Vaig ràpid cap a la sala de la televisió, per tal d’aprofitar els poc minuts de temps lliure després de dinar. Gairebé topo amb ella, ens demanem perdó mútuament i fa un somriure angelical mostrant unes dents dignes de qualsevol anunci de pasta de dents.
Més tard entra juntament amb els seus pares al menjador, quan entra ens creuem i ens somriem, va a la seva taula i espera que li serveixin el dinar.
Al cap d’una estona em demanen que porti un “poleomenta” a la taula 15. El faig, el porto, pregunto per qui és, i ella amb respon, que es per ella. Mentre li serveixo ens mirem els ulls i tornem a somriure, quin ulls!! Em demana si li puc portar sacarina i li porto. Em dona les gràcies i marxo directament al soterrani, ja em puc canviar i marxar cap a casa, ja és l’hora.
Al vespre quan torno a l’hotel, em toca estar a la recepció, assegut davant de l’ordinador i també servint al bar.
Ella baixa i seu als sofàs de la recepció. Quan arriben els seus pares, s’aixeca, i amb un somriure encantador em demana un “poleomenta”. Anem cap al bar i li faig, li poso directament sacarina enlloc de sucre i em diu “Veig que t’has enrecordat de mi”. Com vols que no et rercordi?, penso.
Mentre estic davant de l’ordinador, vaig sentint fragments de la conversa que té amb els seus pares, ella ja té un nom: Iris, una edat: 20 i viu a Barcelona. De tant en tant quan aixeco el cap, l’enganxo mirant-me. I de tant en tant és ella qui m’enganxa, abaixem la mirada i continuem fent les nostres coses.
Durant les properes hores ve un parell de cops al bar a demanar alguna cosa, mantenim alguna que altre conversa banal, però sempre amb el seu somriure d’orella a orella.
Cada cop que passo per la recepció per portar alguna beguda cap a la sala de jocs o de televisió, ella aixeca el cap del llibre que està llegint, ens mirem i somriem.
Quan els seus pares pugen a l’habitació a dormir, ella també hi puja, però abans em diu un bona nit dolç amb el seu gran somriure.
L’endemà al matí quan arribo a l’hotel, veig que tot just marxa amb el cotxe, gira el cap somriu i em diu adéu.
Perquè el que passa a les pel·lícules després no passa a la realitat? Per demanar que no quedi, però la Iris també podria ser filla d’una família molt rica, així ja seria del tot pel·liculero.
