Assajos sobre la realitat

Avís per a navegants de Ryszard Kapuscinksi: el periodisme és exigent, sacrificat, exigeix del nostre temps i de la nostra virtut de seguir aprenent dia rere dia. Afegiria jo que la curiositat és una norma bàsica per l’ofici.

Aquestes haurien de ser les advertències en tots els tríptics dels plans d’estudies de les facultats. “Prohibit no ser curiós”, al costat del cartell de l’entrada d'”apaga el mòbil i no mengis a classe”.

No és cap exageració contemplar com en un diari arriben en certa processó semestral alumnes en pràctiques amb un instint curiós nul. Per cada alumne aplicat, n’apareixen uns quants més que tenen orticària a les pàgines dels diaris. És tot un misteri què fan a les facultats de comunicació. Espies? No, becaris, estudiants en pràctiques, aprenents, pinxos, projectes de,…molts sinònims per aquest col·lectiu que, no obstant, és molt heterogeni. Creïa, des de fa molt de temps i per aquest motiu, que valia la pena endreçar quatre idees que em vénen al cap al respecte.

Fonamental que el futur periodista les llegeixi i les posi en pràctica. Aquí van algunes consideracions: Continue reading ‘I ara, què? De becari a periodista’

L’escriptor Stieg Larsson ha proposat un repte a molts lectors del món: Millenium, la trilogia protagonitzada pel incisiu periodista Michael Blomkqvist i l’hacker Lisbeth Salander. Ho podem qualificar de repte, d’herència, de fenomen,… de mil maneres que van més enllà d’un simple Best-Seller. Ja va passar fa uns anys amb l’obra del nord-americà Dan Brown però amb els tres volums del suec s’ha intensificat. De la mateixa forma, però, que existeix el fenomen Millenium, paral·lelament s’ha instaurat un fenomen d’animadversió cap tot l’univers d’en ‘Kalle’ Blomkqvist que amenaça per excomulgar a tot aquell lector que llegeixi i valori les obres de Larsson. Continue reading ‘Nits amb Salander’

Empresari i president del RCD Espanyol de Barcelona. Nascut fa 58 anys a Vilassar de Mar. Conseller Delegat de Conservas Dani, S.A., des de l’any 1997 és president de l’Espanyol. Dues Copes del Rei (2000 i 2007) i la inauguració de l’Estadi de Cornellà-Prat són les fites més importants de la seva presidència. El seu pare va néixer al carrer Verdi de Gràcia però confessa que no canviaria Vilassar per cap ciutat del món. L’empresa familiar va començar amb molt d’esforç, una petita representació i un local al Maresme. L’espanyolisme, com una afició de barri.

-Conservas Dani. Quins són els seus orígens?

-El meu pare, que era de la Quinta del Biberó, aquells joves que van enganxar servei militar i Guerra Civil, després del 1939 treballava en una impremta al matí i a la tarda venia espècies d’una casa que estava al carrer Princesa. Amb els anys va anar agafant més representacions de conserves arreu de Catalunya i l’any 1965 em va proposar ajudar-lo en els viatges. A base de fer autostop vaig començar a vendre pel Maresme. Cinc anys més tard, vam decidir amb els pares que era moment per tenir negoci propi. Així vam començar, amb un petit local i trucant moltes portes. Després, vam comprar la marca, ampliar les fàbriques i expasionar-nos més enllà de l’Atlàntic i Gran Bretanya.

-On entra l’Espanyol en aquesta història familiar?

-A Vilassar érem una colla d’una quinzena de nois i el capità del grup, que era més gran que jo, tenia la dèria que ens féssim de l’Espanyol. He de dir que a casa es parlava poc de futbol perquè el meu pare es passava gran part de la setmana venent fora i tampoc teníem cotxe com per anar a Barcelona cada cap de setmana al camp. Amb el temps, cap el 1975, vaig fer-me soci de l’Espanyol quan vaig poder-me pagar jo mateix el carnet. Continue reading ‘Daniel Sánchez Llibre: “El futbol és molt complicat i bastant traïdor”’

Un ascensor en una comunitat de propietaris. Diversos veïns. Els de l’entresol no volen pagar la inversió. És una despesa innecessària vivint al primer pis. La solució és una cabina on cada pis és controlat per una clau diferent. El del primer, només pot anar al primer. Si vol visitar el del segon, ha d’agafar les escales. Qualsevol intent de pensar que això és ficció és incorrecte. Pura realitat en un edifici de la Sagrera.

