Aquesta és una de les preguntes que més debat ha generat amb la visita del president francés Nicolás Sarkozy i la seva dona, Carla Bruni. La instantània, que recull el pas i les figures mimètiques de Bruni i la princesa d’Astúries, Letizia Ortiz, genera polèmica entre els qui la consideren una imatge sexista i els que no. En el món del políticament correcte, cada cert temps es produeixen debats sobre vídeos, imatges i iconografia.
Es fa estrany veure el teu nom en un placa, Albert. En Guillem Espriu diu que ha estat un “acte molt emotiu” i me’l crec. Emotiu per tots aquells que et vam conèixer i vam compartir grans moments. Se’m fa estrany trobar al meu correu electrònic missatges teus, textos del Cantonada Memòria i llibres dedicats però els tinc i els conservo com un tresor. Se’m fa estrany però ara somric i penso en tot allò que em vas ensenyar.
Se’m fa estrany que la plaça del rellotge sigui la plaça de la Vila de Gràcia. Ja fa uns quants anys que en parlàvem, que ens vas embarcar en el Grup 1850 i que allò que semblava un somni ara és una realitat. Una placa o un nom d’una plaça no ho són tot, però. No són res comparat amb les lliçons que ens vas deixar, gracienc il·lustre, amic il·lustre.
Sí, llegir és un plaer, un orgasme de sensacions, de virtuts i desitjos. Un bon record, un bon moment i/o una bona decisió. Sant Jordi és la diada de Catalunya, tan cultural, tan plena de petits moments que ronden la lectura, la cultura i el desig. El desig d’estimar els llibres, petits fetitxes, instruments de plaer, de cultura, de personalitat. Sant Jordi és un orgasme. Sant Jordi esdevé festa per diverses raons i diverses formes. Enguany, les formes, són socials, són xarxes i són persones. Aquestes persones, pròximes, amigues, conegudes, llegides o seguides ens recomanen. Les recomanacions, que vagin per endavant. Els llibres, petits fetitxes, són recomanacions. Són cultura. La cultura de les persones:
Caldria preguntar-ho a molts professionals de la comunicació. Autocrítica time.
BITFERIT es diu d’aquell partidari de la xarxa per defecte, com diu la Trina Milan en el seu bloc Platxèria, que no és un antagonisme a lletraferit. De fet crec que les dues aficions venen de la mateixa naturalesa: la curiositat per descobrir. La societat de la informació ens planteja contínuament canvis d’hàbits i sembla que s’aproxima la kindlealització de les nostres lectures. Ens hi acostumarem, tot i que necessitem el llibre a les mans perquè aquest és el fetitxe més gran que ens dóna la cultura. Aixó sí, no em sumo als amants de la tinta fresca. M’agrada llegir diaris de paper però m’angoixa acabar un diari amb la tinta als dits (algun dia haurem de fer un rànquing sobre els diari que més colors escupen…).
No recordo on però l’altre dia vaig llegir, segons una enquesta, que la combinació sofà i manta era la preferida pels amants dels petits plaers. En segona posició, la lectura tranquil·la en una plaça-carrer. Jo hauria votat aquesta segona opció. Pels de sofà-manta, la lectura també hauria de ser complementària. Així doncs, us deixo algunes lectures recents: Continue reading ‘Bitferit amb olor a tinta’
“Senyor Freeman, avui és el seu dia de sort. Tinc un guió que crec que pot interpretar”. Amb aquestes paraules el periodista John Carlin es va confessar a l’actor nord-americà Morgan Freeman en un poblet d’Irlanda. Ambdòs coiniciden a sopar a casa d’un amic i ambdòs han acabat en un projecte comú: explicar la vida de Nelson Mandela.
El cert és que tots estem de sort. John Carlin presenta aquests dies el seu fantàstic llibre ‘El Factor Humà’ (La Campana, a l’edició catalana), una obra que narra els anys en què Mandela va sortir de la presó fins que es converteix en president de la nova Sud-Àfrica i uneix el país gràcies a l’esquip de rugby dels Springboks. Mentrestant, Clint Eastwood dirigeix a Ciutat del Cap el rodatge de la pel·lícula basada en el llibre de Carlin amb Morgan Freeman intepretant a Mandela i Matt Damon, en el paper de François Pienaar, el capità dels Boks, que el 1995 van conquerir la Copa del Món.
Coincidències de la vida. Tant parlar d’Educació al meu bloc i al final acabo assegut a l’escó del conseller del ram, Ernest Maragall, a la trobada que Stic.cat va organitzar amb el president del Parlament, n’Ernest Benach. 40 blocaires d’arreu de Catalunya vam ser convidats aquest dilluns en una visita a l’hemicicle català, amb berenar i visita guiada. No direm els noms dels convidats que van sumar més ensaïmades i croissants… Més enllà de les xafarderies i les coses que “no es poden twittejar…” el millor, comprovar l’esforç que es realitza per posar al dia la cambra catalana i trobar diputats que fan feina 2.0, entre ells en Pere Aragonès i en Carles Puigdemont, presents a l’acte.
