Color Roig i gust Alternatiu

Més de 70 persones es van aplegar el dimecres 25 en el debat sobre la situació a Palestina: “Gaza, desprès de la massacre, i ara què?”, celebrat al Casal Cívic La Sedeta.

La Taula va comptar amb el professor de Relacions Internacionals de la UAB, Ferran Izquierdo; la periodista de TV3 i editora del programa “30 minuts”, Cristina Rivas; el representant de la Casa de Palestina, Àlex Hinno i la representant de la Plataforma contra les violències de gènere, Montserrat Vilà. L’acte va ser presentat pel conseller de cooperació i solidaritat del Districte de Gràcia,  David Companyon i el va cloure la consellera de la Dona, Cinta Llansat. Al final els assistents van realitzar nombroses preguntes sobre la realitat a Palestina i Israel.

Ferran Izquierdo va dibuixar una situació dramàtica enla que va qualificar a Israel de potencia colonitzadora “que practica mètodes de neteja ètnica”. Va remarcar que no és un conflicte entre iguals i que veu molt difícil un procés negociador doncs el “fort no té res a negociar amb el dèbil”. Creu que nomes la pressió popular a nivell  internacional i que els seus dirigents siguin jutjat per crims a la humanitat pot debilitar la posició d’Israel i que es vegi forçada a negociar. Es va mostrar molt escèptic sobre el paper de la nova administració Obama.

Va qualificar a Gaza i Cisjordània com a “veritables camps de presoners a l’aire lliure, rodejats d’un mur que els ofega, on tot el control està en mans de l’exèrcit d’Israel, des de l’aigua als continuus check-point”.

Va fer una anàlisi molt acurada sobre Hamàs i la divisió entre els palestins, va afirmar “que fins ara el poble havia lograt queles èlits palestines no s’enfrontessin entre elles, però la debilitat del poble ara ja no ho ha pogut aturar”, malgrat que crític amb els mètodes de Hamàs i altres faccions, entèn que no es pot igualar el dret a la legítima defensa i de la resistència d’un país ocupat amb l’ús descontrolat i impune que Israel empra per colonitzar el territori de Palestina.

Cristina Rivas va fer un relat en primera persona de l’experiència viscuda per ella en el reportatge que, com a periodista de  TV3, va fer recentment a Israel, en el qual intentaven entendre el perquè del suport majoritari de la població jueva a la massacre que s’estava vivint aquells dies contra la població a Gaza, bàsicament civil i desarmada, que va causar 1300 morts, 400 d’ells nens. El reportatge també va mostrar que sentien i què feien diferents activistes israelís contra la guerra empresa pel seu govern. En el transcurs de la seva feina mentre rodaven, l’exèrcit israelí va disparar un pot de gassos, a molt poca distància, contra els periodistes que estaven filmant: ella va ser ferida i encara ha de fer servir una crossa per caminar. El seu relat va ser frapant.

L’Àlex Hinno va donar un to més combatiu i d’accions. Sense defugir l’anàlisi de la situació i coma català-palestí que és va demanar als assistents que es sumessin a la campanya de boicot a Israel, als seus productes o als seus equips de bàsquet -com el partit Barça-Maccabbi-; que diferents organitzacions a nivell internacional han iniciat per pressionar al govern jueu i a la comunitat internacional que tolera els crims contra la humanitat que cada dia succeixen a Palestina.

Va mostrar-se convençut que ara mateix és inviable la creació d’un Estat Palestí doncs el Mur, la colonització continuada de terra per part dels colons, etc.. a reduït l’espai on actualment viuen els Palestins al 22% del que era Palestina l’any 1947 quan l’ONU va fundar l’Estat d’Israel i va fer fora de les seves llars a més de 800.000 palestins convertint-los en refugiats”. Va ser molt crític amb els acords de les conselleries d’Indústria i Innovació i la Vicepresidència del Govern català.

Finalment Montserrat Vilà va explicar el viatge de suport a les dones palestines que havia organitzat l’ONG espanyola Mujeres Artistas i que havia convidat a la Plataforma contra la Violència de Gènere. Havien anat ha demanar al Govern israelí que deixés lliures a més de 90 dones que estan empresonades, des de fa anys algunes, sense cap acusació formal. Durant dies van fer concerts a diferents ciutats palestines i havien de fer-ne un a Tel-Aviv, la capital d’Israel, però es va suspendre…el mateix dia van començar els bombardejos sobre Gaza. A més de l’esferidor dia a dia de les dones i les nenes palestines que va relatar, el seu testimoni va mostrar la doble opressió de la dona palestina, com a dona i com a membre d’un país oprimit, massacrat…

Malgrat la dura realitat, tothom va deixar clar l’esperança de que el poble palestí venci en la seva lluita, que també és la nostra.