NIMBY són les sigles de Not in my back yard, que traduït seria ‘no al meu pati de darrere’ i indica aquell fenomen que continua sent una constant a casa nostra: el sentit individualista que impedeix a persones, comunitats o veïns acceptar certs canvis en el seu entorn pròxim. Ja va passar fa uns anys amb les anomenades narcosales i continua sent una constant avui dia en tots aquells equipaments que es volen projectar. Continue reading ‘Xarxes socials en temps de bombes’

El català segueix amb força a la xarxa. Fa uns dies coneixíem que la llengua del país era la vuitena més usada pel que fa als blocs. Aquesta dada no és ni anecdòtica ni fora de lloc comentar-la. És una realitat i tots ens hauríem de felicitar una mica per aquest fet. Tots amb els nostres blocs i els nostres esforços posem un petit gra de sorra per aquesta realitat. Uns més que altres, potser. Des de fa uns anys, qui posa sacs de sorra és l’associació Stic.cat. Fa uns dies van celebrar l’entrega de la segona edició dels Premis Blocs Catalunya. Felicitats als guanyadors i felicitats a la gent de l’Stic.cat per l’enorme feina per demostrar que els ciutadans encara tenim consciència de ser millors i deixar un futur prometedor.

Relació de guanyadors del Premis Blocs Catalunya 2009:

Millor bloc corporatiu: Gestió del coneixement
Millor bloc personal: La volta dels 25 (Marc Serena)
Millor bloc de Cultura: Altres Barcelones (Dani Cortijo)
Millor bloc d’Educació: Educació emocional, una filosofia de vida
Millor format audiovisual: UMTSForum.net (Laureà Folch)
Premi Lletra – Literatura: Tens un racó dalt del món (J.M. Tibau)
Millor bloc polític: Construïnt sinergies (Raül Romeva)
Millor bloc TIC: Les TIC i la discapacitat (Carlos Garcia i Pedro Cabanes)
1r premi especial STIC.cat: Jil Van Eyle
2n premi especial STIC.cat: Somriures de Bombai

Encara amb el debat sobre els missatges de mòbil captats al Parlament de Catalunya, cal recordar una altra imprudència molt més cara que les de Sirera i Saura. El subcomisari Bob Quick, cap del departament contra el terrorisme de la Policia Metropolitana de Londres (MET) es va baixar del cotxe mostrant diversos documents a la seva arribada al 10 de Downing Street, residència oficial del primer ministre britànic. No cal dir que en Bob va passar a ser un ‘ex’ per aquest incident. La culpa del missatger també?

Després hi ha un altre tipus d’imprudències fotogràfiques una mica més divertides i que ens recorden que mai, mai, MAI, pots fer-te fotografies en llocs o situacions compromeses.

Com exemple, dos ex més: Luis Roldán, ex director de la Guàrdia Civil, i Alberto Saiz, ex director del Centro Nacional d’Intel·ligència, descoberts en plena feina marinera. Continue reading ‘Imprudències cares’

Sirera: “Este partido és una mierda”

Saura: “Quin tostón, oi?”

Els SMS que envien els polítics són públics?

Més que tardor calenta, aquestes dates s’estan convertint en bullents amb un Triangle de les Bermudes d’escàndols: el Cas Millet, el Barçagate i els informes de la Generalitat. Tan diferents però tan similars, casos que ens han despertat d’aquesta anestèsia anomenada ‘oasi català’. Aquests casos se sumen a dades macroeconòmiques molt preocupants. Creixen les dades de l’atur al mateix ritme que creix la nostra perplexitat.

Com deíem, però, no són casos aïllats els que formen aquest Triangle. Estem davant de situacions on la informació i la manipulació d’aquesta són cabdals per entendre el seu origen. En el cas del Palau de la Música, els suposats tripijocs de Fèlix Millet són descoberts en comptagotes per una banda, i s’amaguen en ‘pendrives’ a corre-cuita per un altre costat.

El fet de tapar, d’ocultar, de donar la volta, de treure ferro a l’assumpte, d’argumentar amb altres qüestions ens porta forçosament a l’actitud d’innocència i sorpresa de l’administració. Un país que fa de la subvenció gairebé un esport nacional es declara sorprès i els espectadors, el ciutadà de peu, s’ho ha d’empassar.

Juguem a perdre la memòria, cremem les hemeroteques, esborrem de la nostra consciència tot allò que ens escandalitza. Només així ens podrem mostrar sorpresos.

Parlem d’informació, però també d’inseguretat. En el Cas Millet, la innocència és barreja amb al inseguretat, de no saber fins la profunditat de la ferida. La inseguretat al Barça de no saber si hi ha cadàvers en els armaris dels sotspresidents. La inseguretat de l’administració del país davant la crítica política -diga-li Polònia– o l’0pinió de periodistes i ciutadans en general.

Tenim informació, inseguretat i també partits polítics. En el darrer cas, Millet repartia benediccions -diga-li finançament- entre els principals grups polítics del país. Bona forma aquesta d’introduir-se, opinar i mantenir status. Comunista aquest Millet, que socialitzava el capital entre tots.

I és clar, els partits també acaben determinant què passa amb el Barçagate i els informes de la Generalitat. Resorgeix el cas culé poc després que Laporta es posicioni, resorgeix tot plegat, a l’inici d’una precampanya electoral que serà llarga on com al Carib, en aquest Triangle despareixen objectes, no vaixells ni avions, sinó diners, poder, informació, i sobretot, pel país, prestigi i innocència.

