Can Winston

A l’últim sinó de la colla, es va publicar aquesta carta de Claudio Orrego, alcalde de Peñalolén (Població xilena on van actuar els Casteller de Vilafranca). Tal com deia el Carles Gallardo en la introducció de l’article, aquesta carta et fa recordar les emocions que et produeixen els castells, i el motiu pel qual estàs tant enganxat. Emocions que de vegades, a causa de la feina del dia a dia a la colla, s’amaguen i no les podem gaudir.

Hoy se cumple una semana desde que los Castellers de Vilafranca (Cataluña, España) estuvieron en Chile y en Peñalolén. Han pasado días pero la emoción sigue intacta. Verlos hacer una torre en homenaje a las víctimas de Villa Grimaldi (y de Chile y del mundo), escuchar la música mientras entraban marchando al Municipio atiborrado de miles de Peñalolinos, sentir la expectación al ver a los niños subir a cada torre, y experimentar la confianza de ser uno de ellos, son imágenes y emociones que quedarán para siempre. Y es que los Castellers no son un espectáculo o un grupo de artistas, a los que se ve una vez y luego se olvida. Son una imagen viva de esos valores que nos devuelven la esperanza en el género humano y nos invitan a sacar lo mejor de nosotros mismos: solidaridad, pasión, alegría, confianza, sueños, fuerza, disciplina y sabiduría.

Son una invitación entusiasta a volver a creer en un mundo nuevo. Un mundo donde la gente valga por lo que es no por lo que tiene. Un mundo donde se pueda volver a confiar en el que tengo al lado. En fin, un mundo más feliz, más sencillo y más humano. No puedo dejar de pensar en Josep, Alex, Felix, el cap de Colla cuyo nombre no recuerdo, y tantos miembros de esto maravilloso grupo humano. Gracias por vivir y compartir con tanta alegría y sencillez este tesoro que es el Mon Casteller. Gracias Lucho Carrasco por contagiarnos con tu sueño loco de traer a 150 catalanes a construir castillos humanos y hermandad entre naciones, comunas, edades y clases sociales. Gracias Gonzalo Navarrete por apoyar tan entusiastamente esta aventura.

  
Claudio Orrego

Sembla que li començo a agafar gustet això de fer pilars com a segon, aquest cop l'he fet a l'actuació de Santa Eulàlia a Barcelona.

Encara que no us ho creieu, jo sóc el que està de cul… (Foto de l'Eduard Marron).

Després d'aquest pilar hem fet un pilar de quatre caminat, torre de sis, tres de set, quatre de set i pilar de cinc al balcó. 

Síndrome de l’Ex-President/a:

La patologia descrita en aquest article, només és vàlida quan el president o presidenta deixa el seu càrrec voluntàriament, normalment força cansat de tota la feina que ha comportat. En cas que s’hagi vist obligat a marxar per haver perdut unes eleccions o perquè ha patit un cop d’estat, els símptomes són molt més greus i es produeixen greus efectes secundaris.

Aquest síndrome també és molt semblant al Síndrome de l’Ex-Cap de Colla, per tant també es podrien aplicar aquests símptomes.

Il·lusos: Cada nova proposta que fa el nou/nova president/a o la nova junta, provoca un somriure i un pensament de tipus: “Això no funcionarà, que il·lusos que són”

Fracàs segur: Les noves propostes també provoquen un pensament de: “Això segur que va malament, jo ja ho havia provat!”

Criticons: Qualsevol comentari a la feina feta com a president/a es rep com una crítica destructiva.

Canvi de nom: Es produeix un desconcertament, perquè cada cop que diuen “presi” et penses que va dirigit a tu, però ja no.

Anonimat: La gent nova, no sap qui ets, ni com et dius.

Rècords: Aquest símptomes es produeixen sobretot en Caps de Colla, produeix un regust amarg quan la teva colla supera un rècord que s’havia aconseguit sota el mandat de l’Ex-Cap de Colla o Ex-President/a.

Això no passava: Quan passa alguna cosa dolenta, sempre surt de la boca del ex-president/a “Això amb mi no passava!!”, “Amb mi això no hagués passat!!” o “Això abans no passava!”.                               

A la merda!: Lligat amb els dos primers símptomes, hi ha el pensament d’imprudència total al veure com la nova presidència es llença a la piscina en alguns temes i desperta el pensament de: “Amb el que em va costar posar-ho a lloc i ara ho engegaran tot a la merda!”

A mi que no em diguin res que jo era important aquí!: quan algun membre de la colla et “crida l’atenció” o et diu que no facis quelcom es desperta un sentiment de dir: “A mi que no em diguis res que jo era president/a i aquí manava jo, eh!!”

Canvi de rols: passes de ser la MÀXIMA autoritat a ser un casteller/a més, en el cas de Ganàpies, un casteller/a borratxo/a més. I que t’englobin amb la resta després d’haver estat qui has estat és com descendre un abisme!

Que què???: De saber tots els moviments de la colla passes a no saber-ne res, només el que sap la resta. I com ja hem dit, ser de la resta “no mola”, perquè tu eres qui eres!

