Color Roig i gust Alternatiu

Cap a una geografia de la pau: quin és el futur de Gaza?

La Franja de Gaza és un poc més del dos per cent de Palestina. Aquest petit detall quasi mai s’esmenta sempre que la Franja està en les notícies ni s’ha esmentat en l’actual cobertura dels mitjans occidentals sobre els dramàtics esdeveniments que succeeixen a Gaza en les últimes setmanes. És de fet una part tan menuda del país que mai va existir com regió separada en el passat.

La història de Gaza abans del sionisme a Palestina no existeix separada, va estar connectada sempre administrativa i políticament amb la resta de Palestina. Va anar fins a 1948, per a tots les decisions i propòsits, una part integral i natural del país.

Com una de les portes principals de la terra i del mar de Palestina al món, va tendir a desenvolupar una manera de vida més flexible i més cosmopolita; no diferent a altres societats e la ribera del mediterrani oriental en l’era moderna. Aquesta localització prop del mar  li van portar prosperitat i estabilitat fins que aquesta vida va ser interrompuda i quasi destruïda per la neteja ètnica israeliana de Palestina en 1948.

Entre 1948 i 1967, Gaza es va convertir en un camp enorme de refugiat restringit seriosament per les polítiques israelianes i egípcies respectives: ambdós estats van rebutjar qualsevol moviment fora de la Franja. Les condicions de vida eren ja aspres llavors quan les víctimes de la política de l’expropiació l’any 1948 van doblegar el nombre dels habitants que vivien allí des de feia segles. En la vespra de l’ocupació israeliana en 1967, la naturalesa catastròfica d’aquesta forçada transformació demogràfica era evident sobre tota la Franja. El que una vegada fora part costanera d’una tranquil•la Palestina meridional es va convertir en el termini de dues dècades en una de les àrees més denses de població del món; sense qualsevol infraestructura econòmica adequada per a donar-la suport.

Els primers vint anys de l’ocupació israeliana van permetre almenys un cert moviment fora d’un àrea que va ser clausurada com zona de la guerra als anys 1948 a 1967. Es va permetre a centenars de milers de palestins que s’uniren al mercat de treball israelià com no qualificats i malament pagats. El preu d’Israel exigit per a aquest mercat de l’esclavitud era una rendició total de qualsevol lluita o agenda nacional. Quan açò no es va complir – el ‘ regal ‘ de la circulació dels treballadors va ser negat i suprimit. Tots aquests que conduïen a l’acord d’Oslo en 1993 van ser marcats per una temptativa israeliana de construir la Franja com un enclavament al que uns 1’imaginaven autònom o part d’Egipte i que altres el desitjaven incloure en el Gran Eretz Israel que ells somiaven establir en lloc de Palestina.

L’acord d’Oslo va permetre als israelians reafirmar l’estatus de la Franja com entitat geopolítica separada – no únicament fora de Palestina en la seua totalitat, també separada de Cisjordània. Aparentment, la Franja de Gaza i Cisjordània estaven sota l’Autoritat Palestina però qualsevol moviment humà entre ells va dependre de la bona voluntat d’Israel; un tret israelià rar i que quasi va desaparèixer quan Benjamin Netanyahu prenc el poder en 1996.

Per altra banda,  l’aigua i la infraestructura de l’electricitat a Gaza depèn d’Israel. Des de 1993 va utilitzar, o més aviat va abusar, aquesta possessió per a assegurar d’una banda el benestar de la comunitat jueva del colonitzadora allí i per l’altra per a fer xantatge a la població palestina en la submissió i rendició. La gent de la franja de Gaza vacil•lava així en els últims seixanta anys entre ser reclosos, ostatges o presos en un espai humà impossible.

És dins d’aquest context històric que hem de veure la violència que brama avui a Gaza i rebutjar les explicacions simplistes del tipus: “la  guerra contra el terrorisme, expansionisme d’Al Qadea , lapenetració iraniana en aquesta part del món o  el temut xoc de les civilitzacions” (aquests son alguns dels molts adjectius freqüentment usats en els mitjans occidentals per a descriure l’actual crisi a Gaza).

Els orígens de la mini guerra civil a Gaza esmenten d’altra banda. La història recent de la Franja, 60 anys d’expropiació, ocupació i empresonament, produeixen la inevitable violència interna de la qual som testimonis avui igual que va produir altres desagradables característiques de la vida viscuda sota tals insupurtables condicions. De fet , seria just dir que la violència, i en particular la violència interna, està bastant lluny del que un hauria esperat donat les condicions econòmiques i socials creades per les polítiques israelianes genocides en els sis últims anys.

