La plaça del Diamant al TNC (versió comentada)
novembre 16, 2007 by rafel
Final del segon acte: en Mateu marxa al front i li diu a la Colometa: "doni'm alguna cosa perquè la pugui recordar". La senyora de la fila del darrera, com si portés una molla, salta en veu alta: "Ahora le dará el reloj". Error, senyora, no li regala el rellotge, li dóna una planta…. com deia l’acudit: “vaya mierda de adivino”
No puc entendre la gent que va al teatre a comentar la jugada en veu alta com si fos al sofà de casa. Quatre hores de “La plaça del Diamant” donen per molt, amb dues “panteres grises” amb ganes de compartir amb la resta de veïns de localitat el seu punt de vista sobre l’obra. “Mira, un camión de la CNT…”, “ahora sale la cama”, ”“cuantas palomas”, “ahora se muere el marido”.
Si teniu sort i no us cau cap aprenent de Rappel a prop, us recomano anar a veure-la; un muntatge de quatre hores que recrea la Gràcia republicana, de la guerra i la postguerra. L’escenografia és espectacular i d’entre els actors, una convincent Sílvia Bel (Colometa) i la Mercè Arànega, que em va deixar bocabadat.
La televisió ha fet molt mal. Ara la gent (no acostomo a fer-ho, per això dic gent) no és conscient de la diferencia entre veure una cosa per la tele i altre en un lloc public (teatre, cine, etc.) I emprenyen molt, ja que, ni el teatre, ni el cine acostomen a fer-se per anar donant comentaris o sentint altres sorolls que la paraula dels actor i la música (perdó per dir soroll a la música).
Em molestan molt, però molt (incloent les crispetes i els caramels dificils de desembolicar)
no soporto quan em passa una cosa així… em vaig emprenyant, sulfurant i em canvia el color de la cara.
Al cine he optat per anar sempre a sales en VO pq la gent és més educada… al teatre no pots escollir i no sé què hauria fet en el teu cas. No et vas girar en cap moment fent “sshhhhhtt!!!”?
apunto la recomanació… l’Arànega és un tros d’actriu, ja em vaig quedar meravellat amb ella fa anys a una obra al TeatreNeu
Fa uns mesos, al cinema d’un centre comercial, començaven a molestar-me bastant les empentes que li fotien a la meva filera de seients la família que hi havia al darrere i em vaig girar per demanar-los que paressin. Però llavors vaig pensar que no valia la pena ni parlar-hi perquè… mare i filla tenien els peus sobre el respatller de les butaques del meu costat!!!
Espero que això no passi mai al TNC, així que em sumo a la recomanació del Rafel, perquè vaig veure la mateixa representació i trobo que és un muntatge perfecte d’una història imprescindible per entendre el segle XX a Barcelona.