‘Poder i Comunicació’, de Manuel Castells: Un món amb Sarah Palin és possible
Provocador, ras i curt. No mancat de molta ironia. Així és Manuel Castells i així continua sent llibre darrere llibre. Ara presenta ‘Comunicació i Poder‘ (UOC Press, 2009), una obra que intenta explicar un binomi fonamental. No és filosofia pura. Diríem que és pràctica pura, com la que fa servir per explicar el fenomen del Tea Party, que de la mateixa forma que va fer Barack Obama, ha sabut mobilitzar l’electorat nord-americà. Guanya el debat polític, guanya la democràcia, no les esquerres o les dretes. Sembla que ens haurem d’acostumar, fins i tot, de pensar en la possibilitat d’una Palin com a candidata a la presidència dels Estats Units. Però no ens posem nerviosos, hi ha futur.
“No sé res del futur, només sé que el futur són els joves”
Plató en estat pur. El dubte ens porta a les respostes. A les afirmacions de Castells al Citilab de Cornellà, que considera que els mitjans de comunicació no són el quart poder, sinó l’espai on juga el poder i on es reparteixen les cartes del joc. Els poders forts són aquells que no fa servir la força, que no imposen sinó sedueixen. I és en aquest aspecte on la moderna política ens ofereix bufons mediàtics com Silvio Berlusconi, un expert en l’art de la mediàtica.
I és que la relació de poder és la matriu, el codi font de tot allò que succeix a la societat. El poder s’exerceix en el control de la informació i la comunicació i no és estrany doncs l’enorme concentració de media de l’abans esmentat Berlusconi o de l’etern Rupert Murdoch.
Mobilitat + Autocomunicació de Masses
Però la jerarquia comunicativa i la verticalitat dels models de poder no són eterns. La revolució comunicativa ens porta a un model en transformació. És aquí quan Castells introdueix dues paraules clau: mobilitat i autocomunicació de masses. Rapidesa, immediatesa, globalitat i horitzontalitat. El model nodal de les xarxes socials ens porta un nou panorama on els ciutadans construeixen missatges, competeixen de tu a tu amb els periodistes i els mitjans de comunicació, i val a dir-ho, construeixen una alternativa de poder.
Què ens queda doncs als periodistes? La veracitat. Aquesta és l’últim reducte de la nostra existència segons Castells. Som capaços d’acceptar aquest model? Una evolució dolorosa, sense dubte, i en alguns casos que haurà de realitzar-se sense el beneplàcit de les empreses periodístiques. Són temps del periodista-emprenedor, del branding personal i d’aprofitar reflexions com les de Castells per tornar a trepitjar el carrer… i les xarxes.
PD: Per llegir més sobre la conferència de Castells, recomano el post de Montse Carrasco
En el passat els mitjans de comunicació “lliures” van ser un contrapoder eficaç i capaç de denunciar els abusos i violacions dels tres poders de l’Estat (executiu, legislatiu i judicial), convertint-se en el quart poder dels països democràtics.
Sens dubte la informació és poder i els mitjans de comunicació “lliures” actualment estan controlats per grans grups financers d’abast mundial, que no solament controlen la ràdio, la televisió i la premsa, també controlen la cultura de masses i la publicitat (com ho fan a nivell internacional tenen més poder efectiu que els governs estatals i són un poder sense cap oposició i/o limitació reals, que condiciona l’opinió pública i les polítiques governamentals).
Les xarxes socials, els moviments ciutadans, els periodistes compromesos amb l’ètica professional i la veracitat, els usuaris d’internet, seran capaços d’organitzar-se i oposar-se als abusos i violacions del quart poder, que defensa prioritàriament uns interessos socio-econòmics determinats? Ho podran fer d’una manera eficaç i no simbòlica?
El futur no està escrit però qui l’escriurà? El quart poder o els ciutadans?
Francesc said this on 8 novembre 2010 at 18:07
Gràcies per la crònica!
QUim said this on 9 novembre 2010 at 11:06