Busca d’altres formes d’autoritat: Al no tenir oportunitat d’exercir més poder busques altres formes de manar, ja que el “gusanillo” de l’autoritat està tocant allò que no sona i penses en la teva altra colla (la universitària o la convencional), a veure si pots infiltrar-te d’alguna manera.

Laieta i Martí (expresidenta de la Colla Castellera Ganàpies UAB i expresident dels Castellers de la Vila de Gràcia)

Article publicat a la Revista Ganàpia del novembre de 2007

Cada any tinc la mania d'apuntar-me a l'agenda, deprés de cada actuació, els castells que hem fet i posar si he fet de baix en aquell castell.

Aquest any he fet el buidatge de l'agenda i ho he passat tot a una taula d'exel comparan-t'ho amb el total de castells realitzats per la colla.

Resumint podriem dir:

• He participat en el 87,05% dels castells de la colla. És a dir només he fet campana el 12'95% dels castells realitzat per la colla.

• Sense contar els pilars he fet de baix al 89,8% dels castells en que he participat. Si els contem he fet de baix al 56,2% dels castells.

• Sense contar els pilars he fet de baix al 80,3% dels castells realitzats per la colla aquest 2007. Si els contem representa el 48,9%

• Només el 0,8% dels castells que he fet com a baix han caigut

 Totes les dades aquí

El dissabte passat vaig fer per primer cop de segon, amb els Castellers de la Vila de Gràcia. Ja ho havia fet molts altres cops amb els Ganàpies, però no és el mateix. Amb la meva colla i a Gràcia és molt diferent.

Sempre submergit en les profunditats de la pinya entre crosses, agulles i contraforts, i dissabte realment vaig flipar del soroll de la gent i dels flaixos de les moltissimes cameres digitals que hi havia a la plaça.

Quan estàs dins d’una pinya sents tot els sorolls esmorteïts i de vegades, depèn de com van el castell ni sens les gralles. En canvi allà dalt la sensació és molt diferent, ho sents tot (excepte el cap de colla) i si ho estàs fent per primer cop suposo que, com altres coses, és molt millor. Fins i tot pots respirar sense problemes

I si a sota, fent de baix, tens el paio que has hagut d’aguantar durant bastants assajos del quatre i als tres últims quatres de vuit, encara millor. Noooo, no sóc pas venjatiu! J

Ara toca tornar-me a submergí dins de la pinya i fer de baix. I espero poder fer de baix de molts castells de vuit aquesta temporada. Un cop en fas cinc, ja li agafes gustet i com a mínim n’hem de fer el doble. I això si, acompanyats de moltes torres de set!!! (Això d’estar de vacances em fa ser molt positiu i optimista!!!)

I gràcies per els qui em van donar aquesta oportunitat, tot i que no treu certa espina, però almenys la suavitza.

Parlant de baixos i castells, tinc pendent per publicar una estadística dels castells de la temporada passada i un escrit sobre els baixos. (Frase que equival al trailer d’una peli… PROXIMAMENT A CAN WINSTON….)

Jo sóc l'únic segon que no surt a la foto 

A aquestes hores s'estarà fent les votacions a la Junta i Tècnica de la colla.

Després de quatre anys a la junta, deixaré d'ocpupar un càrrec. Moltes hores dedicades, satisfeccions, desil·lusions i moltes anècdotes…

Ara entraré a formar part del Loby d'expresidents… que penso potenciar. Com a mínim fer un sopar a l'any… i que el nou president s'estiri una mica i el pagui ell!

Per acabar una curiositat, passarem de tenir el president més jove de la història de la colla al més vell…

Un altre tros del video de la colla d'aquest any. Realment és molt divertit, i va ser molt més divertit fer la gravació.

 No se si sense Martí no hi ha festa, però el meu cap demana que fem festa sense Martí. Dos dies seguits de festa (Diada Ganàpis i Sopar de Final de Temporada) el meu cos li costa aguantar.

La Canalla de la colla, no es fa enrera ni que quedin mig penjant, després de patinar. Felicitats!!!

Reportatge del Quarts de Nou sobre l'actuació d'ahir a Granollers.

El dissabte a Tarragona em vaig adonar que la canalla es va fent gran.

Primer durant l’actuació un nen que fins ara només ha fet pilars perquè és molt petit va anar a un cap de canalla i li va dir “Vull fer un castell d’acotxador”. Tot i que el castell va ser lent ho va fer molt bé.

I després de l’actuació, de la fideuà i de la sardinada uns trenta de la colla ens vam quedar a Tarragona a la festa de final de temporada dels Xiquets de Tarragona.

Entre aquest trenta hi havia vuit o nou, que fa un any que han deixat de ser canalla. Ara que ja no són canalla es poden quedar de festa, i fer el que fem la resta quan estem de festa. (Tranquils pares i mares que els vam vigilar i no vam fer massa el burro.)

Doncs la canalla es fa gran, però nosaltres no!