Una dels escenaris més impactants de l’Amsterdam actual no és el Rijksmuseum o el Museu Van Gogh sinó la Casa Museu d’Anna Frank, la jove jueva holandesa que ens va deixar un dels millors testimonis sobre les conseqüències de la Segona Guerra Mundial.

Les noves tecnologies no estan confrontades amb la Història i per aquest motiu Youtube acaba d’estrenar el canal de vídeos dedicat a Frank. Aquesta pàgina recollirà material fins ara no publicat de la nena jueva que va morir al camp de concentració de Bergen-Belsen.

Cal parar atenció perquè entre els elements mostrats a Youtube hi ha l’únic vídeo que es conserva de la nena, una seqüència d’uns segons en què apareix a la boda d’un veí, el juliol de 1941. Està previst un accés virtual a parts de l’amagatall de la família Frank, que tindrà lloc el 28 d’abril de 2010, amb motiu del 50 aniversari de l’obertura de la casa d’Anna Frank.

Dins de la immensitat de la xarxa, com la punta d’un iceberg sorgeix el nou projecte del realizador català Eduard Cortés, un intent de conjugar Internet i cinema. Aquesta setmana es presenta al Festival de Sitges ‘/Ingrid, last login’, la nova aposta de Cortés, director de films com ‘El pallasso i el monstre’ o ‘La vida de nadie’. Més enllà de les noves tecnologies, el film és una radiografia generacional a partir de la vida d’una artista que converteix el seu pis de Barcelona en un centre warholià.

Continue reading ‘Ingrid, l’heroïna 2.0′

La principal empresa de telecomunicacions espanyola, Telefónica, actua sovint com un Gran Germà que ha controlat històricament les infraestructures com herència del seu caràcter monopolístic temps ençà. En els darrers anys, la seva personalitat fagocitadora ha arribat a les nostres llars gràcies a la publicitat que en molts casos té semblances -masses semblances- amb videoclips d’èxit. Coneixes aquest anunci?

I el següent?

Continue reading ‘Hi havia una vegada una fotocopiadora anomenada Telefónica…’

Doncs, no, no parlarem de polítics espanyols, ni de Cristiano Ronaldo ni d’espionatges ni cap Millet. Des de fa unes setmanes tenia un post pendent després de la lectura totalment horitzontal d’un llibre curiós com pocs: ‘España es sobrenatural’ (Editorial Melusina, 2009). Diversos autors que col·laboren a fanzines de la cultura alternativa com ‘Mondo Bruto’ o ‘Vacaciones en Polonia’ s’han unit -més ben dit, s’han barrejat- per extreure una visió ‘trash’ d’un llibre fenòmens, personatges i corrents paranormals, en un estil semblant al de ‘‘La Historia de los heterodoxos españoles’ de Menéndez y Pelayo.

Continue reading ‘L’Espanya sobrenatural’

Admiro l’esperit emprenedor que té la vila de Gràcia per embarcar-se en mil projectes però al costat d’aquest sentiment m’envaeix el dubte sobre les experiències de comunicació local d’aquest territori -i per extensió de la ciutat- en els darrers temps. En el cas de Gràcia em dóna la sensació que la cosa va entre l’autocomplaença i l’endogàmia. Serà capaç algú de mirar més enllà del pinyol de l’oliva? Serà capaç algú de donar un caire professional a aquests projectes? Amb la comunicació local tothom si atreveix. Indigne homenatge a una tradició centenària.

La revista ‘Capçalera’ (número 145) del Col·legi de Periodistes de Catalunya publica un article sobre integració periodística i cita el ‘Paradigma Lost’, fenomen que vaig explicar fa uns mesos a Assajos sobre la Realitat. És una qüestió aquesta de pura actualitat i que està en la base de la professió. Continuem pensant que l’escletxa digital continua esquerdant les redaccions.

Quan començava en això del món del periodisme, la fama i el prestigi no eran tampoc grans característiques de la professió; més tenint en compte com en alguna ocasió havia llegit periodistes veterans dir, mig en broma-mig seriosament, que a casa no deia mai que era periodista sinó que era pianista de cabaret. És així com lentament agafes certa simpatia al piano, tecla a tecla. És així com entens allò de disparar al missatge, disparar al pianista, cosa molt normal en el temps que corren.

En un recent article, el crític Diego A. Manrique explicava que “a la era d’Internet, el periodista prova la seva pròpia medecina”. El crític, en certa forma, acostumat a la clatellada se sent intimidat per la resposta dels lectors. Com Manrique afirma no és una sensació única dels crítics, els periodistes en general sentim l’alè al clatell dels nostres lectors. Sovint dic que el paradigma comunicatiu ha canviat i amb aquest l’ecosistema en el qual vivim comunicadors i públic en general. Continue reading ‘Disparar contra el pianista’