“Compte amb això de portar el Twitter massa lluny…”
No vull fer un resum de les Segones Jornades de la Catosfera que es van desenvolupar el 27, 28 i 29 a Granollers perquè de fet a la seva pàgina hi ha uns resums bastant potents de les diferents ponències. En tot cas, publico una sèrie de reflexions dividides en allò que em va agradar i allò que no tant. En el segon cas, cal entendre que es tracta de crítica constructiva que m’agradaria que servissin de reflexió per als organitzadors i participants. Continue reading ‘Reflexions sobre les 2es Jornades de la Catosfera’
Granollers ha acollit aquest cap de setmana les Segones Jornades de la Catosfera. Hi ha moltes coses sobre les que caldrà reflexionar els pròxims dies i sense temps materials us deixo només un petit avenç i una primera conclusió. Les xarxes socials estan molt bé perquè et permeten posar-te en contacte amb molta gent però cal que la gent es trobi i faci un cafè. La participació i la relació entre els participants d’aquestes jornades ha estat clau per conèixer cap a on va el país i cap a on hem (o hauríem) d’anar.
Compareu. A les 10:09 algú veu 5 furgones mentre que al minut 88 Thierry Henry dispara i el seu xut surt massa alt. Mai una manifestació i un partit del Barça s’havien semblat tant.
[+] Si us atenseu més, encara ho veure-ho millor. Una vegada vist, seguim.
El plantejament dels Minut a Minut (retransmissió de partits amb fotografies i comentaris) que des de fa uns anys s’està imposant a la premsa esportiva sembla que revoluciona la resta dels mitjans digitals generalistes a marxes forçades. No és, per tant, una nova manera de seguir actes, com diu en Vicent Partal, sinó una adaptació del format per a qüestions no estrictament esportives.
Continue reading ‘Leo Messi, a la manifestació Anti-Bolonya’
Al final els informes policials ja han trobat els culpables:
O sigui, la culpa va ser del Cha Cha Cha i de les ganes de turisme d’alguns periodistes.
“Els Mossos estaven complint la seva feina…”, “… La culpa la tenen aquests periodistes per posar-se on no els hi demanaven…”, “Ja se sap què passa quan et poses en la línia de foc…”. Conec gent que després dels incidents a les manifestacions contra el desallotjament dels estudiants AntiBolonya encara hauran pensat que hi ha hagut poca canya contra els meus companys de professió. Representa que quan defens a la professió periodística ets un maleït corporativista. Quan els sindicats policials defensen la tasca dels seus col·legues és una lleial protecció contra la campanya de criminalització de la policia catalana. Se’m comencen a inflar una mica els ganglis cada cop que escolto idioteses sobre la nostra professió perquè la irresponsabilitat d’alguns no justifica la criminalització de tots i molt menys el càstig en forma de bastons policials.
Continue reading ‘Els Mossos d’Esquadra segueixen sumant ‘medalles’’
Fa unes setmanes vaig estar dinant amb un amic polític. Entre plat i plat van sorgir algunes reflexions sobre les noves tecnologies i, sobretot, sobre les xarxes socials.
Demanem el menú. De primer, el més fonamental, segons el meu parer, es seguir unes normes bàsiques, establertes per la lògica però també sobre les normes formes de relació. Caldrà respondre en darrer terme una qüestió igualment important: Com es forja la identitat política, què és allò fonamental que un polític ha de complir a la xarxa?
La identitat a la xarxa és un àmbit que en els darrers temps m’està portant a molts moments de reflexió. El personal branding i les paradoxes de la comunicació 2.0 van ser els primers capítols d’aquest recorregut per entregues que he iniciat. Aquest article ve a ser el TERCER CAPÍTOL.
Al segon plat, ha de quedar clar que a la xarxa no s’hi val tot. Fa uns anys es destapava que la presentadora Ana Rosa Quintana publicava llibres amb el seu nom però no els havia escrit ella mateixa. Tot i la polèmica inicial, la personalitat omnipresent d’AR va quedar poc esquitxada en un escàndol editorial que va quedar ocult per una bona campanya de màrqueting personal amb una revista al quiosc inclosa per mantenir-se a la graella de la TV matinal. No obstant, els temps canvien i a la comunicació actual, més participativa i amb l’audiència al mateix nivell que els comunicadors, un cas com aquest hauria fet perillar la carrera de qualsevol.
FC Barcelona
| dl. | dt. | dc. | dj. | dv. | ds. | dg. |
|---|---|---|---|---|---|---|
| « oct. | ||||||
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
| 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
| 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
| 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
| 28 | 29 | 30 | ||||
Cuentos Deportivos #directomd
