Color Roig i gust Alternatiu

Fa uns dies que no he escrit al Bloc i en tinc ganes!. Un dels motius han estat 3 llibres que aquesta setmana he llegit amb diferent intensitat: les memòries d’en Pasqual Maragall, Oda Inacabada, editat per La Magrana, El Capital de Karl Marx, editat pel Público i el darrer és un llibre jurídic, editat per Marcial Pons, que analitza la nova Llei del Dret a l’Habitatge, coordinat pels doctors en Dret, Juli Ponce i Domènec Sibina.

El primer són les memòries d’en Pasqual Maragall, Oda Inacabada, editat per La Magrana. És llegeix molt bé, té una prosa fluida, no és gens avorrit i, lògicament, es també un viatge per la història contemporània i corrents ideològics (nacionalisme-catalanisme i marxisme-socialdemocràcia-liberalisme, altrament dit l’eix nacional i l’eix social) que han configurar la Catalunya dels nostres dies a partir de les vivències d’un dels seus protagonistes més coneguts (alhora que estimat, polèmic, desprestigiat pels uns i els altres, difamat, visionari…) amb el qual s’entrellaça tota una xarxa de relacions i personatges.

El Llibre s’estructura amb una certa lògica cronològica (malgrat que a vegades pesa més la idea sobre la temporalitat), que s’inicia amb un repàs de la nissaga Maragall –per mi el que destil·la el Maragall més tendre i emocionat-, i acaba en la lluita contra el senyor alemany com un testimoni del seu caràcter tossut i d’una peça.

Pot llegir-se en diferents claus, per a mi la més interessant és la que recorre les classes socials i la relació Catalunya-Espanya, conflicte obert i encara present, que amb diferents noms, ens acompanyen des de fa més de 300 anys. Ara en diem Estatut, finançament, dret a decidir, subsidiarietat, Espanya federal…

El jove Maragall; el Front Obrer de Catalunya i la conformació d’una mena de d’àgora de la qual naixerien diferents esquerres (socialista, trotskista, maoista) en lluita contra el franquisme, en lluita contra elles mateixes i competidores amb el PSUC; les renúncies ideològiques, l’allunyament de la radicalitat i l’aproximació a la socialdemocràcia i el reformisme com a ideologia possibilista i que comparteix amb Pujol; la primera etapa d’alcalde, les relacions amb Felipe González…. desprès el llibre es agafa un ritme un xic cansí amb les Olimpíades com a eix, son pàgines més dedicades a la “justificació” de la seva posició i enfrontament amb la Generalitat presidida per Jordi Pujol.

Interessant el fil conductor entre nacionalisme-patriotisme-catalanisme identitari i el social. Maragall està molt lúcid (es nota que “quien tubo, retubo” des d’una òptica marxista) en l’explicació sobre les capes i sectors socials sobre les quals s’assenten ambdós conceptes dels quals “beuen” o donen ànima als partits catalans.

Brillant la caracterització del nacionalisme identitari, d’arrels cristianes, caracteritzat pel “nosaltres sols” que ha durat més de vint anys en el poder i que ha impedit a CDC fer acords amb el seu medi natural (PSC o ERC). El paper de Jordi Pujol, “l’alter ego”, en la història recent de Catalunya, al qual li reconeix molts mèrits, però al qual també li “dedica” les pàgines més dures a la seva darrera etapa amb una CDC aliada d’Aznar, amb un projecte de país esgotat i aferrada al poder amb els acords amb el PP i el Pacte del Majèstic.

El ritme torna amb la renúncia a l’alcaldia, l”exili a Roma”, la decisió de presentar-se com a candidat a la Generalitat que acabaria donant lloc al Pacte de Tinell, dins d’un acord “catalanista i d’esquerres” –el qual defensa decididament contra la “sociovergència” tant volguda a la Moncloa i els poders econòmics-; la difícil governabilitat d’un govern de coalició, l’Estatut, les esperances i posterior desencís amb Zapatero i l’Espanya plural on Maragall on explica sense gaires embuts els enfrontaments entre el seu “esperit lliure” –que ell identifica amb els desig de canvi de la majoria de catalans- i l’aparell –el barons- del partit del qual n’era president, el relat de la seva soledat dins el PSC i dins el govern ens mostra un Maragall –que si bé guarda les formes narratives- va destil·lant un toc d’amargor, de desencís, de fatiga que malgrat tot, acompanya de retalls de cartes adreçades a Felipe González, a Pujol, a Mitterrand, a Zapatero… en les quals hi ha –sens dubte- traços del seu testament polític.

Us els recomano, Oda Inacabada, més enllà de les anècdotes, històries, justificacions i el testament polític que conforma la part final del llibre, es un testimoni per entendre una part de la nostra realitat escrit amb un aploma lúcida.