Welcome to Tijuana
"Welcome to Tijuana, tequila, sexo y marihuana", deia Manu Chao en un cançó que localitzava un paradís terrenal amb les millors virtuts i on no hi havia lloc pel PP, el koala o els politonos. Però aquesta regió de la Baixa Califòrnia no és un lloc on es trobin les portes del cel sinó més aviat són les portes de l’Infern. Zona fronterera, Tijuana és el territori on les grans multinacionals esclavitzen la població i el medi ambient amb les anomenades maquilas, grans fàbriques on els drets humans i les mesures sostenibles no existeixen.
Les maquilas són fàbriques de mà d’obra barata que a finals dels noranta donaven treball a més d’un milió de persones en 8.000 factories. Les condicions laborals són inexistents amb salaris molt baixos, insalubritat i indemnitzacions ‘zero’. És a dir, les empreses de treball temporal serien a Mèxic el més semblant a la feina de la vida. Cal sumar-hi el nul control d’un govern federal que no exigeix cap tipus de qualitat medioambiental a les empreses com Sanyo, Panasonic o Samsung. Els rierols són els abocadors més comuns de productes tòxics i les deixalles de les maquilas, passant per les colònies dels treballadors. Territori sense asfaltar, sense cap tipus d’instal·lació elèctrica i amb construccions fetes amb portes d’aparcaments dels Estats Units. Aquestes són visions d’un món tan real com punyent que queda reflectit amb el documental Maquilàpolis amb què ha començat el Festival de Films de Dones, que s’ha estrenat a la plaça de la Virreina.
La impunitat és el denominador comú d’aquesta Tijuana real, que no s’assembla res a la de la cançó de Manu Chao. Els paradisos potser ni existeixin però els inferns tenen molts llocs comuns al nostre planeta. Tijuana, igual, que molts llocs d’Àsia d’on surten les magnífiques pilotes Nike amb què juguen els mundials o els campionats de futbol, és un d’aquells indrets on el neocolonialisme fabrica peces per a cotxes, televisors o telèfons mòbils.
una maquila és, de fet, una empresa subcontractada per una altra, és a dir, no té res a veure amb el sou (inicialment). De fet, la majoria d’empreses són “maquiles”, ja que et dónen un producte i tu n’entregues un altre (totes les companyies que treballen per la SEAT són, de fet, “maquilas”).
Apart, els sous baixos i llocs de treball penosos no són exclusius de les maquiles sinó del 3r món (potser aviat caldrà sumar-hi el nostre, de món). A Mèxic impera el sistema americà, és a dir, és tan senzill contractar com despatxar. Això per una banda provoca gran mobilitat laboral (típic dels USA), i per l’altra poques garanties socials.
I Tijuana… bé, com a tot el nord de mèxic i impera la llei de la selva i la droga, de la qual els USA en són els principals destinataris.
No voldria desautoritzar el festival aquest, però volia puntualitzar lo de les maquiles 🙂
greips said this on 12 juny 2006 at 20:41
Sense dupte, Manu Chao va escriure la canÇoneta amb tota la ironía del món. Tijuana és molt més que tequila, sexe i marihuana. Te recomane aquestos artículs.Dues visions de la ciutat per escritors mexicans:
http://tijuana.blogia.com/2006/060801-tijuana-la-ciudad-virtual..php
http://tijuana.blogia.com/2006/060901-nada-que-declarar-welcome-to-tijuana.php
Rubén said this on 14 juny 2006 at 04:02