ne totes les cançons. Totes. I encara més, pel meu gust, "Miquel a l'accés 14" i "No et fas el llit".

Sublim. 

N'hi ha prou amb agafar el transport públic a la zona metropolitana per submergir-se en una multiculturalitat embafadora. Les orelles s'omplen de sons foranis, de discussions incomprensibles mentre els colors passen pel teu devant oscilant entre el blanc i el negre, esclatant de cop amb tots els tons intermitjos. És en aquests moments quan sense els auriculars posats t'adones que d'entre tots els països del món el teu no hi és representat entre les cultures que perceps. D'alguna forma o altre, els catalans ens hem diluït en aquest mar cultural i com les marees, ens hem retirat suaument sense pràcticament deixar petja.

I aleshores penso que no em sento a gust en aquesta nova ciutat que ha aparegut en els darrers anys. La meva pròpia cultura, la forma en la que m'han ensenyat a veure i entendre l'entorn, sembla haver claudicat devant les embranzida castellana i transoceànica i s'ha retirat més enllà de les muntanyes. Silenciosament però sense aturador veig com els meus amics, coneguts i compatriotes agafen les maletes i emprenen una nova vida serralada enllà, on el país encara és país i no residu, i on enmig d'una cultura pots viure tal com t'han ensenyat i has après a estimar.

No es tracta de voler apartar la gent culturalment aliena sinó de poder viure en un entorn amb qui comparteixes uns valors, una llengua i uns costums. Viure tal com t'agrada i sents com a propi, i fer-ho a casa teva. I si per estar còmode i a gust cal agafar les maletes i abandonar el vaixell, s'haurà de fer.

Segons com ens convertim en emigrants en la nostra pròpia pàtria.

L'altre dia vaig anar a voltar per la pl. Lesseps, que ja pràcticament està enllestida. Havia sentit i llegit bastant sobre el resultat final i ho volia veure amb els meus ulls. Quan hi vaig ser vaig tenir la impressió que es tractava d'un altre lloc d'aquesta Barcelona nova: la Barcelona de postal, la que cal vendre als guiris, la que prioritza l'estètica a la usabilitat.

I és que mentre hi passejava (en vaig fer fotos) em vaig adonar d'algunes coses:

• Hi ha molts semàfors, amb lo que els cotxes hi estaràn parats estones llargues obsequiant-nos amb els seus gasos.
• Com han solventat el desnivell? Aixecant el centre de la plaça!
• La Biblioteca queda enclotada i està més baixa que no pas el centre de la cosa, que ja em diràs perquè serveix aleshores haver-la fet tan xula i així guanyar premis com van fer, en comptes de fer-la funcional.
• 5 arbres i algunes palmeres.
• En comptes de posar-hi vegetació autòctona acostumada als anys de sequera o excessos de pluja, han optat per la gespa. Herba que em sembla collonuda, però que caldrà deixar morir i replantar després en els anys que no tinguem prou aigua. A més, no ens deixaran trepitjar-la ni jaure-hi.
• Què hi fa un amfiteatre allí al mig ¿?
• Les mostres artístiques són horroroses i enormes. A més, destrossen la vista de les cases modernistes, de l'església dels Josepets, etc.
• Cal que els fanals siguin tan alts i tan negres? No és més útil, i menys contaminant, posar la llum a ran de terra?
• Les mostres artístiques impedeixen caminar en línea recta i cal anar-les esquivant.
• On jugaran els nens? En aquell mini-tancat que estàn preparant al costat de l'amfiteatre?

Com a conclusió, podria dir que em va semblar una cosa que quedarà molt bé en una postal i que vendrà molt bé en els simpòsiums de Disseny però la plaça deixarà de ser un lloc d'estança per a convertir-se en un de pas.

De passada, us deixo una idea per la postaleta del lloc:

Com pot una administració aconfessional gastar diners, temps i recursos? Senzill: montant una web anomenada És Nadal i visc(a) Gràcia que només contingui un arxiu flash per commemorar una festa catòlica.

D'aquí poc en tindrem una altra que dirà És ramadà i visc(a) Gràcia. I suposo una altra que digui És Iom Kippur i visc(a) Gràcia. Oi?

Per si algú de l'SGAE o el Ministerio de Cultura es passa mai per aquí o està buscant pel Google a delinqüents em permeto comunicar-li's que ja fa anys que no pago per adquirir DVD's o CD's. En general m'apanyo molt bé sense ells i quan els necessito els acostumo a agafar de l'empresa on treballo. Sempre que puc me n'apropio de regrabables, fet que em permet utilitzar-los (ho tinc estudiat) durant un any sencer.

En els DVD's hi poso la música que em descarrego de la xarxa per tal d'escoltar-la a l'equip de música o bé les sèries i pel.lícules que obtinc a través de programes P2P. Per la seva tranquilitat puc afirmar que no he vist ni una sola pel.lícula o sèrie feta a Espanya i que són totes extrangeres que o bé no s'han estrenat aquí o bé ho faran d'aquí molt temps, si ho arriben a fer.