Les lluites de poder entre els polítics, que gaudeixen de l’ajuda d’equips militars, són de fet un negoci repugnant que victimitza a la societat en la seua totalitat. Part del que succeeix a Gaza és una lluita entre els polítics que democràticament van ser triats i els quals encara troben dur acceptar el veredicte del públic. Però aquesta és tot just la lluita principal. El que es revela a Gaza és un camp de batalla entre Amèrica i els poders locals d’Israel — la majoria dels quals són sense voler tals poders però no obstant això ells ballen al so d’Israel — i els quals s’oposen a això. L’oposició que ara va assumir el control de Gaza ho va fer gemegant d’una manera que un trobaria molt dur de justificar o victorejar.

No és la visió que té de Palestina Hamas elque preocupa a Occident, sinó els mitjans que ha triat per a arribar allà, i ho va fer guanyant les eleccions i vam esperar que no faci d’aquests mitjans uns precedents ni torne a repetir-los. Al seu favor un ha de dir obertament que els mitjans usats per Hamas són parteix d’un arsenal que li va permetre en el passat ser l’única força activa que va intentar almenys parar la destrucció total de Palestina; la manera que ara s’utilitza és menys creïble i esperançadament temporal.

Però un no pot condemnar els mitjans si no ofereix una alternativa. Posició inactiva mentre que la visió Americà-Israeliana d’escanyar la Franja fins a la mort, netejar la meitat de Cisjordània de la seva població indígena i d’amenaçar la resta dels palestins – dins d’Israel i en les altres parts de Cisjordània — amb transferències, no és una opció. És l’equivalent al silenci de la gent “decent” durant l’Holocaust.

No hem de cansar-nos d’esmentar l’alternativa en el segle XXI: BDS — Boicot, desinversió i sancions — com una mesura d’emergència — més eficaç i menys violenta — en oposició de l’actual destrucció de Palestina. I al mateix temps parlar obertament, convincentment i eficientment, de crear la geografia de la pau. Una geografia en la qual els fenòmens anormals tals com l’empresonament d’una menuda porció de terra desapareixerien. No haurà no més, en la visió que hem d’impulsar, un camp humà de presoners cridat la Franja de Gaza on alguns reclusos armats són fàcilment espantats uns contra altres per un cruel guarda. En comptes d’això aqueixa àrea tornaria a ser una part orgànica d’un país mediterrani del Mediterrani Oriental que ha oferit sempre el millor com punt de trobada entre l’Orient i l’Occident.

Mai abans, en la llum de la tragèdia de Gaza, la doble estratègia del BDS i de la solució d’un estat, ha brillat tan clarament com l’única alternativa possible. Si qualsevol de nosaltres som membres de grups de solidaritat amb Palestina, cercles del diàleg Àrab-Jueu o part de l’esforç de la societat civil de portar pau i reconciliació a Palestina – és hora de posar a un costat totes les estratègies falses de la coexistència, de les fulls de ruta i de la solució de dos estats. Han estat i segueixen sent música dolça a les oïdes de l’equip israelià de demolició que amenaça destruir el que queda de Palestina.

I al final una petita reflexió sobre una realitat poc coneguda: Hi ha moltes mares i esposes d’origen jueu a Gaza — algunes fonts dins de Gaza diuen que fins a 2000 — casades amb els palestins. Hi ha moltes més dones jueves que es van casar amb camperols palestins. Un acte d’acabar amb la segregació racial que ambdues èlits polítiques troben difícil d’admetre, digerir o reconèixer. Si a pesar de la colonització, l’ocupació, les polítiques genocides i de despossessions tals harmonies de l’amor i de l’afecte van ser possibles, s’imaginen què podria succeir si desapareixerien aquestes polítiques i ideologies criminals. Quan el Mur del Apartheid es derroqui i les voltes elèctriques del sionisme es desmuntin — Gaza es convertirà una vegada més en un símbol de la societat costanera de Fernand Braudel, capaç de fusionar diversos horitzons culturals i d’oferir un espai per a la nova vida en comptes de la “zona de la guerra” en la qual s’ha convertit en els seixanta últims anys.

Hear
this post