A més, el dispositiu USB que tinc el vaig adquirir a Irlanda, per lo que tampoc han cobrat (si havien de fer-ho) ni un duru per ell. I ho vaig fer de forma conscient, que consti.

El soft que utilitzo l'instal.lo directament desde la Xarxa, ja que el ser una distribució Linux no cal que en compri el suport físic. No obstant,  vaig adquirint de tant en tant el suport digital directament des d'Internet com a forma de donar suport a la distribució. Aquests DVD's al provenir de l'extranger tampoc paguen cànon als editors estatals.

En definitiva, els hi vull comunicar que amb les seves lleis han aconseguit que les fàbriques de suports digitals no hagin tingut ni una sola venda per part meva, i que la SGAE no hagi ingressat ni una pesseta meva en concepte de res. Malgrat tot, he seguit disfrutant de la música, pel.lícules i sèries de la mateixa forma que ho feia abans dels cànons. O potser no, potser ara encara m'hi miro més a l'hora de comprar suports i abonar cànons. Per irracional. Per abús. Per ignorants. Per prepotents.

Ja fa temps que ho penso però ara a més ho escric. Sóc conscient que aquesta decisió va en contra del que vaig afirmar anteriorment però les ments evolucionen i les promeses es trenquen.

Tot plegat ve perquè ja tinc decidit el meu vot per a les properes eleccions a la Generalitat. I el tinc decidit perquè té poc a veure amb programes i molt a veure amb tribus. I m'explico.

Els éssers humans no estem fets per viure de forma aïllada, sinó que la nostra morfologia ens obliga a reunir-nos en grups i així poder sobreviure. En temps prehistòrics aquests agrupaments formaren diferents tribus que a trvés de la força del grup s'imposaven i sobrevivien en un entorn natural força inhòspit. Aquestes tribus van evolucionar i fer-se grans, i el sentiment de pertanyença va passar d'una sola tribu a una gran tribu que englobava diferents grups. Aquests grups diferents, o aquestes supra-tribus, van formar el que jo entenc per nacions. És a dir, un grup humà que s'identifica mútuament com a pertanyent a una mateixa supra-tribu. Com és natural, aquestes tribus ocupaven un territori adjacent i la supra-tribu, doncs, es distribuïa per una sèrie de territoris adjacents formant el que seria una sola nació identificada en una zona concreta del planeta. I les coses foren així durant segles i milenis en les que poc a poc es va anar conformant una forma de veure i comunicar-se amb l'entorn pròpia de cada nació, és a dir, va formar diferents cultures en funció de la seva ubicació geogràfica i temporal.Fent un salt en el temps ens trobem que avui dia els avenços en comunicació i transport han difuminat l'associació de territori i nació fins al punt que en un mateix territori hi habiten diferents nacions, convivint la nació "natural" amb d'altres que s'han estès per aquests nous territoris.

En el que jo considero el meu territori o el territori natural de la meva nació, és a dir Catalunya, avui dia hi conviuen moltes tribus, també anomenades nacions. D'elles, n'hi ha dues de majoritàries: la catalana i la castellana. Aquests territoris escolleixen, territorialment, un cap de tribu com sempre ha sigut. I en el meu cas, com en el de la majoria de gent, m'agradaria que algú de la meva tribu fos qui tingués la paella pel mànec i representés a totes les tribus que habiten el territori. Per tant, el meu vot es veu de forma natural reduït al que jo considero gent de la meva tribu.

I això, evidentment, redueix l'espectre de possibles receptors del meu vot. Mirant l'arc parlamentari em trobo aleshores que hi veig tres partits que jo considero sorgits de la tribu: CiU, E(RC) i IC. Per les meves creences primàries i naturals el meu vot seria per E(RC), però és quan m'hi fixo que no ho veig clar.

He dit abans que jo vull algú de la meva tribu com a cap, i miro a E(RC) i m'adono que ells no tenen prou majoria per ser el president. I m'hi torno a fixar i m'adono que els dos cops que han pogut escollir, i decidir, qui seria el número 1 han votat a favor d'un representant d'una altra tribu. I els escolto, i sento que ho han fet, ho fan i ho tornaran a fer.

I és per això que no puc votar E(RC), perquè jo no vull algú d'una altra tribu remenant les cireres al que jo considero casa meva. I aleshores només veig una altra possibilitat, un altre grup que es presenta amb possibilitats de manar. I encara que no representin tant el meu pensament veig que si, que són de la meva tribu i que en la dicotomia de tenir un cap de la tribu rival o un dels propis, en prefereixo un de la meva tribu. I veig que només puc votar CiU si l'objectiu és donar el poder als meus.

I si, votar CiU és arriscar-me a un pacte amb tribus externes però votar E(RC) és tenir la certesa que això serà així. I entre un risc i una certesa prefereixo un risc, donat que el risc no garanteix i la certesa si.